divendres, 4 de febrer de 2011

El centre de reflexió política

La relació de Catalunya dins de l’estat espanyol ha passat a ser, sense cap mena de dubte, el centre de la reflexió política aquí, a casa nostra, però també allà, a la capital del “reino”. I és que per activa o per passiva, els responsables polítics espanyols van deixant rastres del que pensen o del que volen per al nostre país.

En aquest sentit, em van agradar els articles de l’Ernest Maragall, al diari Ara, i el del badaloní Enric Juliana a la Vanguardia. Deixeu-me que parli del primer.

L’exconseller, amb un títol que ja ho diu tot, “La qüestió nacional (un altre cop)”, no para de posar intel·ligents interrogants en resposta a un article de Javier Cercas i Jordi Garcia. I és que, francament, hi ha una ignorància espanyola que cansa. Estigui feta des de Madrid o des del Passeig de Gràcia.

Qualificar, com fan diversos articulistes, que totes les reivindicacions nacionals, de més autogovern, són fruit del maquiavelisme nacionalista, prop del feixisme, és ignorància, espanyola o no, feta amb literatura de qualitat o de manera barroera, feta en nom del neofranquisme o d’una socialdemocràcia en necessitat de redefinir-se per no morir, però ignorància que cansa i molt.

L’Ernest Maragall, posa damunt de la taula un reguitzell de preguntes. El poeta deia que “qui pregunta ja respon”, és cert, però les preguntes de l’exconseller són com a mínim honestes. També és cert que són preguntes que es fa ara, en ple debacle del PSC, i que no es va fer en moments molt importants durant els 7 anys de govern del tripartit.

La primera pregunta és clau. “Intentarem tants cops com calgui, trobar l’equació d’equilibri, (inestable per definició) constatar l’immens camp comú que podem compartir....... I fer-ho sense que això impliqui renunciar a expressar, representar i dirigir Catalunya en totes les seves dimensions socials, culturals, institucionals i de projecció col·lectiva.”

I encara afegeix, “perquè d’això es tracta, no?” Efectivament, des de posicions polítiques diferents, hem de dir al senyor Maragall, efectivament, d’això es tracta. Encara que sigui des de posicions polítiques diferents, jo des d’un partit més transversal, on hi ha socialdemòcrates com el senyor Maragall, social cristians, liberals, i democratacristians, efectivament, la nostra acció política està encaminada cap això. Cap a la plenitud de Catalunya en la seva dimensió social, econòmica, cultural, de projecte col·lectiu i de necessitat institucional per aconseguir aquesta realitat.

I entre línies, crec que el senyor Maragall l’encerta: el PSC no serà mai hegemònic del tot dins l’esquerra nacional, si no entén que la qüestió nacional és cosa de tots. No solament dels partits mal dits nacionalistes. De la mateixa manera, el PP de casa nostra no podrà ser hegemònic en el centre o centre dreta, si no posa l’element nacional al bell mig del debat.

En definitiva, que les posicions dites nacionalistes, els agradi més o menys, no són fruit de la rauxa o del seny. Són fruit de la nostra essència , del nostre tarannà, de la nostra història.

Article publicat a tribuna.cat