divendres, 28 de desembre de 2012

El mar és per mi

Visc en un poble on el record del passat mariner d’alguns dels seus habitants encara és molt present. Encara és possible escoltar en primera persona el testimoni d’aquells que de matinada es feien a la mar desafiant la foscor, el vent i l’onatge, i de les seves famílies, que arran de mar esperaven la seva tornada sorgint les xarxes malmeses a la jornada anterior per assegurar el treball del dia següent. Potser és per això que em resulta especialment senzill interpretar les constants referencies marineres que el president Mas inclou en els seus discursos.

“Sé que hem de salpar, sé que trobarem moltes inclemències en la travessia, i sé que el vaixell no està en les millors condicions. Se també, però, que hi haurà una molt bona tripulació. De gent que no fallarà. De persones que hi seran sempre, a les verdes i a les madures. I se que tindrem un passatge que majoritàriament és conscient de les dificultats de la travessia però que està compromès i il·lusionat per arribar a un millor port”. Amb aquestes paraules, el President Mas afrontava el seu segon debat d’investidura després d’una legislatura de dos anys.

Hem estat lleials, hem proposat nous models de finançament, nous estatuts i formules que permetessin créixer al nostre autogovern. Com a resposta hem rebut atacs al nostre model lingüístic i educatiu, s’ha utilitzat la Constitució per empetitir l’autogovern i hem patit greus dèficits d’inversió, a l’hora que veiem com la caverna mediàtica ens atacava amb estratègies de legalitat dubtosa. Cadascuna d’aquestes accions justifica, per si mateixa, el procés que vam endegar amb la convocatòria d’eleccions.

Avançar les eleccions no va ser un error. Després del cop de porta de Moncloa a la nostra proposta de pacte fiscal, després de la històrica manifestació de l’11S, continuar al govern hauria estat una actitud pròpia d’aquells que s’aferren a la “poltrona” ignorant el que passa de portes enfora.

Incomptables vegades hem sentit dir allò de “passi el que passi, aquí no plega ningú”. CiU va plegar. Va donar la veu al poble, i el poble la va prendre. Desde CiU hauríem volgut un resultat millor a les darreres eleccions, és cert, però el resultat ha estat bo per Catalunya, i això és el que importa.

L’acord signat entre el president Mas i Oriol Junqueras, dona resposta al missatge que vam llençar els ciutadans de Catalunya el passat 25 de novembre a les urnes. 71 diputats garanteixen un govern fort i estable. Significa l’inici d’una nova etapa per Catalunya basada en el dret a decidir i on estigui garantit el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la llengua i la cultura pròpies.

El mes de gener el Parlament iniciarà la tramitació per aprovar la llei de consultes i s’obrirà un procés de negociació amb l’Estat espanyol per exercir el dret a decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum. No demanarem altre cosa que poder instal·lar unes urnes on el poble de Catalunya dipositi el seu vot. Tant si és un si, com si és un no. Tant senzill, i tant difícil.

Aquest mes de gener llevarem àncores i iniciarem la travessia, sense por però amb respecte al mar que haurem de travessar a la recerca d’un port millor. L’èxit del viatge dependrà, en bona part, de com cadascun de nosaltres assumeixi l’esperit d’aquell llop de mar que aferrat al pal de messana cridava “el mar és per a mi!”

dimarts, 11 de desembre de 2012

Yo me españolizo, tu te españolizas, el se españoliza…

 
Poques vegades ens hem après tant ràpid el significat de les sigles amb las que es posa nom a una llei; LOMCE (Lei Organica de Mejora de la Calidad Educativa).

En llenguatge planer podríem dir que el ministre d’Ensenyament, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, l’ha tornat a “liar”.

Wert s’ha convertit en aquell guardià que s’encarrega de mantenir a ratlla els elements considerats hostils per l’amo de la casa. I no cal dir com és d’eficient desenvolupant la seva feina. Les actituds del ministre no ens haurien de sorprendre quan de tothom és sabut que representa l’ala més radical de l’actual Partit Popular, aquell home format a les files de la FAES, el laboratori d’idees dels populars, imposat per Aznar com a quota de la vella guardia al govern Rajoy. Però estareu d’acord amb mi amb que costa esforços sobrehumans acostumar-se a la idea de que aquells que es van passar la última campanya electoral dient que estimaven Catalunya, mostrin per enèsima vegada, les seves ànsies d’acabar amb tot el faci “tuf” de català.

Tampoc falta qui repeteix el mantra de la provisionalitat, explicant fins a extenuar-se que estem davant d’un esborrany, d’una proposta que no serà llei fins que superi un llarg trajecte parlamentari en un Congrés en que –no ho oblidéssim-, el Partit Popular pot utilitzar la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.

Tant se val que sigui un esborrany. En qüestions tant sensibles un esborrany esdevé, amb totes les de la llei, una autentica declaració d’intencions.

La proposta de Wert rebaixa el Català a assignatura d’especialitat, pretén permetre que es puguin obtenir els títols d’ESO i Batxillerat sense examinar-se de català, obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies que ho demanin i, en cas de que no hi hagi oferta publica o concertada per poder-ho fer, obliga a la Generalitat a assumir el cost d’un centre privat. O el que és el mateix, si voleu escola gratuïta, demaneu que els vostres fills estudiïn en castellà amb càrrec als diners de tots els catalans. A bodes em convides…

Entre tant despropòsit, sempre ens queda el consol de veure la reacció d’un poble que entén la situació, i que planta cara decidit a no fer ni un pas enrere en allò que considera essencial per preservar la seva identitat i garantir la supervivència de la única llengua en perill a Catalunya; el català. Com també ens quedarà l’esperança en l’altre Espanya, aquella que, valenta, es desmarca dels postulats del Partit Popular més ranci, i fa sentir la seva veu en boca de persones autoritzades en l’àmbit de l’educació, com el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, que no s’ha mossegat la llengua quan ha expressat públicament el seu neguit per l’actitud del ministre Wert, afirmant que la LOMCE és un atac al model d’immersió lingüística de Catalunya. Carrillo afirma contundent que “hi ha un contingut ideològic darrera d’aquesta reforma. Es parla de nacionalismes perifèrics, però de vegades el nacionalisme centralista te efectes perniciosos”. Aquestes son paraules –us ho recordo- del rector de la Universidad Complutense de Madrid, pronunciades el mateix dia en que més de 60 municipis catalans han acollit concentracions per demanar respecte al model educatiu català.

Una vegada més es demostra que no és Espanya qui esta en contra de Catalunya, sinó alguns membres d’un govern que oblida els motius pels quals gaudeix d’una majoria absoluta que utilitza per seguir els passos dels seus avantpassats que, amb tècniques que consten als llibres d’història, van aconseguir que més de 300.000.000 de ciutadans llatinoamericans parlessin espanyol. Un mecanisme que no faria sentir orgullós cap governant amb un mínim de sentit comú. Mecanismes que pertanyen al passat més fosc de la història d’Espanya. Un model més proper a l’imposat durant la dominació romana a partir del segle 218 a. C. La “romanització”, que va permetre imposar una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i una llengua comunes sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània. Un passat llunyà que alguns s’entesten a seguir vivint en present.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Catalunya necessita un govern fort

Necessitem un govern fort. Aquestes son unes paraules que durant aquesta setmana no ens hem cansat de repetir. I aquestes, son d'aquelles paraules que no s'hauria d'emportar el vent.

Que la participació hagi arribat quasi al 70% demostra que aquestes eleccions eren necessàries. Això ens dona una bona mostra sobre quina és la situació de Catalunya i el sentiment dels seus ciutadans. Totes les eleccions que s'han fet a Europa aquests darrers anys han derrotat als governs que s'han vist obligats a aplicar polítiques d'austeritat. I Convergència i Unió, no ho oblidem, ha guanyat aquestes eleccions. I ho ha fet perquè sempre ha actuat dient la veritat, sense enganyar, i fent les coses amb la màxima sensibilitat i afectant el mínim possible l'estat del benestar.

Aquestes eleccions també han demostrat que Catalunya ha apostat de forma clara pel dret a decidir. És difícil saber si aquesta aposta demostra la voluntat del poble d'arribar a la independència del seu país, però és clar que els ciutadans es volen pronunciar. La suma de diputats dels partits que aposten pel dret a decidir formen una important majoria a l'arc parlamentari.

La configuració del Parlament pot fer pensar que aquests pròxims anys la governabilitat de Catalunya pot ser complexa, però hauria de ser possible si la resta de partits polítics estan a l'alçada de les circumstàncies i entenen el que ens juguem com a país. És el moment de deixar de fer politiqueria per fer política en majúscules, més si tenim en compte que no hi ha cap contessa electoral a curt termini.

Els resultats ens diuen que ha de ser Convergència i Unió qui agafi les regnes de la governabilitat d'aquest país, però aquest lideratge no el pot assumir en solitari. El nou govern necessita comptar amb suports permanents. La càrrega d'aquesta etapa que comencem no pot recaure en una única força política.

Els ciutadans han parlat, i ens han deixat molt clar quins han de ser els dos grans objectius d'aquesta legislatura: D'una banda, la superació de la crisi i la consolidació de l'estat del benestar, i de l'altre avançar en el dret a decidir i convocar una consulta per l'autodeterminació.

Els contactes ja han començat. Amb ERC compartim aquests dos objectius, i amb el PSC compartim l'objectiu de superar la crisi, tot i que haurem de veure fins a quin punt aquesta formació esta disposada a recolzar el dret a decidir.

La formula ideal per a Convergència i Unió seria la de formar una gran coalició amb tots aquells partits que comparteixin aquests dos objectius, com es va fer a Holanda o a Alemanya, l'any 2.004. D'aquesta manera aconseguiríem un govern estable i amb prou força per afrontar la situació que travessa Catalunya. Si això no fos possible, totes les formacions polítiques catalanes hauríem de posar les cartes damunt de la taula i acordar un programa conjunt on tothom renunciés a alguna cosa, en un escenari de confiança mútua.

Els primers contactes ens permeten ser optimistes. Un bon acord és possible. El president Mas s'ha compromès a aconseguir que aquestes negociacions acabin be. Hem de donar un missatge positiu a la ciutadania. Les principals forces polítiques catalanes han entès quina és la situació que afrontem, i això ens dona esperança en aconseguir un govern fort, seriós i estable per als propers anys.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Ha guanyat el poble

Passades unes hores de la jornada electoral toca analitzar, amb el cap fred, els resultats inesperats d’una convocatòria atípica.

Les valoracions que es puguin fer “a toro passat” poden ser diverses depenent de la lectura que interessi a cadascú. No seria bo quedar-nos amb el tòpic que ens diu que a les nits electorals tothom ha guanyat. Ni tothom ha guanyat, ni tothom ha perdut.

Aquest dilluns el debat polític s’ha dividit entre els qui consideren que ha sortit un Parlament plural i els que creuen que ha sortit un Parlament fraccionat. Certament, la línia que divideix una posició de l’altre és prima.

Els resultats obtinguts per Convergència i Unió no han estat els esperats, cert. De fet crec que és una victòria amarga, però cal tenir en compte la duresa dels últims dos anys de govern. Ha estat necessari prendre decisions impopulars pel be del país, i aquest tipus de decisions –no ens enganyem- passen factura. Us imagineu quin resultat podria obtenir el Partit Popular si demà se celebressin eleccions generals anticipades?

També és de justícia que recordem els atacs que CiU ha rebut per part de la caverna mediàtica espanyola, una estratègia de joc brut coronada per la publicació del misteriós “esborrany” publicat per el diari El Mundo, director del qual es vantava en un tweet de la influència que el seu mitjà havia tingut sobre els resultats electorals a Catalunya. La denuncia esta posada, però el mal, ja esta fet. Abans els tancs es veien directament ara són de paper, no ho dubteu.

Aquells que esperaven el dia 26 de novembre amb l’esperança de recuperar la normalitat, s’han vist sorpresos per declaracions com la de Maria Dolores de Cospedal, anunciant el fracàs del moviment sobiranista català i ignorant la remuntada de les opcions independentistes, o les d’Albert Rivera, demanant la dimissió del candidat guanyador de les eleccions. Tot plegat, un autèntic joc dels disbarats que esdevé una mostra més de baix nivell institucional.

Però si ens allunyem de les fantasies electorals dels qui parlaven de quimeres, ens adonem de com és de diferent la realitat. D’entrada, la victòria, indiscutible, de CiU. A partir d’aquí podem fer diverses lectures.

CiU ha guanyat les eleccions amb 1.112.314 vots. Més del doble dels vots aconseguits per la segona opció més votada. Els partits que defensen la sobirania de Catalunya (CiU, ERC, CUP) han aconseguit 1.734.852 vots. Les formacions que defensen la convocatòria d’un referèndum per un estat propi per Catalunya (CiU, ErRC, IC-V, CUP) 2.093.709. Mentre que aquells que rebutgen el referèndum i aposten per la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat espanyol (PSC,PP,C’s) sumen un total de 1.269.455 vots.

Si tenim present que el president va convocar les eleccions per permetre que el poble expresses la seva voluntat a les urnes després de la manifestació de l’onze de setembre, algú amb un mínim de sentit comú s’atreveix a considerar que la iniciativa d’Artur Mas ha estat un fracàs?

Ara cal un govern estable , és l’hora d’arremangar-se i de que expressions com “estarem al costat del poble “ i “farem país “ vol dir també esser corresponsables de les decisions del dia a dia també. Pel bé del País, és a dir de tots.

divendres, 23 de novembre de 2012

Espanya sense Catalunya, o Catalunya sense Espanya


 
Som a les portes d’una nova jornada de reflexió, aquell dia que algú va creure necessari per donar unes hores als electors per processar tota la informació rebuda durant els quinze dies de campanya i poder prendre una decisió, i que acaba essent aquell dia en que els candidats son fotografiats en les situacions més quotidianes com si tinguessin la necessitat de demostrar que son humans.

Sigui com sigui, es una jornada en que podem gaudir del luxe de la descompressió, mentre esperem la trobada periòdica amb aquelles urnes que espanten als defensors de la “unidad nacional”. L’aturada de l’intens bombardeig de missatges que ens han estat arribant per terra, mar i aire ens permet una reflexió més tranquil.la sobre tot el que s’ha dit i hem sentit les dues últimes setmanes que, en aquesta ocasió, no és poca cosa.

Tot i que, vistos els debats televisius puguem pensar que encara hi ha qui no se’n ha adonat, l’eix d’aquesta campanya ha estat el dret a decidir i això ha provocat una autentica riuada de tinta en articles de diversa procedència intentant fer-nos entendre si seria o no viable un Estat català.

L’última demostració ens ha vingut de l’Instituto de Estudios Economicos que, en temps de descompte, s’ha volgut afegir a la “festa” donant a conèixer el seu punt de vista sobre la viabilitat o no de Catalunya fora de l’Estat espanyol. Fins aquí, res a dir. No seré jo qui posi en dubte la capacitat dels seus membres d’analitzar els escenaris econòmics i, ja se sap que, en matèria d’economia, hi ha tantes interpretacions d’una mateixa realitat com realitats estem disposats a interpretar. El que sota el meu parer es podria haver estalviat l’Instituto de Estudios Economicos, és posar en qüestió el nivell intel·lectual dels catalans quan afirma, sense vergonya, que el poble no entén el que esta passant.

Durant la presentació de l'informe, Clemente Polo, catedràtic de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor del document, va qualificar d'"aventura bàrbara" la independència de Catalunya, i ha assegurat que "sorprèn que persones que quan es posen davant d'un micròfon diuen ser civilitzades i raonables" s'hi hagin "embrancat". Algú dubte que parla del president Mas?

En un altre moment de la seva intervenció, no ha dubtat a dir que el poble segueix als seus líders perquè no entén el que esta passant.

Senyor Polo, m’haurà de permetre que li recomani que busqui un moment per aixecar la seva mirada del full de càlcul i el “PowerPoint” i faci un cop d’ull al seu voltant. És molt possible que descobreixi les imatges de la manifestació de l’11 de setembre que han fet la volta al món. Veurà una immensa concentració de persones que saben molt be el que esta passant. Una magnifica representació d’un poble que no segueix al seu president -com vostè ha insinuat en la seva intervenció- sinó que fan costat al seu president, més enllà de les sigles polítiques amb les que ha arribat al càrrec. Si aprofundeix més, és molt probable que arribi a tenir dubtes lògics sobre si és Catalunya la que no seria viable sense Espanya, o seria Espanya la que no seria viable sense Catalunya. I si vol fer la prova del nou, preguntis perquè l’Estat està posant en marxa mecanismes que dubto molt que garanteixin un autèntic Estat de Dret.

En aquestes darreres hores encara veurem gestos i escoltarem manifestacions que l’únic objectiu és abatre la possibilitat de poder escoltar la voluntat del poble, mitjançant un referèndum, i de manera molt especial tot adreçat a la figura del líder que encapçala aquest full de ruta que és el President Mas.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra



L’acarnissament amb que alguns s’estan prenent aquesta campanya supera els límits que hem pogut veure des de la instauració de la democràcia fins al punt de deixar en ridícul a aquells que situaven la seva estratègia al límit de les línies vermelles que el sentit comú i la bona educació ens obliguen a respectar.

No per esperades ens deixen de sorprendre las maneres amb que la maquinaria de l’Estat es posa en marxa per difondre "esborranys" que no han vist ni aquells que n’haurien de ser els autors, a les ordres d’un ministre d’Interior que deixa palesa la seva discutible competència quan no es capaç d’imposar la seva autoritat per aclarir si algun agent de la policia espanyola, tant se val si de l’escala bàsica o d’elevat rang, ha redactat el qüestionat document a esquenes de la justícia.

La caverna mediàtica espanyola sembla decidida a fer costat a aquella Espanya en blanc i negre que per fi s’adona que a Catalunya passa alguna cosa – que no vol dir que ho hagin entès – i posen al servei de la casposa “unidad nacional” totes les eines al seu abast, incloent el diari que, encara avui, defensa que els atemptats del 11M a Madrid van ser obra d’ETA.

La generació que hem tingut l’estranya fortuna de veure renéixer la llibertat després de 40 foscos anys de franquisme, assistim sorpresos a la transformació de l’espectacle de la democràcia en el circ dels disbarats. Mentre els mon ens mira amb atenció, pels platós de televisió espanyols desfilen tota mena de presumptes savis disposats a competir en un joc on guanya aquell que la diu més grossa.

La ja maltractada lleialtat institucional, ha deixat finalment la UVI per passar a millor vida, deixant davant nostre un panorama desolador de difícil digestió pels qui, a contracor, seguim fidels al nostre compromís de garantir el dret d’un poble a decidir, de manera democràtica, pacifica i constructiva.

Fa ben pocs dies, el president Mas advertia que es produirien atacs contra la seva persona. No es va equivocar. No han tardat. Tampoc ens ha de sorprendre. És evident que la força amb la que el poble de Catalunya ha mostrat, aquesta vegada, la seva decisió ferma a prendre la paraula, -ho vulguin o no-, ha portat als estaments més grisos d’una Espanya addicte al passat, a dirigir la seva destral al cap més visible del que consideren un obstacle a la seva idea de nació; el seu president.

A aquesta campanya, com qui diu, li queden hores. Ara més que mai tenim la prova de que no és una campanya qualsevol. Ara ningú pot posar en dubte que no ens ho posaran fàcil. Ara és un bon moment per recuperar les paraules amb que el president Mas va prendre possessió ara fa dos anys; “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”.

dilluns, 19 de novembre de 2012

La meitat de la veritat; la pitjor de les mentides

 
El discurs de la permanència o no de Catalunya en el si de la Unió Europea en cas que esdevingués un estat propi s’ha convertit en un dels temes recurrents de la campanya electoral, amb discursos contraposats entre aquells que aposten per la continuïtat i els qui ho fan pel discurs de la por afirmant que una Catalunya amb estat propi hauria de renegociar la seva entrada a Europa. Com es pot demanar l’entrada a un espai dins del qual ja estem?

L’últim capítol l’hem viscut aquest mateix cap de setmana quan el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, durant una roda de premsa a Cadis, amb motiu de la seva participació a la cimera iberoamericana, després que ell mateix fa unes setmanes va manifestar que l’Europa que vol és la de les Nacions no la dels Estats.

Segons Barroso, un nou estat quedaria fora de la Unió Europea. Ara només ens queda esperar qui i quan llença un discurs contrari, com ja ve essent habitual des que aquesta qüestió es va incorporar al debat polític.

Interpretacions a banda, només hi ha una cosa certa en aquest debat, i és que no hi ha precedents que permetin prendre un punt de referencia des del qual establir quin seria el futur de Catalunya en el cas que optés per constituir-se en un estat, perquè estaríem davant d'un cas nou i no previst per la legislació europea.

Que Espanya ha posat en marxa la seva maquinaria diplomàtica per qüestionar la continuïtat de Catalunya dins d’Europa en un escenari com el que es perfila, és un fet evident, com ho demostra el doble discurs de Viviane Redding, vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària europea de Justícia, quan va rectificar les declaracions en que afirmava que "la legislació internacional no diu res sobre que un nou estat europeu hagi d'abandonar els organismes del quals havia format part com a part del seu antic país." Sembla evident que ningú esta en possessió de la veritat absoluta en aquesta qüestió i que el debat real no es produiria fins el mateix moment en que el poble de Catalunya decidís constituir un estat propi per la seva nació.

Som part d’Europa. Qui, a aquestes alçades, ens tancaria les portes de l’espai Schengen que implica la lliure circulació de persones, mercaderies i capital, i l’harmonització de la política exterior. Actualment, aquest espai el formen vint-i-sis països europeus, quatre dels quals (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa) no són membres de la UE.

I posats en el discurs de la por, no falten les referencies al fet que si Catalunya no fos membre de la UE deixaria de rebre els ajuts agraris de la PAC i del Fons de Cohesió. No ho podem negar. Seria així, si. Però aquest discurs no es pot deixar a mitges segons la conveniència de qui el pronuncia. S’ha de dir, també, que actualment Catalunya és contribuïdor net a la UE, és a dir, paguem més a Europa del que rebem. En altres paraules, encara disposaríem de més recursos per dedicar al sector agrari català. Per tant, de que hem de tenir por.

Un cop més ens trobem davant de posicionaments basats, únicament, en suposicions. No hem d’oblidar que, formalment, ningú ha proposat la proclamació unilateral de la independència per a Catalunya. L’ única cosa que realment s’ha posat damunt de la taula és la proposta de celebrar un referèndum mitjançant el qual els ciutadans de Catalunya puguin expressar la seva voluntat. El resultat d’aquest referèndum que se’ns nega, podria ser un si a un estat propi, però també podria ser un no. De que tenen por? De la democràcia?

dijous, 15 de novembre de 2012

Por, de què?


El president Mas intenta combatre el setge de la por amb que alguns candidats propers a l’Espanya en blanc i negre intenten neutralitzar l’efecte 11S. Personalment recomano efusivament aquest tipus de lectura. Rés és més convenient en una situació com la que vivim. Tenir tota la informació, ens dona la possibilitat de contrastar i decidir. I això no te preu.

El President parla d’internacionalitzar la nostra economia. Mirar més enllà dels Pirineus. Allò que sembla que preocupa tant als qui no es conformen sabent que Catalunya és Espanya, i volen deixar clar que Catalunya és d’Espanya. No ens ha d’estranyar. Mentre De Guindos s’escarrassa en intentar convèncer Europa que Espanya no necessita un rescat (encara), en plena recessió econòmica, el pes de les exportacions, a Catalunya, cada cop és més gran i l’any passat vam tenir un saldo comercial positiu de l’1,8% del PIB amb l’exterior”. En els darrers dos anys les exportacions catalanes han crescut un 10% cada any, superant la mitjana mundial. Aquesta dinàmica, aquest 2012, es manté ja que només els primers mesos de l’any dúiem un creixement del 6-7%, el que suposa que les exportacions catalanes augmenten més que les de la resta de l’Estat. L’any passat, l’exportació catalana a la Xina, la Índia, el Brasil i Rússia va augmentar un 20%. Catalunya ocupa la novena posició en el rànquing del grau d’obertura exterior, d’entre els 27 estats membres. Aquesta és la Catalunya a la que Esperanza Aguirre vaticina un futur de “república bananera”. Que dolenta és l’enveja i que traïdora la ignorància.

I és en aquest punt quan, el català emprenedor, assumeix el rol de la publicitat d’un conegut banc català quan diu “alguna cosa no hem fet be”. Perquè conformar-nos, no va amb nosaltres. Volem més presència d’empreses catalanes en els mercats de més potencial de creixement fins a duplicar-la en els dos pròxims anys. Volem més polítiques de captació d’inversió. L’any passat es va doblar la inversió industrial respecte el 2010. Volem més turisme estranger, més i millor recerca en R+D+I, més i millor formació professional i formació contínua. Volem créixer, i això no ho farem amb una ma lligada a l’esquena.

Volem ser el centre logístic de la mediterrània i del sud d’Europa. Necessitem el corredor del mediterrani que ens neguen per activa i per passiva. Volem tenir el model portuari que correspon a una Catalunya decidida a ser un Estat d’Europa. Volem establir sinergies entre les marques Barcelona i Catalunya. No volem aprimar la nostre xarxa d’oficines comercials, com proposen des del Partit Popular.

Només hi ha dues maneres d’aconseguir el nostre objectiu; amb una majoria simple que ens obligui a negociar cada pas, o amb una majoria ferma, que ens permeti avançar amb la seguretat que dona tenir l’aval del poble de Catalunya. No cal que us digui quina és la més rapida i efectiva.

dilluns, 12 de novembre de 2012

LES PENSIONS ESTAN ASSEGURADES

“Amb un estat propi, les pensions poden arribar a ser, fins i tot, una mica millors” (Artur Mas, 24/10/12)

dimarts, 6 de novembre de 2012

"Intel.lectuals" Espanyols

Diumenge passat, mentre molts catalans esmorzàvem mentalitzant-nos de l'arribada del principi de la fi d'un pont de quatre dies, la premsa ens sorprenia publicant un manifest en que tres centenars d'intel·lectuals es posicionaven sobre les ànsies de llibertat del poble català

La forma banal amb que sovint fem servir la paraula "intel·lectual" fa que perdem de vista el seu veritable significat. Qui és i qui no és intel·lectual? Qui decideix qui és "intel·lectual"? Aquest podria ser l'inici d'un debat infinit que podem escurçar tirant de diccionari; "Intel·lectual", del llatí intellectualis. Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació.

Estareu d'acord amb mi en que no es pot incloure en la definició d'intel·lectual que ens dona el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, persones que opinen sense entendre el que esta passant a Catalunya, com ho demostra el fet que atribueixin la situació actual a una dèria de Convergència i Unió i del govern català, ignorant el clam social que ha portat a la convocatòria d'eleccions i a la decisió del Parlament de Catalunya d'encarregar, al pròxim govern, un referèndum per conèixer l'opinió de la ciutadania i ignorant el procés iniciat l'any 2006, quan el Tribunal Constitucional va revocar part d'un estatut referendat pel poble de Catalunya i aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Els termes amb que el manifest parla de federalisme, be podria ser entès com una invitació a revisar l'Estat de les autonomies. Com, si no, podem entendre que ens parlin en aquests termes personatges com Luis Carlos Croissier, Juan Manuel Eguiagaray o Carlos Solchaga, històrics alts càrrecs a les ordres de Felipe Gonzalez, líder d'un PSOE al que no recordem, precisament, per la seva actitud de reconeixement de la nació catalana. Com tampoc trobarem motius que ens facin confiar en les seves actituds obertes cap a Catalunya del novel·lista Felix de Azúa, exdirector de l'Instituto Cervantes de París i impulsor de Ciutadans de Catalunya, aquella plataforma cívica i cultural impulsada per un grup d'intel·lectuals catalans oposats al nacionalisme català, que consideraven que les posicions no  catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Aquesta plataforma seria, més endavant, la impulsora del partit Ciutadans, d'Albert Rivera. No hem d'oblidar que Azúa es qualifica a si mateix com a exiliat de Catalunya d'on, diu, va marxar per evitar que la seva filla fos adoctrinada en l'odi a Espanya.

Podríem seguir repassant la llista de quasi tres-cents "intel·lectuals" fins a arribar a la farmacèutica de Sevilla, a qui segurament avui ja coneixen més persones de les que habitualment li encarreguen una capsa de frenadol.

Diuen que tot te la seva part positiva i, en aquest sentit, jo em quedo amb aquesta frase inclosa al manifest: Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir.

Bé, anem bé. Això és exactament el que volíem sentir en boca de Felix de Azúa o del conjunt dels sota-signants. A poc a poc van entenent la importància del que vol dir i representa la democràcia.

dijous, 25 d’octubre de 2012

A mi nadie me ha pedido un referendum


Sr. Presidente, como valora el gobierno el acuerdo alcanzado entre los gobiernos del Reino Unido y de Escocia para celebrar un referéndum sobre la independencia de Escocia el 2014? Aquesta era la pregunta que vaig fer al president Rajoy durant la última sessió de control al govern per part del Senat. A priori no sembla una pregunta massa difícil de respondre. I aquesta va ser la seva resposta; “a mi nadie me ha pedido un referendum”.

Rajoy es va limitar a dir que al govern espanyol no li correspon fer valoracions sobre l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia. I es va quedar tant ample... Ben mirat, li podria haver preguntat que opina sobre la demostració de democràcia feta pel Regne Unit en comparació amb l’actitud mantinguda pel govern espanyol. Però això hauria suposat rebaixar el llistó polític al nivell al que ens te acostumats el Partit Popular de la majoria “absolutista”.

Tirar pilotes fora és una reacció comprensible per part del representant d’un govern que pretén espanyolitzar els nens a les escoles, que amenaça des del Parlament Europeu amb enviar l’exercit a impedir qualsevol intent d’exercici democràtic, que envia els caces de l’exercit de l’aire a sobrevolar Catalunya a poca alçada i que esbomba la seva predisposició a vetar la permanència de Catalunya a Europa en cas de constituir-se en estat.

Ni el milió i mig de manifestants de l’11 de setembre, ni els reiterats suports de Catalunya en els moments més difícils de la història recent d’Espanya, en contraposició amb la deslleialtat institucional, el dèficit fiscal i la invasió competencial van servir per arrencar de Rajoy cap “mea culpa” que obris la porta al diàleg.

El premier britànic, David Cameron, va saber argumentar molt be la seva decisió davant de la petició del seu homòleg escocès, Alex Salmond, de convocar un referèndum per a la independència; “quan un partit guanya les eleccions amb una proposta de referèndum d’autodeterminació al seu programa, un govern democràtic no s’hi pot oposar, sinó que ha de posar els mitjans perquè la voluntat expressada pel poble es pugui materialitzar.” Quina extraordinària lliçó de democràcia. La llei al servei de la democràcia, en lloc d’esdevenir la seva gàbia.

De que te por el president Rajoy? De la voluntat d’un poble? Del diàleg? De la democràcia? La Constitució no pot ser una gàbia per la democràcia, i molt menys quan aquesta Constitució és posterior a la restauració de la Generalitat l’any 1977. Aquesta Constitució no és el marc originari de l’autonomia de Catalunya. El marc de la nostra autonomia és la història i la legitimitat de tot un poble.

Amb tot, vull pensar que em vaig sortir amb la meva perquè fent gala de la seva habitual mania de dir que no farà una cosa per acabar fent-la, després de dir que no li pertocava valorar l’acord entre Gran Bretanya i Escòcia, Rajoy va dir que aquell referèndum se celebrarà d’acord amb la legalitat vigent al Regne Unit. De peus a la galleda. Una nova lliçó de democràcia, aquesta vegada, per la intocable Constitució.

“Yo no tengo la competencia –para autorizar un referendum- és de las Cortes Generales”, va dir Rajoy, referint-se a les Corts Generals on utilitza la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.

Però la perla de la seva intervenció encara estava per venir. Poc em podia esperar que Rajoy tingués al “valor” de dir que el president Mas li va fer xantatge durant la trobada mantinguda a Moncloa. Imagino que es refereix a la negativa de Mas a portar la proposta de pacte fiscal al Congrés, escarmentat per les voltes que va fer l’Estatut abans d’acabar esquarterat pel Constitucional del puro i els toros.

Rajoy es va mostrar sorprès pel posterior anunci d’avançament electoral del president da Catalunya. Tampoc em va estranyar. El president Mas va deixar molt clar que l’avançament d’eleccions responia a la impossibilitat manifesta de portar endavant un programa electoral basat en el pacte fiscal. I davant de la impossibilitat de complir les promeses electorals, calien unes noves eleccions. Imagino que aquest raonament tant simple s’ha de fer farregós per algú que continua governant després d’haver dilapidat la practica totalitat del seu programa electoral.

Som diferents. No descobreixo res dient això. Els catalans ho hem tingut sempre molt clar. La part positiva de tot plegat és que ara, també, ho comença a tenir clar Europa i la resta del mon, i això és el que preocupa a l’Espanya de Wert, Aguirre, Montoro, Aznar, Cospedal i, evidentment, Rajoy.

Catalunya no ha estat mai un poble derrotat. En els moments més foscos de la nostra història hem estat capaços d’aixecar-nos i seguir caminant. Fa dies que torna a ser fosc, però el dia 25 de novembre, ens tornarem a aixecar, i tornarem a caminar.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Setmana curta, intensa... i descafeinada

Deixem enrere una d’aquelles setmanes que en diem “curtes”, de només quatre dies laborables. I sort n’hem tingut. No em vull imaginar que més hauríem pogut veure si la setmana s’allarga uns dies més.

En quatre dies hem tingut temps per saber que Catalunya haurà de pagar 24M€ per retardar el pagament de les quotes a la seguretat social, mentre esperàvem els diners del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA); aquells diners que demanem com un prèstec amb la quantitat immensa que donem i no tornen !!!. Hem sentit com l’incombustible ministre Wert, (la quota de la FAES al govern Rajoy) declarava obertament el seu desig d’utilitzar l’escola per espanyolitzar els nostres fills. I hem vist com la Delegación del Gobierno a Catalunya feia una nova demostració de com es poden alterar les xifres en funció dels interessos polítics, dies després que dos caces F18 anessin a buscar bolets per les valls del Pirineu. 

Tant temps com fa que vam girar full, i alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pagina... Alguns gaudeixen vivint estancats a l’Espanya de Berlanga mentre miren de reüll als qui escollim seguir construint l’Europa del segle XXI però, es clar, per construir, calen diners. 

Ja fa anys que una de les bromes de mal gust que els catalans hem de sentir pels passadissos del Congrés i del Senat es aquella que diu “com que aviat sereu independents, ja us ho arreglareu a la vostra manera”. Però veient els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que ens presenta l’impertorbable Montoro, és fàcil pensar que la broma de mal gust s’ha convertit en broma enverinada.

Als pressupostos del 2012 la inversió territorialitzada a Catalunya va ser del 11,1%. Als comptes del 2013 la inversió se situa a l’11,9%, molt lluny del 18,7% previst a la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però, és quan sortim de la fredor dels percentatges que ens adonem de la veritable gravetat de la situació:

Pressupost assignat a l’AVE a Galicia: 1.079,21M€
Pressupost Corredor del Mediterrani (tram català): 420M€
Rodalies de Catalunya: 19,6M€
N-II Girona: 10M€

Davant de xifres com aquestes, ni tant sols goso reclamar que es compleixi la ja mítica addicional tercera de l’Estatut, no fos cas que algú confongués l’exigència en el compliment d’una llei amb perseguir quimeres.

Espanyolització, tisores, avions militars.....Espanya, una grande y libre.

Quina setmaneta....

dijous, 4 d’octubre de 2012

#totsambelpresident

Que Catalunya esta vivint uns esdeveniments que marcaran un punt i a part en la seva història és una qüestió que, a hores d’ara, ningú posa en dubte. 

La multitudinària manifestació de l’11 de setembre va significar un punt d’inflexió a partir del qual els esdeveniments s’han succeït a un ritme vertiginós fins a portar Catalunya al punt més proper a la plena sobirania que hagi pogut estar mai en els últims 300 anys.

Aquells que ni ens entenen, ni ens volen entendre, es mostren sorpresos per la reacció dels catalans acostumats a callar i a pagar. En canvi nosaltres ho entenem tot a la primera cada vegada que sentim declaracions com la del ministre José Ignacio Wert. Explicar com hem arribat fins aquí ens pot donar tantes versions com persones ens ho expliquin, però segurament poques seran tant precises com la que el propi president Mas ens va donar en la seva impecable intervenció en l’acte d’obertura de l’últim Debat de Política General celebrat al Parlament: Catalunya genera prou recursos amb el seu propi esforç col·lectiu. Molts d’aquests recursos se’n van i no tornen. Els que se’ls queden no volen negociar una proposta àmpliament aprovada per aquest Parlament. Apareixem com a malgastadors, i les agencies de qualificació ens baixen el “rating”. Això ens tanca les portes dels mercats financers i hem d’anar a demanar els diners a qui te la clau de la caixa. I quan ho fem, la història acaba, normalment, amb alguna frase memorable de l’estil “mientras unos pagan, Catalunya pide”.

Aquestes poques paraules son de sobres suficients per fer entendre el nostre malestar amb l’Estat que ens administra, però sempre hi ha qui es vol fer el sord i, no tenint-ne prou amb mostrar-se al país amb una edició de luxe de la Constitución sota el braç, amenaça amb utilitzar tots els elements al seu abast per impedir la màxima expressió de l’exercici democràtic, que no és altre que el d’escoltar el poble a través de les urnes.

Reaccions com aquesta, malauradament, no ens sorprenen. La història recent del nostre país és plena d’atacs a les nostres ànsies de voler “ser”. El que ens pot fer mal de veritat, son les reaccions internes que qüestionin el compromís del president Mas. El camí que acabem d’encetar serà curt si no sabem unir esforços per avançar en una mateixa direcció. No ens podem deixar portar per aquells que pensen que la convocatòria d’eleccions anticipades respon a motius electoralistes. És evident que unes eleccions es convoquen per guanyar. Ningú vol perdre unes eleccions. I molt menys aquestes. Son les que han de donar la majoria suficient per afrontar amb garanties d’estabilitat un procés que difícilment es tornarà a presentar. Un referèndum com el que es planteja, no el pot convocar un Parlament que no hagi rebut el suport d’una societat prou solida i rotunda.

Des de l’impuls de la Casa Gran del Catalanisme fins a la constitució d’un govern amb independents i, fins i tot, amb la presencia d’un militant del PSC, CiU ha donat prou mostres de la seva disposició comptar amb tothom. Ara només ens cal que tothom faci confiança a un projecte que ha d’implicar a tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Fins i tot, a aquells que no creuen en un estat propi, perquè el futur de la nostra nació, també és d’ells.

No ens deixem trair per la pressa. En aquest procés cal mostrar serenor i esperit constructiu. Que se sàpiga que anem a defensar un projecte propi que no va contra ningú, que té unes condicions i que està subjecte a una democràcia en estat pur, a majories socials i a un esperit pacífic.