dilluns, 26 de novembre de 2018

Junts som imparables




Quan s’imposa un ritme de treball alt i el projecte es ambiciós, el temps et sol jugar a la contra. Els tempos de la “cosa publica” son els que son, i no sempre es pot avançar al ritme que hom voldria. Per molt que t’hi esforcis, sempre t’acaba faltant temps. Aquesta es una de tantes reflexions que em passen pel cap quan la legislatura enfila la recta final i apareix a l’horitzó una nova contesa electoral.

Treballar per la teva comunitat es una feina tant engrescadora com cansada. Es molt  gratificant veure com un projecte en el que hi hem posat tota la dedicació, finalment pren forma.  Però no podem perdre de vista l’alt nivell d’autoexigència, el sacrifici de temps robat a la família, l’exposició publica amb el que té de bo i de no tant bo…  Son elements que poso damunt de la balança a l’hora de prendre la decisió d’optar a la reelecció. És aquell moment de mirar enrere per observar la feina feta i posar ordre a les idees.

Veig l’Escola Oficial d’Idiomes i l’escola El Far, l’Oficina Local d’Habitatge i la Fundació Habitat Solidari, el projecte Cuida’m per a la gent gran i el Programa d’Atenció Domiciliària a l’Alta Hospitalària, el projecte comunitari Hort Social, el Protocol per l’Abordatge Integral de la Violència Masclista, el circuit inclusiu Sumant Capacitats… La dinamització comercial feta colze a colze amb la imparable Associació de Comerciants de Calella, l’Hostal Vell… L’impuls de consells municipals de la infància, l’adolescència, la salut i els serveis socials… La designació de la Sindica Municipal. La restauració del Parc Dalmau, la remodelació del l’Espai Mercat, l’adaptació de voreres per suprimir barreres arquitectòniques… Les noves guinguetes de la platja, el camp de futbol de mar amb gespa artificial… La llista es llarga, i tot s’ha fet amb la màxima transparència.

Sembla que va ser ahir i aviat hauran passat dues legislatures des que em vaig posar al capdavant d’aquest Ajuntament. Han estat temps d’encerts i frustracions buscant, sempre, la màxima proximitat amb la ciutadania, obrint tots els canals de comunicació directa possibles. Els temps en que es demanava hora per parlar amb l’alcalde son historia. Es reserva, nomes, a casos molt concrets. Les tecnologies de la informació permeten un contacte en temps real amb el govern municipal. Ho sabeu tots aquells -i no sou pocs- que diàriament m’adreceu les vostres consultes a traves d’aquests mitjans. Unes consultes que intento sempre respondre en unes hores, quan no en uns minuts. No deixeu de fer-ho.

Una altra legislatura enfila la recta final i és l’hora de decidir seguir o retirar-me a una vida mes -diguem-ne- normal… La reflexió era necessària.  La vaig fer, i vaig decidir seguir. Hi ha massa projectes en marxa, massa il·lusió acumulada com per deixar-ho aquí. Necessitem mes temps per consolidar un model de ciutat moderna i oberta al mon. Pol d’atracció d’un turisme de qualitat i d’esdeveniments que ens converteixin en referent internacional. Treballem per a tothom, però som conscients de que no podem satisfer tothom. A aquells que aplaudiu la nostra feina, ens comprometem a seguir treballant per mantenir la vostra aprovació. Als qui no us sentiu satisfets amb la nostra obra de govern, em comprometo a seguir treballant per aconseguir la vostra satisfacció.

Necessitem mes temps. Junts, som imparables.

divendres, 2 de novembre de 2018

Quan dura un any?




Hi ha dies que duren hores. Hi ha setmanes que duren mesos.

La relativitat del temps queda palesa cada dia de les nostres vides. Que curts aquells dies de vacances, de festes i celebracions amb els nostres. I que llargs els dies grisos, de males notícies i enyorança...

La vida m’ha beneit amb una filla meravellosa i dos nets que son l’alegria de la casa. Les hores amb ells passen ràpid. Sovint més del que desitjaria. Amb el meu marit hem après ràpid a ser avis. No és difícil. Només es tracta de viure cada minut al costat de la família. Estic segura que moltes de les persones que llegiu aquestes línies em sabeu interpretar. Com estic segura que, al igual que em passa mi, se us esborrarà el somriure si us pregunto que sentiríeu si, d’un dia per l’altre, us allunyessin de la vostra família.

Avui fa un any que l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn son a la presó. Els Jordis ja han superat aquest temps i aviat el compliran la Dolors Bassa, en Raül Romeva, en Jordi Turull, en Josep Rull i la Carme Forcadell.

Mentre les persones de bona voluntat els recorden cada dia lluint un llaç groc a la solapa o penjant-lo en algun lloc públic d’on l’arrencaran aquells que pensen que encara son pocs els que hi ha a la presó, d’altres es perdran entre eufemismes decidint si son presos polítics i polítics presos.

Ara fa uns dies, vaig poder veure alguns dels meus companys, a Lladoners. No vaig veure ni presos polítics i polítics presos; només vaig veure persones preses. Amb fills, amb pares, amb esposa... Persones a qui un jutge a les ordres del poder més ranci d’una malentesa democràcia, nostàlgic d’uns temps que haurien de ser passats per sempre, va decidir que aquestes persones no tornarien a veure, en molts anys, fills, pares, esposes o marits.

D’això, avui, fa un any. Quan dura un any? Un any pot durar una eternitat...