dimecres, 16 d’octubre de 2013

La confrontació ja no és un perill; ara sembla que és un objectiu



Per les persones que hem optat per dedicar la nostra vida a la cosa pública, agafar el diari de bon mati s’ha convertit en una mena d’esport de risc no apte per aquells que hagin rebut del seu cardiòleg la recomanació de no sotmetre’s a emocions massa impactant. Val a dir, però, que per sort o per desgràcia, la naturalesa humana és capaç de crear una mena d’anticossos que ens ajuden a pair amb dignitat els “àpats” més indigestos.

D’altra forma no s’entén com encara som capaços d’entomar, amb poques hores de diferencia, un ministre Wert que exigeix que es compleixi la seva LOMCE mentre el seu govern es passa pel folre i les manilles una altra llei (orgànica), com és l’Estatut de Catalunya. Un majoria silenciosa que es converteix en minoria neguitosa un cop surt a carrer a reivindicar l’espanyolitat de Catalunya. O un José Antonio Monago que després de refregar-nos per la cara que pagarà l’extra de Nadal als seus funcionaris i una rebaixa de l’IRPF, ens anuncia a bombo i plateret la recuperació, a Extremadura, del “cheque bebe”. O un Rajoy que parla poc i malament, posant el debat sobiranista català a l’alçada d’un intercanvi de cromos de pati d’escola. I tot plegat passa dies després de conèixer un pressupost general de l’Estat que ens condemna a seguir gestionant la misèria un any mes i ben amanit per la reaparició, com sortit d’un sarcòfag, d’un José Maria Aznar lluint les seves millor dots d’oratòria quan recorda als rebels catalans que s’atenguin a les conseqüències de la seva deriva independentista.

El dia a dia ens regala un cúmul de despropòsits que ens fa sentir a flor de pell la presencia d’un Estat enrocat en collar els catalans al crit d’abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Com a prova, l’informe d’incompliments, vulneracions de competències i deslleialtats de l’Estat vers Catalunya, presentat pel govern català ahir dimarts.

No estem parlant de la dinàmica negociadora pròpia de la política. Estem parlant d’una deslleialtat institucional que te efectes directes sobre les persones. Perquè quan l’Estat no aporta els recursos que tocaria en infraestructures, educació o polítiques socials, qui ho acaba patint son els ciutadans que veuen com reben un tracte discriminatori respecte a altres territoris de l’Estat. Una deslleialtat que es pot xifrar en 9.375M€. I d’aquesta xifra, 5.748M€ corresponen al deute acumulat per l’incompliment de la tristament popular “Disposició Addicional 3a. De l’Estatut de Catalunya”, aquella llei que l’Estat creu que te el dret d’incomplir. Us imagineu tot el que podria fer Catalunya amb aquests diners?

Per si fos poc, en els darrers anys, el govern central s’ha tret de la màniga diverses iniciatives que han suposat un augment de la despesa per la Generalitat de Catalunya. M’estic referint a l’increment del tipus d’IVA (264M€), la penalització pel retard en els pagaments a la Seguretat Social (72M€) o les despeses que la Generalitat ha hagut d’assumir i que abans es cobrien amb ingressos finalistes provinents de l’Estat (248,7M€).

A l’hora que les mesures adoptades per l’Estat fan augmentar les despeses que ha d’assumir el govern de Catalunya, ens obliguen a reduir els ingressos amb mesures com l’absorció per part de l’Estat de l’impost sobre els dipòsits bancaris, que ha fet que la Generalitat deixi d’ingressar 866M€, o els recursos d’inconstitucionalitat sobre l’Euro per recepta i sobre les taxes judicials que han suposat una disminució dels ingressos de 198 i 8,6 M€ respectivament. La reducció d’ingressos que ha patit la Generalitat com a conseqüència de les decisions de l’Estat suma, en total, 1.239,9M€.

No poden esperar que els ciutadans entenguin com és possible que si Catalunya és la tercera comunitat que més aporta a l’Estat, se situi en el desè lloc a l’hora de rebre recursos.

En dies com avui faig meves les paraules d’en Miquel Roca quan diu que “la confrontació ja no és un perill; ara sembla que és un objectiu”.