dilluns, 28 de febrer del 2011

L'increïble cas dels 80KM/H

La supressió de la limitació del 80 km/h ha estat un tema recurrent des de la formació del govern d’Artur Mas. Mentre l’executiu demanava un temps de reflexió sobre la mesura i veure l’impacte real sobre la millora del medi ambient, determinades forces de l’oposició han volgut convertir aquesta qüestió un veritable cavall de batalla polític.

Les seves argumentacions per oposar-se a la revisió de la mesura estan farcides de demagògia i alarmisme- Demanen als ciutadans que assoleixin un dogma de fe: sense aquesta limitació permanent hi haurà més contaminació i més morts; ras i curt, qui la qüestioni serà còmplice de les morts que es puguin produir.
És un estil molt característic de fer política. Es basa en omplir de por a les persones per què acceptin les propostes “salvadores” a ulls clucs, sense considerar-les. Són propostes que, a més, apel·len a la bona consciència dels ciutadans mentre els culpabilitzen dels mals haguts o per venir.

Una manera de fer pròpia de forces polítiques que, incapaces d’abordar els problemes de soca-rel, s’obsessionen en els símptomes que els fan palesos. És la política del pegat, la que vol acabar amb la febre sense atacar la infecció.

Avui sabem que des del govern anterior es van amagar a l'opinió pública els informes tècnics que qüestionaven la imposició d'aquesta mesura, des del juliol del 2009, Increïble!!
El que si sabem és que cap informe demostra que la disminució de contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona sigui conseqüència de la limitació de velocitat; que la crisi ha fet que circulessin menys vehicles dels considerants més contaminants (camions, furgonetes, tec.) en un 6 %; i que la reducció de la sinistralitat ha baixat en el conjunt de les carreteres catalanes i no només en l'antiga àrea 80 km/h.Per a solucionar els problemes inherents del trànsit, accidents i contaminació, cal una visió global del transport i la mobilitat. Un disseny estratègic que contempli la realitat quotidiana dels ciutadans.
Aquest el debat obert, clar i franc a quin ens hem d’abocar per resoldre la sinistralitat i la contaminació dels vehicles. Sense apriorismes ni dogmes de fe inqüestionables. Qualsevol altra cosa són cortines de fum que contaminen la bona gestió política.

Article publicat a l'e-noticies

dijous, 10 de febrer del 2011

Challenge: un reconeixement a l’esperit calellenc

La Triatló internacional de Calella, la Challenge Costa de Barcelona-Maresme, ha estat escollida per la Federació Espanyola de Triatló com la millor organització esportiva de l’any 2010.

És un notícia de quina ens hem de felicitar tots els calellencs. La nostra ciutat es capaç d’acollir eficaçment una prova de gran complexitat organitzativa, que es reconeguda internacionalment. La projecció turística de Calella augmentarà i molt especialment en àmbits amb valor afegit com són el d’organització d’esdeveniments i el de turisme esportiu.

Però el més important de tot això és queda demostrat del que som capaços de fer col·lectivament de cara al futur. Si ens ho proposem podem acollir esdeveniments internacionals com és la Challenge; hem demostrat la nostra capacitat de trobar suports institucionals, econòmics i socials per dur a terme la prova. Si volem, si treballem plegats, podem fer-ho. El que Calella es proposi.

Ara tots celebrem el reconeixement de la federació espanyola a la Challenge i ens sentirem cofois. I ara es el moment precís de fer balanç, de veure qui va donar suport, i de quina manera a la prova; de tenir present qui va confiar amb la capacitat de Calella i de qui es va fes el desentès amb aquesta oportunitat per a la ciutat. Determinats responsables polítics de Calella van menystenir públicament aquesta iniciativa sense poder aportar arguments sòlids a la seva actitud, d’això ha quedat constància en les actes del Ple.

Als que creiem que un futur millor per a Calella és possible, que confiem amb esperit de progrés social i econòmic del calellencs, en costa molt d’entendre aquestes actituds poc entusiastes en projectes de futur per a la Ciutat. És molt perillós que les dèries personals o els prejudicis sense fonaments afectin al bon govern de la ciutat i puguin malmetre bones oportunitats col·lectives. A Convergència i Unió ens trobareu sempre a l’altra banda: la de la confiança en l’esperit emprenedor de la ciutat; la que cerca incansablement identificar oportunitats per fer millor Calella; la dels projectes col·lectius per compartir, per fer ciutat i guanyar el futur.

divendres, 4 de febrer del 2011

El centre de reflexió política

La relació de Catalunya dins de l’estat espanyol ha passat a ser, sense cap mena de dubte, el centre de la reflexió política aquí, a casa nostra, però també allà, a la capital del “reino”. I és que per activa o per passiva, els responsables polítics espanyols van deixant rastres del que pensen o del que volen per al nostre país.

En aquest sentit, em van agradar els articles de l’Ernest Maragall, al diari Ara, i el del badaloní Enric Juliana a la Vanguardia. Deixeu-me que parli del primer.

L’exconseller, amb un títol que ja ho diu tot, “La qüestió nacional (un altre cop)”, no para de posar intel·ligents interrogants en resposta a un article de Javier Cercas i Jordi Garcia. I és que, francament, hi ha una ignorància espanyola que cansa. Estigui feta des de Madrid o des del Passeig de Gràcia.

Qualificar, com fan diversos articulistes, que totes les reivindicacions nacionals, de més autogovern, són fruit del maquiavelisme nacionalista, prop del feixisme, és ignorància, espanyola o no, feta amb literatura de qualitat o de manera barroera, feta en nom del neofranquisme o d’una socialdemocràcia en necessitat de redefinir-se per no morir, però ignorància que cansa i molt.

L’Ernest Maragall, posa damunt de la taula un reguitzell de preguntes. El poeta deia que “qui pregunta ja respon”, és cert, però les preguntes de l’exconseller són com a mínim honestes. També és cert que són preguntes que es fa ara, en ple debacle del PSC, i que no es va fer en moments molt importants durant els 7 anys de govern del tripartit.

La primera pregunta és clau. “Intentarem tants cops com calgui, trobar l’equació d’equilibri, (inestable per definició) constatar l’immens camp comú que podem compartir....... I fer-ho sense que això impliqui renunciar a expressar, representar i dirigir Catalunya en totes les seves dimensions socials, culturals, institucionals i de projecció col·lectiva.”

I encara afegeix, “perquè d’això es tracta, no?” Efectivament, des de posicions polítiques diferents, hem de dir al senyor Maragall, efectivament, d’això es tracta. Encara que sigui des de posicions polítiques diferents, jo des d’un partit més transversal, on hi ha socialdemòcrates com el senyor Maragall, social cristians, liberals, i democratacristians, efectivament, la nostra acció política està encaminada cap això. Cap a la plenitud de Catalunya en la seva dimensió social, econòmica, cultural, de projecte col·lectiu i de necessitat institucional per aconseguir aquesta realitat.

I entre línies, crec que el senyor Maragall l’encerta: el PSC no serà mai hegemònic del tot dins l’esquerra nacional, si no entén que la qüestió nacional és cosa de tots. No solament dels partits mal dits nacionalistes. De la mateixa manera, el PP de casa nostra no podrà ser hegemònic en el centre o centre dreta, si no posa l’element nacional al bell mig del debat.

En definitiva, que les posicions dites nacionalistes, els agradi més o menys, no són fruit de la rauxa o del seny. Són fruit de la nostra essència , del nostre tarannà, de la nostra història.

Article publicat a tribuna.cat