dilluns, 22 de desembre del 2008

FESTES NADALENQUES

Ja estem immersos en aquests dies de forçada o il.lusionada o indiferent festes nadalenques. En aquesta època de l’any en què els bons propòsits, els dinars familiars, els sopars de feina i sobretot el consumisme , ens aboquen a creure que tot pot ser quelcom diferent al que de manera habitual succeeix la resta de l’any.

És el Nadal de debó una època de bons propòsits , ens duren molt aquests bons desitjos?? . Conec força gent que es senten força tristos en aquestes diades i que l’esforç personal que fan de cara la família és molt i molt gran. Personalment i des de que em va néixer la meva única filla he tingut nadals amb més o menys il.lusió per les festes , sobretot pel que li representava a ella , però en canvi , no hi hagut un sol Nadal que aquesta sensació de buidor especial que et deixen les persones que ja no t’acompanyen en aquestes dates ( en el meu cas fa molts anys que no tinc els pares) hagi desaparegut.

És una buidor i tristesa especial , perquè tot l’entorn et dona la mesura exacte de com podria ser tot de just i complet si els que trobem a faltar ens acompanyessin.

Potser si que és molt forçat en determinats moments però crec sincerament que són necessaris i molt útils. La quotidianitat i el ritme de la vida actual , ens allunya la resta de l’any , de la importància dels moments que imposa aquests dies , a on els mots com PAU, AMOR, FELICITAT,FAMÍLIA, AMICS, tenen un sentit diferent.

Soc conscients que pot semblar carrincló però reivindico , encara que sigui amb l’excusa de les Festes Nadalenques, aquest esperit ( potser forçat, d’acord ¡¡) de voluntat d’il.lusió i de bons desitjos . Les taules compartides ( fins i tot amb aquells que saps que no s’ha portat prou bé ) són un bon moment per reflexionar i pensar que potser i al capdavall no hi ha res que no sigui molt relatiu. I que sempre hi ha més de positiu en aquestes taules que de negatiu, sobretot quan mires als grans de la família i saps que són feliços amb tots els que els envolten.

Així doncs , estimats amics 2.0, encara que us trobeu en els forçats, o els indiferents o en l’apartat dels il.lusionats. QUE TINGUEU BONES FESTES I SOBRETOT QUE LA CRISI NO ENS ENGANXI A NINGÚ EN AQUEST PROPER 2009.

UNA ABRAÇADA BEN FORTA.

dimecres, 17 de desembre del 2008

FINANÇAMENT DE CATALUNYA I EL CINISME POLÍTIC DEL PSC

Com era lògic esperar dels estratègues del PSC, la seva campanya de confusió i recorre a la falsetat per distreure i confondre a la ciutadania, ja estava preparada. Tot just han començat.

És especialment paradigmàtic el posicionament del PSC sembla que la seva única obsessió és la de criticar Convergència i Unió pel pacte que va assolir el Govern de la Generalitat amb el Govern de l’Estat . Els arguments que utilitzen és que aquest ha estat un mal acord, un acord que no ha donat recursos per a Catalunya. Per tant un fracàs absolut.

Aquesta posició del PSC , no és gens novedosa. És el moment d’explicar amb més detall aquest acord, l’any 2001, un acord que les comunitats governades pel PSOE havien acollit favorablement, ja va dir que amb aquest acord no es guanyava ni un euro més per a Catalunya. I el van criticar tant com van poder en lloc de posar-se al costat del Govern Català . Van preferir l’opció de la crítica partidària a un posicionament del país. Res que veure amb l’actitud de lleialtat i de col.laboració que ha mantingut CIU des de l’oposició amb l’actual govern en aquesta qüestió del finançament.

El darrer pressupost aprovat pel govern de CIU a l’any 2003, pujava a 18.000 M€, el pressupost que ara està executant el Govern Montilla és de més 34.700 M€.

A l’any 2002, el pressupost consolidat de la Generalitat equivalia al 6’3 % dels pressupostos consolidats a l’Estat. A l’any 2008 el pressupost consolidat de la Generalitat equival al 9’9% del pressupost consolidat de l’Estat. Aquests gran avenç en els ingressos de la Generalitat no ve per la via dels majors ingressos vinculats al nou sistema de finançament en el període en el qual l’economia catalana ha crescut a un bon ritme.

En vista a aquestes xifres afirmar que l’acord de finançament que el Govern de CIU va signar amb el Govern de l’Estat l’any 2001 ha estat un mal acord és no dir la veritat i significa voler desviar l’atenció d’allò que és de debó l’important i essencial per a la ciutadania de Catalunya que és aconseguir un finançament que permeti fer un salt qualitatiu respecte al que es podia aconseguir amb ‘Estatut anterior.

L’estratègia política del PSC, la de fer servir el retrovisor per mirar enrera en lloc d’anar endavant és a més d’inútil, esdevé cínica i falsa. Iceta i Zaragoza escenifiquen amb les seves intervencions polítiques la part més barroera de l’exercici polític , aquell que per defensar-se de les seves pròpies incapacitats, necessita trencar les cames de l’adversari.

Un mal acord ?? Sort n’ha tingut el tripartit de l’acord de finançament del 2001 i especialment el PSC, que és el que intenta emportar-se’n el mèrit de TOT.

dimarts, 9 de desembre del 2008

CATALUNYA I LA IMMIGRACIÓ

Catalunya ha rebut en els darrers 10 anys 1.500.000 més de persones i tot sembla indicar que en els propers anys aquesta xifra anirà increment de manera considerable.

Com fer front en una nació com la nostra, tant vulnerable per les raons històriques que sabem i a on el fet de la immigració pot esdevenir si no es treballa prou bé com un factor que ens pot afeblir encara més com a País.

Catalunya és en l’actualitat un vestit a on les costures estan molt i molt tensionades. A les raons dels dèficit històric i del finançament cal incorporar aquest allau de persones que han escollit el nostre País per fer-se un lloc digne de futur a les seves vides. Hi tenen dret, però també cal donar-hi una resposta com a societat. És un deure polític i ciutadà.
Com fer-hi front ??

Doncs al meu entendre amb responsabilitat nacional , però també amb responsabilitat moral i ètica pels nousvinguts. Cap proposta serà solida sinó es parteix del que jo anomeno “Un camí de doble direcció”, és a dir drets i deures.

La multiculturalitat que defensen , especialment, els partits del tripartit , afebleixen al meu entendre aquest arrelament necessari , doncs la suma de cultures no garanteixen la defensa de la nostra, mentre que la interculturalitat incorpora la integració cultural a partir de la pròpia, a partir de fer-se seva la cultura del País (bàsicament la llengua) que els acull sense renunciar als seus orígens.

Quan dogmatisme ideològic i quant populisme en nom de la immigració s’ha escoltat en veu de diversos responsables polítics del nostre País. Ni la xenofòbia , ni els papers per tothom , han de ser els recurs fàcil de cap discurs polític, per responsabilitat col.lectiva cal prendre aquesta comesa –la de la integració dels nousvinguts- amb seriositat , amb rigor.

Des de CDC apostem per la tercera via , quina és aquesta ??? La que garanteixi una integració real dels nousvinguts. Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida , i per tant el que cal es posar els mecanismes que permetin a anar a un sol poble, un sol cos social , cal anar a un Pacte Nacional d’Immigració que garanteixi l’arrelament necessari , no podem fugir d’aquesta premisa.


Des de CDC en els propers dies obrim una nova web nouscatalans.cat amb la voluntat de que sigui un instrument d’integració, un instrument de catalanitat social que obri les portes als immigrants. Catalunya, terra d’acollida, si juga molt com a Nació.

dilluns, 1 de desembre del 2008

FINANÇAMENT LOCAL: ENGANY O MAQUILLATGE DEL PSC (I)

Els partits catalans van signar el 10 de setembre al Palau de la Generalitat un pacte per la millora del finançament local. Les propostes s’havien de traduir en esmenes als Pressupostos de l’Estat.

A l’hora dels fets, el PSC-PSOE es va desmarcar de l’acord. Al Congrés, va votar en contra de les esmenes. CiU, ERC i ICV hi van votar a favor.

Els socialistes van fer comèdia signant el pacte. Un cop més han actuat al servei dels interessos del govern Zapatero.

El pacte incloïa mesures com: incrementar l’aportació estatal; permetre un major endeutament; avançar la quantitat en concepte de participació en els tributs estatals; creació d’un fons destinat a les inversions locals amb l’IVA de l’obra pública municipal.

CiU, ERC i ICV denuncien l’incompliment per part del PSC-PSOE del pacte assolit el passat 10 de setembre per a la millora del finançament local.

En aquest acte, celebrat al Palau de la Generalitat i amb la presència del President de la Generalitat, José Montilla, es va aprovar un document amb un seguit de mesures per a la millora del finançament dels ajuntaments catalans.

Els signants del pacte es comprometien a defensar al Congrés dels Diputats la inclusió als Pressupostos de l’Estat d’un seguit d’esmenes que contenien aquestes propostes.

A l’hora de la veritat, CiU, ERC i ICV van donar suport a les esmenes, però el PSC-PSOE va votar-hi en contra, trencant la unitat assolida a Catalunya i impedint la seva aprovació.

Lamento que la unanimitat del dia 10 de setembre només hagi durat un mes i mig. Calia estar esperançats davant del pacte assolit, però ara la decepció és gran no només perquè les esmenes a favor d’un millor finançament local no s’hagin aprovat, sinó perquè han estat rebutjades per un partit que va ser present en l’acte del dia 10.

CiU reclama als alcaldes del PSC-PSOE que facin pressió, que actuïn com un lobby municipalista dins del seu partit i facin servir la seva força dins del PSOE, perquè encara hi ha temps per a rectificar i fer possible que s’aprovin les esmenes.

Cal preguntar-se què pretenia el PSC-PSOE amb la comèdia que va fer a Catalunya si no estava disposat a defensar les esmenes a Madrid. A qui volia enganyar? En aquest sentit, cal denunciar la incoherència i la subordinació dels socialistes a una consigna de partit.

Ara ens trobem que de les mesures per la crisi que presenta el President Zapatero aquests darrers dies, n’hi ha una que fa referència al finançament local i que representa una injecció de 8.000 M€ . En primer lloc dir que, benvinguts els diners que vinguin però això no dona resposta ni resol cap de les peticions que s’han fet des del món municipalista i que són, en realitat, un seguit de mesures inconnexes, que en un proper post us comentaré.

dilluns, 24 de novembre del 2008

EL PRESIDENT PUJOL A MADRID

El President Pujol encara segueix aixecant molta expectativa allà a on va , aquest dimecres passat va ser protagonista d’un esmorzar organitzat per un Fòrum de Madrid. La sala plena de gom a gom a l’espera d’escoltar a un polític català que encara que ell diu que ja està retirat és obvi que encara desprèn molt d’interès.

Però aquesta conferència es feia en un context més difícil per la relació Catalunya /Espanya, amb l’incompliment de l’Estatut entre d’altres qüestions.
Algunes idees i reflexions del President:

  • Això que es diu que la política no és important, no és veritat. Mai ha sigut veritat. La política és molt necessària.
  • La Societat Espanyola té en l'actualitat un excés d'arrogància .
  • Tatxar de RADICAL, tot el que no és "debido cumplimiento" és erroni i interessat . Això és el que alguns tenen voluntat de fer veure a l'Artur Mas com un radical, i no és cert.
  • La relació de Catalunya respecte a Espanya, està malament , francament malament.
  • Sistema Econòmic Espanyol, SÒLID........PERO NO EXISTEIX , INSISTEIXO NO EXISTEIX.
  • Caldrà recorre al dèficit per fer front a la crisi i fer-ho especialment per invertir en Infrastructures.
  • CIU única força política que ha presentat propostes econòmiques.
  • Respecte a visions de diferents nobels d'economia prefereixo Krugmann + Keynes
  • No es tracta de destruir ni el capitalisme , ni el mercat, sinó de protegir-los.
  • S'ha acabat la Festa (excés de descontrol econòmic) el dilluns és un bon dia per començar a treballar ( reordenar i conrear futur econòmic) .
  • Pel que fa a la gestió de la Memòria Històrica (Garzón) . Un Excès de judici moral pot fer mal a la gestió de la memòria. A Catalunya tots hem sigut Màrtirs i Víctimes. Cal tractar-ho amb prudéncia i humiltat.
  • Que si és necessari un Pacte de la Moncloa ...?? Que el govern actuïi i proposi , no únicament gestos i fotografies i també una oposició constructiva. CIU sempre ha sigut lleial amb UCD, PSOE i PP , l'actitud actual d'Espanya respecte Catalunya és de deslleialtat , han actuat en termes d'engany, per tant la desconfiança és enorme.
  • Catalunya també té culpa amb la imatge que es dona darrerament . Orgull i modèstia és una bona combinació. El tripartit no actua així.
  • Sentència ESTATUT.- No podem optar per la via del conformisme. No estem d'acord i cal dir-ho. No han jugat net.
  • "YO ACUSO" a la classe política espanyola i a determinats sectors de la societat espanyola del divorci que hi ha ara entre Catalunya i Espanya. Han sigut molt deslleials.
Un silenci immens a la sala i una atenció respectuosa i profunda era l’embolcall d’aquest esmorzar.

dilluns, 17 de novembre del 2008

MÉS OPORTUNITATS PERDUDES

Aquest era un dels meus eslògans a la campanya electoral de les eleccions municipals. Considerava aleshores I segurament ara encara més que a la nostra ciutat s’estaven perdent oportunitats.

Les circumstàncies de la vida m’han portat al Senat, i de retruc a tenir una nova plataforma, potent, per treballar per Calella. Sempre m’he posat a disposició del govern de la ciutat de Calella. Ara i abans. Sempre els hem dit, jo i el grup, que estàvem disposat a remar junts en la mateixa direcció per aconseguir coses bàsiques , coses importants per a la nostra ciutat.

Quan he tingut oportunitats com ara, hem plantejat amb els grups catalans del Senat i del Congrés, modificacions als Pressupostos Generals de l’Estat i també al de la Generalitat, en benefici de Calella i del Maresme. I res, el govern de la ciutat no ha fet cap pas per remar en la mateixa direcció. Ni tan sols s’han dirigit a nosaltres per modificar les peticions cap a d’altres objectius. Res de res.

Mai he demanat diners en les esmenes als pressupostos de l’Estat o de la Generalitat, per fer accions o actuacions que solament fossin voluntat del grup de CiU a l’ajuntament. Sempre ho he fet a partir de voluntats col·lectives de l’ajuntament o de demandes que persones o entitats que m’han fet. Aquest any he presentat esmenes per dotar econòmicament (L’Orfeó, Riera Capaspre, Façana Marítima, Prova Esportiva Challenger)

Vaig prioritzar-alhora de presentar les esmenes-projectes que entenc són absolutament essencials per Calella i que tots els partits polítics ho portem als nostres programes electorals. Algú es pot arribar a creure que el fet de la titularitat de l’Orfeó condiciona la possibilitat de fer arranjaments de petita millora al local?? Que la Riera o la Façana estiguin en processos diferents, no és excusa per renunciar a alguna dotació econòmica, o el govern municipal dona per fet que al llarg de tot l’any 2009 encara tindrem la façana marítima igual, sense cap previsible canvi??.

Però l’equip de govern no ha remat, ni amunt ni avall, i no han lluitat per donar suport i incorporar alguna dotació econòmica en els pressupostos de l’Estat, tal i com havia presentat jo com a Senadora.

No podien donar suport ni tant sols a una de les esmenes presentades , per aconseguir diners, en aquesta època tant difícil i d’escassos recursos econòmics ??.

Ara, una nota de premsa que en síntesi deia que no em poses en temes que corresponien al govern ha fet encara més palesa aquesta situació. (veure nota emesa pel govern municipal)

Sort que la dotació que vaig demanar per al desenvolupament de la prova esportiva internacional Evolution Challenge Barcelona-Maresme que se celebrarà a la ciutat de Calella els dies 24 de maig i 4 d’octubre de 2009 la he pogut salvar, per tractar-se d’un tema que afectava més enllà de Calella, fet que comporta una important injecció de 100.000 € .

Sento una profunda pena quan es descobreix la part més ridícula i mediocre de la política. Els grups municipals del PSC i ERC prefereixen perdre recursos a que no sigui dit que la feina del grup de CIU a Madrid ho ha aconseguit.

dilluns, 10 de novembre del 2008

L’EFECTE OBAMA

Que les darreres eleccions americanes han estat - pel seu resultat- una fita històrica als EE.UU és evident però també és cert que no és únicament el que representa pel seu color, sinó tot aquest nou estil de fer política: directe, pròxim, desprenent il.lusió i passió en el seu compromís amb el País.

Jo personalment sempre vaig preferir Hillary Clinton, a la seva condició de dona, se li afegia una gran preparació política , que al meu entendre, la feia més preparada per l’endemà mateix de les eleccions.

He de reconèixer però que la capacitat del lideratge d’Obama ha generat en política, quelcom molt difícil trobar-lo en aquest àmbit que és ESPERANÇA. Per damunt de tot jo crec que aquest sentiment d’Esperança pel Futur , és el primer objectiu que aconsegueix ja molt a l’inici de la seva cursa electoral.

És evident que l’era Bush havia deixat una insatisfacció i infelicitat a la majoria de la societat americana que Barack Obama ha sapigut canalitzar . El “ Yes, we can” “ Sí, podem “ és el recurs emocional que molt intel.ligentment es va dissenyar i que crec que ha estat cabdal en tota aquesta onada que ha esdevingut en un autèntic moviment de compromís a la figura d’Obama.

Més enllà de la superació de les barreres racials que representa aquesta victòria , crec que cal interpretar-la també com el de la revalorització de la política, és a dir el creure per part dels votants , que el futur no és un regal , sinó una conquesta.

He de reconèixer que em va emocionar, especialment, veure com plorava de felicitat el mossèn Jesse Jackson , suposo que era el seu homenatge a Martin Luther King , al qual ell havia col.laborat estretament.

Obama té grans reptes a resoldre ( 2 guerres, guantánamo , i una crisi financera i econòmica molt important ) però també es veritat que té una enorme autoritat moral per prendre decisions difícils i començar a gestionar el futur d’aquesta potència mundial que tant ens repercuteix a la resta del món.

Desitjo que les expectatives tant enormes que ha generat , pugui anar-les complint tot aportant estabilitat econòmica i política al món, que prou que ho necessita.
Molta Sort ¡¡¡¡

dimecres, 29 d’octubre del 2008

SOBRE LA CRISI ECONÒMICA II

Comentava en l’anterior post que faria avinent una sèrie de dades , que al meu entendre, són molt preocupants del que representa aquesta crisi en diferents paràmetres de la nostra societat, i alguns dels quals són els següents :

Pèrdua del dinamisme del creixement econòmic d’un 3’6% al 2007 a 1’8 % el 2008 i els entesos diuen clarament que s’agreujarà el proper 2009.
  • Inflació elevada , 4’5 % la més elevada dels darrers 13 anys.
  • Creixement de l’atur . 600 aturats per dia.
  • L’índex de pobresa no para de créixer fins un 19%.
  • Creixement dels tipus d’interès . L’euribor del 3’4% el juny 2006 al 5’3% el juny del 2008.
  • L’esforç per fer front a la hipoteca ha augmentat un 24% .
  • El cost d’omplir el dipòsit de gasoil ha augmentat 18 euros.
  • Els productes bàsics s’han encarit de manera important.
Malgrat aquest escenari, gens amable, no volem ni podem caure en el desànim col.lectiu res pitjor que això per remuntar aquesta situació tant i tant difícil. En aquest línea anaven tots els especialistes que aquest passat cap de setmana i en el marc de l’Escola de Tardor de CDC varen participar economistes tant il.lustres com Andreu Mas-Collel, F.Xavier Mena, Heribet Padrol, etc, recomaven prudència però sobretot esperança en el futur.

Entre d’altres qüestions varen dir per exemple que l’economia mai porta a una apocalipsi. L’economia sempre se’n surt. Aquesta crisi arriba en un moment d’ennuegament mundial. Només pot recuperar-se amb l’economia productiva (autònoms, empresaris, administracions públiques, etc).

Aquesta crisi canviarà “l’entorn” i els paràmetres . La capacitat de gestionar les dificultats amb lideratge és l’única solució per poder participar del canvi de l’entorn proper.

Recuperar valors en l’economia: responsabilitat, rigor i equilibri en les decisions són cabdals . La pèrdua de referència ha estat un dels gran errors en aquests darrers temps.

En definitiva, cal posar en marxa un programa econòmic, pressupostos 2009 Estat/Catalunya que aporti solucions i millores a la nostra economia , cal un govern per Catalunya fort, cohesionat amb les idees clares, que s’impliqui, que prengui decisions. Catalunya i els catalans ho necessiten. No val a badar.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

SOBRE LA CRISI ECONÒMICA I


Aquests darrers dies i mesos, no parem de parlar i sobretot d’escoltar sobre la crisi que patim a Catalunya, Espanya i arreu dels països desenvolupats.

A on ens trobem avui ?? Crisi econòmica, Crisi social emergent; crisi de confiança global . Els principals problemes a Catalunya i a l’Estat són la situació del sector immobiliari i un dèficit important de la balança corrent , és a dir el dèficit exterior.

Però no és nomes la crisi d’un sector concret , com el de la construcció o el financer , la crisi s’estén a la totalitat dels sectors econòmics. I les conseqüències doncs són l’atur , inflació , pèrdua de competitivitat, reducció del consum , dificultats de les famílies per arribar a final de mes, manca de confiança, etc.

Però que cal davant d’això ? doncs tenint clar que no hi ha formules màgiques és importantíssim des dels poders polítics fer front amb coratge, il.lusió, idees, confiança, i un model de societat.

La situació econòmica i social del país exigeix noves idees, valors i actituds per part de tots ,també de la classe política . També ara i davant d’aquesta situació ens cal patriotisme per front al futur. Realisme per entendre la situació econòmica , social i política.

Es tracta d’aplicar els valors del catalanisme : responsabilitat, treball, cultura de l’esforç, capacitat de superació , bona feina, iniciativa , sacrifici.

Es l’hora del coratge per prendre decisions. Catalunya corre el risc de patir una crisi més intensa , com a conseqüència de la manca de capacitat de resposta adient del govern català que ha demostrat no saber donar reaccionar ni gestionar situacions difícils de crisi(aigua, sequera; Carmel, apagada, etc. )

Montilla i el seu govern , només miren cap a Madrid a esperar la senyal d’actuar. En el proper bloc donaré unes quantes dades econòmiques preocupants dels que , de manera especial, està passant a Catalunya.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

EL COST DE L’ESPOLI



La Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas , ha editat un opuscle amb una relació de dades econòmiques que explica amb claredat quin és el cost de l’espoli que pateix Catalunya.


Uns exemples clars :

1.-El sistema de finançament de les comunitats autònomes es va pactar amb dades del 1999 per cobrir les necessitats en funció de la seva població . L’any 1999 la població a Catalunya era de 6.207.533 d’habitants, el 2.006 era de 7.134.697. El càlcul de les necessitats el 2008 continua basant-se en les dades de la població del 1999 però hi hagut un increment de població del 15 %.

És evident que amb aquest sistema no hi ha prou recursos per finançar els principals serveis traspassats: Educació, Sanitat, Serveis Socials, etc.

2.- L’Estat Espanyol practica una redistribució per anivellar les Comunitats Autònomes més productives amb les que ho són menys. Un cop feta aquesta redistribució Catalunya acaba disposant de menys recursos que la mitjana. És a dir , si a Catalunya partim d’uns ingressos per impostos de 124 €/habitant, després de la redistribució queda en 96, per sota fins i tot de la mitjana (100). Aquest excés d’aportació fiscal provoca que Catalunya passi a disposar de menys recursos que altres comunitats autònomes receptores.

El sistema d’anivellament fiscal espanyol és l’únic al món que un cop aplicada la redistribució canvia la posició de les comunitats donants en recursos per habitant. Així doncs, Catalunya passa de la 3ª a la 11ª posició.

3.- Una quarta part de les autopistes de l’Estat Espanyol, el 23’37 %, estan ubicades a Catalunya . En canvi , la proporció s’inverteix en km d’autovies (sense peatges) : a Andalusia; 1.890; a Madrid 614; i a Catalunya 382 km.

Aquestes dades són extretes dels anuaris estadístics del Ministeri de Foment (1991-2006).

4.- Més de la meitat , un 54´3 % de les inversions d’AENA durant el període 1991-2006 es van concentrar a Madrid , mentre que els aeroports catalans només s’hi va destinar el 14’5. Segons dades del mateix Ministeri de Foment.

Aquestes són algunes de les conseqüències de l’espoli fiscal de Catalunya i per tant de la pèrdua de competitivitat de Catalunya com a país i aquesta insuficiència financera impedeix també que la ciutadania de Catalunya pugui gaudir dels serveis públics de qualitat i adequats que es mereixen.

Fem córrer aquesta informació, ajuda a que tothom sàpiga de que parlem -amb dades clares- quan denunciem l’espoli fiscal de Catalunya.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

UNA TALA INDISCRIMINADA, SENSE ESCRÚPOLS

Arran la meva experiència al departament de medi ambient i del coneixement adquirit en aquesta etapa, puc dir sense embuts que la tala que s’ha fet i que s’està fent per Aigües Ter -Llobregat, en el terme de Calella és absolutament intolerable.

Només la supèrbia d’una empresa que actua a cop de decisió frontal i de superioritat implacable pot ajudar a entendre aquesta mena d’actuació en el territori, on l’objectiu de posar una canonada, passar per davant de qualsevol mesura mediambiental i al preu que sigui.

On és l’avaluació d’impacte ambiental ?? Tenen al damunt de la taula de l’equip de govern de Calella, aquest informe i quines són els criteris i mesures mediambientals per evitar destrosses ??? És possible que estiguin executant aquesta obra sense tenir enllestida aquesta avaluació d’impacte ambiental, com marca la legislació ?

Tota i la importància de l’obra per tal de garantir un abastament d’aigua suficient i de qualitat, això no és excusa per atemptar contra l’entorn natural de Calella d’aquesta manera tant i tant agressiva.

L’Ajuntament hauria d’haver vetllat per la protecció mediambiental i imposar una certa racionalització en el projecte, desafortunadament no ha estat així, ans el contrari una supervisió tèbia i sobretot acomplexada davant una ATLL que ha imposat el seu ritme i la seva decisió, al preu de molta menys massa forestal a casa nostra.
És impressionant les fotografies que disposem de la magnitud d’aquesta destrossa.

Es dóna la paradoxa, que fa anys que Calella no pot comptar amb un camp de futbol a la zona de la Muntanyeta al·legant un protecció ambiental i en canvi es permet aquesta actuació tant indiscriminada. Mentre que Calella no pot gaudir d’aquesta infrastructura esportiva sota l’excusa de protegir un petitíssim nombre d’arbres (estem parlant de 5 pins ) l’Ajuntament fa ulls clucs a una tala indiscriminada de massa forestal que malmet mil.lers i mil.lers de metres quadrats de massa forestal.

Una vegada més constatem com aquest equip de govern es mostra radical i rígid en les seves posicions fins i tot en qüestions tant menors i petites com pugui ser el tema de les atraccions i en canvi alhora de qüestions tant important pel nostre municipi com és el respecte al nostre entorn natural i sostenibilitat ambiental, es sotmeten als criteris d’aquestes empreses amb una simple supervisió mostrant una feblesa institucional absoluta.

El Grup Municipal de CIU hem demanat l’avaluació d’impacte ambiental que s’ha fet i que hauria de constar en l’expedient de tramitació de l’ajuntament.

diumenge, 28 de setembre del 2008

LA FIRA DE CALELLA AVUI

Abans de començar a parlar de la Fira de Calella voldria fer referència al meu anterior post, on denunciava que l’alcalde Juhé encara no havia convocat la Comissió d’Equipaments després de 2 mesos. Doncs bé 48 hores més tard d’aquest post i de la nota de premsa que varem fer al respecte ens varen convocar a una reunió que va tenir lloc el passat 25 de setembre per emplaçar-nos novament fins el 9 d’octubre per intentar avançar en la informació i propostes d’ubicació sobretot pel que fa referència a l’Hospital.

Parlem de la Fira de Calella, doncs. A una setmana del tancament de la XXVIII Fira de Calella, m’agradaria fer una reflexió més freda, més reposada i tranquil·la.

La Fira de Calella com cada any ha tingut una exposició de molta categoria. Enguany els amics de Foto Film han glossat l’aniversari de l’escoltisme a Calella. Cada any, la imaginació dels Botei, els Sitjà, etc, ens regala un dels encants principals de la Fira.

Una segona sorpresa positiva ha estat amb l’exposició-concurs de fotografies de la Penya Solera, i com cada any també, els magnífics vermuts dels voluntaris de l’hospital. L’ONG que combat per la malaltia ELA que capitaneja l’Enric M. Valls també ens va fer arribar el seu pols de consciència i participació. A part de la participació de diferents entitats i associacions de Calella . I que més ???

Jo recordo les meves fires viscudes a Calella pels monogràfics de molt de nivell que s’hi ha fet i per les mostres de les ciutats o pobles convidats. Això era l’aspecte singular de la nostra fira. Cuba els mojitos i la salsa; Veracruz i el comerç marítim; Alcoi i el paper, Los Santos de Maimona i els productes extremenys; Solsona i els trabucaires; “Perpignan la catalane”, i monogràfics excepcionals com els luthiers, el vidre, el vi, etc. Monogràfics dissenyats per en Jordi Ten i la Pita i en Paco, i més tard en Miquel Guillem o el malaurat Nona de Mataró, amb el suport de moltes persones amb alguns savis de la comarca inclosos que hi col·laboraven.

Això era el fet diferencial de la Fira. Això és el que justificava el preu de l’entrada. Trobar-te davant d’un espectacle singular.

Poc a poc, el paper de les ciutats convidades o dels temes monogràfics han anat perdent pes. Enguany ha estat Itàlia. Pobre Itàlia si hagués de sentir-se representada a la nostra fira. Ho hem fet pitjor que si per representar Espanya hi haguéssim posat una botigueta de souvenirs amb toros i sevillanes. Hem reduït Itàlia, un poble de tradicions i cultura mil·lenària, a unes pizzes i gelats fets per persones de Mataró, i perdent l’oportunitat de mostrar gent de Calella que està destacant en aquests camps. Quina reducció !!! Quina simplificació !!!

La nostra Fira està tocada de mort. Ja cal que hi posem imaginació si no volem anar a enterro en les properes edicions.

Per endavant agrair tota la feina dels tècnics responsables de la Fira, però l’autèntic problema és la manca d’idees clares i de lideratge polític sobre que ha de ser una Fira de referència com havia estat fa uns anys la Fira de Calella.

Pobre Fira, quí t’havia vist ....................i quí et veu .

dijous, 18 de setembre del 2008

DENUNCIEM LA LENTITUD DELS TREBALLS PER ACORDAR EL FUTUR HOSPITAL

Des del grup municipal de CIU de Calella recordareu que ja vàrem oferir el nostre suport i consens a la ubicació del futur Hospital, no únicament això sinó que vàrem proposar la creació d’una Comissió d’Equipaments formada per tots els partits polítics, per tal d’estudiar i aportar tots elements d’estudi i reflexió necessaris per tal de poder dibuixar la Calella futura entre tots, a on inclouríem els equipaments d’esports, habitatges dotacionals, aparcaments, educatius a part del sanitari

De tot això, és evident i per raons òbvies que l’Hospital és el més urgent, atès el calendari que imposa el propi Departament de Sanitat. Doncs bé a hores d’ara , encara és el moment que l’Alcalde i els responsables de govern ens convoqui als altres partits polítics, per tirar endavant el treball col.lectiu que ens havíem compromès i que és un “mandat del Ple“.

En l’única reunió que vàrem tenir vaig lliurar en nom de CIU un plànol amb les alternatives que nosaltres proposàvem per estudiar i a l’espera de fer arribar el document escrit a que l’ajuntament ens lliurés alguna documentació interna també de les diferents valoracions que havien fet al respecte.

A hores d’ara, no hem rebut res, però tampoc l’Alcalde ni els altres responsables ens han convocat a cap reunió de la Comissió d’Equipaments.

D’ençà el compromís que ja és dels primers dies del mes de juliol, només hi hagut una reunió de la Comissió d’Equipaments. Ens preocupa la paràlisi i la lentitud en aquesta tramitació especial i delicada . Tot això pot comportar que per manca de lideratge polític, de sumar voluntats i estratègies conjuntes , l’Hospital de Calella se’n vagi a un altre lloc.

Més de 2 mesos sense tenir cap mena de coneixement amb una qüestió tan delicada i estratègica per Calella, augura com a mínim que no tenen la voluntat de prioritzar i agilitzar tota aquesta qüestió tan important per la nostra Ciutat. Incompleixen un mandat de plenari i a més relantitzen un tema molt i molt important.

dimarts, 9 de setembre del 2008

SOLIDARITAT, TERRITORIALITAT I ARA UN NOU MOT “EQUITAT”


En aquests darrers dies i mesos que parlem del Finançament que necessita Catalunya , algú pot interpretar que només parlem de xifres i xifres però cal explicar bé que darreres d’aquestes xifres,estem parlant de serveis, infrastructures, equipaments, en definitiva desenvolupament pel nostre País.

Fa molts anys que Catalunya pateix dèficits econòmics i també dèficits d’inversió estatal , tal i com en determinades vegades s’ha denunciat.
Unes dades al respecte :

Catalunya té més quilòmetres d’autopistes de peatge que autovies o autopistes lliures depenents de l’Estat.

Catalunya (i també La Rioja) és l’únic territori amb més autopistes que autovies 640 km d’autovia enfront als 658 km. d’autopistes.

Que l’Estat ha invertit poc a Catalunya, per exemple en carreteres, ja ho hem dit reiteradament, però algunes dades extretes de l’anuari estadístic 2007 del propi Ministeri de Foment, ens donarà la mesura exacte del que representa realment això:
  • Només el 14’2 % del pressupost total destinat a actuacions per millora de les carreteres.
  • Del pressupost total el 2’9 % es destina a noves vies de calçada única.
  • El 9’5 % del pressupost total es destina a actuacions de conservació i seguretat vial de carreteres.
  • El 8’5% del pressupost total va destinat a vies de gran capacitat.
Els Socialistes espanyols de manera reiterada ens inunden amb expressions com “Solidaridad” , “Territorialidad” i ara darrerament li vaig escoltar a la Ministra Aído incorporar l’expressió “Equidad” per defensar una “España” de tots.

El que es demostra amb les dades a les mans és que no s’actua amb els criteris que ells políticament diuen defensar. És lògic pensar que aquells territoris com Catalunya i La Rioja que disposen de menys autovies lliures de peatge , haurien de ser els escollits per prioritzar i incrementar la programació i execució d’aquestes inversions.


Ni Solidaritat NI EQUITAT. El filosòf Aristòtil deia que l’equitat és la justícia aplicada a cada cas.

dissabte, 30 d’agost del 2008

EL DRET A DISCREPAR

Aquests darrers dies del mes d’agost ha tingut lloc a Calella un seguit de declaracions i rèpliques politiques a partir d’una Nota de Premsa que varem emetre a on denunciàvem la incomprensible ( al nostre entendre) absència de l’Alcalde i del Regidor de Governació, per anar-se’n de vacances en ple mes d’agost, quan la Ciutat de 19.000 habitants passa a prop de 40.000 i per tant una Ciutat és tensiona des de totes les òptiques i reclama especialment una supervisió més acurada.

Però el que em motiva fer aquest bloc és la necessitat d’insistir en la importància de practicar la democràcia i el debat polític local , sense necessitat de confondre el legítim dret a discrepar amb la defensa de les posicions a partir de les ofenses personals.

Com a partit polític tenim tot el dret a manifestar els nostres posicionaments i pel bé d’una dinàmica política sana a nivell de ciutat , no pot ser que les nostres declaracions sempre es vulguin interpretar com una trencadissa total de la dinàmica política . No és la nostra voluntat trencar el diàleg , però també és cert que l’estratègia de sentir-se ofesos permanentment, només per la defensa de les nostres posicions, ens farà callar com a partit polític.

Us adjunto la Nota de Premsa que es va trametre als mitjans de comunicació, i a on , es pot constatar que des de la distància de criteris i visions polítiques, no ofenem a ningú.

Per part dels representants d’ERC, se m’ha titllat de tenir “mala fé”, d’ignorant, demagoga , etc.

Reclamo que per una dinàmica política local més sana , puguem discrepar sense caure amb les ofenses personals. Crec que tots guanyarem.

dilluns, 28 de juliol del 2008

ELS BLOCAIRES , UNA NOVA MANERA DE FER COMUNICACIÓ I DIÀLEG

Sempre em fa una certa peresa fer cròniques de trobades informals, o entre amics i per tant més lúdiques i personals. És com si hagués de creuar la línea d’allò més privat, d’allò que correspon a la part més epidèrmica de nosaltres mateixos.

Ja fa força temps que un amic em va dir que creia que el meu blog hauria d’incloure aspectes més personals. Jo interpreto com a personal les meves posicions, no únicament polítiques, d’un munt de temes que des del 2006 he anat desgranat d’un munt de temes i circumstàncies, però sempre reservant-me confessions que corresponen més al cercle d’amics i coneguts. Tanmateix crec que no fora just sinó fes un comentari del sopar de blocaires que varem tenir ara fa una setmana en el marc del que s’anomena la llopasfera.

Tot aquest nou món de la societat del coneixement i de les noves tecnologies dona peu, és ben veritat, a descobrir persones molt interessants. Inquietes per la societat, compromeses des de diversos àmbits, implicades en activitats diferents i alhora sacsejadores d’un nou món que elles mateixes el van dibuixant.

D’en Vilapou i en Jordi Verdura (El tros), ja vaig tenir el plaer de fa temps d’anar-los “descobrint” , són les autèntiques ànimes de la Llopasfera i han volgut que tot aquestes energies de comunicació diversa que ha sorgit darrerament , aglutinar-la per conviure plegats. Per tant moltes gràcies per la tasca que fan.

Ells han permès que en Jordi Sitja, secretari de comunicació d’ERC i Miquel Pérez , ex-regidor d’ERC a l’ajuntament , puguem seure a la taula plegats i parlar del món mundial , però el més important és que ens ajuda a veure la part més humana i càlida dels companys adversaris políticament. D’en Sitjà he descoberta la part de la persona que el fa ser un gran gourmet i un cercador de vins de qualitat i en Miquel Pèrez amb quí les batalles de política local ens allunyava força, el descobreixo més com una persona reflexiva i oberta a tot un seguit de qüestions que ens amoïnen força a tots plegats.

Noves descobertes com ara la qualitat humana i fotogràfica del Quim Fàbregas, l’inquiet i molt interessant Applejux, les imatges de Dakinho, que ara ha estrenat bloc, un Jaume Bagó, menys tímid que resulta que és un excel·lent fotògraf i els ulls sempre inquiets, curiosos i cercadors de novetats de la Dolors Lieury, entre d’altres.

Pel que fa al Saül i la barrufeta ja fa temps que formen part del meu bagatge emocional.

El què deia els blocs un nou àmbit de descobertes i coneixences que aconsegueix un nou marc de diàleg i comunicació. Tot un privilegi.

dimarts, 22 de juliol del 2008

EL PSC I LES POQUES GARANTIES DE LA LLUITA PER LA DEFENSA DE LA SEVA CATALANITAT

Si els socialistes catalans volien donar un veritable avís a Zapatero aquest cap de setmana, el que havien de fer és aprovar el grup propi al Congrés. Què faran els seus 25 diputats ??. Paraules NO, FETS. Això és el que calia més que mai. El sector catalanista ha sortit derrotat del congrés. El PSC-PSOE no tindrà veu pròpia a Madrid.

Són molt difícils de creure els advertiments que ha llançat el PSC-PSOE a Zapatero aquest cap de setmana durant el congrés del partit. La raó és senzilla: en 30 anys, els socialistes catalans no s’han desmarcat ni una sola vegada del PSOE.

Amb aquesta trajectòria de submissió absoluta, sembla lògic que com a mínim mostri la meva incredulitat davant de les amenaces de Montilla.

Cal recordar que l’actual President de la Generalitat José Montilla va presentar 62 esmenes a l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya que pretenien diluir aspectes fonamentals del text.
L’anunci el va fer l’1 d’octubre, l’endemà mateix d’aprovar-se l’Estatut a la Cambra catalana. Repasseu l’hemeroteca.

La maquinària del PSC , és bona traslladant missatges, i contra-programant sistemàticament informacions que a ells no els hi és beneficiosa, però el temps ens demostrarà una vegada més que, han perdut una nova oportunitat de defensar els interessos de Catalunya , constituint-se en aquest Congrès, com a grup propi a Madrid.

La resta són focs d’artifici per distreure al personal.

dilluns, 14 de juliol del 2008

PLA DE REESTRUCTURACIÓ D’AENA D'EN ZP


El moviment social i econòmic que ha anat reivindicant que El Prat sigui un Aeroport Intercontinental em fa arribar la següent carta:

“Degut a les gens esperançadora notícia que ha aparegut a la premsa aquests darrers dies sobre la decisió que vol prendre el President del Govern espanyol, Sr. Zapatero, respecte a la gestió individualitzada de l’aeroport de El Prat, ens veiem amb l’obligació de informar-vos i fer-vos saber la nostra valoració totalment negativa que representarà per les possibilitats de futur per Catalunya i el seu entorn més proper si es confirma la notícia.
El president del Govern espanyol, senyor José Luís Rodríguez Zapatero, anuncia que presentarà al juliol un pla de reestructuració d’AENA, amb l’objectiu d’ampliar la participació privada i incorporar les comunitats autònomes a la seva gestió, conservant l'àmplia majoria del sector públic estatal. Aquest model que pretén implantar el Govern espanyol queda anys llum del model de gestió individualitzada de l’aeroport de El Prat que reclama la societat catalana, millor dit és descaradament fer veure que canvien les coses, per a que tot quedi igual i controlat des de Madrid.
Volem confiar que, davant les realitats que en la gestió d’aeroports s’han imposat a tota Europa, el sentit comú i l’interès general de la societat catalana siguin entesos pel president Zapatero i no ens prengui el pèl, com ho seria si es confirma aquest rumor. Podeu consultar el recull de premsa sobre la notícia del nou pla de reestructuració que presentarà el Govern espanyol, en el document que us adjuntem.
Davant aquesta sorpresa, i davant la possibilitat d’haver de reobrir i donar continuïtat a la campanya 'per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada' engegada a finals de l’any passat per l’Associació Catalana de Professionals i altres entitats, junt amb tots vosaltres, més de cent mil adherits, us volem fer arribar les següents notícies, per a que us feu una idea de com pot estar aviat la situació i de les grans possibilitats que té l’aeroport de El Prat i la resta d’aeroports de Catalunya, només amb un simple canvi de gestió, d’una gestió des de la proximitat.”

Com adherida que soc, els hi agraeixo la implicació i treball i recomano que a tots aquells que no esteu adherits us afegiu a aquets moviment cívic, que persegueix que Catalunya tingui amb El Prat un Aeroport de primera com és mereix.

SI ET VOLS ADHERIR AL MANIFEST CLICA AQUÍ

divendres, 11 de juliol del 2008

CDC, UN PARTIT QUE BATEGA AMB LA GENT

Avui comença el 15è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, i amb ell la voluntat de tots els militants, delegats i evidentment de Felip Puig i Artur Mas que aquest Congrés sigui l'oportunitat de configurar un moviment polític renovat amb idees, continguts i persones.

Convergència sempre ha estat un referent en la centralitat de la societat catalana, la capacitat d'aglutinar diferents sensibilitats ha estat una de les principals virtut d'aquest partit.

Ara però, més que mai hem de ser capaços d'il·lusionar al conjunt de la ciutadania amb propostes que se les sentin properes. Volem ser el partit de la gent, això vol dir que hem de ser un partit que bategui amb la gent i això significarà que coneixem les il·lusions i les necessitats i que cerquem respostes a les seves problematiques.

Lluny de dogmatismes i falses retòriques hem de recuperar la il·lusió també de la ciutadania a partir d'un llenguatge directe que parli d'alló que de debó li neguiteixa als ciutadans.

l'Artur Mas em proposa com a Secretaria Executiva de l'Àmbit Sectorial, li agraeixo la confiança i em proposo des de la meva nova responsabilitat (un cop retificada pel plenari) buscar respostes als neguits dels catalans. Cercar complicitats amb entitats, organitzacions, en definitiva amb la societat civil per tenir el pols real de les questions que mes preocupa a la gent.

Per sort compto, amb un munt de gent a CDC que tenen molt de coneixement i experiència en diferents àmbits com són: Acció Social, Medi Ambient, Immigració, Educació, Justícia, Economia, etc. Tinc la voluntat d'aplegar tot aquest immens coneixement que tenim al partit i crear les eines per tal de que es pugui expresar.

El meu compromís es dedicar-me e a fons per que a cada pas que fem, tinguem conciencia de que sentim el bateg de la gent amb nosaltres

dilluns, 7 de juliol del 2008

LA CATALANITAT A MILS DE QUILÒMETRES


Es prou conegut la feina que fan arreu del món els Casals Catalans, mantenint la llavor de la catalanitat a molts quilòmetres de distància del País que els ha vist néixer.

Poder gaudir de la companyia d’aquests catalans amb un sopar , a on també les visions de la política catalana amb distància és sens dubte una oportunitat de reflexió, amb la serenor que imposa no veure’s sotmesos a la pressió mediàtica que oferim sovint tots els partits polítics.

Sentir-se català en terra forània i alhora agraït per la terra que els acull, és sens dubte la bona disposició personal que he vist amb la trobada que he tingut amb el Casal Català de Tenerífe.

Casal Català que a més hi ha una representació de Calellencs importants. Esteve Pedemonte, Carles Sagrera, Jimmi, són part dels membres més actius que juntament amb en Rafael Estartús i Ferran Freixas, empresaris turístics, varem poder compartir, a partir d’una invitació que em varen fer com a Senadora, una trobada a on varem parlar de diverses qüestions, com per exemple; l’actual situació econòmica respecte al turisme, la política catalana i el seu futur en un model d’Estat confós així com del cada vegada més consolidat, nacionalisme espanyol, del qual mai se’n parla massa.

Tot un plaer aquesta trobada i l’acollida que em van fer, a ells mostrar el meu agraïment més profund per tot el treball d’anar consolidant la llavor de la catalanitat, fora dels límits del nostre País.

dimecres, 25 de juny del 2008

CRÒNIQUES DES DEL SENAT


Ja fa dies que hem iniciat la dinàmica de treball des del Senat, diferents iniciatives i controls puntuals des del Govern són el primer balanç d’aquests curts mesos, a on s’ha mostrat la poca voluntat per part del Govern a comparèixer amb voluntat d’informar. Ja se sap “dies passa, anys empeny “.

Si hagués de mencionar quelcom que em sorprén de manera especial , són les respostes en el controls de govern dels diferents membres de l’executiu i molt especialmente el Vice-President Solbes i el President Zapatero.

És sorprenent com es pot exhaurir el temps de les respostes sense dir res, la retòrica buida de dades i el pobre discurs del “bueno, bueno, vaya, vaya, donde, donde “ és al meu entendre el balanç més que decebedor d’aquest Govern.

Als incompliments dels seus propis compromisos com la publicació de balances fiscals, traspàs de rodalies, finançament , etc . La resposta sistemàtica és “no sufran señorias que lo haremos “. La qüestió és que és el propi President Zapatero el que posa dates al compliment d’allò que ell mateix incompleix sistemàticament. És escandalós.

Les explicacions respecte a la crisi -que ells mencionen com a desacceleració ràpida- és un element més de despropòsit polític. Solbes respon a partir de comentaris sobre experts, es demana confiança i paciència i s’intenta tapar la crisi , en lloc de resoldre-la i donar resposta real a la situació actual.
No responen res de nou, ni tant sols amb un mínim de rigor esbossen eixos clars d’acció de govern . És increïble . Ara finalment el President Zapatero admet “Frenada Econòmica “, nous eufemismes retòrics com a resposta política a l’espera de solucions reals per a la societat.

Crec sincerament que hem passat del “buenismo “ del govern Zapatero a ser testimonis d’unes escenes polítiques típiques dels millors guions de l’ excel.lent sèrie anglesa “Si, Ministre “ . La impressió és que estan lluny dels problemes reals.

Com diu el meu amic Josep Maldonado i en rèplica a una inexistent resposta –per buida- del Ministre Sebastian arran l’accident de la Nuclear , ells sempre diuen ....”Bueno, bueno, vaya, vaya, donde donde“.

Espero que poc a poc aquesta mena d’immunitat que té el President Zapatero i el seu govern, es vagi perdent i així poder veure un executiu que lluny de la retòrica buida i paraules amables, passi a actuar de debò.

dimarts, 17 de juny del 2008

LA CLAU DE LA CAIXA

Fa dies que el tema del finançament omple titulars i cròniques dels diferents mitjans de comunicació , que si les balances fiscals, que si la cessió dels grans impostos etc., en definitiva quines son les necessitats dels comptes catalans i quina resposta cal donar davant de la manipulació de les dades econòmiques que sovint intenten fer-nos creure que són les reals.

El passat 1 de juny , el diari Avui publicava un article excel.lent titulat “La Clau de la Caixa” , a on en un quadre dels recursos del Model de Finançament des de l’any 1981 fins el 2007 , apareixen diverses dades molt interessants , fins l’any 1993 i amb la cessió del 15% de l’IRPF (acord PSOE-CIU), s’aconsegueix un primer increment de recursos passant de 6.750 Milions d’Euros a 8.003 M€ , posteriorment amb la cessió del 30% de l’IRPF (acord PP-CIU) passa a 12.024 M€ , però el gran canvi és produeix a partir del 2002 amb la cessió del 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials que comporten uns ingressos de 22.403 M€ . Aquesta és la realitat numérica.

Però quina és la realitat des de la vessant política, és a dir, quí va fer possible que estiguem amb aquests 22.403 M€ ???

El periodista Lluís Bou , manifesta en aquest article el següent : “ Poc s’imaginava el ministre Jaume Carner, quan va crear l’impost de l’IRPF, que aquest seria fonamental perquè la Generalitat no fes fallida. És per la cessió parcial d’aquest tribut al govern català , al qual van seguir després també l’IVA i els impostos especials , que el govern català ha pogut incrementar des de el 1993 els seus recursos. De forma espectacular això s’ha vist en l’actual model en vigor, el pactat quasi deu anys després entre el Conseller Francesc Homs i el Ministre Rodrigo Rato......

El gran canvi , doncs , va ser el model pactat l’any 2002 entre el Conseller Homs i el Ministre Rato , va ser l’única concessió del ja antiautonòmic Aznar amb majoria absoluta a Jordi Pujol. El nou model va representar la cessió del 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials (alcohol, tabac i hidrocarburs ). Dels 12.024 milions de recursos ha permès passar als 22.403 M€ en sis anys .

És evident que el nou finançament també serà clau el nou cistell de tributs que fixa l’Estatut : 50% de l’IRPF i de l’IVA i del 58% dels impostos especials . Aquest no és negociable , i per això el Vice-President Solbes intenta reduir-ne els efectes retallant per altres partides. En això consisteix la negociació.

Ja veurem novament quí és quí, i si hi ha gran diferències de model financer entre el PSOE i el PP, el que he descrit és la realitat de la història dels darrers anys. Ara cal estar ben atents a les propostes del Govern Central, de moment no pinta bé doncs cada cop més intenten aplaçar la publicació de les balances públiques sota l’excusa pobre de “problemes tècniques “.

Del nostre futur com a País també en depèn de la Clau de la Caixa.

Aquí teniu l'article de l'AVUI "La Clau de la Caixa"

dilluns, 9 de juny del 2008

LA SANITAT A CALELLA : EL NOU HOSPITAL I EL CONSENS NECESSARI

Aquests darrers dies se n’ha parlat especialment de la construcció del nou Hospital de Calella, promès per la Consellera Geli i de les necessitats sanitàries de la població i llur demanda social.

La qüestió és que debatem la ubicació d’aquesta futura instal.lació , però també divergem sobre el model de servei sanitari, és a dir perquè no un CAP , les 24 hores obert atès l’increment de la població i la saturació del servei d’urgències ??

Tots els partits polítics volem el millor pels nostres conciutadans , i especialment tot allò que té a veure amb els serveis socials o com en aquest cas amb la salut. La discrepància rau però, en la forma i fons de com afrontar i plantejar aquestes qüestions tant sensibles i amb forta demanda social.

Em refereixo a la forma. Un cop la Consellera Geli va confirmar que es faria un nou Hospital a Calella, el que calia era posar-se a treballar i cercar un espai idoni que respongués el més ràpidament possible a les necessitats i demandes bàsiques que
requereix el Departament de Sanitat, i calia sobretot amb una obra d’aquestes característiques anar plegats tots els partits polítics. És per això que he trobat a faltar una convocatòria feta per part de l’Alcalde a tots els Caps de Llista de Calella , a fi i efecte de poder sumar esforços en aquest projecte tant important per la nostra Ciutat. No es pot parlar de consens i en canvi no participar de qüestions tan estructurals per a la nostra Ciutat com és un nou Hospital.

Pel que fa al fons. És evident que el responsable de la política Sanitària és el Departament de la Generalitat, però també és cert que des dels governs municipals han de ser capaços de traslladar les demandes socials que reben com a primera autoritat al territori. La figura del Consorci del Maresme i la Selva , com òrgan Sanitari descentralitzador té la funció d’avaluació , diagnosi i seguiment dels objectius sanitaris al territori , però no pot suplir en absolut, les legítimes aspiracions i demandes socials que vulguin canalitzar els responsables polítics dels municipis.

Vull insistir especialment en l’aspecte de consensuar totes les forces polítiques – i recordo que CIU és la majoritària a Calella- totes aquelles qüestions que són estructurals per la nostra Ciutat , és a dir, aquelles que va més enllà d’una legislatura i de dos i per tant cal que el treball i resolució ha de tenir la màxima implicació per part de tothom , estem parlant de qüestions que se’n beneficiaran més d’una generació de calellencs.

Ho vaig dir en el debat a Tele-Calella, sovint només es recorre a l’oposició i s’apel.la al mot de “consensuar” quan existeixen dificultats, mentrestant tot sembla indicar que es prefereix donar l’esquena al partit majoritari, encara que el “to” que s’utilitzi sempre sigui el del bon rotllo, però alhora de la veritat , res de res .

Ja vaig comunicar a l’Alcalde que en els propers dies presentarem formalment les nostres alternatives d’ubicació del futur nou Hospital .

dimarts, 3 de juny del 2008

EL MAR MEDITERRANI I EL CANVI CLIMÀTIC


En parlem molt del Canvi climàtic si més no, en sentim parlar molt en aquests darrers temps, però la qüestió es que és una problemàtica molt més propera a nosaltres del que sovint podem aturar-nos a pensar. El fet d’escoltar de manera sovintejada una notícia acabem assimilant que és part de la “cançoneta” habitual dels mitjans de comunicació i dels polítics, però què hi ha de debò en un marc geogràfic tant proper a nosaltres i tant nostre com és el Mar Mediterrani ??.

L’agència Europea del Medi Ambient recollia un informe que constatava segons un treball que havia realitzat la UNEP (Programa del Medi Ambient de les Nacions Unides) i concretament el Pla d’Acció del Medi Ambient, a on es detallava les diferents activitats humanes que degraden l’ecosistema marí. Faré referència només a algunes d’elles :

  • En el Mar Mediterrani , hi ha més de 600 poblacions costaneres , de més de 10.000 habitants, únicament el 69% tenen el tractament d’aigües residuals, però no sempre eficients.
  • En el Mar Mediterrani, hi ha moltes zones Industrials i petroquímiques , que aboquen metalls pesats i pesticides.
  • El litoral mediterrani pateix una gran urbanització i amb una pèrdua de biodiversitat .
  • El Mediterrani és espai de trànsit de més de 200.000 vaixells de més de 100 tones cada any.
  • Els recursos marins estan sobreexplotats . Cada vegada es captura peix més petit.
  • L’aqüicultura presenta aspectes negatius i de contaminació i es necessari avaluar-la profundament.
  • La presència d’espècies foranies cada vegada és més important . Només en aquest recent segle XXI s’han localitzat 64 espècies no inventariades.
  • Les algues tòxiques tenen un impacte econòmic brutal, amb unes xifres econòmiques que superen els 320 milions d’Euros anys, únicamente en els països del Sud d’Europa.

Aquestes són algunes de les dades i informació de carácter més general que ens fa arribar l’Agència Europa del Medi Ambient.

És per aquesta raó que vaig presentar , en nom del meu partit, una Moció al Senat per tal de que es constituís una ponència d’Estudi en el sí de l’estrenada Comissió Mixta del Canvi Climàtic (aglutina Congrés i Senat) que pogués aprofundir i valorar l’impacte del Canvi Climàtic també en el Mar Mediterrani.
Aquesta Moció va ser aprovada per unanimitat per tots els partits polítics.

Som-hi doncs ¡¡¡¡ comencem a treballar i ha aportar el nostre gra de sorra.

diumenge, 25 de maig del 2008

SOBRE EL SENTIT I EL VALOR DE LES PARAULES



Segueixo amb interès els dibuixos gràfics que fa Ventura & Coromina a La Vanguardia, sovint esdevenen autèntiques editorials. La capacitat de sintesi , comunicació i alhora ”reflexió” que aporten aquestes “postals relatives” com així els hi agrada definir-les als autors són d’una agudesa intel.lectual i pulcritud gràfica al meu entendre molt aconseguida.

Fa dies que volia fer un post en relació al valor de les paraules i em decideixo definitivament quan aquests humoristes gràfics fan una vinyeta a on apareix en Joan Laporta dient “Desastre NO, Canvi de Cicle “ per la seva part el Conseller Baltasar també apareix dient “Transvasament NO, Transfusió “ per acabar el gràfic il.lustratiu el Vice-President Solbes manifesta “ Crisi NO, Desacceleració “ , trobo molt il.lustratiu del moment -sobretot polític- que estem vivint fer aquesta vinyeta.

El 20 d’abril del 2006, ja vaig fer un bloc en relació a aquesta qüestió , de la degeneració del sentit i valor de les paraules posant com a exemple 4 mostres clares que ja a l’inici del nou Govern tripartit , anaven imposant/inculcant a la ciutadania, recordo literalment el que exposava:
Pel que fa a Sanitat .- De la denúncia a les llistes d’Espera que segons el tripartit ,els governs de CIU, no havien solucionat, ha passat el tripartit ha definir-les com “Temps de Resolució “.

Pel que fa a Infraestructures
.- De la queixa constant sobre la suposada “Aturada de l’obra d’inversió” per manca de diners , segons ells, ara aquesta problemàtica esdevé “Replantejament de l’obra d’inversió “.

Pel que fa a Ensenyament
.- De la queixa constant sobre la utilització de “barracons escolars “ hem passat a “Mòduls prefabricats normalitzats “ .

Pel que fa a Economia
.- D’”un endeutament molt fort de la Generalitat “de llavors , ara en diuen el següent “Operacions financeres que no computen el deute “.
De la reivindicació constant per part de CIU del “dèficit fiscal que patia Catalunya” ara com ho han manifestat de manera reiterada “El finançament és insuficient i la reivindicació justa “.

Cal afegir a aquesta llista de l’any 2006 el tema de l’aigua doncs, ja sabeu que ara a més a més , els transvasaments són Interconnexió de xarxes.

És curiós com en una societat en la qual cada vegada –suposadament- estem més informats, determinats responsables de comunicació governamentals s’afanyen a dissenyar estratègies de distracció a la ciutadania que no és una altra cosa que amagar la realitat .

Demanar “Al Pa, pa i al ví, ví “ potser és excessiu , però a on anirem a parar quan les paraules i llur valor i sentit, ja no són el que eren, o si més no és el que pretenen alguns.

Són temps en que la principal estratègia de treballar, per alguns polítics, és idear nous eufemismes que amaguin o distreguin als ciutadans del que de debò s’amaga darrera la problemàtica existent.

No preocupa tant aportar solucions reals i a llarg termini sinó desdibuixar la realitat per amagar la seva incapacitat o la seva demagògia en altres temps.

dilluns, 19 de maig del 2008

LA FELICITAT DELS CIUTADANS



Llegeixo un article de Raimon Ribera (professor d’Esade) , força interessant sobre la Felicitat dels Ciutadans. Diu entre d’altres coses :
“¿L’estat té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic i mereix una certa reflexió. D’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. La primera vindria a dir: «La felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, i l’estat no hi té res a fer ni a dir. Només faltaria que interferís en la intimitat de les persones». La segona reacció seria: «La felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. L’estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. L’estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida». No ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i de socialdemòcrata la segona. Més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades.”

No és fàcil parlar de la felicitat. Ens costa definir-la, barrejada com està amb tot un munt de conceptes: joia, pau, benestar, plaer, satisfacció, realització, eufòria, entusiasme, vida viscuda amb sentit, etc.
Ens costa també copsar-ne amb precisió l’existència: sovint no sabem si som feliços nosaltres mateixos, o si ho són els que tenim al costat.
Però pels polítics en general és un element de reflexió que darrerament se’ns posa al damunt de la taula . Si una ciutat està neta , genera felicitat? Sembla evident que una ciutat segura, és possible que generi felicitat? Tenir les escoles a prop de casa, també genera felicitat?
Però també cal habitatges, Centres hospitalaris en condicions, polítiques actives d’ocupació, places de guarderia, etc.
Totes aquestes qüestions cada cop són més complexes i difícils de determinar , doncs les valoracions sobre què es pot fer i què no i quines són les prioritats d’allò que s’ha de fer pot limitar molt la percepció del ciutadà de la “seva” felicitat.

L’exigència d’avui per part dels ciutadans respecte als Governs fa també que una qüestió com aquesta –la felicitat d’un mateix- se li demandi especialment en format de “què hi ha del meu tema” i en funció de la resposta o decisió presa, pot variar substancialment l’estat anímic que genera aquesta felicitat tant desitjada per tots. Excessiva la càrrega.

Els governs i llurs responsables no poden assumir el que correspon a cada persona en la recerca de la felicitat. Ni pot substituir a la seva pròpia comunitat en el paper que ella pot tenir en aquesta recerca.

Com diu en Raimon Ribera : Calen uns governs preocupats – i ocupats- a establir un context material i social que afavoreixi la felicitat –entesa com a felicitat-seguretat– dels ciutadans.

Fer tot això bé,ja és prou feina.

Article: http://www.jordipujol.cat/files/articles/Ribera.pdf
Revista: http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/revista/6#art4041

dimarts, 6 de maig del 2008

QUAN LES AIGÜES SÓN ...........TÈRBOLES



CiU està d’acord amb la interconnexió de xarxes, però rebutja les formes i la literalitat del decret.

En contra que es pagui amb la disposició addicional tercera i que es deixi la porta oberta a portar aigua de l’Ebre a d’altres territoris.
Lamentem l’actitud que ha tingut el Govern durant tot el procés: enganys, ocultació,d’esquena al territori, discrepàncies internes...
CiU ja volia fer la interconnexió l’any 2002. Més barata, pagada amb fons europeus, més transparent. No s’ha guanyat res, s’hi ha perdut.
Un bon Govern ha de treballar per les solucions estructurals i no cenyir-se a afrontar
l’emergència.
La interconnexió CAT-ATLL costarà 180 milions d’euros, que es deixaran de destinar a inversions en infraestructures de Catalunya.
Vull recordar que el projecte de connectar la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, és a dir,la xarxa que distribueix l’aigua de l’Ebre, i la xarxa Ter-Llobregat que vol tirar endavant el Govern espanyol i el tripartit, és idèntic al que volia impulsar el govern de Convergència i Unió l’any 2002.
Cal recordar que aquests tres partits van dur a terme una intensa campanya política, que va tenir com a resultat el “Compromís per l’Ebre”, en el qual, els tres partits es van comprometre a no tirar endavant la interconnexió de xarxes i a no pactar amb cap partit que la impulsés.
Recordo , a més, que llavors el projecte comptava amb finançament de fons europeus (amb el màxim percentatge previst), i que en canvi ara es finançarà amb diners de l’Estat, a compte de les inversions catalanes. Abans costava 120 milions d’euros, amb un 70% de finançament europeu,mentre que ara costa 180 milions, tots a càrrec de l’Estat.
Cal lamentar, a més, que l’obra es farà ara sense tramitació ambiental, sense diàleg, sense acord amb el territori i amb els regants, sense garanties de reversibilitat, i amb la mateixa capacitat.
Per tots aquests motius,cal manifestar clarament que no s’ha guanyat res, i per contra, s’ha perdut molt, començant per la credibilitat dels que en el seu dia es van pronunciar en contra d’un projecte que ara defensen amb entusiasme.

divendres, 25 d’abril del 2008

LA N-II, A LA FI TRASPASSADA



Ahir varem tenir la notícia que el Govern Espanyol i la Generalitat de Catalunya anunciaven que properament l’Estat traspassarà la N-II al Govern Català. Cal mostrar la satisfacció que tenim els que des de fa molt de temps reivindiquem aquesta necessitat.

Aquest traspàs , és essencialment, un èxit de la comarca del Maresme en el seu conjunt per la pressió que ha exercit durant molts anys i evidentment també ha estat una reivindicació històrica per part de CIU.

Llegeixo al diari El Punt que el PSC del Maresme assumeix el lideratge del procés , era d’esperar, que ara intentin fer veure que tot això és una acció generosa i una mostra més de “talante” del PSOE. El que s’obliden de mencionar és que “gràcies” al govern del PSOE quina presidència tenia Felipe Gonzalez, l’Autopista actual C-32 (inicialment programada variant ) ha sigut de peatge .

Cal contextualitzar els esdeveniments per valorar realment el que passa. El Ministeri en aquell moment MOPU , dins del seu pla de carreteres tenia previst fer la variant SENSE PEATGE de Cabrera a Palafolls, i aquest era el compromís polític.
El Ministre d’aquella època Saez de Coscolluela va anunciar que finalment i malgrat el compromís anterior passaria a ser una Autopista de peatge. Qui va acabar inaugurant-la va ser el Ministre Borrell que tot i que era català no va canviar la decisió que perjudicava als catalans i maresmencs.

El que va succeir és que amb el dèficit econòmic que va deixar els Jocs Olímpics de Barcelona varen ser assumits pel Govern Central , es va fer un canvi de promeses o compromisos pactades totes elles per la cúpula del PSC-PSOE i amb la complicitat de tots els alcaldes socialistes del Maresme , entre ells, Manel Mas el qual va ser l’únic que va treure una compensació a la negativa del Ministeri i que és l’actual ronda de Mataró , la resta d’alcaldes socialistes ho varen acceptar sense replicar. Amb l’excepció noble del llavors alcalde socialista de Malgrat de Mar Josep Mora que en tot moment va dir que no estava d’acord amb la decisió presa. Aquesta és la realitat.

Davant tot això tots els alcaldes de CIU liderats per Ramon Camp , en qualitat de President del Consell Comarcal varen presentar recurs, que fins i tot va arribar al Tribunal d’Estrasburg.

Per això crec que el PSC-PSOE haurien de tenir un paper més humil en aquesta notícia certament positiva i feliç per la comarca . El mateix crec respecte a l’Alcalde de Calella, Josep M. Juhé el qual ha fet unes declaracions, excessivament positives del fet, sense comentar en cap moment que és degut al seu partit que fins a la data no hàgim pogut gaudir d’aquesta infrastructura en condicions justes pels habitants del Maresme.

I ara què ??? doncs cal reclamar , un cop confirmat el traspàs que es comencin els treballs per a convertir la N-II en una via Urbana.
Cal recuperar aquest espai i que cada ajuntament pugui convertir-ho en un espai per al municipi.
És imprescindible garantir la construcció de calçades laterals a la C-32 per absorbir el trànsit provinent de la N-II. Cal concretar , així mateix un calendari per a l’inici de les obres i que aquestes siguin pagades per l’Estat.

Pel que fa als peatges de la C-32 , cal en primer lloc, aclarir de manera inequívoca el règim de peatges de la C-32. La nostra propostes consisteix en la gratuïtat pels habitants dels Maresme en els trajectes interns i establir un sistema de bonificacions pels residents en els desplaçaments diaris cap a Barcelona o d’altres punts fins a poder arribar a la gratuïtat.

Finalment , comentar que he llegit el Conveni que varen signar ahir la mInistra i el Conseller i d’entrada em preocupa que només figuri 400 M€ de traspàs per part de Fomento a la Generalitat , dificilment aquesta quantitat serà suficient . Em temo que potser , com amb el transvasament de l’Ebre, acabaran dient que els diners que faltin que els posi el Govern de Catalunya a compte de l’Estatut. Ho seguirem.

dilluns, 21 d’abril del 2008

POLÍTICA D'APARADOR



Fer política és intentar corregir les desigualtats socials i crear una societat més harmònica
. Per organitzar-la hi ha les diferents administracions, que no ha de tenir altres objectius que les que la política marca.
La competència entre les diferents opcions polítiques és per veure qui està en disposició de desplegar la seva manera d’arribar a construir una comunitat millor; afortunadament molt sovint cal que pactin entre elles, que consensuïn, i ,encara que això és molt difícil, els resultats solen ser bons pel ciutadans.

Però no sempre és així.

Els serveis i les ajudes socials s’han tornat en un gran esquer per a intentar aconseguir el vot dels ciutadans. Les eleccions del passat 9 de març varen venir molt marcades per part del llavors candidat Zapatero , en una mena de subhasta constant ( el xec dels 400 €, per exemple). És una cínica competició de suposada sensibilitat social.

Aquesta competició no només existeix en el transcurs de la campanya electoral. Prenem com exemple la llei de la dependència; sota una noble causa , l’ajuda a les persones dependents, s’estableix una subtil carrera per atorgar-se els mèrits. El Govern Zapatero va llençar aquesta llei, envaïnt les competències d’ajuntaments i comunitats autònomes, amb l’objectiu que aquestes institucions no es poguessin endur cap mèrit i tot anés a parar al partit de govern. Aquesta llei és la sublimació de l’engany en política social i significa la gran estafa i el fracàs de la seva política social. És una llei aparador.

Una llei que ha generat tantes expectatives falses com frustracions en el moment actual. S’estan reduint les aportacions promeses, pel que al final, i en molts casos, el beneficiari surt perdent amb la nova llei respecte el que ja cobrava abans de la seva entrada en vigor, dos exemples clars:

Exemple 1Pensionista de gran invalidesa amb la pensió mitjana per incapacitat

Abans de la llei de dependència 21.012 €/any
Després de la Llei de dependència 18.127 €/any.

Exemple 2Persona amb gran dependència que necessita una residència

Abans de la llei 1.704 €/mes
Després de la Llei 1.308 €/mes

No hi ha res en pitjor en política que generar falses expectatives , això encara incrementa més el desengany dels ciutadans en el sistema política . El pitjor és que acabem arrossegant-nos tots , quan quí fa política d’aparador, té unes sigles molt concretes. PSOE amb el suport d’ERC i ICV.

Zapatero va fer d’aquesta Llei una aposta personal i en realitat s’ha traduït en, drets sense recursos per fer-los realitat i en el cas de Catalunya , no preveu el major cost de la vida i dels serveis a Catalunya, per la qual cosa encara, es cobra menys que en d’altres llocs de l’Estat Espanyol.

La política aparador que ha representat fins ara Zapatero, esperem que quedi anul.lada per l’acció d’ una política realista, sòlida, eficaç i que no utilitzi els drets socials i les prestacions justes com a plataforma d’un “Buenismo” que en realitat no existeix.

Cal denunciar la situació actual que s’està convertint en dramàtica per a moltes famílies catalanes i també per a molts ajuntaments, que es veuen desbordats per la descoordinació imposada pel Govern tripartit. Cal que la gent sàpiga els incompliments, els errors en la gestió, i el col.lapse que existeix.

dimarts, 15 d’abril del 2008

SOBRE POLÍTICA DE L’AIGUA 2



Deia en el darrer post que en tot aquesta qüestió de l’Aigua, també han dit la seva alguns experts, evidentment com ha de ser en aquestes qüestions tant importants. La Vanguardia va recollir un “debat” entre 3 il.lustres professionals de diferents àmbits tots ells coneixedors àmpliament d’aquesta temàtica i aportant la seva valoració professional.

Josep Alabern (Autor del Diagnòstic del Col.legi d’Enginyers Industrials de Catalunya ); Ramon Folch, Ecòleg, Consultor en gestió Ambiental de la Unesco ; i Josep Dolz, Catedràtic d’Enginyeria Hidràulica . Varen dir , entre d’altres coses:

Alabern:Cal reinstaurar la solidaritat entre conques. Necessitem redefinir la política hidràulica “.
Dolz: “És el moment d’actuar, perquè si demà plou és molt probable que llavors ja no es prenguin decisions de gran calat”.
Folch:Sóc un ferm partidiari de la gestió de la demanda, però l’obra hidràulica és imprescindible. De totes maneres gastar el que es vulgui, no és de rebut”.

En aquest anàlisi dels experts , hi ha una definició claríssima sobre Sequera i Escassetat. La sequera és un efecte del clima (pot ploure més o menys) i un altra cosa són els instruments o eines de la política hidràulica que tot país ha de tenir, per fer front a l’Escassetat. És a dir preveure una solució estructural al problema.

Sincerament crec que amb la cerimònia de la confusió per part del Govern Català, Montilla i Baltasar principalment, primer negant, després apostant pel Segre sense consensuar , ni amb el Govern Central que és quí té la competència , per finalment acaba dient que acceptaven el minitransvasament de l’Ebre perquè això si, és “temporal” . Quanta demagògia, i ineficàcia , deu meu!!

De la mateixa manera que tot país disposa de política urbanística, territorial i agrària , com és que en aquests darrers 5 anys , no s’ha fet res sobre política hidràulica??. Calen solucions a curt i llarg termini.

Per això, en el moment de plantejar el debat sobre les mesures contra la sequera des de Convergència i Unió volem que aquesta negociació es produeixi en base els principis següents:

  1. L’objectiu primer de tota política d’aigua que es faci a Catalunya ha de ser la garantia del seu subministrament, en la quantitat i la qualitat necessàries, com a factor determinant per al benestar i el desenvolupament econòmic i social del país. Aquesta garantia, en el mig i llarg termini, ha de pivotar necessàriament sobre el transvasament del Roine (com a solució definitiva) i en la construcció de més dessalinitzadores (com a solució intermèdia, degut als elevats costos de consum energètic i d’explotació que es repercuteixen en el rebut de l’aigua que acaben pagant els ciutadans de Catalunya).
  2. Aquest primer objectiu ha de ser compatible amb oferir solucions a la situació d’urgència d’aquest moment. Convergència i Unió està disposada a acordar amb el govern mesures d’urgència sempre i quan s’adiguin amb les bases expressades en aquest document. Tanmateix, les mesures que s’adoptin a curt termini han de ser conseqüents amb la planificació que es faci a mig i llarg termini en relació a les polítiques d’aigua a Catalunya per generar sinèrgies i estalviar costos. En aquest sentit, qualsevol interconnexió de xarxes hidràuliques que es faci a Catalunya hauria de ser compatible amb la portada d’aigua del Roine com a garantia última i suficient de subministrament d’aigua.
  3. El govern de la Generalitat ha de tenir una única posició, assumida i defensada per tots els membres i partits que donen suport al govern. Hi ha d’haver plena coherència i corresponsabilitat en l'adopció d'acords. Tot això en aquest moment no succeeix.
  4. Qualsevol solució o mesura que s’impulsi, ja sigui d’urgència o tingui caràcter estructural, ha de comptar amb l’acceptació dels territoris més directament afectats. Cal un acord territorial de base àmplia en el que hi participin les institucions del territori, els agents socials i els econòmics i tots aquells col·lectius directament implicats. Aquest punt és especialment important tenint en compte que la política d’aigua ha de tenir sempre una visió general de país, perquè de problemes de disponibilitat d’aigua n’hi ha a tot arreu.
  5. Cal sotmetre al pronunciament del Parlament de Catalunya qualsevol proposta que faci referència a l’impuls de les grans obres hidràuliques, com ara qualsevol transvasament, estable o puntual, o la construcció de plantes dessalinitzadores. Un acord d’ampli abast és el que dóna garanties que, governi qui governi, el tema de l’aigua no sigui utilitzat partidistament o demagògicament com d’altres vegades s’ha fet en el nostre país.

Aquests són els nostres plantejaments i principis, res a veure , amb la demagògia i incomprensió sistemàtica que varem patir d’aquells que ara estan al govern.

dimecres, 9 d’abril del 2008

SOBRE POLÍTICA DE L’AIGUA 1



Fa dies que vull escriure sobre l’Aigua, però la meva reorganització personal d’aquests dies m’ha impedit poder traslladar les meves reflexions a mesura que anaven sorgint nous episodis d’aquest tema tant i tant delicat.

Que l’aigua, és un bé escàs , molt necessari i per tant de gran valor, crec que això ho compartim tots plegats.

Cal mirar molt enrera en el temps , per adonar-nos que aquesta qüestió s’arrossega de molts anys. Sense , fins al dia d’avui, tenir una solució , no a curt termini, sinó estructural , i per tant de País, és a dir a 10/15 anys vista com a mínim. En un tema com aquest no es
poden fer pagats sistemàticament .

I el que és més important , un govern responsable ha de prendre decisions valentes per a solucionar el problema de la sequera.

No és de rebut l’opacitat informativa i l’engany que el Conseller Baltasar ens ha ofert aquests darreres setmanes negant , inicialment, el que nosaltres varem denunciar en plena campanya electoral , de les intencions de fer un transvasament del Segre cap a l’àrea metropolitana , per després admetreu, tot manifestant que era un pacte de silenci amb la Ministra Narbona , un pacte d’ocultació a la societat tenint en compte que hi havien eleccions i per tant no es podien arriscar electoralment.

Llastimós la poca transparència , però també llastimós el cinisme polític . Avui paguem la seva demagògia, i la frivolitat de quan eren a l’oposició i la incompetència (porten 5 anys ja de govern) sense cap full de ruta, en aquests darrers temps que no hagi sigut , mirar al cel a veure si plovia.

Governar i donar garanties dels serveis més bàsics, com ara el subministrament de l’aigua a la ciutadania no és cap joc de nens, i l’exercici de progressisme retòric que queda “tant bé” a les falques electorals , ha de ser substituït per unes solucions a curt i llarg termini, on hi càpiguen també la necessària pedagogia a la ciutadania del que representa un ús incontrolat de l’aigua però també , unes infrastructures que pugui preveure evitar aquest problema a llarg termini.
L’obligació del govern és resoldre tant un problema que pot passar d’aquí 15 dies com preveure evitar-ne un a 15 anys vista.

En el proper post , un comentaré algunes de les valoracions , davant d’aquest greu problema que han fet diversos experts.

divendres, 4 d’abril del 2008

SENAT: PRIMERES IMPRESSIONS



Prendre possessió com a senadora i assistir a la constitució de la cambra Alta va ser un experiència emocionant, de les que provoquen un cert pessigolleig a l’estomac.

Tot que creus que una intensa trajectòria en la administració i en la política et prepara per afrontar aquestes situacions amb un certa “fredor” és molt difícil sostreure’s.

L’escenificació, la litúrgia, tot està preparat per deixar clar que en aquesta es una de la cases del veritable “poder polític”, que tot el que ha fet un anteriorment es preparatori, hom pot pensar inicialment que un entra a fer política de debò en aquest moment.

Aquesta és la impressió que es vol transmetre però que és passatgera si, com en el meu cas i el dels meus companys de grup, saps perfectament quina és la missió que t’ha portat fins allà. La fascinació que vol produir el Senat queda de banda al costat de la defensa del interessos de Catalunya. dels seus ciutadans i, en el meu cas, també la de Calella i el Maresme.
És en aquest moment que el pessigolleig canvia de natura i una comença a pensar en quanta feina hi ha per davant i quantes propostes s’han d’engegar des del Senat en favor del nostre país.

A aquesta energia vital que t’envaeix cal afegir la il·lusió de compartir l’experiència amb polítics que admires i respectes, com Josep Maldonado – que varem començar junts a Tarragona i en retrobem a Madrid: o bé l’Iñaki Anasagasti, un veterà que no ha perdut la capacitat d’emocionar-se i no parava de fer-nos fotografies en el transcurs de l’acte de constitució de la cambra.

El Senat és, sense cap mena de dubte, una gran oportunitat per conèixer nova gent, nous punts d'opinió, i treballar des de dins de les institucions de l’Estat la possibilitat l'encaix de les nacions històriques. De fet, aquest el és moment que s’haurà de veure si és possible convertir el Senat en una veritable cambra de representació territorial i donar vida real allò que s’anomena l’”Espanya plural”.

Hi ha, doncs, molta feina a fer. De moment les primeres prioritats són aprendre el mecanisme dels treball parlamentari i estar a l’alçada de la representació que els ciutadans m’han atorgat i de les responsabilitats que el meu grup m’ha encarregat.
Sóc la portaveu de les comissions de : Foment, Medi Ambient, Turisme, Habitatge i compartiré Societat del Coneixement amb en Jordi Vilajoana.

La meva porta resta oberta, com ja sabeu, a tots els ciutadans que vulguin traslladar-me las seves inquietuds.