diumenge, 18 de desembre de 2011

Un estat espanyol sense crèdit


La prova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà, sens dubte, el pagament dels 759 milions d'euros deguts a la Generalitat. Més enllà de les prou crítiques finances dels catalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol de respectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb les diferents institucions.
La sortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents a quines ens tenen acostumats el líders del partits majoritaris espanyols. És temps d'acció, de mesures decidides i de reordenació del aparells institucionals i econòmics de l'estat. En aquests moments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no va acompanyat de fets.
Quin crèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i els mercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb les lleis fonamentals del seu ordenament? L'Estatut de Catalunya és una llei orgànica de l'estat, no ho oblidem, i el seu incompliment compromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l'executiu espanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, cal pensar que no s'en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen les institucions europees per poder remuntar la crisi.
La opinió pública espanyola ha estat molt diligent a l'hora de degradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país, les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs; entre d'altres coses, han estat acusats de falsejar l'estat del comptes de l'estat sistemàticament. Una música que sona molt Espanya: transferir el deute de l'estat a les autonomies; un finançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments; l'incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposició addicional tercera o el fons de competitivitat, etc.
L'estat espanyol està més a prop de Grècia que d'Alemanya. Per redreçar la situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i, d'aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i el compliment dels compromisos.
Els 759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat del Regne d'Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no es reconeixen i els pactes amb l'estat són incomplets de manera sistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivència futura entre ambdues nacions.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Solidaritat activa, ara més que mai


En aquests dies, l'allau de notícies vinculades a la crisi econòmica fa que molt sovint perdem de vista la perspectiva necessària per afrontar-la eficaçment. Ha de quedar clar que és una crisi europea, que transcendeix de molt en nostre àmbit nacional. Una característica que és evident en el moment que es debat l'actual unió econòmica europea i la necessitat de reformar institucions i tractats de la UE.
Ens trobem en una cruïlla històrica que pot canviar radicalment com hem entès les relacions econòmiques i socials fins el dia d'avui. De la transformació que s'esdevingui, sabem que caldrà mantenir i augmentar la justícia social, una idea que ens conforma com a catalans i europeus. En aquesta situació, la primera responsabilitat és la de les institucions públiques, que d'una manera o una altre no han estat prou diligents per evitar la magnitud de la crisi i hauran de preservar els nostres valors col·lectius. Les seves actuacions són imprescindibles però no són suficients.
Caldrà un gran esforç col·lectiu inspirat per la solidaritat activa de cadascun de nosaltres, més que pels sentiments de renúncia o de pèrdua. És el moment en quin els ciutadans han de prendre els protagonisme i posar les bases del seu propi destí individual i col·lectiu.
Catalunya a demostrar a bastament la seva capacitat de solidaritat. Només cal pensar en el gran nombre d'ONG pel desenvolupament existents o l'èxit de campanyes com la Marató de TV3 i el gran recapte del Banc del Aliments. La solidaritat finalista, d'objectius concrets, té una gran força a casa nostra.
Ara és el moment de traslladar aquesta gran energia comuna cap cap a la nostra vida quotidiana. Cal que exercim la nostra solidaritat activa cap als nostres veïns, que obrim els ulls i actuem envers a les dificultats econòmiques i socials que en envolten a casa nostra. Ara més que mai cal enfortir els llaços ciutadans, de fer comunitat. No es tracta d'eximir de responsabilitats als governs; tot el contrari, de reforçar esforços en la justícia social i la creació de llocs de treball.
Un bon exemple és el de la feina. El Servei d'Ocupació de Catalunya està fent un esforç per millorar l'atenció del ciutadans que cerquen un lloc de treball; es pretén donar orientació per a que estiguin millor preparats per poder trobar una oferta laboral, més que esdevenir una secció administrativa que simplement registra aturats. Malauradament, sabem que una bona part de les ofertes d'ocupació no arriben mai al SOC o als serveis municipals de promoció econòmica perquè empreses i emprenedors no les comuniquen. És el moment de trencar amb aquestes inèrcies; vetllar perquè qualsevol oferta de treball estigui inclosa en els serveis públics d'ocupació és, també, solidaritat activa; fer que el major nombre de persones aturades puguin tenir noticia d'un lloc de treball és treballar per la justícia social.
Potser no sabem quan sortirem d'aquesta crisi, però sí que podrem fer-ho col·lectivament, sense deixar ningú enrere, si som solidàriament actius.  

dijous, 1 de desembre de 2011

EN DEFENSA DEL SENAT ?


La Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol, tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres parlamentàries.

Les dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple, tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

La seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576 diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Es pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350 Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim una cambra alta francament reduïda.

Però si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden fer-lo caure.

A França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació similar a la que es dona a Alemanya.

En aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera cambra de representació territorial.

Aquí el nostre senat és més una cambra de representació provincial que territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és subordinada.

Però d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més territorial o sectorial.

Desprès de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han començat a agitar-se després de la incorporació del català, el gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya del “pinganillo”?.

Personalment, crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des de fa un any.

Això és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia, fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als polítics.

És evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple, sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen competències de les Comunitats .

Però prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de 40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests darrers anys.