divendres, 30 de setembre de 2016

O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts


Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Alegria, que és festa major



Setembre sempre te alguna cosa especial; canviem l’estiu per la tardor, les platges es buiden, la canalla torna a escola i cada tarda esperem aquell ruixat que ens refresca i anuncia l’arribada de la tardor. És com fer un canvi d’armari del nostre dia a dia. I si, a més, som calellencs, setembre encara és més especial, per la Festa Major de la Minerva -la “festa gran”- i per la Fira, que ja fa dies que es deixa intuir amb els treballs que es fan al Passeig de Manuel Puigvert.

I després vindrà l’Ironman, i després l’Oktoberfest, i tornaran els dies de recolliment a casa amb els nostres. Vindrà de gust llegir, escriure o, simplement, fer-la petar.

Però ara toca festa, Festa Major. Toca fer una escapada a “barraques” i gaudir dels concerts ni que sigui una estona, amb l’excusa d’anar a recollir la canalla. De retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats amb qui ens posarem al dia entre rialles i bromes. Toca quedar per fer el vermut a la fira tot explicant-nos si hem vist aquest o aquell estand.

Aquest any la Fira ens ofereix la segona entrega del monogràfic iniciat l’any passat, “El nostre món és el món”, amb el que ens endinsem en la nostra pròpia història com a destinació turística, a l’hora que aprofundim en l’evolució de la indústria del Turisme al llarg de l’últim segle.

Un any més, la Fira de Calella i l’Alt Maresme, com a complement indissoluble de la nostra Festa Major, es converteix en un espai on conèixer i relacionar-nos amb cultures que ens son més properes del que ens pensem. Anvers, Dublín i Praga viatjaran fins al propi recinte firal de Calella per fer-nos partícips de la seva cultura, de la seva gastronomia i de la seva manera d’entendre el món.

Tot plegat forma part d’una aposta decidida per revitalitzar una Fira que començava a notar el pes dels anys, tot preservant el potencial dels seus actius tradicionals entre els que trobem la presencia de diversos artesans que, aquest any, gràcies a l’acord amb la Federació d’Associacions d’Artesans i Oficis de Catalunya, augmentaran sensiblement la seva presencia al recinte firal fins a arribar a la trentena,  la qual cosa permetrà variar substancialment la tipologia de les exposicions.

Aquests dies trobarem mil excuses per no quedar-nos a casa. Gaudim de la sort que tenim de viure a Calella i compartim moments de felicitat a prop del mar. No ens falten els motius.

Que tingueu una bona Festa Major de la Minerva i una bona Fira de Calella i l’Alt Maresme.

Descarregueu-vos aquí el programa de Festa Major

Descarregueu-vos aquí el programa de la FIra

dijous, 15 de setembre de 2016

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat



L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.

dijous, 8 de setembre de 2016

#apunt



Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.