dimarts, 23 de juliol de 2013

La marca que ens mereixem


 Aquest dilluns he tingut el goig de presidir un d’aquells actes que omplen de satisfacció a qualsevol alcalde. Es tracta de l’acte d’entrega dels distintius de “Destinació de Turisme Esportiu” (DTE) a catorze establiments hotelers de Calella.

La satisfacció de presidir un acte com aquest no es queda en el lliurament simbòlic d’unes plaques, sinó que va molt més enllà. Al far de Calella vaig poder compartir una estona molt agradable amb totes aquelles persones que, des de l’àmbit privat, entenen la necessitat de fer pinya amb les administracions per consolidar una destinació turística que ha demostrat la seva capacitat de reinventar-se després de 60 anys. Reinventar-se pot semblar una paraula gastada, però pren una vigència especial quan fem un cop d’ull a les nostres platges, als nostres carrers, als nostres hotels i als nostres restaurants. Que Calella esta guanyant la batalla pel turisme de qualitat ja és un fet innegable.

Els empresaris turístics i els restauradors de Calella han sabut resistir a la temptació de deixar-se seduir per una oferta “low cost” per atraure més turistes, arriscant fins al límit per poder oferir un producte de qualitat.

L’any passat Catalunya va rebre un 10% més de turistes estrangers que van reportar un 14% més d’ingressos. Aquest mateix dimarts hem sabut que el juny passat els visitants estrangers arribats a Catalunya han sumat 1.137 milions, un 4,52% més que el juny del 2012. Aquests turistes han contractat 4.457 milions de nits en hotels, cosa que ha suposat registrar la millor mes de juny de la sèrie i un creixement del nombre de pernoctacions del 6,72% en relació amb el juny de l'any passat.

Una dada més pel que fa a Calella, al llarg de l’any 2012 la nostra ciutat va tenir 1.800.000 pernoctacions, aquesta xifra dona la magnitud de la importància del nostre destí i de la nostra marca.

Catalunya està creixent en inversions quan les economies de l’arc mediterrani del sud d’Europa trontollen. Això és el que tenim, agradi o no a aquells que pensen que “no ens mereixem res” expressant-se a cop te Twitter com a reacció inconscient a una xiulada sobre la que son incapaços de preguntar-se “per què?” Això és el que ens mereixem, perquè per això hem treballat.

No entraré en la debilitat de la marca Espanya però si que vull fer menció, de la nostra marca Catalunya, encapçalada per la nostra capital, Barcelona, reconeguda a tot el món. Avui, el 60% de les exportacions catalanes marxen a Europa i al món, mentre el 40% es queda al mercat espanyol. Venen més turistes i ens deixen més diners. I tot això ho hem aconseguit donant suport a empresaris i emprenedors mitjançant les 34 oficines per a la promoció de negocis i les 11 oficines de promoció turística escampades pel món que han convertit Catalunya en una de les regions d’Europa amb més capacitat d’atraure inversions i en una potencia turística de primer ordre. No son estructures diplomàtiques, tot i que no renunciem a que ho puguin ser. Son oficines a través de les quals Catalunya es dona a conèixer al món en primera persona, sense intermediaris. Son aquella xarxa d’oficines que alguns volen que tanquem. Son les oficines que venen la nostre marca, la que ven, la que si aporta un valor afegit; Catalunya.

dilluns, 15 de juliol de 2013

El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible



Hi ha temporades de pesca, temporades de caça, temporades turístiques, temporades d’esquí… i hi ha temporades de deutes.

Si, aquesta temporada, el govern de l’Estat ja acumula un deute amb Catalunya de 8.576 milions d’euros. 5.227 és el deute en inversions en infraestructures; 712 pel que fa a la reducció ingressos finalistes provinents de l’Estat; 1.762 de mesures estatals que suposen un increment de despesa i 873 corresponents a mesures estatals que suposen una reducció d’ingressos.

Us imagineu que algú que us deu diners, de sobte, un dia us exigís que paguéssiu els vostres deutes en un període màxim de 30 dies?

Això és el que ens hem de sentir els catalans quan l’incansable Ministerio de Hacienda i Administraciones Publicas, amb l’”incombustible” Montoro al capdavant, amenaça amb assumir els tributs cedits a les comunitats autònomes si superen, durant dos mesos consecutius, els trenta dies establerts per llei per pagar als proveïdors.

Vist així, es fàcil entendre al conseller Homs quan es va comprometre a pagar les factures a trenta dies si Catalunya pogués gestionar els ingressos que genera.

Si no en tenim prou amb això, aquesta setmana hem sabut que, el 2011, Catalunya va ser la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos tributaris al sistema de finançament autonòmic i, malgrat això, es va situar al desè lloc en recursos per capita rebuts. Catalunya va ser la tercera autonomia que més diners va aportar a la caixa comuna per càpita. La segona va ser Balears i la primera Madrid. Però, alerta! No hem de perdre de vista que Madrid concentra les grans empreses que paguen els seus tributs a la capital de l’Estat però que treballen a tot el territori espanyol. No val fer trampes al solitari.

No és seriós. No és seriós que l’Estat espanyol decideixi en que ens hem de gastar els diners, quants diners ens envia i quan els envia. Si ara, a més, volen decidir sobre la puntualitat amb que afrontem els pagaments, és evident que alguna cosa no funciona. Tant se val si “fabriquen” lleis de cara la galeria per fer veure que es preocupen pels proveïdors. Per molt que ho digui una llei -com dirien a Andalusia- el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

dimarts, 2 de juliol de 2013

Tossudament alçats


Sempre m’ha resultat curiós com l’aforament d’un espai destinat, en principi, a acollir esdeveniments esportius, s’ha convertit en una eina practica per mesurar quanta gent hi havia aquí o allà. Quan ens diuen “hauria omplert tres Sant Jordis”, ens volen dir que hi havia més de 50.000 persones. Quan ens diuen que omplirien el Camp Nou, vol dir que hi havia prop de 100.000 persones.

90.000 persones son les que el dissabte 29 de juny van omplir el Camp Nou, l’espai on 28 anys abans -amb una democràcia en bolquers- Lluis Llach va celebrar un concert històric que no oblidarem mai aquells que hi vam ser.

Dissabte en Lluis Llach hi va ser, si, però aquesta vegada no era el protagonista (o no ho hauria d’haver estat). Aquesta vegada, la protagonista era la nació catalana.

No, no penseu que utilitzo el terme nació amb voluntat de fer palesa la meva condició de nacionalista, no. Ho faig recordant la definició que en va fer el filòsof italià Giuseppe Mazzini allà al 1850; “Una nació és l’associació de tots els homes que, agrupats per llengua, per certes condicions geogràfiques o pel paper desenvolupat en la història, reconeixen un mateix principi i marxen, sota l’impuls d’un dret unificat, a la conquesta d’un mateix objectiu definit”. Això és el que vam poder veure dissabte passat al Camp nou; una nació.

90.000 persones demostrant la seva voluntat de seguir “tossudament alçats”, dient en veu alta –a qui ho vulgui escoltar- que aquest procés no te camí de tornada. 90.000 persones a les que hem de sumar les que no van poder assistir al Camp Nou i van seguir l’esdeveniment a través del televisor. TV3 va obtenir un 33% de “share”. Un de cada tres televisors que a aquella hora estava connectat a Catalunya, estava mostrant el “Concert per la Llibertat”. En moments de màxima audiència, més d’un milió de persones seguien el concert a través de TV3. Quasi tantes com a la manifestació de l’11S. Un milió llarg de catalans, “tossudament alçats”.

Un cop més, Catalunya, la seva gent, va saber demostrar que civisme i reivindicació poden anar agafats de la ma. Que tenim pressa, si, i paciència també. A límit, potser. Però seguim, “tossudament alçats”.

Durant les hores posteriors al concert, l’Espanya de sempre, la del Constitucional de puros i toros, de “Lapao” i Constitución inamovible, la de la “caverna mediàtica” i el “no” per sistema, aquella de Wert i del “ressuscitat” Aznar, demostrava, un cop més, que no entén res.

Recordant els moments viscuts dissabte passat al Camp Nou, em tornen a la memòria les sabies paraules de Joan Maragall: “Sobretot, demaneu la lluna, amics meus, des d’aquest vostre recinte d’Ideal: i no tingueu cap dubte, la lluna anirà venint. Al principi la gent se’n riurà de vosaltres: la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible, se’n riuran de vosaltres. Però quina diferència! Quin riure! Un riure trist, un riure buit, un riure impotent... I mentrestant la lluna començarà a acostar-se”.