dissabte, 29 d’octubre del 2011

EL PREU DE SER CATALANS



Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una nació de progrés i socialment justa. Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.

Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació.

Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.

El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.

No hi ha cap territori a Europa obligat a patir aquest impost abusisu; el cas del dèficit fiscal català és un cas únic a tot el continent.

Ha passat el temps de les alternatives de finançament. Només el pacte fiscal pot assegurar-nos el futur i el benestar dels nostres fills. A cada acord amb els poders de Madrid, tan fa PP o PSOE, perdem un llençol de la bugada. Podem canviar d'acord però al final el dèficit fiscal de Catalunya és continua mantenir. Ho va deixar molt clar el conseller Mas-Colell analitzant els resultats del model pactat pel PSC l'any 2009, si es comparen les xifres amb el model del 2005, el dèficit del 8,4 del PIB català es manté.

Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies.

És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui Chacon o Fernández Díaz, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

No ens resignem!

Aquest cap de setmana. el president francès, Nicolas Sarkozy, ha dit que Espanya ja no es troba en la primera línia dels problemes econòmics i financers de la zona euro. Segons ha dit, això és gràcies al grans esforços de José Luis Rodríguez Zapatero i el sentit de la responsabilitat des de l'opoció de Mariano Rajoy. Tot plegat un acudit; i si la informació i l'agudesa política de Sarkozy són aquestes no ens ha d'estranyar gens ni mica les successives derrotes electoral del partit que lidera.
Un lider europeu ben informat ha de reconèixer que l'actitud del PSOE i del PP davant de la crisi ha estat poc més que suïcida. El president Zapatero és qui va negar l'existència de la crisi en els seus inicis, es va decidir a actuar tard i malament i ha hagut que acabar  el seu mandat abans d'hora amb eleccions anticipades. Ës la mateixa persona que es vantava de la solidesa del sector bancari espanyol i que acabat amb l'esfondrament de la major part de les caixes i amb 5 bancs espanyols en el punt de mira de la Comissió Europea.
La ineptitud de Zapatero ha estat acompanyada per l'actitud irresponsable de Rajoy que ha pensat únicament en els interessos de partit en lloc de fer pinya per combatre la crisi econòmica. L'únic objectiu del PP era fer caure el govern socialista i avançar eleccions el més aviat possible. Els interessos del ciutadans, la creació d'ocupació i la represa de l'economia productiva no fomaven part de l'agenda prioritària del populars, responsables d'estimular una economia de l'especulació i el “pelotazo” que ens ha portat a la situació en la que ens troben.
Un lider europeu ben informat hauria celebrat davant de tota Europa la actitud responsable de Convergència i Unió que ha permès actuar davant la crisi i ha donat suport al Govern espanyol per prendre les mesures necessàries per a que l'economia de l'estat no acabés intervinguda com a Grècia; gràcies a CiU es van poder aprovar el sostre de despesa i establir les mesures de austeritat que han contingut el dèficit desmesurat espanyol. Cap de les mesures va compatr amb el suport del Partit Popular, hores d'ara encara no se sap quin és el seu programa econòmic, fora de les proclames retòriques habituals.  
La única cosa en la que s'han posat d'acord el PSOE i el PP ha estat en fer una reforma exprés de la Constitució, sense diàleg ni consens amb la resta de forces polítiques. Que aquesta reforma fos un ataca als interessos de Catalunya no va suposar cap impediment per a que tots els diputats del PSC, al capdavant la candidata Carme Chacon, votessin a favor. Aquests dies, el PP assegura que vetllarà  pels interessos de Catalunya ; no ho ha fet en el passat ni ho farà ara.
Els electors catalans no poden resignar-se a votar entre l'espasa i la paret. Entre l'economia de subsidi i poc productiva del PSOE i l'especulativa del PP, hi ha l'alternativa del política econòmica rigorosa i responsable; fonamentada en la cultura del treball i l'esforç, és la única que pot rellançar l'economia productiva,generar ocupació i benestar de manera sostenible. És l'economia que hen defensat i defensem CiU, aquí i a Madrid, per damunt d'interessos partidistes.
Jo no em resigno, i tu?
Published with Blogger-droid v1.7.4

divendres, 21 d’octubre del 2011

UN CORREDOR AL COR D'EUROPA

Cal que ens felicitem tots plegats, institucions i societat civil, de la decisió de la Comissió Europea d'incloure el Corredor Ferroviari Mediterrani com un dels eixos prioritaris a la Xarxa Central Trans-Europea. Ha estat una feina feixuga que ha exigit aplegar molts consensos i dedicar molta energia per convèncer als alts funcionaris europeus i arrossegar al govern central a donar suport a la iniciativa.
La decisió la podem qualificar com una victòria per a Catalunya i les comunitats  que comparteixen aquest corredor. Però és només una victòria parcial; hem guanyat el partit d'anada i cal jugar bé en el de tornada per passar l'eliminatòria.
És per això que no podem caure en el cofoisme i que cal que analitzem les conseqüències, les lliçons i els riscos de la decisió europea.  La primera lliçó és que quan hi ha treball conjunt de les institucions i les societats civils dels seus territoris és molt difícil aturar la seva iniciativa; en aquest cas, a més, una realitat econòmica inqüestionable avala les demandes de Catalunya i la resta de comunitats: el 50% de l'economia de l'estat i el 60% de les exportacions es generen a la riba de la Mediterrània.
D'aquesta lliçó se n'extreu una conseqüència clara que és que només es supera l'Espanya del km 0 sinó que hi ha una altre manera de construir l'estat. El treball conjunt de les comunitats, en xarxa,  ha fet més per un concepte federal, de suma d'interessos comuns, que les reiterades proclames polítiques del partit de govern. La base territorial ha aconseguit fer valdre els seus sòlids arguments per damunt de la visió centralitzant de l'administració central.
Una altra lliçó que resta és que Europa s'ho val. Enmig de la crisi actual, ha crescut a casa nostra un cert euroescepticisme i, fins i tot, un rebuig de la moneda única, tot amb la boca petita pero de manera constant. Els europeistes de primera hora podem felicitar-nos i reivindicar en veu alta que més Europa significa més oportunitats i millor futur.
Els riscos existents han estat àmpliament comentats i se centren sobre l'actitud dels futurs governs centrals en prioritzar les inversions sobre el corredor mediterrani o bé destinar el gruix dels recursos a d'altres corredors ferroviaris per fer tothom content. Caldrà que des de Catalunya estiguem amatents i no deixem de ser molt exigents amb l'Estat per no alentir els treballs i enllestir-ho pel 2020. Caldrà, tanmateix, mantenir la unitat entre les comunitats mediterrànies i les seves societats civils per exigir que les inversions afavoreixin l'economia productiva i la eficiència i no es dispersin esforços en moments tan difícils.
EL Corredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostra economia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Pròxima estació: el cor d'Europa

dilluns, 17 d’octubre del 2011

UN NOU ESTIL DE FER POLÍTICA ÉS POSSIBLE


En els moments difícils que estem vivim és important destacar els fets positius que es produeixen. Són les llums al final de túnel, les que ens guien amb esperança a través dels atzucacs. Cal mantenir la perspectiva davant de la crisi que estem afrontant per extreure el màxim d'oportunitats possibles.
Aquesta mateixa mirada cal tenir-la en l'espai polític. Fa unes poques setmanes, el Debat de Politica General ens va mostrar com un nou estil de fer política està arrelant a Catalunya. El president Mas va explicar amb transparència i claredat la situació financera que travessa el país i els efectes que la crisi econòmica sobre la societat catalana. Lluny de llençar cortines de fum, va garantir la viabilitat dels nostre Estat del Benestar amb les mesures d'austeritat, urgents i imprescindibles,  presentades pel govern.
La intervenció del President Mas va ser un exercici de transparència, que va acompanyar d'una voluntat ferma d'arribar acords amb els grups polítics del Parlament. Una fórmula de consens i diàleg per afrontar els grans reptes de país com ara la crisi econòmica, el manteniment de les prestacions socials i la lluita contra el dèficit.
Més enllà de la retòrica parlamentaria, el conjunt de les forces polítiques catalanes van ser sensibles a l'honestedat i la transparència ofertes per govern de Catalunya. Així, el Parlament va avalar totes les propostes plantejades pel President en el seu discurs obertura. Totes i cadascuna de les propostes de resolució presentades per CiU van ser aprovades per àmplia majoria.
La voluntat d'entesa del govern no l'apartat de la defensa de les mesures d'austeritat per al redreçament de l'economia catalana. En un acte de coherència és va oposar a les propostes de l'oposició que instaven fer despeses en inversió inassumibles en el context actual. L'interès del país es va mantenir com a prioritari per damunt dels interessos polítics de curta volada i el risc de perdre votacions.
Una altra manera de fer política és una realitat a Catalunya. La voluntat de treball pel país, la transparència i la honestedat estan substituint la necessitat de les majories automàtiques. L'enfrontament sistemàtic dóna pas a una esperança compartida de futur. Una situació política d'entesa entre els partits, de consens en els gran temes de país, creen confiança entre les institucions i els agents econòmics, un pas essencial per recuperar inversions i, en conseqüència, llocs de treball.
Un nou estil de fer política. El canvi està en marxa.