divendres, 21 de febrer del 2014

Que parlin...



Deia el geni empordanès Salvador Dalí; que parlin de mi, encara que sigui bé.

D'una manera o d'una altra, ja fa mesos que el món parla de Catalunya, i no precisament malament. El procés que viu el nostre país no passa desapercebut pels diaris de referència d'arreu i les manifestacions de les dues ultimes diades nacionals de Catalunya han impactat en les pagines dels diaris mes prestigiosos, que han reflectit com centenars de milers de persones d'un territori de l'Espanya de la “transició democràtica exemplar”, han sortit al carrer per demanar que els deixin votar.

Contrasta la forma amb que s'enfoca la qüestió, en funció de si es fa de fronteres enfora o de fronters endins. Mentre a EEUU s'analitza amb lupa la relació de Catalunya amb Espanya i es busquen comparacions amb el procés iniciat a Escòcia i a Europa juguen a la “puta i la Ramoneta” tirant pilotes fora a l'espera dels esdeveniments, sembla que a Madrid tremolen els fonaments de l'”Espanya imperial” quan un govern que empren el camí de la regressió topa amb la contundència d'una demanda tant agosarada com la petició d'unes urnes.

El discurs de la bogeria sobrevinguda d'un president autonòmic que s'ha begut l'enteniment i necessita ser reeducat amb la doctrina de la sacrosanta Constitución, dona bons resultats en algunes esferes de l'arc parlamentari de la Carrera de San Jerónimo, però es difícilment comprensible per una comunitat internacional acostumada a fer les coses basant-se en paràmetres democràtics. Arguments com que ens tornarem pobres com les rates o que ens faran fora d'Europa no troben un encaix fàcil en un Parlament Europeu que es veu abocat a mantenir una postura d'extrema prudència davant d’una situació sense precedents. Recórrer al drama de la guerra que van patir alguns països de l'antiga Iugoslàvia per assolir la seva independència ja es, per la immensa majoria de ciutadans, un argument del tot desafortunat.

A aquestes alçades, molts de nosaltres ja hem perdut el compte de les vagades que el President de Catalunya ha aparegut en mitjans de comunicació internacionals responent a preguntes sobre el procés. I aviat ens costarà portar el compte de les vegades que des del Ministerio de Asuntos Exteriores s’han fet arribar als ambaixadors espanyols a tot el món les consignes amb les que han de rebatre les declaracions que el president de Catalunya faci a la premsa internacional. Tot plegat una mena de cançó de l’enfadós a l’estil m’han dit que et digui que si diu, digueu que...


Si tota l’energia que el govern del Partit Popular malbarata amb aquesta estratègia d’intencions malicioses, la dediques a buscar el diàleg necessari per arribar a una consulta pactada, possiblement ara estaríem en un escenari més propi de països civilitzats, el poble de Catalunya podria pronunciar-se a les urnes i el món sabria si la reivindicació del dret a decidir és la dèria d’un president o és la voluntat d’un poble.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Una altra Calella era possible


Solucionar el problema de l’aparcament a Calella va ser una de les prioritats que ens vàrem marcar només arribar al Govern municipal, ara farà tres anys.

La manca de places d’aparcament en un municipi que basa la seva economia en el comerç i el turisme requeria que poséssim els cinc sentits en acabar amb un problema endèmic que fins a aquella data no havia aconseguit trobar una sortida optima.

Han passat molts mesos però recordo com si fos ahir quan el tinent d’alcaldia de Territori i Sostenibilitat i vice-president de Gestvia, en Jordi Sitjà, em va explicar il·lusionat aquest projecte que avui ja és una realitat. De la ma de l’empresa pública municipal Gestvia, ens vàrem posar a treballar de valent per trobar solucions i, aquestes, han anat arribant de mica en mica, optimitzant les places d’aparcament existents i creant-ne de noves, com el centenar que van entrar en funcionament al pàrquing “Mercat II” a mitjans del 2012, o com les 128 que ja estan operatives al que hem anomenat “Hospital II”, just davant del Tanatori Municipal, una acció que s’ha aprofitat per desenvolupar diverses millores urbanístiques a la zona. 128 noves places d’aparcament que serviran per facilitar l’accés a l’Hospital Comarcal Sant Jaume a l’hora que milloraran l’accessibilitat al casc antic i a la zona d’oci de la Riera Capaspre.

No cal que us digui que un aparcament, en ciutats com Calella, és molt més que un espai on estacionar vehicles. Son equipaments necessaris per facilitar l’accés als equipaments estratègics i donar facilitats als milers de persones que setmanalment visiten el nostre centre comercial.

L’entrada en servei d’aquest nou aparcament no és més que un petit gest dins d’un conjunt d’accions que durant els darrers anys han volgut donar sentit a l’eslògan de campanya amb el que fa prop de tres anys vàrem accedir al Govern municipal; “Una altra Calella és possible”. Ho sabíem la gent de CiU que dia rere dia seguim fem nostres les paraules del mai prou admirat Nelson Mandela quan va dir que “un triomfador no és més que un somiador que no s’ha rendit”.

dijous, 6 de febrer del 2014

Donde dije digo, digo Diego



Recordo un vell acudit en que un empresari buscava un comptable per a la seva empresa. A la convocatòria s’hi van presentar un enginyer, un hacker, un físic, un matemàtic, un filòsof i un comptable. L’empresari els va fer passar un per un al seu despatx i els va fer la mateixa pregunta; quan son dos més dos? L’enginyer va respondre, “3,9999999”. El hacker va dir, “errada a l’intentar accedir a la IP de resultat”. El físic li va respondre, “4,000004 +/- 0,000006”. El matemàtic, “esperi uns minuts més. De moment he demostrat que la solució existeix i és única, ara estic acotant”. El filòsof va contestar, “que vol dir quan diu, dos més dos?” Finalment va entrar el comptable. Va tancar portes i finestres i en veu baixa li va dir, “quin vol que sigui el resultat?” Vistes les intencions del govern espanyol a l’hora de donar a conèixer les balances fiscals, no m’estranyaria que aquest comptable treballi, actualment, a les ordres de Montoro.

Per impossible que sembli a aquestes alçades, mai ens deixarà de sorprendre la “potencia” creativa del govern Rajoy. Els “spin doctors” de l’”Ala Oest de la Moncloa” passaran a la història gracies a frases com “todo lo que se ha publicado en los medios no es cierto, salvo alguna cosa”, “la indemnización que se pactó con Barcenas fué una indemnización en diferido”, “no és un rescate, es un credito en condiciones ventajosas” o la ja mítica “fin de la cita”. Un reguitzell de perles a les que ara hi podem afegir “Comptes Fiscals Territorialitzats”, que és com a partir d’ara voldrien que anomenem les “Balances Fiscals”.

Els assessors del ministre d’Hisenda no s’han hagut d’escarrassar massa. De fet, n’hi ha prou amb remuntar-se a l’època medieval, quan el rei mostrava les dades als seus súbdits sense permetre que aquests hi tinguessin accés (no fos cas).

Malauradament no passa sempre però, en aquesta ocasió, tot apunta a que s’ha imposat el sentit comú. “Facis el miracle, mal que el faci el diable”, i be sigui per un atac agut de responsabilitat o pel poder que Esperanza Aguirre encara és capaç d’exercir al si del Partit Popular, aquest dimarts el Ministeri ha emès un comunicat anunciant que publicarà les balances fiscals de forma que cada comunitat pugui fer els seus càlculs. Això si, negant que es tracti d’una rectificació...

De tot plegat només en podem treure una conclusió; el govern del Partit Popular te “por a la llibertat mental”. Por a que entre el “poble” hi hagi algú amb capacitat suficient per desxifrar aquestes dades i descobrir la diferencia entre “solidaritat” i “abús”. O por, com el mateix Montoro va reconèixer recentment en una entrevista a Ràdio Nacional d’Espanya, a que les Balances Fiscals tinguin un efecte “Red Bull” i donessin ales al procés sobiranista.


Un cop més som testimonis de l’aparició dels fantasmes del passat. Aquells que reclamaven deixar-ho tot “atado y bien atado”. Mentre a Europa la democràcia avança consolidant el continent més estable del món, el Partit Popular es manté fidel a actituds pròpies d’altres temps, quan Otto von Bismarck va pronunciar la frase “Espanya és el país més fort del món; fa segles que es vol autodestruir i encara no ho ha aconseguit”.