dilluns, 28 d’octubre del 2013

La veritable crisi continua essent la de la incompetència


 

L’economista i filòsof Adam Smith, al segle XVIII, en el seu conegut llibre sobre economia “La riquesa de les Nacions”, va dir: “De la mateixa manera, la despesa que comporten (les grans infraestructures), la seva grandiositat i magnificència, s’ajustaran a allò que l’economia pugui assumir (...). Una carretera magnifica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l’administrador de la província o d’algun senyor a qui l’administrador considera convenient tenir content”.

Com us podeu imaginar pel seu nom, Adam Smith no era espanyol, però llegint-lo, be podria haver nascut en un racó amb bones vistes a la “meseta” de la Carrera de San Jerónimo”. Del que estic segura es de que els responsables d’infraestructures del govern Rajoy no han llegit el seu llibre i, si ho han fet, no l’han entès. Si ho haguessin fet, els hauria quedat cara de pòquer quan la memòria els recordés obres com les del TGV que uneix Toledo amb Cuenca i Albacete, que es va haver de suprimir perquè només hi viatjaven 16 passatgers al dia.

Diuen aquells que hi entenen que, per desdoblar una carretera, com a mínim ha de tenir una Intensitat Mitjana Diària (IMD) de 10.000 vehicles. Que diria Adam Smith si sabes que el govern Rajoy preveu destinar recursos a fer vint-i-quatre autovies amb un índex de mobilitat viària inferior a 10.000 cotxes i que suposaran una inversió total de 5.000 milions d'euros, mentre que la variant de Vallirana acumula 22 anys de retard; hi passen una mitjana de 30.000 vehicles cada dia.

L’any 2012, un de cada quatre trajectes d’AVE, només va tenir un passatger al dia, i només 16 trajectes van superar els 100.000 passatgers a l’any. Cada quilòmetre de TAV costa 18M€, als que hem d’afegir 100.000 euros de manteniment a l’any.

Després de 18 anys d’iniciar l’expedient informatiu, s’han construït 8 quilometres del desdoblament de la N-II a les comarques de Girona. Les obres per portar el tren a la T1 de l’aeroport d’El Prat no tenen data d’inici ni es preveuen en els pròxims anys. L’any 2012 la ministra de Foment va reconèixer que l’Estat tenia un deute amb Rodalies de Catalunya per valor de 3.648M€; l’any que ve invertiran 66M€. Cada any, 100 milions de passatgers utilitzen el servei de Rodalies.

Aquestes dades son especialment difícils de pair quan fa unes setmanes hem sabut que els Pressupostos Generals de l’Estat han reduït la inversió a Catalunya en un 25% pel 2014, 17 punts per sota del conjunt de l’Estat. I alguns diran, “es clar, estem en crisi i toca reduir”. Es ben cert, però no podem passar per alt que l’evolució de la inversió en els darrers quatre exercicis ha fet que el pressupost es reduís en un 42% a l’Estat, mentre que a Catalunya la reducció acumulada ha estat del 63%.

Ningú amb un mínim de sentit comú pot negar que els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 responen a una política del segle XIX i no a la racionalització i a la centralitat del segle XXI.

Podria seguir posant exemples que únicament ens servirien per confirmar que la crisi va per barris i que (tal com va dir Albert Einstein) la veritable crisi és la de la incompetència.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

La confrontació ja no és un perill; ara sembla que és un objectiu



Per les persones que hem optat per dedicar la nostra vida a la cosa pública, agafar el diari de bon mati s’ha convertit en una mena d’esport de risc no apte per aquells que hagin rebut del seu cardiòleg la recomanació de no sotmetre’s a emocions massa impactant. Val a dir, però, que per sort o per desgràcia, la naturalesa humana és capaç de crear una mena d’anticossos que ens ajuden a pair amb dignitat els “àpats” més indigestos.

D’altra forma no s’entén com encara som capaços d’entomar, amb poques hores de diferencia, un ministre Wert que exigeix que es compleixi la seva LOMCE mentre el seu govern es passa pel folre i les manilles una altra llei (orgànica), com és l’Estatut de Catalunya. Un majoria silenciosa que es converteix en minoria neguitosa un cop surt a carrer a reivindicar l’espanyolitat de Catalunya. O un José Antonio Monago que després de refregar-nos per la cara que pagarà l’extra de Nadal als seus funcionaris i una rebaixa de l’IRPF, ens anuncia a bombo i plateret la recuperació, a Extremadura, del “cheque bebe”. O un Rajoy que parla poc i malament, posant el debat sobiranista català a l’alçada d’un intercanvi de cromos de pati d’escola. I tot plegat passa dies després de conèixer un pressupost general de l’Estat que ens condemna a seguir gestionant la misèria un any mes i ben amanit per la reaparició, com sortit d’un sarcòfag, d’un José Maria Aznar lluint les seves millor dots d’oratòria quan recorda als rebels catalans que s’atenguin a les conseqüències de la seva deriva independentista.

El dia a dia ens regala un cúmul de despropòsits que ens fa sentir a flor de pell la presencia d’un Estat enrocat en collar els catalans al crit d’abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Com a prova, l’informe d’incompliments, vulneracions de competències i deslleialtats de l’Estat vers Catalunya, presentat pel govern català ahir dimarts.

No estem parlant de la dinàmica negociadora pròpia de la política. Estem parlant d’una deslleialtat institucional que te efectes directes sobre les persones. Perquè quan l’Estat no aporta els recursos que tocaria en infraestructures, educació o polítiques socials, qui ho acaba patint son els ciutadans que veuen com reben un tracte discriminatori respecte a altres territoris de l’Estat. Una deslleialtat que es pot xifrar en 9.375M€. I d’aquesta xifra, 5.748M€ corresponen al deute acumulat per l’incompliment de la tristament popular “Disposició Addicional 3a. De l’Estatut de Catalunya”, aquella llei que l’Estat creu que te el dret d’incomplir. Us imagineu tot el que podria fer Catalunya amb aquests diners?

Per si fos poc, en els darrers anys, el govern central s’ha tret de la màniga diverses iniciatives que han suposat un augment de la despesa per la Generalitat de Catalunya. M’estic referint a l’increment del tipus d’IVA (264M€), la penalització pel retard en els pagaments a la Seguretat Social (72M€) o les despeses que la Generalitat ha hagut d’assumir i que abans es cobrien amb ingressos finalistes provinents de l’Estat (248,7M€).

A l’hora que les mesures adoptades per l’Estat fan augmentar les despeses que ha d’assumir el govern de Catalunya, ens obliguen a reduir els ingressos amb mesures com l’absorció per part de l’Estat de l’impost sobre els dipòsits bancaris, que ha fet que la Generalitat deixi d’ingressar 866M€, o els recursos d’inconstitucionalitat sobre l’Euro per recepta i sobre les taxes judicials que han suposat una disminució dels ingressos de 198 i 8,6 M€ respectivament. La reducció d’ingressos que ha patit la Generalitat com a conseqüència de les decisions de l’Estat suma, en total, 1.239,9M€.

No poden esperar que els ciutadans entenguin com és possible que si Catalunya és la tercera comunitat que més aporta a l’Estat, se situi en el desè lloc a l’hora de rebre recursos.

En dies com avui faig meves les paraules d’en Miquel Roca quan diu que “la confrontació ja no és un perill; ara sembla que és un objectiu”.


dimarts, 8 d’octubre del 2013

Challenge; quan l'objectiu és l'horitzó




He de reconèixer que tinc sentiments contradictoris amb aquesta prova tant important, la cinquena edició ja s'ha celebrat i han tornat a venir, i han tornat a patir, i ens han tornat a provocar sentiments contradictoris d'incredulitat i d'admiració, i ens han tornat a donar una lliçó d'entrega, de lluita i d'autosuperació. I ens han tornat a demostrar que no saben on és el límit, però si saben on no és. I ens han tornat a fer llegir dues vegades les distàncies que volien recórrer, nedant, en bicicleta i a peu. I han tornat a marxar amb el compromís de tornar-ho a intentar.

I ens han fet oblidar les xifres econòmiques, les de participació, les d'ocupació i, fins i tot, les que corrien al marcador de la línia d'arribada. I hem vist el patiment a les seves cares i l'orgull angoixant a les de les seves famílies.

I hem vist el coratge dels qui planten cara al destí i no accepten les conseqüències d'una limitació física i li fan, a la vida, una aposta de doble o res per demostrar-li que no es donen per vençuts en un acte que polvoritza qualsevol dels problemes banals del nostre dia a dia. De manera molt especial penso amb Rafa, tetraplègic, un sevillà que m'emociona cada cop que parlo amb ell, cada cop que veig com lluita, deu meu! ! quina lliçó.

I hem vist com una família que perd un dels seus membres en una competició en que el premi més gran és arribar més lluny, demanaven amb ulls plorosos que no s'aturés la carrera, que tot seguis com estava programat, que aquest seria el millor homenatge al seu fill, marit o pare.

Deixen Calella amb el compromís de tornar l'any que ve. No coneixem el nom de la majoria, no sabem la seva edat, ni si tenen fills, ni si son casats, ni a que es dediquen professionalment. No sabem si aquells que els animen eufòrics al seu pas son familiars, amics o simplement admiradors. No entenem per què ho fan, però un any més ens han fet aixecar de les nostres cadires per aplaudir-los amb admiració al seu pas pels nostres carrers.

I tornaran l'any que ve, i tornarem a sortir al carrer, i tornarem a rebre una lliçó magistral d'esforç i lluita, tot és possible quan l'objectiu és l'horitzó.

No puc acabar aquesta reflexió sense agrair de tot cor als 600 voluntaris, a les ADF, als diferents cossos de seguretat , al Consell Comarcal i a tots els ajuntaments implicats tota la seva complicitat i suport.

Moltes gràcies.