dilluns, 4 de març de 2013

Si l’enemic s’equivoca, no el distreguis

Qui no ha sentit alguna vegada aquella reflexió dels qui surten d’un màster dient que no és tant el que han après de nou –que també- sinó l’ordre que han pogut posar als coneixements ja adquirits amb l’experiència?

Aquesta és la sensació que em va quedar en escoltar al president Mas quan va dir que correm el risc de convertir-nos el Far West si permetem que qualsevol persona sense res a perdre pugui denunciar un càrrec electe i involucrar-lo en un procés judicial sense necessitat de presentar proves.

Ningú amb dos dits de front s’oposaria a perseguir als corruptes perquè la llei faci la seva feina. Altra cosa es que hi hagi qui es dediqui a fabricar corruptes ajudats per alguns mitjans que confonen la difusió de notícies amb escampar percepcions, al servei dels qui preten “enfangar” Catalunya amb la premissa del “tu difama, que alguna cosa queda”.

Que estiguin caient sobre Catalunya les “deu plagues bíbliques” no és casualitat. És massa evident que entre la situació generada a Catalunya i les aspiracions sobiranistes del poble català hi ha una relació que en cap cas podem considerar casual. Ni aquí passa tot, ni a la resta d’Espanya no passa res. Tot s’hi val a l’hora de neutralitzar a aquells que apostem per consultar als ciutadans de Catalunya que volen ser en un futur. Des de dinars amb ex companyes de fills de president, fins a factures per serveis de seguretat contractats –per legals que siguin-, passant per correus electrònics i informes fantasma. Com tampoc sembla casual que es vulgui mantenir als Mossos d’Esquadra allunyats de tot document que pugui demostrar qualsevol indici de guerra bruta cap a Catalunya.

Han atacat el partit del govern i al partit que li dona suport. Han començat els atacs als símbols, fent que aparegui el Barça en mig d’aquest femer. I ja se senten veus que afirmen que el pròxim objectiu serà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per molt que els temps canviïn i les estratègies s’adaptin als nous contextos, les tàctiques de guerra continuen essent les mateixes de sempre; atac al govern, atac als símbols, atac als mitjans de comunicació i, mentre tant, divisió entre els partidaris del dret a decidir, ofec econòmic i difusió d’informacions que espantin i desmoralitzin la “població civil” advertint-los que si son fidels al seu govern cauran sobre ells totes les malediccions. I cada vegada més, la roda de premsa posterior al Consell de Ministres dels divendres, s’assembla al “parte de guerra” en que la comandant en cap Soraya Saenz de Santamaria, repassa els èxits aconseguits per les seves “tropes” neutralitzant a cop de Constitució les iniciatives de l’adversari i anuncia els pròxims objectius. Una estratègia de manual.

Ens volen fer entrar en una guerra de consultes. Volen impedir la unitat dels partits que apostem pel dret a decidir. Volen aniquilar el Govern català tancant l’aixeta. Volen fer-nos creure que Catalunya és el país més corrupte del mon perquè el soroll dels titulars ofegui les veus que defensen el diàleg.

No ens atabalem. El govern espanyol estava acostumat a combatre a aquells que reclamaven la independència d’un territori. Però quan s’ha trobat davant d’un poble que la única cosa que demana és “parlar”, ha perdut els papers. Com va dir Napoleon Bonaparte; “si l’enemic s’equivoca, no el distreguis”.

I no tingueu cap dubte, enèmic és aquell que impedeix l'expressió de la democràcia.