dilluns, 25 de febrer de 2013

Allunyar la democràcia

De la mateixa manera que hi ha mentides que poden prendre aparença de veritat a base de repetir-les, hi ha veritats que no necessiten ni ser pronunciades per demostrar la seva condició. Un exemple és la percepció que qualsevol ciutadà te del seu ajuntament com a administració més propera; aquella a la que pot anar caminant sabent que hi trobarà cares conegudes, amb nom i cognoms, que li facilitaran l'atenció que precisa. 

Doncs, ni les evidencies d'aquest calibre sembla que puguin fer que l'incansable Cristobal Montoro, ministre de Hacienda y Administraciones Públicas, apliqui el sentit comú a l'hora d'elaborar la proposta de reforma de la Llei de Bases de Regim Local.

En la desbocada carrera del Partit Popular per complir amb les exigències de reducció de dèficit impulsades des d'algun despatx de Brussel·les amb línia directe amb Berlin, a Montoro se li acut que aprimar l'administració podria ser de gran ajuda. Però no ha pensat en els ministeris buits de continguts després que s'hagin transferit les seves competències a les comunitats autònomes (cultura, sanitat, ensenyament…). La seva nova "víctima" son els ajuntaments. 

Entre altres coses, proposa que el 82% dels regidors dels ajuntaments d'Espanya no tinguin sou, quan a Catalunya el 90% dels regidors no rep cap salari per la seva feina. Proposa buidar de competències i fusionar els municipis més petits, en una clara insinuació de que n'hi ha masses, quan la mitjana europea d'ajuntaments per cada milió d'habitants és de 130 municipis, a Alemanya és de 139 municipis i a l'Estat és de 183, mentre que a Catalunya és de 126 ajuntaments per milió d'habitants.

I ara si, arriba el moment del "mas difícil todavia"; el govern del Partit Popular reconeix que desconeix quants regidors estan cobrant un sou dels ajuntaments, que és tant com reconèixer que ignora quin seria l'estalvi de les mesures que proposa. I si encara seguiu asseguts als vostres seients, prepareu-vos pel triple salt mortal amb doble tirabuixó; reconeix que obre les portes a la privatització dels serveis públics.

I amb tot això, no hem d'oblidar que és la Generalitat de Catalunya qui te les competències en el mon local a través de la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals, la Conselleria des d'on la seva titular, la vice-presidenta Joana Ortega, va anunciar -dijous passat- una reforma del Regim Local de Catalunya que permetrà un estalvi de més de 1.000ME anuals i suprimirà més d'un miler de càrrecs públics remunerats dels consells comarcals; i sense tocar els ajuntaments.

El que és més greu d'aquesta reforma que vol el Ministre Montoro és que en realitat el que fa és allunyar la democràcia dels ciutadans i sinó que els hi preguntin als municipis del Pirineu lleidatà a on si això avança hauran de fer 2 hores en cotxe fins arribar a la Diputació de Lleida per fer les seves gestions.

Ja no es tracta d'ideologia únicament sinó de cultura política aquella que practica de manera molt especial el Ministre Montoro que confon responsabilitat amb poder, ciutadans amb súbdits i Generalitat i municipis amb simples gestories al seu servei.

diumenge, 10 de febrer de 2013

La honestedat, és la millor política

La distancia amb que alguns ens mirem aquells llunyans anys d’escola, no impedeix que encara recordem com eren aquells temps d’”anar a estudi a aprendre de lletra”, en que els mètodes per fer-nos anar “rectes” poc tenien a veure amb els procediments actuals. Qui no recorda les situacions generades pel trapella de la classe que, en alguna de les seves malifetes, aconseguia que tots paguéssim els plats trencats quedant-nos a classe a l’hora del pati. Tots, fins i tot el mestre, sabíem que la malifeta era d’un, però l’acabàvem pagant tots.

Com si d’aquells temps d’infantesa es tractés, avui, la societat, en el paper de mestre, castiga la classe política a través de les enquestes, senyalant als polítics com un dels principals problemes del país; tots castigats sense pati.

Dimecres passat el president Mas va convocar el que s’ha anomenat “cimera anticorrupció”, amb l’objectiu de trobar formules que donin resposta a l’actual situació generada per l’acumulació de presumptes casos de corrupció. I va ser en sortir d’aquella trobada que va fer referencia a un article de Daniel Innerarity publicat a El Pais dies enrere; “Elogio y desprecio de la clase política”.

Daniel Innerarity és catedràtic de Filosofia Política i Social, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i professor visitant en el Robert Schuman Centre for Advanced Studies de l’Institut Europeu de Florència. Membre del Consell d'Universitats, a proposta del Senat, ha publicat més d'una dotzena de llibres i assajos polítics.

Les reflexions d’Innerarity haurien de ser d’obligada lectura per a tots aquells que no saben com interpretar una situació en que un titular de diari pesa més que una condemna judicial. Uns temps en que una imputació mereix titulars de mides XXL, i una absolució, en el millor dels casos, es llegeix en un breu ubicat discretament al costat d’un anunci del “Mes del creuer”.

Diu Innerarity; ¿Hay algo peor que la mala política? Si, su ausencia, la mentalidad antipolítica, con la que se desvanecerían los deseos de quienes no tienen otra esperanza que la política porque no son poderosos en otros ámbitos. En un mundo sin política nos ahorraríamos algunos sueldos y algunos espectáculos bochornosos, pero perderían la representación de sus intereses y sus aspiraciones de igualdad quienes no tienen otro medio de hacerse valer. ¿Que a pesar de la política no les va demasiado bien? Pensemos cuál sería su destino si ni siquiera pudieran contar con una articulación política de sus derechos.

És evident que, ni tots els polítics son corruptes, ni tots els corruptes son polítics. I no hauríem d’oblidar la figura del “corruptor”, que sempre ocupa un lloc discret, quasi invisible, en aquest escenari convuls. Segur que tots –polítics, periodistes i ciutadans en general- ho podem fer millor.

Tal com va dir Benjamin Franklin, redactor de la Declaració d'Independència i la constitució nord-americanes; “la honestedat, és la millor política”.