dimecres, 30 de maig de 2012

“CHALLENGE”; QUAN EL REPTE ESDEVE UNA LLIÇÓ

El dissabte 26 de maig, 1.700 homes i dones van buscar un moment per baixar a la platja de Calella i contemplar el mar imaginant com d'altes serien les onades a trenc d'alba. El dissabte 26 de maig, 1.700 homes i dones, i en molts casos les seves famílies, es van relaxar passejant i gaudint de tot el que ofereix Calella, com guerrer que espera la batalla final. Aquests mateixos homes i dones, es van llevar diumenge sabent que se'ls afegiria mig miler mes d'homes i dones que de forma voluntària feia estona que treballaven, després de llevar-se “molt d'hora, molt d'hora, molt d'hora”, perquè el dia que clarejava fos un dia inoblidable. A aquests, ja, mes de 2.000 homes i dones se'ls van afegir policies, metges, fisioterapeutes, periodistes, jutges... I a aquests ja mes de 3.000 homes i dones, amb el sol eixint per llevant, se'ls van afegir centenars de ciutadans que volien admirar el valor d'aquells que es llençaven al mar sabent que els esperava un esforç que pocs de nosaltres podem entendre; nedar 1.900 metres per les encara fredes aigües del mar nostre, pedalar 90 quilòmetres sota el sol de maig i córrer 21 quilòmetres plantant cara a la pols del camí.

Suor i llàgrimes van acompanyar a aquests atletes durant les llargues hores de recorregut pels pobles del Maresme, amb el pensament posat en el moment en que correrien els últims metres, ja sobre la merescuda catifa vermella, fins a trobar un últim bri de força per aixecar la cinta que senyala el final del trajecte, una cinta presidida, aquest any, per unes lletres que diuen molt; "Marató per la Pobresa". Aquesta va ser la manera com aquests 1.700 homes i dones dedicaven el seu últim esforç a fer un homenatge als centenars de voluntaris que durant tot el cap de setmana havien buscat temps per ajudar als que ajuden, sota el paraigües de la Marató de TV3 i Catalunya Radio.

El diumenge 27 de maig, tri atletes, voluntaris, professionals i espectadors es van aliar per donar-nos una lliçó magistral. Aquella que ens ensenya que amb seny, esforç, dedicació i perseverança, res no ens pot aturar. Que si cada mati, a trenc d'alba, ens llencem al mar del nostre dia a dia, sense importar-nos com d'altes son les onades, descobrirem quanta raó tenia el poeta quan ens deia que "tot està per fer, i tot és possible".

Com a alcaldessa d'aquesta ciutat que ha tingut la fortuna de ser l'escollida com a escenari per tant impressionant espectacle, vull donar les gràcies a tots els que ho han fet possible i us vull encoratjar a seguir l'exemple i no aturar-vos fins a creuar la línia d'arribada. En aquesta cursa, en aquest repte, també em tindreu al vostre costat.

dilluns, 21 de maig de 2012

Ni t’ho he pagat, ni t’ho pago... ni t’ho pagaré

Quan els fonaments del govern Zapatero tremolaven anunciant l’imminent caiguda del socialisme espanyol, van proliferar les veus dels qui entre l’optimisme i la resignació, apuntaven a que el Partit Popular, al menys, no deia mentides i, venint d’on veníem, a més d’un li podia semblar musica celestial. Poc ens podíem pensar que encara ens quedava descobrir noves “sensacions”. El Govern popular ens sorprèn amb una nova jugada en la tramposa partida del “ja t’ho pagaré”. Aquesta es diu, “no t’ho penso pagar”.

I no m’estic referint als 750 milions de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya que arrosseguem de l’era ZP, ni dels 250 milions de l’any passat, que no acaben de venir. M’estic referint a una llei, la de la Dependència que va tirar endavant si o si, amb el compromís que el Govern de l’Estat aportaria la mateixa proporció que la Generalitat per complir amb les dotacions que se’n deriven.

L’any passat, el govern de Catalunya va destinar, per aquest concepte, 907 milions d’Euros. L’Estat 258. I per si no n’hi hagués prou, hem de sentir que aquest any hi destinaran 48 milions menys.

No es tracta de diners per fer carreteres ni autopistes, ni per rescatar els peatges, ni per fer vies per a mercaderies que ens connectin amb Europa, ni ave’s que no porten a enlloc. Ni molt menys per fer aeroports a on només aterren els coloms. Estem parlant de persones. Persones que per l’edat o per una mala jugada de la vida, es veuen incapaces de valdre’s per si mateixes i necessiten d’un suport que, com tot, te un cost.

Sento ràbia quan sento parlar de les xifres del dèficit fiscal. Sento decepció quan veig la injustícia amb que es reparteix el pressupost per inversions entre comunitats autònomes, en funció d’on se celebraran les pròximes eleccions autonòmiques. Sento frustració quan veig que aquell que no ens paga, ens exigeix que reduïm el dèficit sota amenaça d’intervenció. El que sento quan veig la mirada absent d’algú que necessita com l’aire que respira de l’ajut que li atorga la llei de la Dependència; això no ho puc dir amb paraules.

dimecres, 16 de maig de 2012

LA DESMEMÒRIA DELS IRRESPONSABLES

Ahir el President de Catalunya va realitzar una roda de premsa anunciant els criteris generals d’un nou ajust pressupostari de prop de 1.500 milions d’euros.

Tenim un president valent, que dona la cara i lidera. Auster, molt auster i metòdic i sense cap concessió a la frivolitat.

Els temps no estan ni per frivolitats ni per tirar coets. Els temps són molt i molt greus. La nostra gent, les classes mitges i populars del nostre país estan patint. Les nostres empreses, en general no tenen els resultats com en anys anteriors. Tothom està patint la crisi. Es cert que els més dèbils la pateixen de manera més crua, però no és menys cert que no conec gaires empreses que no hagin disminuït, i algunes molt i molt, els seus beneficis.

La quantitat de botigues tancades, de treballadors autònoms que han de tancar negocis i queden a la intempèrie, sense atur, ni ajut familiar, ni res de res, és molt important.

Per això el coratge del President és més remarcable. Madrid, el govern de l’estat, ha venut a Brussel·les que la culpa del dèficit és de les comunitats autònomes, i que elles són les que han de retallar. Però clar, si les principals competències de les comunitats són la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, Madrid ens està obligant a retallar en aquests àmbits, doncs no podem retallar ni en defensa, ni en la supressió de Ministeris.

I mentre ens obliguen a retallar en aquest àmbits els partits directament responsables dels dèficits, especialment el PSOE i a casa nostra el PSC, ens diuen, “compliu amb l’objectiu de dèficit, però no toqueu ni sanitat ni ensenyament ni serveis socials.” . De debó es creu el PSC que no són responsables ells dels deutes que el Govern Socialista ha deixat de pagar a Catalunya?

I els que fa quatre dies aprovaven mocions a favor de que l’Estat ens pagués el que diu l’estatut i el fons de competitivitat i .... ara és fan els suecs i es decideixen a frivolitzar, i de quina manera, aprovant licitacions de l'AVE allà a on el rendiment no és econòmic sinó de vots.

Davant tot aquest panorama, mentre el President Mas està prenent decissions per les futures generacions i no per les futures eleccions, ens trobem que els partits que són responsables del'immens forat econòmic que van deixar el PSC-ERC-IC practiquen la desmemòria dels irresponsables fent política autista i dient coses com si ells no fossin responsables de l'herència que tenim.

Tot plegat molt poca alçada política i moral davant els moments qu estem passant.

dimecres, 9 de maig de 2012

Recentralitzadesmunicipalització

Tant difícil com pronunciar el títol d’aquest post. Així de complicat és desxifrar les veritables intencions d’un Govern espanyol que de vegades ens recorda l’Espanya en blanc i negre de José Maria Iñigo, divendres darrera divendres anunciant mesures a cops de Decrets.

Quan encara no ens hem refet de l’ensurt d’Esperanza Aguirre, amenaçant amb el fantasma de la recentralització o de les amenaces d’intervenció autonòmica llençades pel ministre Montoro , ens arriben les declaracions de Juan Ignacio Zoido, president de la Federación Española de Municipios y Provincias, advertint de que si la “cosa” no millora, les sempre “molestes i qüestionades” diputacions, podrien assumir les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants. Si, si, fins a 20.000 habitants, increible! !!

Això implicaria que, a Catalunya, 884 municipis -el 94% dels municipis catalans- veurien com les competències que tenen traspassades per oferir uns serveis que, sovint, s’ofereixen amb un finançament inferior al cost que representen, marxarien cap a les diputacions, buidant de capacitat de gestió l’administració més propera al ciutadà, aquests tipus de propostes recentralitzadores del govern central en mans del PP contravenen clarament l’article 151 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La reforma de l’organitació territorial de Catalunya és necessària. La nova proposta d’organització s’ha de fer amb la participació i el consens del territori. La solució mai no la podem buscar suprimint municipis. El que necessitem, des dels ajuntaments, és suprimir les duplicitats, i n’hi hauria prou establint un sol graó administratiu supramunicipal i amb potenciar la mancomunació de serveis.

Els catalans som perfectament capaços de dotar-nos d’una llei de finançament local. Ningú ens ha de dir com ens hem d’organitzar. Tenim clar que aquesta llei s’ha de fer sobre la base de la sobirania i del pacte fiscal. No necessitem ajuntaments testimonials, sinó superar l’actual divisió provincial i la reducció de l’Administració de l’Estat a Catalunya.

Voldria pensar que, actituds com aquesta, responen a una mena d’efecte contagi d’aquells globus sonda que el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero llençava per prendre el pols la ciutadania, abans d’emprendre una acció d’acceptació dubtosa.

Ja ho diuen; tot s’encomana, menys les coses bones..