dilluns, 19 de novembre de 2012

La meitat de la veritat; la pitjor de les mentides

 
El discurs de la permanència o no de Catalunya en el si de la Unió Europea en cas que esdevingués un estat propi s’ha convertit en un dels temes recurrents de la campanya electoral, amb discursos contraposats entre aquells que aposten per la continuïtat i els qui ho fan pel discurs de la por afirmant que una Catalunya amb estat propi hauria de renegociar la seva entrada a Europa. Com es pot demanar l’entrada a un espai dins del qual ja estem?

L’últim capítol l’hem viscut aquest mateix cap de setmana quan el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, durant una roda de premsa a Cadis, amb motiu de la seva participació a la cimera iberoamericana, després que ell mateix fa unes setmanes va manifestar que l’Europa que vol és la de les Nacions no la dels Estats.

Segons Barroso, un nou estat quedaria fora de la Unió Europea. Ara només ens queda esperar qui i quan llença un discurs contrari, com ja ve essent habitual des que aquesta qüestió es va incorporar al debat polític.

Interpretacions a banda, només hi ha una cosa certa en aquest debat, i és que no hi ha precedents que permetin prendre un punt de referencia des del qual establir quin seria el futur de Catalunya en el cas que optés per constituir-se en un estat, perquè estaríem davant d'un cas nou i no previst per la legislació europea.

Que Espanya ha posat en marxa la seva maquinaria diplomàtica per qüestionar la continuïtat de Catalunya dins d’Europa en un escenari com el que es perfila, és un fet evident, com ho demostra el doble discurs de Viviane Redding, vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària europea de Justícia, quan va rectificar les declaracions en que afirmava que "la legislació internacional no diu res sobre que un nou estat europeu hagi d'abandonar els organismes del quals havia format part com a part del seu antic país." Sembla evident que ningú esta en possessió de la veritat absoluta en aquesta qüestió i que el debat real no es produiria fins el mateix moment en que el poble de Catalunya decidís constituir un estat propi per la seva nació.

Som part d’Europa. Qui, a aquestes alçades, ens tancaria les portes de l’espai Schengen que implica la lliure circulació de persones, mercaderies i capital, i l’harmonització de la política exterior. Actualment, aquest espai el formen vint-i-sis països europeus, quatre dels quals (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa) no són membres de la UE.

I posats en el discurs de la por, no falten les referencies al fet que si Catalunya no fos membre de la UE deixaria de rebre els ajuts agraris de la PAC i del Fons de Cohesió. No ho podem negar. Seria així, si. Però aquest discurs no es pot deixar a mitges segons la conveniència de qui el pronuncia. S’ha de dir, també, que actualment Catalunya és contribuïdor net a la UE, és a dir, paguem més a Europa del que rebem. En altres paraules, encara disposaríem de més recursos per dedicar al sector agrari català. Per tant, de que hem de tenir por.

Un cop més ens trobem davant de posicionaments basats, únicament, en suposicions. No hem d’oblidar que, formalment, ningú ha proposat la proclamació unilateral de la independència per a Catalunya. L’ única cosa que realment s’ha posat damunt de la taula és la proposta de celebrar un referèndum mitjançant el qual els ciutadans de Catalunya puguin expressar la seva voluntat. El resultat d’aquest referèndum que se’ns nega, podria ser un si a un estat propi, però també podria ser un no. De que tenen por? De la democràcia?