dilluns, 31 de gener del 2011

La setmana del 'pinganillo'


Per diversos motius he hagut de passar una bona part de la setmana a Madrid. He tingut també l’honor de parlar en català al Ple del Senat, i ho he fet amb l’emoció de recordar els meus familiars; la mare, l’avi, lluitadors quotidians contra el franquisme i a favor de les nostres llibertats nacionals.

El tema de la traducció simultània de les intervencions dels senadors ha estat el centre mediàtic a la “capital del reino”. Ràdios, diaris, telenotícies, comentaris dels taxistes, tothom indignat per la mesura. Però ho han expressat més contra la despesa en si, uns 300.000 euros any, que contra el fet de parlar en la nostra o nostres llengües.

Aquest debat ha coincidit en el temps amb el debat sobre la poca viabilitat d’un Estat, perdó, “nación”, amb 17 parlaments, amb 17 governs, etc. Debat aquest que només ha estat respost amb contundència pel nostre President Artur Mas.

I, sincerament, el problema no és ja que a les espanyes estiguin fent la segona o tercera lectura de la constitució, doncs segurament no passen de l’article primer, sinó que l’ hegemonia mediàtica ha estat ocupada per aquells sectors que consideren el títol VIII de la Constitució com a absolutament sobrer.

I és que el neofranquisme ideològic està recuperant espai polític. El PP no només ha integrat, com va fer Aznar, el tardo franquisme dins el PP, sinó que ara ha desplaçat sectors lliberals cap a posicions mes cavernícoles. El PP s’ha centrat en els espais ideològics contraris a llegir la Constitució més enllà de l’article 1, la meitat del dos i acabar al final de l’article 3.1.

I l’autèntic problema no són els 300 mil euros, sinó que en un país normal ningú discutiria una mesura com la dels auriculars per a la traducció simultània. Si ens creiem la segona part de l’article 3 de la constitució, i la segona part de l’article 2, aquests trossets d’articles que els franquistes i els tardo-franquistes no acceptaven i que els varen portar a finançar i executar el 23-F, veuríem el debat dels “pinganillos” com un fals debat, i s’acceptaria que el Senat, com a cambra de representació territorial reconegués, després de 30 anys de Constitució, la segona part de l’article 2, que parla de nacionalitats i regions, i de l’article 3, que parla de les llengües oficials.

La brunete mediàtica està guanyant la partida per golejada. Enfront d’això, un PSOE que calla quan alguns dels seus membres, sense cap vergonya, coincideixen amb les tesis més centralistes.

Algú a Espanya s’hauria de fer conscient que a empentes i rodolons, ens fan fora de l’Estat, i que cada dia que passa, la seva actitud cavernícola és una fàbrica de desafecció, de radicalitat, i d’anar posant gasolina al foc.

Article publicat a cronica.cat

dilluns, 17 de gener del 2011

És populisme, estúpid!

PSOE i PP finalment ha descobert les seves ànimes centralistes i uniformadores. Trenta anys després de la instauració de l'estat de les autonomies es posa de manifest que aquest només ha estat un invent centralista per diluir les aspiracions d'autogovern de les nacions històriques, i molt especialment Catalunya.

Ningú no s'ha de sorprendre de les propostes de recentralització que proposen. Fa molts anys que proven de posar-les en pràctica encara que no d'una manera oberta i descarada. Són “las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”, com expressaven les instruccions per a l'aplicació del decret de Nova Planta de Felip V. L'actuació sobre l'Estatut d'un Tribunal Constitucional clarament polititzat i partidista; un defensor del poble i la seva substituta obsessionats amb la presència de la llengua catalana a Catalunya, la Llei de la Dependència estatal que ha de ser finançada a cost de la comunitats autònomes, o les opes hostiles a les empreses per a que deixin Catalunya i s'instal·lin preferentment a Madrid.

Què és el que ha fet que es treguin finalment la màscara? L'economia! La situació econòmica espanyola és tan fràgil que per força els responsables d'aquesta situació, PSOE i PP, han de llençar cortines de fum per distraure l'atenció. Per què ha arribat el moment que el conjunt de la ciutadania espanyola es pregunti quin ha estat el profit de tants anys d'ajudes estructural europees. Quins han estat els resultats reals si a la primera crisi seriosa, l'economia espanyola s'enfonsa com un castell de cartes? On ha anat a parar “la vuitena economia del món” que havia de superar en quatre dies a França? I la economia productiva, innovadora, amb valor afegit?

No hi ha altre resposta que enfornar un mea culpa conjunt del PSOE i el PP, que han volgut enganyar a la població repetint continuament eslógans sobre les virtuts de l'economia espanyola. Finalment la crisi, els mercats i la UE han proclamat que “el rei està nu”.

La reacció ha estat, per part d'ambdós partits, de demagògia i populisme extrems. L'enemic extern ja el tenen: els mercats; però com és un rival molt difícil d'abatre els hi cal un d'intern: l'estat de les autonomies.

En tot cas el problema el tenen ells (PP i PSOE) doncs la nostra raó de ser després de molts anys d’història és la nostra Nació Catalana, volen un enfrontament de trens ?? ens trobaran.

dissabte, 8 de gener del 2011

2011, més enllà d'uns propòsits

A les primeries d'un nou any, és gairebé inevitable fer un seguit de bons propòsits per a dur a terme en els mesos vinents. Perquè aquests tinguin possibilitats de reeixir caldrà que deixin de ser simples propòsits i esdevinguin veritables objectius a assolir. Així és tant en la vida personal com en la política i la social.

Renovades les nostres energies polítiques, amb un nou govern en marxa, ara és el moment de veure quins són els nostres objectius per al 2011 i de quin serà el camí per aconseguir-los. Això és, decidir com volem dibuixar el nostre futur immediat o si deixaren que tercers ho facin per nosaltres.

El primer objectiu és fer front a la crisi, recuperar la nostra economia i, sobretot, començar a generar llocs de treball. És clar que no és una feina fàcil, que moltes de les causes objectives escapen del nostre control directe;tot i això, no hi ha altra alternativa que fer front a la situació amb decisió. Un pas primordial per a resoldre els problemes és conèixer exactament la natura d'aquests. No val negar-los, ni amagar el cap sota l'ala, ni fer enginyeria de la comunicació per fer-los desaparèixer. Aquesta és la tasca essencial d'un govern entrant: avaluar, traçar mil·limètricament l'estat de la qüestió.

Aquest és un moment crític. El que separa a les persones que tenen el coratge de sortir endavant i les que en veure els primers inconvenients adopten actituds de desesperança, si és que no són de fugida sistemàtica. És el moment que hem de ser plenament conscients que treballant plegats, sentint-nos corresponsables del nostre futur col·lectiu, ens ensortirem. Ara és el moment de recuperar el veritable sentit d'un mot com solidaritat, del compromís amb la societat i les persones; més enllà d'un mer sentimentalisme, cal que tots posem allò millor de nosaltres al servei del nostre país, de cadascuna de les persones que hi formen part. És un viatge col·lectiu de quin ningú ha de quedar enrera.

Aquest bon propòsit, esdevingut objectiu, no tindrà efecte si no hi posem les dosis de confiança, optimisme i il·lusió suficient. Uns elements immaterials, psicològics, difícilment quantificables però que tenen uns efectes determinants en les persones, els mercats i l'economia. Treball, confiança i il·lusió, tres clàssics renovats per a sortir endavant.


Article publicat a e-noticies.com

dimarts, 4 de gener del 2011

Benvingut, President Mas


La investidura d’Artur Mas com a 129è president de la Generalitat marcarà, sense dubte, un canvi de cicle polític a Catalunya. No es tracta d’un simple canvi en la correlació de forces parlamentàries i, en conseqüència, de la composició del nostre govern.

El que marcarà aquest nou període és una nova forma de fer política, que ha de trencar els motlles heretats de la transició política i la restauració de la Generalitat de Catalunya. És d’aquesta manera que hem de llegir els resultats de les eleccions del 28-N; el mandat popular per al nou govern. El fet que Artur Mas no hagi estat investit en primera volta i la sensació que ha comportat de dilació innecessària per a una bona part de la població n’és una mostra. Com ho és que el dia següent de les eleccions, determinades forces polítiques es llancessin a discutir a correcuita aliances electorals per a les eleccions municipals; fet que ha estat interpretat popularment un intent desesperat de mantenir quotes de poder. No cal fer seminaris per veure quines són les actituds que provoquen la famosa “desafecció” a la política.

És evident que la tasca primordial del govern d’Artur Mas serà fer front a la crisi, la reactivació de l’economia productiva i fer efectives les polítiques socials existents. Tot i la urgència de la situació, caldrà que la base de l’èxit d’aquest objectiu serà una nova política que posi els interessos de país perd damunt dels interessos dels partits, que trenqui la confrontació sistemàtica entre l’oposició i el govern i que retorni al Parlament el seu sentit de cambra de debat i diàleg, enlloc d’esdevenir una simple tribuna mediàtica de posicions esterotipades allunyada de l’interès general.

Paral·lelament, l’administració catalana haurà d’assolir el repte dels temps que vivim. Hi haurà un impuls per a la seva modernització, per a fer-la més àgil, més eficients, més connectada a la realitat social a quina serveix.

Noves i millors maneres de fer de la política un servei al país; de l’administració, l'instrument dels ciutadans. Un repte col·lectiu obert per a un futur millor.

Benvingut President Mas, tot un País t’espera.