dimecres, 28 de setembre de 2011

UN NOU CICLE POLÍTIC ? O NOUS CICLES POLÍTICS ?

Fa pocs dies el President Pujol va fer una intervenció a les jornades de ESADE a Mon Sant Benet. I va parlar d’un nou cicle polític, a Europa, a Espanya i també a Catalunya. Avui dimarts, ha estat Miquel Roca qui en el mateix espai, a insistit en el mateix. Unes noves relacions entre Espanya i Catalunya, que quedaran definides segons els resultats electorals del 20-N. Cada dia podem llegir als diaris articles d’opinió que de manera directa o indirecta parlen del mateix. Per exemple Ferran Requejo a La Vanguardia 27.09.2011.”L’autonomia(és un dir) que ve.”(és literal el titol)

A Espanya ja fa dies que surten veus (sovint crits) que parlen de simplificació administrativa. Bono per exemple de “revisar el estado autonómico en sentido patriótico”, o Aznar que parla de “poner límites constitucionales a las autonomias”. Molts polítics a Espanya parlen de posar fi al “café para todos”.

En definitiva que mentre a Catalunya una part important de la societat apostem per ampliar el nostre autogovern, que aspirem sincerament a més altes dosis de sobirania política i fiscal, a la resta de l’estat parlen en direcció contraria. En retallar l’autonomia, a engreixar l’estat central i aprimar les transferències i competències de les autonomies. El xoc de trens del que parlava Duran i Lleida serà inevitable, si d’una vegada per totes les forces polítiques de l’estat no torna al consens constitucional de l’any 77, 78 i 79. A aquella lectura de la constitució que reconeixia que Catalunya, Euskadi i Galicia no eren iguals a la resta de regions. Que així ho va refrendar el Tribunal Constitucional amb la sentència sobre la LOAPA, sobre el reconeixement a la immersió lingüística, etc.

Però la realitat és que ja portem més de 15 anys en direcció contraria. Pressions mediàtiques, ABC, La Razón, El Mundo, El País, amb els seus respectius altaveus televisius i radiofònics, i les seves expressions polítiques, al PP i en molt bona part del PSOE, han provocat com mai, que la situació a tot l’estat en contra de Catalunya, ens posarà en una situació insostenible.

Ens trobem davant de l’inici de nous cicles. Amb la crisi econòmica al conjunt d’Europa. A Catalunya amb els atemptats a la llengua; amb l’agressió de la modificació constitucional; amb els ajustos per la crisi econòmica. Ens calen doncs lideratges forts per afrontar les difícils decisions que haurem de prendre com a país, o que ens faran prendre.

I la primera decisió com a país són les eleccions del 20-N. Del resultat en poden dependre moltes coses. A Espanya i també a Catalunya.

dilluns, 19 de setembre de 2011

EL TREN DE LA VIDA

La internacionalització de les nostres empreses ha de ser el puntal del nostre progrés econòmic i social. La crisi econòmica fa que els mercats de proximitats sigui insuficients per impulsar el nostre creixement i, es per això, que ens hem de llençar de manera decidida a la participació del mercats globals.

Una gran oportunitat per aconseguir aquesta fita es que Catalunya, a través de Barcelona, esdevingui una gran i competent plataforma logística del trànsit de mercaderies entre Àsia i Europa. El port i l'aeroport de Barcelona, la proximitat amb la frontera francesa i la competitivitat de la nostra economia ens avalen per esdevenir el principal pol econòmic i logístic de la Mediterrània. No és feina fàcil perquè Marsella té valuoses infrastructures per aspirar a aquesta capitalitat.

En aquesta pugna, la diferència la marcarà la connectivitat ferroviària de mercaderies amb el cor d'Europa. Des de fa molts anys, el govern central ignora les peticions reiterades de Catalunya de disposar amb una connexió ferroviària d'alta velocitat que enllaci el Port de Barcelona amb la xarxa europea de mercaderies. Madrid, no només a ignorat les nostres peticions, sinó que ha fomentat activament el port d'Algecires i la seva connectivitat pel Pirineu Central amb les xarxes europees.

Aquesta negativa a construir un eix ferroviari mediterrani de mercaderies té efectes molt seriosos en la nostra economia. I són compartit pel conjunt dels territoris de la Mediterrània, des d'Almeria fins al País Valencià, precisament l'eix exportador per excel•lència de l?estat espanyol. La situació és prou preocupant com per alertar i coordinar als empresaris d'aquest eix en la reivindicació del corredor mediterrani. Els ajuntaments de les ciutats implicades i els governs autonòmiques -malgrat reticències històriques – fan pinya del corredor i que el govern central el consideri prioritari davant de la Unió Europea. Afortunadament, hem sabut fa poc que la proposta de pressupostos de la Comissió Europea 2014-2020 considera prioritari el corredor mediterrani. La gran feina de l'eurodiputat Ramon Tremosa no està exempta de responsabilitat en el canvi de posicions en el Comissió.

Personalment, a la darrera sessió del Senat, vaig poder impulsar un moció, per primer cop a les Corts Espanyoles, que insta al govern central a fer un informe detallat de les inversions en infraestructures previstes per al període 2011-2014 segons la seva competitivitat; es tracta d'optimitzar els recursos, racionalitzar la despesa i ser capaços també de prioritzar en funció de l'economia, on l'economia productiva sigui bàsica. En aquest sentit, la moció insta a impulsar les licitacions pendents d'obres ferroviàries relacionades amb els nuclis de rodalies, el corredor de la mediterrània i els accessos als ports marítims de Tarragona i Barcelona i de la resta de l'arc mediterrani.

La moció va ser aprovada pel conjunt de forces polítiques del Senat, excepte PSC-PSOE . A la campanya electoral sentireu moltes promeses i bones paraules. Vint anys després del primer AVE Madrid-Sevilla, el port de Barcelona encara no connecta amb Europa. Fets i no paraules.

dimarts, 13 de setembre de 2011

QUE HI HA DARRERA DELS ATACS A LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA?

És absolutament impossible raonar i enraonar amb els xiïtes que ataquen la nostra llengua. Podríem parlar d’objectius, però no volen. No volen acceptar que a les escoles de Catalunya no hi ha cap nen que en surti sense conèixer la llengua castellana, i amb un domini molt similar al de la resta de sistemes educatius de l’estat.

No els interessa fer inventari dels mitjans de comunicació. Uns 6 canals de televisió en català en contra de més de 30 en castellà. Dos diaris catalans, Ara i el Punt, dos de bilingues La Vanguardia i el Periodico, i Público, El País, La Razon, ABC, El Mundo, Sport, Mundo Deportivo, As, Marca, exclusivament en castellà.

Qui no pot viure en castellà a casa nostra? Per contrapartida, quans de nosaltres no podem viure de manera exclusiva en català? Són bilingues totes les persones de Catalunya, o solament ho som els catalans? Quantes pel·licules s'estrenen en català cada setmana?Quina seria la llengua en perill sense la immersió? Tots els experts lingüístic del món afirmen, que sense la immersió la nostra llengua hauria retrocedit de manera quasi definitiva. S’hauria perdut a amplies zones del nostre país. Però d’això, amb els xiïtes del nacionalisme espanyol, no se’n pot parlar.

I doncs, quines són les arrels d’aquesta agressivitat contra la nostra llengua?

Doncs sincerament crec que són d’impotència. El bunker barraqueta, que al país valencià va trobar la manera d’anorrear la llengua, no ho ha pogut fer a Catalunya. El problema no és que els seus fills hagin d’aprendre en català. El problema és l’existència del català, de la nostra llengua. Desprès de 30 anys de democràcia, no entenen, sincerament, que la nostra llengua no hagi desaparegut. Necessiten doncs recuperar agressivitat. No poden, malauradament per ells tornar al franquisme. Els hi encantaria.

Per això, estan fent la tercera o la quarta lectura de la constitució. I com els salafistes amb l’islam, ells en fan la única i verdadera interpretació.

“No, diguem NO, nosaltres ja no som d’eixe mon”

dimecres, 7 de setembre de 2011

NO AMB EL MEU VOT

La reforma constitucional acordada amb nocturnitat i traïdoria per part del PSOE i el PP podria resultar ridícula si no fos per les greus conseqüències que aquesta acció té en la cultura democràtica i en el prestigi internacional de l'estat espanyol.

En primer lloc, la imposició de la nova redacció de l'article 135 de la Constitució trenca amb esperit fundacional de la restauració democràtica, que és va plasmar en la Carta Magna. El marc de convivència d'un estat no pot basar-se en estratègies partidistes i en simples jocs de majories i minories; el que cal és una síntesi respectuosa de les diverses sensibilitats polítiques, econòmiques i territorials que el componen. Aquesta era la voluntat, més o menys reeixida, de la Constitució de 1978.

D'altra banda, la limitació del dèficit estructural no requereix cap reforma constitucional. És simplement matar pardals a canonades. És un objectiu a quin és pot arribar a través d'actuacions legislatives i executives ordinàries. El que cal és adequar-les als ingressos amb responsabilitat i visió de futur; actituds de quines han estat mancats els diferents governs socialista i populars que no han sabut aprofitar els anys de bonança econòmica per a construir una estructura econòmica sòlida per a l'estat espanyol.

Avui estem patim el fet d'haver malbaratat el crèdit barat del mercats internacionals i els fons estructurals europeus en projectes faraònics que han portat més despeses que no pas valor afegit. Ara els responsables d'aquesta situació s'afanyen a fer veure a les institucions europees i als mercats internacionals el seu propòsit d'esmena amb una reforma constitucional sense consens, amb un eixelebrament que com a poc el restarà crèdit internacional si és que no envien al mercats internacionals un greu missatge de debilitat institucional. El fet que la reforma contempli que els límits del dèficit estructural, a fixar en una posterior llei orgànica, no sigui d'aplicació fins el 2020 no és un indicador molt encoratjador.

No obstant això, el més preocupant és que aquesta reforma constitucional conté, de manera implícita, una de molt més greu. PSOE i PP estan signant un full de ruta conjunt en la desconstrucció de l'estructura autonòmica de l'Estat.

La reforma constitucional crea una Carta Magna més dèbil que la de 1978 i atempta contra l’autonomia financera i política de Catalunya. No s’hauria d’haver fet amb la celeritat amb la que s’ha portat a terme, no han participat tots els partits que sí van fer-ho el 1978, això és un error. PSC-PSOE-PP, han trencat la lletra i l’esperit .

NO, amb el meu vot.