dilluns, 25 de juny de 2012

Folklore per davant de creixement; un país de “pandereta”

Tal i com era de preveure, la majoria del Partit Popular (PP) ha fet que el pas dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) pel Senat no hagi estat més que un pur tràmit. De res han servit les 2.500 esmenes parcials presentades pels grups representats a la Cambra.

Tots som conscients de la complexitat que comporta un debat sobre pressupostos en el context econòmic actual, però això no ha de suposar la renuncia a les aspiracions que tenim com a país que necessita més que mai un bon finançament.

CiU portava al ple 621 esmenes destinades a impulsar l’economia productiva del país, fetes a consciencia, realistes amb una situació que requereix contenció però que, al mateix temps, no ens ha de fer renunciar a l’aplicació de polítiques que garanteixin el creixement.

Com a senadora he posat tot el meu empeny en entendre allò que és incomprensible i, com a alcaldessa, m’ha tocat patir com mai la injustícia d’un PP que, de vegades, sembla que vulgui veure Catalunya immersa a la més profunda misèria.

De res ha servit que rebaixéssim les nostres expectatives reduint els imports de les inversions i subvencions sol·licitades. Ni rastre de la inversió per al Museu del Turisme de Calella, ni rastre dels ajuts per a la reconstrucció de la balustrada del Passeig de Manuel Puigverd (aprovada i no executada pel govern socialista), ni rastre de la subvenció destinada a mantenir el Challenge Barcelona-Maresme, ni rastre de la subvenció a la Fundació Catalana d’ELA… Això si, al PP no li ha tremolat el pols a l’hora de permetre beneficis fiscals per l’”Año Santo Jubilar Mariano 2012-2013 a Almonte” o el “Premio de Tauromaquia” a l’hora que rebutjava l’esmena de CiU que demanava aplicar incentius fiscals a la “Barcelona Mobile World Capital Foundation”. El folklore per davant del creixement; propi d’un país de “pandereta”.

En aquest context tornen a la meva memòria les paraules del president Rajoy quan, en referencia a les demandes de finançament d’algunes comunitats autònomes, deia que no son temps de repartir la misèria. Jo li diria, senyor Rajoy, que per al meu país voldria la “misèria” dels 16.000 milions d’Euros de dèficit fiscal amb l’Estat.

dilluns, 18 de juny de 2012

La veritable crisi és la crisi de la incompetència

“Rescatar: Alliberar d’un perill, dany, treball, molèstia, opressió...” Aquesta és la definició que el diccionari ens dona d’aquesta paraula “prohibida” a les files del Partit Popular.

És evident que la paraula rescat és positiva. El problema el trobem quan el gruix de la ciutadania, -aquella que no entén de xifres macroeconòmiques i que limita els seus coneixements en economia a la difícil quadratura del cercle que suposa la gestió del pressupost familiar per omplir la nevera, pagar l’escola i complir amb la hipoteca- es víctima del desencís que provoca el president Rajoy quan fa de la frase d’Einstein “La veritable crisi és la crisi de la incompetència” una definició d’ell mateix.

Diuen que el gest representa el 55% del missatge. És allò que en diuen “comunicació no verbal”, la que millor interpreta l’expert en economia domestica; el ciutadà ras. I ja fa dies que la gesticulació del govern espanyol és un espectacle nefast.

En ple cap de setmana, amb els mercats i els bancs tancats (no fos cas...) el Fons Monetari Internacional ens sorprèn amb l’avançament d’un informe sobre la situació del sistema financer espanyol, s’anuncia una negociació imminent del ministre d’economia amb els seus homòlegs europeus, es filtren missatges de mòbil de Rajoy a De Guindos que conviden a la resistència, cantant les virtuts d’Espanya davant d’Uganda (un país que creix més que Espanya i amb un 4% d’atur), els mitjans parlen d’un comunicat de la Unió Europea embargat fins que es pronuncií el govern espanyol i, finalment, és el ministre i no el president, qui davant d’una situació que hom intueix com d’extrema gravetat, surt a donar la cara reconeixent que Espanya a demanat a Europa ajuda per al seu sistema financer. A Rajoy no el veiem fins a la nit, celebrant els gols de La Roja a Polònia. I tot això amb poc més de dotze hores. Un record lamentable.

I al mati següent, a corre cuita, Rajoy compareix (aquesta vegada si, desde Moncloa i no desde Gènova) en una roda de premsa en que es vanta dient que ha estat ell qui ha pressionat als socis europeus per aconseguir un “rescat tou”, que ell defineix com a “línia de crèdit”, que seria com dir que podria haver estat pitjor. I tot això passa quan encara tenim fresca a la memòria la imatge de les dues vegades en un mes que hem vist Rajoy sortint “cames ajudeu-me” fugint dels periodistes per evitar explicar l’inexplicable.

Rescats “disfressats” de línies de crèdit, presumptes líders aficionats a les mitges veritats, confusió sobre qui haurà de tornar aquests diners que ens han deixat a canvi de no se sap que, ultimàtums a l’Euro i informes d’agències de qualificació de risc erigides com dipositaries de la veritat absoluta que s’acarnissen amb Espanya si o si... Amb aquest panorama no és estrany que els ciutadans ja no sabem si ens han rescatat o ens han segrestat, quan intentem intuir el nostre futur amb la mirada posada en una Grècia en caiguda lliure a la que, a més, se li atribueix a trista virtut de “decidir el futur d’Europa”.

Es pot gestionar pitjor una situació com aquesta? Ajuda al catastrofisme en el que ens veiem immersos el fet de no dir les coses pel seu nom? Com va dir Jorge Wagensberg, “si el capità Endavant i el professor Seguiu-me intercanviessin els seus crits característics d’ànim, el món podria millorar una mica”.

divendres, 8 de juny de 2012

Entre el 35% i el 120%, les comparacions son odioses

Les comparacions son odioses. Però hi ha comparacions que son necessàries per demostrar que quan exigim el dret a decidir, no ho fem per engrescar als tertulians d’”El Gato al Agua”.

Corredor no... Corredor si... Corredors a “cor que vols”... Aquesta setmana a Madrid s’han pogut sentit les rebequeries de qui es creu incomprès quan l’obliguen a fer les coses d’una forma diferent a com les voldria.

A Montoro i De Guindos, els ha sortit una telonera d’excepció, mentre ens parlen d’homes de negre que vindran d’Europa per estirar-nos les orelles. “L’any que ve si”, diu la ministra de Foment, com el nen que amb la pilota sota el braç, dempeus al costat d’un gerro trencat, diu allò de “jo no he sigut,” mentre assenyala amb el dit l’amic socialista que mira al sostre com si ell no hi tingues res a veure.

Precisament aquesta Europa que ens proposa impostos de primera potencia i sous de potencia emergent, ha estat qui ha aixecat la veu en nom del sentit comú i contra les maneres de l’Espanya més centralista dels últims anys, advertint que si en volen tocar de calents, es treguin del cap la idea d’un corredor ferroviari que, després de travessar els Pirineus amb un túnel propi del “tren de la bruixa”, es trobaria, a l’altre costat, amb una França a qui l’arribada d’una via l’agafaria més per sorpresa que a Portugal la via de l’AVE extremeny.

Posats a imaginar el millor dels escenaris –que ja és tenir imaginació- de poc ens serveix el sentit comú si no ve acompanyat de capacitat de gestió. Una capacitat que queda greument compromesa quan veiem que, l’any passat, el nivell d’execució del pressupost destinat a Catalunya va ser del 35,5%. Algú pot pensar que aquest és un fet lamentablement habitual, i segurament no li faltarà raó. El que costa més d’explicar és que el nivell d’execució del pressupost a la Valencia de Camps fos del 41%, a la Galícia de Feijóo fos del 100%, al Madrid d’Aguirre fos del 111% i a l’Aragó de Fernanda Rudi fos del 120%.

Amb aquestes dades sobre la taula, i després de veure com aquest any el pressupost per a inversions a Catalunya s’ha reduït en un 45%, no és agosarat pensar que l’any que ve, un cop més, podríem assistir impotents a una nova demostració d’ignorància per part de qui continua apostant per un corredor central, amb la mentalitat de l’Espanya imperialista que rebia les mercaderies procedents de “les amèriques” quan aquestes arribaven per l’Atlàntic, i encara no s’ha adonat que ara venen de l’altre costat, procedents del gegant asiàtic, travessant el canal de Suez.