dilluns, 30 d’abril del 2012

Guardar les maneres

Saber guardar les maneres és el mínim que els ciutadans esperen dels seus polítics. Respecte en seu parlamentaria, paraules mesurades, actituds positives i predisposició a escoltar a aquells que els han escollit –i als que no ho ha fet, també-.

Però resulta difícil mantenir les maneres davant de determinades reaccions d’un Estat que sembla anclat a l’Espanya de Berlanga.

A Catalunya cada dia més conductors s’aturen als peatges tot dient “no vull pagar”, mentre ens recorden que, en aquest país nostre, per cada 100 quilometres d’autopista, 67 son de peatge. (M’estalviaré les comparacions amb altres territoris d’Espanya). Els funcionaris catalans veuen com el seu sou disminueix mentre els espanyols només han vist com aquest any el seu sou només es congelava -no fos cas que Madrid s’alcés en una revolta...-. Per aquest 2012, les inversions al País Valencià i Andalusia s’han reduït un 34% i a Castella la Manxa un 7%, mentre que a Galicia i al País Basc, el pressupost per a inversions ha augmentat un 9% i un 17%, respectivament. A Catalunya, aquest pressupost s’ha reduït en un 45%. Aquesta setmana m’ha tocat sentir dir, al ministre José Manuel Soria, que amb 438ME, després d’una retallada d’un 30% en el pressupost de Coordinació i Promoció del Turisme, es vol consolidar el turisme de sol i platja, impulsar el turisme cultural, urbà, rural i gastronòmic i, -per si fos poc-, sanejar la xarxa de Paradores. Com diria Groucho Marx; “y dos huevos duros!”.

Però encara ens faltava la cirereta. Aquella amb la que el ministre Montoro ens va obsequiar dimecres, al Congrés, quan va dir que ens inventem un país que no existeix. Que no existeix allò que en diem “espoli”.

I tot això passa mentre l’Estat amenaça amb intervenir les comunitats autònomes que no compleixin amb l’objectiu de dèficit. Tant se val si part d’aquest dèficit el generen els impagaments d’aquell “morós” que, a l’hora, exigeix que quadrem els comptes. Aquella “grande y libre” convertida a “17 pequeñas y cabreadas”, a la que tant li fa si, per complir, acabem bevent descafeïnat aquell cafè que havia de ser per a tots, i que ha acabat essent per a uns més que per als altres.

Ara, permeteu-me que agafi aire, faci deu segons de silenci, i torni a la feina... guardant les maneres.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Si; amb il·lusió!

En aquesta diada en que les lletres prenen un protagonisme indiscutible, que les paraules puguin perdre el seu sentit ja es, de per si, motiu de tristor. Però el que no ens podem permetre és la banalització dels sentiments a que es refereixen.
 
La sobreexplotada utilització per part d’actors i guionistes al servei del “ji, ji... ja, ja...”, de la ja popular frase pronunciada pel president Mas en el vídeo de campanya de les últimes eleccions catalanes, còmicament “expropiada” per l’actor Bruno Oro totes les nits de dijous a TV3, fa que en moltes ocasions oblidem el veritable significat d’aquestes set lletres; “il·lusió”.
 
Segons el diccionari, il·lusió és l’”alegría, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable”. Aquesta seria la definició del sentiment que, avui, compartim molts calellencs.

Mentre les grans cadenes privades de televisió es fusionen buscant la seva viabilitat, al País Valencià esperen el dia en que podran tornar a veure TV3 i el Consell d’Administració de Ràdio Televisió Espanyola es veu mancat de capacitat de gestió pel bloqueig en la renovació dels seus consellers, Calella, amb una envejable modèstia, veu renéixer la seva històrica televisió, aquesta vegada, a Internet.

Res més lluny de la meva intenció estaria el jutjar als responsables d’impulsar la desapareguda M2TV. El veritable fracàs hauria estat el no haver-ho intentat. Però, afortunadament, la fi d’un projecte ha suposat l’inici d’un de nou, amb il·lusions renovades i amb el desig de recuperar un canal de televisió que molts van creure mort.

Calella TV torna a ser una realitat. Aquesta vegada amb un format que, provablement, els malaurats i mai prou admirats Rafael Carpinell i Jaume Riera no acabarien d’entendre, però que la joventut dels actuals treballadors de Ràdio Calella Televisió ha entès des d’un primer moment i que, en un acte de responsabilitat i saber fer, en un context del tot desfavorable, han tornat a Calella la seva televisió. A tots ells, el meu agraïment més sincer. Un agraïment que estic segura que és compartit per la resta de calellencs, amb il·lusió.

dilluns, 16 d’abril del 2012

La sordesa del que no hi vol sentir

Enrere deixem una setmana especialment densa en l’àmbit polític. A la compareixença del president Rajoy al Senat i la tensa sessió al Congrés dels Diputats, hi hem d’afegir la maratoniana sessió del Parlament de Catalunya, que va començar dimarts amb la sessió de control al govern, i va acabar dijous amb el Ple monogràfic sobre retallades, i tot plegat coincidint amb una altre setmana pròpia del “Dragon Khan” als mercats financers -especialment a l’espanyol- en que el fantasma del rescat s’ha tornat a fer present i en la que Esperanza Aguirre s’ha encarregat de recordar-nos que no ha oblidat la idea de la recentralització.

Mentre els economistes busquen un antídot al mal de la crisi global, sembla que no tenim altre alternativa que medicar-nos a base de “confiança”, que no cura, però fa més portable la malaltia. Amb tot, aquesta setmana hem pogut assistir a un exercí pràctic d’allò que diuen que no hem de fer mai; automedicar-nos.

Al Congrés dels Diputats hem tornat a viure la lamentable escena del “tu més”, amb un PP entonant la cançó de l’enfadós, recordant una vegada més la trista herència que s’han trobat, i amb un PSOE que una vegada més es venta d’haver sabut mantenir l’ordre en temps de turbulències. Aquells temps en que va exercir el paper de l’orquestra del Titànic. Els temps del “qui dia passa, any empeny”.

Al Parlament de Catalunya hem vist com el President Mas ha ocupat el lloc que havia d’ocupar el Conseller Mas-Culell durant el Ple monogràfic sobre retallades, en un gest que demostra el grau de responsabilitat que requereix el moment que ens ha tocat viure. La resposta de l’oposició, però, no ha estat a l’alçada.

La tarda de dijous, els mateixos grups parlamentaris que critiquen els acords entre CiU o PP, van fer pinya amb el Partit Popular amb una proposta de resolució per demanar la revisió els pressupostos davant la nova previsió d'ingressos que contemplen els Pressupostos Generals de l'Estat per al 2012 i les repercussions directes que tindran sobre els pressupostos de la Generalitat. O, per fer-ho entenedor, cada vegada que necessiti fer un “cop de volant” per evitar una col·lisió, convoqui a tots els grups parlamentaris i parem-ne. L’objectiu estèril d’aquesta iniciativa no és altre que el de recordar a CiU que no disposa de majoria absoluta.

Al mateix moment en que al Parlament de Catalunya s’aprovava aquesta proposta de tots contra el govern, al Congrés dels Diputats CiU donava el seu suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostaria. Si, CiU donava suport al govern espanyol, però a canvi s’aconseguia flexibilitzar el període de reducció del deute de les comunitats autònomes del "cafe per a tots", que ara tindran 20 anys per arribar al 13% sempre que compleixin els objectius anuals de dèficit autonòmic, que aquest any és de l'1,5% i el 2020 del 0%.

La diferencia entre uns suports i els altres son prou evidents però, com be diu la saviesa popular, no hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir

dijous, 5 d’abril del 2012

QUI PAGA, NO MANA

Aquesta és una d’aquelles setmanes en que llegir la premsa requereix dotar-se d’una dosi important de sentit comú i de paciència. No és una sensació que ens vingui de nou, -m’atreviria a dir-, des del dia en que l’Estatut de Catalunya va sortir apedaçat d’un Tribunal Constitucional de constitucionalitat dubtosa.

Després de la llarga espera que ha suposat l’arribada de les eleccions d’Andalusia i d’Astúries, finalment el President Rajoy ha gosat presentar al país uns Pressupostos Generals de l’Estat que redueixen en un 37,6% el pressupost per a inversions en una comunitat que, contra pronòstic, ha deixat Javier Arenas fora de joc.

Aquesta consideració que molts podrien qualificar com a demagògica, contrasta amb l’increment de la dotació per a inversions d’un 15% per a Euskadi i d’un 9% per a Galicia, on en menys d’un any tindran eleccions autonòmiques. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Però, és evident que on més es revolta el sentiment nacionalista dels qui com jo s’estimen aquest país petit, és en el fet de corroborar el cop mortal que el govern del Partit Popular ha donat al nostre retallat Estatut i al nostre autogovern. Ni rastre del deute de 759ME pendents des de l’any 2008. Ni rastre dels 219ME pendents des de l’any 2009 i que el mateix Rajoy s’havia compromès a liquidar aquest any. Ni rastre dels diners que haurien de permetre posar fil a l’agulla al corredor del mediterrani. Ja se sap, si no hi ha corredor central, el corredor mediterrani no és prioritari. I de propina, una reducció en el pressupost d’Inversions per a Catalunya de, ni més ni menys, que un 45%. Una reducció que consolidada entre el 2010 i el 2012, ens dona el poc menys que esperpèntic percentatge d’un 61,3%.

En moments com aquest em venen al cap les paraules que el President Pujol va dir a Jordi Evole durant l’entrevista al programa Salvados de La Sexta; “no tinc arguments per contradir als independentistes”. Només em queda plegar el diari, arremangar-me les mànigues i pensar com ho puc fer per que el meu país, el nostre país petit, segueixi dempeus davant d’una altre envestida d’un Estat que no entén que –com diu la cançó- “caminem per poder ser, i volem ser per caminar”.

diumenge, 1 d’abril del 2012

FESTIMATGE 2012, UN EXCEL·LENT FESTIVAL

Aquest 2012 es celebra la setena edició de Festimatge, únic Festival de la Imatge de tot l'Estat Espanyol que aglutina cinematografia i fotografia sota el mateix format i que es fa a la nostra ciutat de Calella des de l'1 fins al 29 d'abril.

Foto-Film Calella, que ja s'apropa als cinquanta anys d'història, és una de les entitats més dinàmiques i prolifiques de la nostra ciutat, amb un llarg recorregut i prestigi nacional, estatal i internacional gràcies a la creativitat, rigor i experiència dels seus membres.

Ens espera tot un mes ple d'activitats, exposicions, trobades de professionals, mercats, passis, xerrades, cursets, i un llarg etc que ens permetrà fruir de nou d'aquest fantàstic - i únic- Festival.

Els que sou de Calella, no us ho deixeu perdre....

Els que sou de fora de la nostra Ciutat, teniu una bona oportunitat per conèixer-la amb major detall de la mà de propostes artístiques, creatives de molt alt nivell i......totes gratis...

Que tothom gaudeixi d'allò més. Us hi esperem.