divendres, 24 de setembre de 2010

Religió i societat civil

El Bisbe Jaume Pujol, en la seva carta setmanal del Full parroquial del bisbat de Tarragona, i basant-se en el llibre dels Fets dels Apòstols que diu “Hem d’obeir a Déu abans que als homes” fa una crida a la desobediència dels cristians, de manera especial per les lleis de l’avortament, o d’interrupció voluntària de l’embaràs i la regulació de l’eutanàsia. Insisteix en l’argument, i sota el títol “Religió i societat civil”, propugna l’obligació de no obeir en consciència quan les lleis de les autoritats civils s’oposen a les exigències de l’ordre moral. Recullo aquesta noticia publicada al diari La Vanguardia del dimecres 15 de setembre.

He de confessar que les persones que ens trobem amb la responsabilitat d’utilitzar el nostre vot en alguna de les cambres legislatives, siguin de l’Estat, sigui en el Parlament de Catalunya, en alguns casos ens trobem davant de decisions que són difícils. Algunes vegades molt difícils. Decisions que formen part de la consciència personal més íntima de les persones que hem estat escollides per aquesta funció.

I em consta, perquè en els darrers tres anys he participat en diverses d’aquestes votacions, que tots els diputats i/o senadors, votem en consciència i sense gota de frivolitat. Almenys els que formem part de la Federació de CiU, sempre preval la consciència personal enfront el dogmatisme ideològic.

Sóc conscient de les contradiccions que a tots ens poden portar el compliment de les lleis. Per exemple no conec cap jutge que gaudeixi fent un desnonament, i tot i que això pugui anar contra la seva ideologia, creences o sentiments, l’ha d’ordenar. Els metges tenen el dret de no avortar, però encara que els pesi, han d’atendre els pacients que ho vulguin fer, doncs aquesta és la llei que entre tots ens hem dotat. De la mateixa manera que un metge no pot obligar a ningú a avortar, encara que íntimament pugui creure que és un autèntic despropòsit que una nena de tretze o catorze anys sigui mare.

El respecte a la legalitat obligarà, i és lògic que així sigui, a afrontar amb dolor, però afrontar les responsabilitats que la vida ens posa davant. Solament així podem crear un àmbit de convivència acceptat per tots.

La crida del Bisbe Pujol òbviament està dirigida solament als cristians que són els més propers a les nostres tradicions i societat. Però què diríem si altres religions contraposessin la seva fe religiosa –per exemple en Alà- a les lleis dels homes? Compte, molt de compte amb tot això.

Podríem posar més exemples d’altres religions, que en molts casos toparien amb el nostre ordenament jurídic. Per això, amb aquests temes i en un món cada cop més petit per més global, aquest posicionaments dels líders espirituals de totes les religions haurien de ser molt prudents. Adaptant-se a les nostres lleis, i com a màxim aconsellar als respectius acòlits a no ser subjectes actius d’uns drets que les seves consciències tenen tot el dret de no utilitzar. Però al mateix temps sense oblidar que no podran ser un impediment, ni per activa ni passiva per d’altres persones que en ús de la seva consciència i lliure voluntat decideixin d’acollir-se a aquestes opcions.

Article publicat al Tribuna.cat

dilluns, 13 de setembre de 2010

LA DIADA DEL 2010

Acte de compromis dels NousCatalans al Fossar de les Moreres

Cada 11 de setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya una diada que històricament ha estat reivindicativa dels nostres Drets nacionals. Aquest any però hem arribat amb dos qüestions que han alterat i sacsejat substancialment l’ànima nacionalista del nostre País.

Em refereixo a la Sentència del Tribunal Constitucional i a la Manifestació del 10 de Juliol, no m’estendré massa per qualificar la frustració col.lectiva i la negació de la voluntat democràtica que ha representat la sentencia del constitucional i la il.lusió i esperança col.lectiva que ha esdevingut la manifestació del passat mes de juliol.

El sentiment que desperta l’11 de setembre és la mostra de la tossuderia d’un poble. Catalunya , de fet, és com un miracle, com pot ser que un poble petit amb immigracions tant fortes, que ha perdut guerres, segueixi essent Catalunya i ho vulguem continuar essent. El Dret a la simple veritat de la Història.

Som hereus de la nostra pròpia historia i hem de portar un missatge d’esperança , un missatge d’il.lusió pel nostre futur. Aquest Futur el tenim molt a prop.

El 28 de novembre tenim Eleccions al nostre País i aquestes es fan en un context econòmic i nacional molt delicats. Algunes dades :

· 18 % d’Atur, el doble de la mitjana de la UE.

· 40% d’Atur Juvenil

· 20 % de la gent ( 1 de cada 5 catalans ) viu per sota del nivell de la pobresa.

· 109.000 Autònoms en l’any 2009 han deixat la seva activitat a Catalunya.

Il.lusió, Esperança, Futur, Dignitat, són alguns dels sentiments que necessita Catalunya per fer un autèntic Canvi. Catalunya té en l’actualitat circumstàncies especialment difícils, però també especialment esperançadores. És el moment de tirar el país endavant, de fer-lo renéixer des de molts punts de vista, de donar-li prestigi i també a les seves institucions, credibilitat, i aixecar-lo nacionalment, socialment, econòmicament.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Els canvis que Catalunya necessita

 Ara fa uns dies, un empresari m’explicava la seva perplexitat quan, al fer diverses gestions amb una administració, cada vegada ha hagut de presentar la mateixa documentació:

Escriptura de constitució de la societat.
Poders per actuar
Còpia del NIF de l’empresa i del representant.

Amb un to de mofa, em deia que com a mínim l’administració en qüestió tenia ja, 4 còpies del seu DNI, 4 còpies de l’escriptura de poders i 4 còpies de la constitució de la societat. Quina pèrdua de temps, no?
I això, en una sola administració. Si sumem totes les actuacions del meu empresari amic, podríem arribar una quantitat de paper impressionant.

Un funcionari d’un ajuntament de Catalunya, un cop em va explicar que per l’autorització d’un préstec li havien demanant la concessió de poders a les persones que signaven en nom de l’entitat prestatària, i fins i tot l’habilitació que aquestes tenien per donar poders a un director d’una oficina. Es a dir , que si aquesta entitat hagués estat la Caixa de Pensions o el Banc de Santander, la funcionaria els havia demanant còpia del nomenament del senyor Samaranch o Fornesa, o Emilio Botin com a presidents de dites entitats. “C’est pas mal”, que diuen els francesos.

Amb aquestes premisses, hem d’acceptar que la nostra administració està vista per molts ciutadans, més com una nosa, com un destorb, com una burocràcia que pesa i pesa i pesa, que no com una garantia en el compliment de normatives, de pensar en la seguretat dels ciutadans, de garantir la seguretat dels bens i de les persones.

Aquest és un gran repte que tenim davant nostre. Algunes administracions han fet passos en aquest sentit. Segurament no han estat suficients. Però els han fet. Ara cal que tota l’administració s’adapti als nous temps. Que l’objectiu final no sigui el control a priori, si no l’activitat, el control del compliment, la corresponsabilitat. I encara cal una cosa segurament molt més important. Que, si l’administració manté els controls previs, que es faci conscients dels costos empresarials, d’això que ja anem anomenant l’impost del temps.

Autoritzar una activitat ara, en un termini de 15-20 dies, o fer-ho en 6, 7 o més mesos i això és el que succeeix normalment, significa per l’empresari, emprenedor, o com en vulgueu dir, unes diferències de cost actualment inassumibles. I això també ens resta competitivitat.

En l’actual situació de crisi no podem permetre aquests costos, a no ser que el que vulguem de veritat és matar això: la iniciativa, l’empresa, els innovadors, i totes les persones que dia a dia treballen per un país més ric i més participat. És això el que volem?.

El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

ARTICLE PUBLICAT A L'E-NOTICIES