dijous, 15 de setembre de 2016

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat



L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.