divendres, 23 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Èric Bertran

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.
Avui Èric Bertran, President de NousCatalans.Joves


Benvinguda Europa, serem la Holanda del sud, votem sí!



La consulta sobre la independència del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt va marcar un camí i una manera de fer que durant molts anys no havíem vist a Catalunya.

Eren tot de voluntaris de diferents colors, tendències i estratègies diferents. Persones que feia temps que estaven vinculades en el món associatiu i moltes persones que mai no havien militat però van decidir fer-ho. Recordo moltes dones que s’organitzaven per poder assistir a les reunions, i cada dia de reunió una d’elles cuidava a tots els fills perquè la resta poguessin assistir i col·laborar amb la consulta. Recordo també la unitat política dels demòcrates i catalanistes que hi va haver aquells dies a la ciutat. Aquell era l’esperit d’Arenys de Munt.

En les últimes onades de consultes a diferents municipis aquest esperit s’ha mantingut, s’ha fet una mobilització social que feia molts anys que no es veia i una unitat de base del catalanisme esperada i somiada per molts, i al mateix, aparentment utòpica fa pocs mesos.

El 25 d’abril es farà la onada de consultes més gran feta fins ara a uns 200 municipis. Serà el dia que més persones conjuntament podran decidir sobre la independència i per tots els qui estan cridats a les urnes serà la primera vegada que votaran sobre un tema tan trascendental pel nostre país. En tres-cents anys no ho han pogut fer. Ningú no ens va preguntar mai si volíem formar part d’Espanya, és lògic que ara la gent ara vulgui decidir si en vol marxar.

Jo defenso que el més important de diumenge és que hi ha una alta participació. Quants més vots millor perquè la participació és el que legitima la consulta. És important que hi hagi SÍ, NO i vots en Blanc. Tots ells són els que li donaran força a la consulta. Ara bé, un cop dit que és important votar, considero que és important votar que sí.

El SÍ és una honra a la dignitat del nostre país, de la nostra nació. Tenim el dret de fer-nos majors d’edat i independitzar-nos, de poder decidir quines infraestructures volem, quina gestió volem en el dia a dia i sobretot: tenim el dret a no voler que Madrid es quedi una part molt important dels nostres impostos. A Catalunya ens falten hospitals, escoles... els trens no funcionen... i no és que no tinguem diners per millorar, el fet és que els diners els tenim, els generem però Madrid els utilitza per construir escoles i hospitals a Espanya i millorar la connexió ferroviària a Espanya. Ho fan amb els nostres diners mentre el nostre país cada dia està més en decadència. Tenim dret a dir Prou i marxar, construir un estat que sigui capaç de liderar el sud de la Unió Europa i la mediterrània en general. Podem fer-ho, podem ser la Holanda del Sud si ens quedem els nostres recursos i si els gestionem bé.

La nostra llengua, la nostra cultura cada dia està més minoritzada, tenim dret a dir que volem un 50% del cinema en català, més premsa en català, oci i música en general en la nostra llengua. Amb els nostres diners patrocinen el castellà del dret i del revés i la nostra llengua es queda amb pocs recursos... La nostra llengua és un orgull, ha aportat gran literatura al món, tenim dret a tornar a tenir una època d'or en català. Ens ho mereixem i podem, malgrat alguns no volen que ho fem.

Com veieu, tenim molts motius per voler la independència, però n’hi ha un que per mi és el més bàsic i fonamental. Hem de votar que sí perquè sí, perquè tenim personalitat propi i orgull després que cada dia se’n riguin de nosaltres a la nostra pròpia cara amb l’Estatut, amb els traspassos i competències... Els catalans, encara tenim orgull propi, tenim dignitat com a poble i si no ens volen; marxem. Adéu Espanya i benvinguda siguis Europa, grans coses podrem fer junts.



Èric Bertran

dijous, 22 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Víctor Terradellas i Maré

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, Víctor Terradellas i Maré, President de la Fundació CATmon



Calella vota, i guanya

L'onada de referèndums que travessa Catalunya de cap a cap només es pot entendre per la voluntat majoritària de la societat catalana d'exercir el dret a decidir, el legítim dret a l'autodeterminació.

Hi ha una part significativa d'aquesta majoria social que potser fa uns anys feia apostes menys ambicioses convençudes que Catalunya podia arribar a alguna mena de pacte satisfactori amb l'estat espanyol. Debades. Governs socialistes i governs populars a Espanya ens han atipat de fer pedagogia amb qui no vol entendre ni atendre a raons.

Catalunya, doncs, afronta un moment decisiu de la seva història. D'aquells moments en què les nostres decisions marcaran el nostre futur de forma determinant. I per això, sigui quina sigui la nostra ideologia i siguin quins siguin els nostres anhels, ens cal opinar, ens cal participar. La consulta, el referèndum, el dret a decidir, l'exercici del dret a autodeterminar-se, és la màxima expressió democràtica. Perquè hi tenim dret, perquè no exercir-lo pot equivaldre a desaparèixer com a poble... i perquè després d'assolir la incorporació d'Espanya a la mitjana europea pel que fa a benestar i després de ja no 300 anys, sinó de 30 anys de 'democràcia', no hem estat capaços de canviar-los de mentalitat i ens trobem ara en la paradoxa d'una Catalunya democràtica i oberta per història, tradició i convicció i una Espanya antidemocràtica i tancada en si mateixa. Un llast per a Catalunya.

El proper 25 d'abril a Calella teniu l'oportunitat de dir la vostra a una pregunta clara i concisa: 'Estàs d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?' El primer que cal reclamar és que aquest espai de democràcia, llibertat i opinió s'ompli amb el màxim de persones, de vots. Una participació alta, més enllà del resultat, projectarà la imatge d'una societat oberta, madura i responsable. Essencialment democràtica.

I, en segon lloc, dir que m'agradaria que la immensa majoria d'aquests vots fossin favorables. Tots i cadascun dels vots que apostin pel 'Sí' seran un clam per un nou futur i per un nou cicle polític, econòmic i social per a Catalunya. No apel·laré a qüestions històriques, identitàries o lingüístiques -que ho podríem fer-, sinó que tenim moltes altres raons pel 'Sí' entre les que destaca aquesta: votar 'Sí' vol dir aspirar a les eines que ens permetin encarar, en primera persona, els moments difícils que passem ara i que ens permetin assentar una bases per impedir que una propera crisi la patim com ara.

Es diu, amb encert, que el principal problema que afecta la societat catalana és, avui, la crisi. Votar 'Sí' no vol dir altre cosa que prendre les regnes del propi destí i afrontar amb maduresa els reptes com el de la immigració; vol dir tenir la nostra llei de dependència i no una d'imposada; vol dir tenir una llei d'educació pròpia que no pugui ser trepitjada i que els postres fills tinguin les mateixes eines que tenen a la majoria de països de la Unió Europea; vol dir que el nostre sistema financer no pateixi ingerències per part d'un Estat que ens és hostil, que les nostres empreses tindran els mitjans que necessitin quan calgui, que podrem fixar les condicions en què s'instal·laran les inversions forànies, que construirem les infrastructures que necessitem per progressar i per no recular com fem ara. Vol dir, és clar, que serem nosaltres qui controlarem ports i aeroports, que decidirem nosaltres les polítiques mediambientals que calen a Catalunya; i vol dir, enfora, que bastirem un sistema propi de relacions internacionals, al Sud i al Nord.

Un bagatge immens de raons que es resumeixen en el fet i en la capacitat d’assumir nosaltres mateixos els reptes econòmics, polítics, socials i mediambientals. Guanyar la llibertat, ser normals, no vol dir altre cosa que assumir la nostra capacitat per superar els reptes, les qüestions i els problemes que encara la nostra societat avui.

La Catalunya que construïm des de la base, des de les comarques, des dels pobles; la Catalunya que aspira a decidir en primera persona sobre escoles, hospitals, carreteres i grans infrastructures; la Catalunya que vol decidir sobre immigració, polítiques socials, indústria, ramaderia i pesca…

Perquè, al capdavall, aquesta vegada tenim l'oportunitat de decidir per nosaltres, pels nostres fills i pels fills dels nostres fills. No és un brindis al vent ni fer volar coloms sinó que es tracta de dir, amb veu alta i dempeus, qui som i què volem.

I per acabar, dues preguntes que ens hem de fer a l'hora de votar i que ens aboquen al 'Sí'. Quin dels nous Estats que han sorgit des de principis del segle XX fins ara ha volgut tornar a formar part del seu antic Estat? De debò algú es creu que Dinamarca, Noruega, Suècia, França o Alemanya voldrien ser una comunitat autònoma espanyola?

El 25 d'abril, a Calella, Catalunya vota. I, si ho vols, Catalunya guanya.


Víctor Terradellas i Maré

dimecres, 21 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Josep Maldonado

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui el company Josep Maldonado, Senador per CIU

El proper dia 25 d’Abril, els ciutadans i ciutadanes de Calella tindran l’oportunitat de votar en el Referèndum per la independència de Catalunya.
Al igual que a molts d’altres municipis catalans, per primera vegada el vostre municipi tindrà lloc una consulta sobiranista. Crec que es una gran oportunitat perquè un altre municipi català deixi patent el sentiment de molts homes i dones de Catalunya que volen una Catalunya mes plena i més lliure.
I han molts motius, per anar a votar el proper dia 25, jo us en diré només un, encara que en podria dir molts mes , i es que tinc el ple convenciment que el dia 25 també heu de votar per l’Esport Català..
Catalunya, també demana sobirania esportiva; segons enquestes més del 90% dels catalans volen Seleccions Catalanes Esportives reconegudes, i això també passa per una Catalunya independent.
Ara, sens diu que el no tenir Estat no tenim dret a competir internacionalment. Es per això que crec que tots aquells que volen Seleccions Catalanes teniu el dia 25 una molt bona oportunitat per fer-vos sentir .

SOM-HI !!!!!.

divendres, 16 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Claudia Videla

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, la Claudia Videla, com ella diu:"xilena de naixement, brasilera de cor i catalana per opció"


Jo ja he votat, i vostè?
Començaré amb la meva frase preferida:
Sóc xilena de naixement, brasilera de cor i catalana per opció...
Així com sona, tot plegat, és el meu origen.
Quan vaig arribar a Catalunya em vaig trobar un munt de sorpreses: els costums, la gent, la cultura, fins i tot l’idioma…i pensava:
“això no és Espanya.” I no ho era…
Catalunya no és Espanya, i no ho serà mai passi el que passi, diguem el que diguem.
Abans d’existir Espanya, el nostre país ja hi era. I era el port dels que arribaven. Com sempre, terra d’estrangers.
Els catalans van patir molt, durant molts anys, la repressió d’un Dictador que ni tan sols els permetia parlar el seu idioma, la gent parlava i no sabia escriure, van aprendre a no dir el que pensaven.
Això era la repressió, i va deixar moltes persones amb por, una por antiga que ja ve de fa molts anys.
Només queda el record d’un valor enterrat al darrera de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres:
“Al Fossar de les Moreres no s’enterra cap traïdor tot perden nostres banderes serem l’urna de l’honor”
Ara tenim bandera, idioma i honor.
Respirem l’orgull de ser catalans i això ho fem tots junts: catalans d’origen i nouscatalans
A nosaltres, els nouscatalans, ens queda la part bona, no tenim els prejudicis dolents d’altres èpoques i per això mateix ho tenim mes fàcil, per parlar, per cridar si fos necessari.
Volem continuar parlant aquest idioma tan antic i bonic que ens van ensenyar a parlar, amb dedicació, la gent d’aquí.
Volem ballar sardanes, fer castells i córrer al darrera d’un drac que bufa foc pel nas.
Volem una botifarrada, pa amb tomàquet, all i oli escoltant “la gossa sorda” o la “ Núria Feliu”
Volem ser catalans.
Volem que el nostre país continuï creixent amb treball, amb la feina ben feta dels que hi vivim.
No puc pensar diferent perquè estimo el meu país i tot això que acabo d’escriure és ara la meva vida.
I no tinc cap por de dir, sóc de Catalunya i sóc independentista.
Som lliures, tenim el lliure arbitri, és nostre i ningú ens ho pot treure.
Podem sortir sense por i agafar un paper i dir el que volem, perquè vivim en un poble que ja és sobirà, ara podem escollir!
No importa si ens ensortirem o no, el més important és que ara podem dir el que sentim, el que teníem amagat a la nostre ànima…

Jo ja he votat, al meu poble, i vostè?


Claudia Videla

dimecres, 14 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Iñaki Anasagasti Olabeaga

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Avui, l'amic Iñaki Anasagasti, Senador pel PNV














¡MENOS LOBOS!

El próximo 25 de abril en Calella (Maresme) se va a celebrar otra de las consultas que se están realizando en Catalunya sobre el derecho a decidir con una pregunta muy clara:

¿Está usted de acuerdo con que Catalunya se convierta en un estado de derecho, independiente, democrático y social integrado en la Unión Europea?.

Nada que ver con la que se vio obligado a plantear el Lehendakari Ibarretxe que además fue rechazada por el Tribunal Constitucional el 11 de setiembre de 2008:

¿Está usted de acuerdo en que los partidos vascos, sin exclusiones, inicien un proceso de negociación para alcanzar un acuerdo democrático sobre el ejercicio del derecho a decidir del Pueblo Vasco y que dicho acuerdo sea sometido a referéndum antes de que finalice el año 2010?.

Me quedo con la pregunta catalana, por su contundencia y claridad pero entiendo que el rechazo a la segunda vino dado porque seguimos todos los tramos constitucionales y al final nos encontramos, como siempre, con una pared. En Catalunya, las cosas están siendo llevadas de forma diferente. De abajo arriba, fuera de la disciplina de partidos, se ha creado una plataforma que está planteando estas consultas a las que el PSC-PSOE y el PP no quieren legitimar y argumentan que por no ser vinculantes no tienen la menor importancia. Y tratan de ignorarlas.

El caso es que Monserrat Candini, que es la secretaria general adjunta de CIU y senadora por este partido en Madrid me invitó a tener un careo con un socialista catalán que no tuvo inconveniente en prestarse a ello, habida cuenta que es difícil que en su partido lo hagan. Se llama Manuel Mas, es economista y diputado en el Congreso por Barcelona habiendo sido alcalde de Mataró. Es una persona muy correcta.

Llegué a Calella a las ocho de la noche. Calella es una población costera de unos veinte mil habitantes a cincuenta kilómetros de Barcelona. La sala del Teatro Orfeo estaba llena.

El moderador fue Saúl Gordillo, un joven profesional que es el Director de la Agencia Catalana de Noticias y que en Navidades escribió y vendió un exitoso libro sobre el caso de Félix Millet, un personaje corrupto de la "buena sociedad" barcelonesa.

Cada uno esgrimió sus argumentos con respeto. Los míos fueron:

1) Me da envidia lo que se está haciendo en Catalunya. Ojalá se pudiera hacer en Euzkadi si no hubiera violencia.

2) Consultar al pueblo es algo intrínseco a la democracia, cualquiera que sea el resultado y aunque éste no sea vinculante.

3) Se está haciendo normal lo que empieza a ser normal a nivel de calle y habiéndose introducido en el circuito político la palabra “independencia”, palabra maldita solo utilizada en ámbitos de cierta marginalidad y radicalismo. Con esto se logra hacerlo visibles en el léxico político habitual y se le quita la pólvora que lleva encima.

4) Ningún partido político nacionalista puede desconocer éste movimiento de base, que se está haciendo sin violencia y con argumentos.

5) Al principio de la transición había tres demandas claras de autogobierno. Catalunya, Euzkadi y Galiza. Desde luego Madrid no lo era. El ministro de UCD Clavero Arévalo homogeneizó y uniformizó el proceso para echar agua al vino. El café para todos no resolvió tres demandas y creó un tinglado basado en el agravio comparativo.

6) El Madrid político agrede continuamente a la llamada periferia. Ellos son los jefes de esta campaña. Por otra parte si Europa quiere sacar la cabeza en el mundo ante China, India y Estados Unidos se tiene que unir y si lo hace a más Europa, más Catalunya, más Euzkadi y más Galicia. De ahí que la pregunta está perfectamente formulada. Es lo que dice el Tribunal Supremo de Canadá. Que sea clara.

7) Decía Azaña que un torrente no puede detenerse con una espada. Si esto va creciendo, porque se hace bien, el movimiento es imparable.

El diputado socialista del PSC hablaba por su parte de lo peligroso de éstas experiencias que pueden acabar como en Yugoeslavia y de que ésta iniciativa se estaba haciendo fuera de la ley y no como el llamado plan Ibarretxe que siguió todos los escalones del estado de derecho.

''Tienes razón Manuel, pero ¿de qué nos sirvió?" le dije. “El método de futuro es el catalán pero sin violencia, con respeto y con argumentos”. Grano no hace granero, pero ayuda al compañero.

Por otra parte, ¿Por qué en Madrid nadie piensa cuales son las causas por las que un sector creciente de la sociedad periférica no quiere ser española?.


El debate fue interesante y la gente no se movió de las butacas hasta las diez y media de la noche. El careo del mes que viene parece ser que consistirá en una exposición de una serie de empresarios demostrando que económicamente Catalunya es viable.

Con un rey castellano que ni saluda ni felicita las fiestas navideñas en los idiomas cooficiales, con un Senado que rechaza se hable en los tres idiomas, argumento que ha tomado el presidente del Parlamento Europeo para negarse a hacer lo mismo en Estrasburgo, con un gobierno que racanea la financiación, catalana, con un Tribunal Constitucional que no va a admitir que Catalunya sea descrita como una Nación porque a toda Nación le corresponde un estado, con un Real Madrid que nos lo meten hasta en la sopa, con una capital estatal que lo tiene todo, con una visión partidaria de la lucha política por parte del PSOE y del PP, con una presidencia española que se inicia con un zapateado por bulerías, es normal que el nacionalismo vasco, catalán y gallego no se sientan concernidos en el concepto orteguiano de España como ''un proyecto sugestivo de vida en común” y eso se traslada a Europa. Y lo que está haciendo la presente iniciativa es activar sentimientos y dar argumentos a la gente indiferente. Como decía Renan, "la Nación es el plebiscito permanente de las almas”.

Hablamos también de las Selecciones deportivas, de por qué Portugal es independiente, de los nacionalismos en Escocia y Bélgica, del Tribunal Constitucional como árbitro comprado. Les puse el ejemplo de una posible final de Copa entre el Barça y el Real Madrid en el Bernabeu con un árbitro elegido por Florentino Pérez, que es lo que es ahora el Tribunal Constitucional: un árbitro casero elegido por el PP y el PSOE.

Uno desde el público preguntó si España se podía romper y que eso podía ser grave. "Si se rompe es que es frágil y artificial y no está asentada su unidad en nada sino sobre la tutela de un ejército pero también la URSS se rompió y no pasó nada. Además parecía imposible que ocurriera”, le contesté.

Otro preguntó si en Catalunya era posible un pacto PP-PSOE como en Euzkadi. Manuel Mas dijo que no. Le repliqué diciendo que porque el PP no tiene en Catalunya suficiente número de votos pero si fuera posible, como en Euzkadi, tras eliminar con la ley de partidos una fuerza, lo harían. Y le recordé que hoy gobierna en Euzkadi, el “Neguri franquista”, con la margen izquierda obrerista, y lo han hecho sin que les tiemble el pulso ni sus muertos den bandazos en la tumba. Les une un antinacionalismo vasco primero por sobre otra consideración. Uno contó que la misma noche electoral del 1 de marzo de 2009 estaban con Almunia en Bruselas y Almunia, les dijo: “Patxi López Lehendakari. Y encima os hizo un corte de mangas”. Muy majo el Comisario de la Competencia.

Otro receló de los partidos para que no metamos nuestras pecadoras manos en éste movimiento. Hay una mezcla de acracia y recelo, comprensible, pero no es óbice para reconocer que los partidos vertebran la sociedad y que una plataforma como la de ellos se puede acercar a lo que es un partido: organización, jefatura, ideología, desafecciones, cansancio, desengaño... .Lo importante pues es un inteligente trabajo complementario.

Les leí el artículo 2 de la Constitución que habla de la patria española una e indivisible, explicada por Sole Turá en su libro como una imposición desde fuera. Y les recordé también lo que Niceto Alcalá Zamora le dijo a Francesc Cambó que tenía que elegir entre ser el Bismarck de España o el Bolívar de Catalunya. Al final ¿cambia algo porque en California se desgaje un trozo?. ¿O porqué las Repúblicas Bálticas se separaran de la URSS?. Pues no. Lo mismo ocurriría para la idea de Europa y su funcionamiento, que Galeuska fuera independiente en Europa, pero dentro de Europa.

Había leído que según la leyenda, la población de Calella estaba relacionada con un lobo que asolaba sus tierras. Después de muerto por los cazadores, resultó ser una perra de una vecina de San Pol, localidad vecina. Pues eso, les dije, "menos lobos", ante los cantos de sirena de la gran administración del Estado.

Luego nos fuimos a cenar. Admiré que gentes del Reagrupament, de ERC, de Convergencia, de Unió e independientes e independentistas hayan montado semejante e interesante tinglado que cada vez preocupa más en Madrid y que si en Euzkadi no hubiera violencia podría ponerse en marcha en nuestro país de forma democrática, respetuosa, argumentada e inteligente.

En definitiva una muy buena jornada fue la que pasé gracias a la senadora Candini y a los organizadores de esta plataforma “Tu decideixes!, Vota".

Iñaki Anasagasti

dilluns, 12 d’abril de 2010

25 d’ABRIL: CALELLA DECIDEIX! - Alfons Molons i Antius

S'acosta el 25 d'abril, i Calella decidirà, per aquest motiu he pensat que seria interessant convidar a diferents personalitats a plasmar al meu bloc les seves reflexions sobre les consultes.

Comencem amb Alfons Molons i Antius, 1r Tinent d’Alcalde d'Arenys de Munt



Des d’Arenys de Munt parlant sobre les consultes
A vegades hi ha moments que una acció sembla solem-ne, l’aprovació d’una moció en un ple penso que sempre ho és, però potser no acabem de ser del tot conscients de que pot esdevenir un pas important.

El ple ordinari del mes de juny del 2009 a Arenys de Munt es va aprovar la moció per fer una consulta el dia 13 de setembre de 2009 sobre la independència de Catalunya. De seguida la comissió es va posar a treballar i el que va venir després com ja dic va sobrepassar totes les previsions més optimistes sobre la consulta. El relat del que va passar és prou sabut i encara no està tancat.

Des de CIU hi vam donar suport principalment pel dret a decidir. El dret a decidir no és un eufemisme, és una filosofia on entenem que un poble ha de poder decidir el seu futur. Ja sigui la independència, el seu finançament, les seves infraestructures, la seva llengua, els seus drets com a poble, la seva organització política i un llarg etc. Un camí imparable que el poble Català ja va iniciar fa molt de temps i que ara ha evidenciat amb l’organització de les consultes. Organització que, tot i tenir el suport de diversos grups politics, ha anat a càrrec de la societat civil.

Aquí radica el seu èxit i aquí és on s’ha de fer un gran reconeixement. Amb pocs recursos però amb moltes ganes de fer-ho be i amb molta professionalitat fins al dia d’avui s’ha fet moltes consultes arreu del nostre país. Cal destacar que es critica molt la participació però no s’ha qüestionat la legitimitat del procés de votació. Ho intenten barrejar amb que és il·legal fer la consulta però no s’atreveixen a dir que el sistema no és fiable.

Ara el 25 d’abril Calella és un dels pobles que agafa el relleu d’Arenys de Munt. Calella és un referent pels pobles de l’Alt Maresme. Una ciutat oberta que a través de la seva fira, que anomena de Calella i l’Alt Maresme, ha obert Catalunya a un munt de Pobles i ha reafirmat aquest esperit de Catalunya Oberta al Món, tant cultural com socialment.

Calella te la sort de tenir una persona al capdavant de CIU que és una treballadora incansable per Calella i pel País, és la Montserrat Candini, cap del llista de CIU a Calella i Senadora. Només cal parlar una estona amb ella per veure que pel seu cap passen tot d’idees per millorar la seva Ciutat i també Catalunya. La Montserrat va estar tot el dia 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt donant suport a la consulta, formant part de la junta supervisora de la consulta i donant suport a la gent de CIU

Cal que els Calellencs i Calellenques aneu a votar el dia 25 d’abril. Hem de fer sentir la nostra veu, hem de poder demostrar que sabem autoorganitzar-nos i sobre tot hem de demostrar que no cal tenir por a preguntar. I com no us animo a votar pel SÍ.

Des de l’experiència d’Arenys de Munt us animo fermament a viure una jornada inoblidable. Amb aspectes festius però amb la importància que te l’acte de votar i exercir el DRET A DECIDIR.

Alfons Molons i Antius
Cap de Llista CIU
1r Tinent d’Alcalde
Ajuntament d’Arenys de Munt

diumenge, 11 d’abril de 2010

Governar a cop de decret


El nerviosisme del tripartit és cada cop més evident i aquests darrers dies ja no tenen cap mena d’escrúpols a dirigir les seves decisions governamentals a costa del pluralisme democràtic. Bon exemple d’això és el Cop de Decret que han aprovat aquests darrers dies per modificar la Llei de la CCMA i imposar Enric Marín com a president d’aquest organisme en substitució d’Albert Sáez.

La imposició s’ha instal·lat definitivament a Can Tripartit. Les declaracions de Carod-Rovira manifestant que “la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el Govern” són la prova claríssima que l’objectiu del Tripartit amb aquesta modificació de la llei és una voluntat clara d’intervencionisme polític dels mitjans públics.

Aquesta imposició té lloc sense que el Tripartit no hagi ni intentant obrir cap procés de diàleg amb l’oposició i sense cap voluntat de consens, ja que la primera reunió amb el conseller Tresserras per parlar-ne està fixada pel dia 8 d’abril. Aquesta actitud poc participativa té com a única explicació les presses i els nervis del Tripartit. La imposició és la marca de la casa. La decisió del President Montilla amb el canvi del seu responsable de campanya del PSC, i la seva suposada voluntat d’actuar “amb guant blanc” queda absolutament deslegitimat si a l'hora de la veritat s’actua a “Cop de Decret” i amb una qüestió tan important com és la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la qual sempre s’havia actuat amb consens.

Cal preguntar-se si el President Montilla també creu, com el seu Vicepresident, en la manca de complicitat dels mitjans de comunicació. Hauriem d’esperar més responsabilitat i talla institucional de la primera autoritat del País, i actuar amb dignitat democràtica. La rectificació i recuperació del tarannà de consens amb el qual es va fer la Llei de CCMA, seria un bon senyal de normalització institucional: rectificar és de savis i no ens poden imposar quan no han fet ni un sol contacte per intentar buscar el consens. Si ens manté la imposició i la confirmació d’aquest tarannà de govern a cop de decret, des de CiU ens oposarem rotundament al control polític dels mitjans de comunicació públics que intenta el Tripartit amb tots els mecanismes parlamentaris de què disposem.

Article publicat a TRIBUNA.CAT

dimecres, 7 d’abril de 2010

ELS PROBLEMES DE L’ESGLÉSIA


Aquest passat diumenge vaig anar a l’ofici de diumenge de Pasqua a l’església de Calella. Personalment sóc agnòstica i no m’he amagat mai d’aquest convenciment. Tinc família cristiana i catòlica practicant. Sé perfectament que per els cristians la Pasqua és més important fins i tot que el Nadal. El sacrifici de Crist és per els cristians una festa d’esperança. Com podia deixar d’anar-hi? Si no he renunciat mai a assistir a les festes d’altres religions a les que m’han convidat, seria absurd que darrera d’un fals progressisme no poguéssim compartir aquesta festa amb la religió que per història, cultura, costums, ètica i moral, tenim i tinc molt més a prop.
Aquests dies, existeix una certa voluntat de dimonitzar a una part important de l’Església. I en bona part promocionada i amplificada per alguns mitjans de comunicació. Si es confirmen els casos, o si no es confirmen, el tema s’hauria de tractar solament en els mitjans judicials ordinaris, i per tant, tractar-se com a presumptes delictes.
L’església també, sense fer judicis previs, ni de protecció dels seus membres ni de condemna, hauria d’obrir les portes i deixar que la justícia faci la seva feina. No únicament la llei de Déu sinó la justícia ordinària davant les acusacions tant greus que han sorgit .
La nostra cultura occidental, la de les llibertats, la dels drets humans, és acceptada de manera general per tots. Solament davant de casos que són opinables, com per exemple l’avortament, l’església intenta fer pressió, i en té tot el dret, per intentar condicionar els poders civils. Però per exemple, l’església tot i que no defensi el divorci, ha deixat de fer-ne una guerra oberta. Manté la seva postura contrària i és lògic que recomana als seus creients que no el practiquin. Podríem parlar d’altres temes, com per exemple l’us dels preservatius, etc.
L’església en aquests casos i en d’altres ha acceptat la llei civil, els poders de l’estat, tot i que en pugui mantenir discrepàncies.
Ara, davant de les greus acusacions de pederàstia a alguns dels seus membres, l’església hauria d’obrir les portes de bat a bat per depurar les responsabilitats davant la justícia ordinària, insisteixo. Aquesta acceptació general de les lleis civils ens permetria a tot l’occident a lluitar amb més raó contra els intents d’altres religions de tenir justícies pròpies fora de la jurisdicció normal. La sharia no té cabuda a casa nostra si no s’adequa a les lleis civils.
Si realment creiem que els valors de la nostra democràcia són universals, haurem d’actuar en conseqüència, i com en tots els àmbits, depurar les responsabilitat que hi hagin. El sacrifici de Crist, recordat i rememorat cada dia en la celebració de l’eucaristia, també va ser en favor de la justícia, en favor dels infants i en favor dels més desvalguts del planeta.
L’Església ha de ser absolutament clara, transparent i contundent en tot aquest afer, i sobretot ho ha de fer per tots els feligresos però també per aquells homes i dones de fe que dia darrera dia amb la seva fe fan de manera anònima, tanta i tanta feina en bé d’un humanisme -en aquest cas cristià- i que sens dubte tothom reconeix com la principal ONG de tot el món. Aquesta és l’església plural que ha sabut fer molta feina per lluitar contra la pobresa, contra la intolerància, i contra els més desvalguts a tants i tants llocs d’arreu del món. Per tots ells la cúpula vaticana ha de donar respostes clares i contundents davant aquestes gravíssimes acusacions.