dijous, 28 de març de 2013

Vigilants amb la flexibilització

Article publicat al Tribuna.cat

Siguem clars. Malgrat la decisió del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, de flexibilitzar el dèficit de les comunitats autònomes de forma individualitzada es tracta només d'un gest. S'ha d'estar alerta. El Govern espanyol prendrà la decisió quan Europa li ho permeti i això no passarà abans del juny.

Mentre ens situem en aquest nou escenari de diàleg i sintonia s'ha de deixar constància dels topalls que ha fixat en tot moment l'Executiu espanyol amb Catalunya. Em refereixo a l'asfíxia premeditada des de l'Estat envers el nostre país. El missatge ha estat contundent en tot moment. Hem hagut de sentir i de veure que si no es complia l'objectiu de dèficit no ens feien arribar els fons que ens corresponen per a partides destinades a polítiques socials i a sanitat.

Estat del benestar
El Govern espanyol no ha salvat Catalunya de l'abisme econòmic; ens ha escanyat fins a ofegar-nos. Són les decisions les que acrediten les paraules i ara per ara només hem sentit paraules de diàleg i entesa. Hem de veure com evoluciona tot i, de moment, Montoro només ha fet bona cara.

La setmana passada, el govern espanyol va anunciar que podria eliminar les subvencions destinades a formar els metges que participen en operacions de trasplantaments d'òrgans de les comunitats autònomes que no s'ajustin al 0,7% de l'objectiu de dèficit. Al dia següent va parlar de flexibilització del dèficit per a les comunitats. El ministre Montoro, preguntat per la qüestió dels transplantaments en compareixença de premsa, no ho va pas desmentir. Així no hi ha manera de mantenir l'Estat del benestar. No es pot apedaçar l'Estat del benestar.

Sense anar més lluny, l'Estat encara no ha transferit a les Comunitats Autònomes els recursos corresponents als percentatges acordats del Salari Mínim Interprofessional destinats a subvencionar els llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat, a Centre Especials de Treball (CET), amb especials dificultats de inserció laboral. I encara es troben pendents de transferència els recursos pel manteniment dels programes de inserció laboral de les persones amb discapacitat a l'empresa ordinària.

No ho podem permetre. L'Estat espanyol no podrà fer minvar la nostra autoestima ni la nostra aspiració com a poble, la nostra decisió de celebrar una consulta per a fer valer el nostre dret a decidir i solucionar per nosaltres mateixos els problemes. No ens deixem robar l'esperança perquè com a país tots units ens en sortirem.

dimarts, 12 de març de 2013

El mal ja està fet.



“Us confirmem, després d'haver examinat els nostres dossiers i arxius, que els senyors Artur Mas Gavarró, Jordi Pujol Soley i Jordi Pujol Ferrusola no han estat mai titulars ni cotitulars, han tingut poders autoritzats o han estat beneficiaris de drets econòmics d'un compte, un dipòsit o un compartiment de caixa forta al nostre establiment”.

Amb aquesta contundència s’ha pronunciat la direcció del prestigiós banc suís Lombard Odier en resposta a la petició formulada pel gabinet d'advocats a què van recórrer per a la seva defensa l'actual president de la Generalitat i la família de l'expresident.

Després de llegir aquesta notícia al diari “El Punt Avui” , el primer que m’ha vingut al cap és la tristament famosa piulada de Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, la mateixa nit electoral del 25N: “Quién nos iba a decir que en la redacción de El Mundo tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña”. 


Tot seguit he pensat “i ara, que?”. Doncs ara, res. El mal ja esta fet i, a aquestes alçades, ningú pot tenir la certesa de fins a quin punt les informacions publicades per la “caverna mediatica” espanyola, basades en un presumpte informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia espanyola – als qui ningú ha donat credibilitat- van ser decisives en el resultat de les eleccions catalanes.

A banda del seu orgull personal i de les “medalles” penjades pels sectors més grisos de la política espanyola, al senyor Pedro J. Ramírez sempre li quedarà la satisfacció d’haver incrementat la venda del seu diari en fins un 40%/dia durant la última setmana de campanya electoral a Catalunya.

Precisament, el mateix dia que la premsa catalana publicava el contingut de les cartes del Lombard Odier, el ministre d’Interior, el català Jorge Fernandez Diaz, compareixia davant del Congres dels Diputats per donar explicacions. Ben mirat, definir d’”explicacions” les seves paraules, podria arribar a ser agoserat; “El informe borrador no se corresponde de manera exacta o literal con ningún documento oficial elaborado en el seno de la investigación sobre el caso Palau por parte de la UDEF central. No es posible por el momento, concretar cualquier responsabilidad en su elaboración y difusión dentro del Cuerpo Nacional de Policía”. Com diria aquell... “et felicito, fill”.

Quan el president Mas va ordenar llevar àncores per iniciar el nostre viatge a Itaca, tots teníem clar –ell el primer- que durant la travessia hauríem de superar més d’una tempesta. El que no havíem previst, és que ens enviarien una flota de corsaris a neutralitzar les nostres aspiracions.

Amb mastils trencats, veles esquinçades i alguns membres de la tripulació malferits, la nostre nau, Catalunya, continua la travessia amb el guaita molt atent a la presència de l’adversari que, la majoria de vegades, ens ataca a traïció, per popa.

Seguim navegant.

dilluns, 4 de març de 2013

Si l’enemic s’equivoca, no el distreguis

Qui no ha sentit alguna vegada aquella reflexió dels qui surten d’un màster dient que no és tant el que han après de nou –que també- sinó l’ordre que han pogut posar als coneixements ja adquirits amb l’experiència?

Aquesta és la sensació que em va quedar en escoltar al president Mas quan va dir que correm el risc de convertir-nos el Far West si permetem que qualsevol persona sense res a perdre pugui denunciar un càrrec electe i involucrar-lo en un procés judicial sense necessitat de presentar proves.

Ningú amb dos dits de front s’oposaria a perseguir als corruptes perquè la llei faci la seva feina. Altra cosa es que hi hagi qui es dediqui a fabricar corruptes ajudats per alguns mitjans que confonen la difusió de notícies amb escampar percepcions, al servei dels qui preten “enfangar” Catalunya amb la premissa del “tu difama, que alguna cosa queda”.

Que estiguin caient sobre Catalunya les “deu plagues bíbliques” no és casualitat. És massa evident que entre la situació generada a Catalunya i les aspiracions sobiranistes del poble català hi ha una relació que en cap cas podem considerar casual. Ni aquí passa tot, ni a la resta d’Espanya no passa res. Tot s’hi val a l’hora de neutralitzar a aquells que apostem per consultar als ciutadans de Catalunya que volen ser en un futur. Des de dinars amb ex companyes de fills de president, fins a factures per serveis de seguretat contractats –per legals que siguin-, passant per correus electrònics i informes fantasma. Com tampoc sembla casual que es vulgui mantenir als Mossos d’Esquadra allunyats de tot document que pugui demostrar qualsevol indici de guerra bruta cap a Catalunya.

Han atacat el partit del govern i al partit que li dona suport. Han començat els atacs als símbols, fent que aparegui el Barça en mig d’aquest femer. I ja se senten veus que afirmen que el pròxim objectiu serà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per molt que els temps canviïn i les estratègies s’adaptin als nous contextos, les tàctiques de guerra continuen essent les mateixes de sempre; atac al govern, atac als símbols, atac als mitjans de comunicació i, mentre tant, divisió entre els partidaris del dret a decidir, ofec econòmic i difusió d’informacions que espantin i desmoralitzin la “població civil” advertint-los que si son fidels al seu govern cauran sobre ells totes les malediccions. I cada vegada més, la roda de premsa posterior al Consell de Ministres dels divendres, s’assembla al “parte de guerra” en que la comandant en cap Soraya Saenz de Santamaria, repassa els èxits aconseguits per les seves “tropes” neutralitzant a cop de Constitució les iniciatives de l’adversari i anuncia els pròxims objectius. Una estratègia de manual.

Ens volen fer entrar en una guerra de consultes. Volen impedir la unitat dels partits que apostem pel dret a decidir. Volen aniquilar el Govern català tancant l’aixeta. Volen fer-nos creure que Catalunya és el país més corrupte del mon perquè el soroll dels titulars ofegui les veus que defensen el diàleg.

No ens atabalem. El govern espanyol estava acostumat a combatre a aquells que reclamaven la independència d’un territori. Però quan s’ha trobat davant d’un poble que la única cosa que demana és “parlar”, ha perdut els papers. Com va dir Napoleon Bonaparte; “si l’enemic s’equivoca, no el distreguis”.

I no tingueu cap dubte, enèmic és aquell que impedeix l'expressió de la democràcia.