diumenge, 30 de setembre de 2018

#elmeu1O a #Calella ; No surrender



Aquella nit vaig dormir poc. Eren les cinc de la matinada de l’1 d’octubre de 2017. El neguit d’aquelles hores prèvies al referèndum era compartit per tots els qui comptàvem les hores per veure les urnes a les meses dels col·legis electorals. Desenes i desenes de calellencs es concentraven a les portes de les sales habilitades per garantir que a les vuit podrien obrir les portes. Hi ha sensacions que no es poden explicar amb paraules, perquè no es pot explicar a sensació de pell de gallina que vaig sentir. Orgull de poble, orgull de país.
La jornada va transcórrer amb certa normalitat a Calella. Deien que aquí no vindrien, que aquí hi dormien, i que no se la jugarien. Ignoro si aquesta va ser la raó per la qual no van venir als col·legis electorals de Calella. El que si se és que ells si van ignorar que Calella és un poble solidari i que, allò que els feien als ciutadans d’altres pobles de Catalunya, ens ho estaven fent a nosaltres. I així va ser com, de forma totalment espontània, una bona colla de calellencs van anar a les portes de l’hotel on recuperaven forces (atonyinar amb aquella energia deu cansar molt) per reclamar que marxessin. El resultat ja el coneixeu. Una colla d’agents de la Guardia Civil van saltar el cordó de Mossos que els protegia, porra en ma (ells en diuen defenses) i van perseguir i atonyinar tot aquell que es posava per davant amb una actitud impròpia d’un funcionari públic. Resultat: 14 ferits més.
Tant bon punt vaig conèixer els fets, em vaig desplaçar fins al lloc per saber que estava passant. Imagino que en algun punt del temari per passar les oposicions deu constar que l’alcalde d’una població és la màxima autoritat administrativa d’aquell territori. Crec que si a algun d’aquells agents els va sortir aquesta pregunta, la van errar.
Al dia següent algun d’aquests agents comentava en algun bar de la ciutat; “es fàcil, bota al cuello y urna arrancada” o “ya ves, ayer los hostiamos y hoy estamos tomando cafè aquí”. L’últim cafè abans de marxar “cames ajudeu-me” de Calella. No, no va ser l’alcaldessa que els va fer fora, com així es va dir. Va ser tot un poble decidit a preservar la democràcia el dia que a l’Estat li va caure la “careta” amb una actitud que ni hem perdonat ni hem oblidat. I si, comparteixo el parer d’aquest poble compromès, convençut que ens podran arrencar les urnes, però mai ens podran arrancar la dignitat. Els nostres hotels no seran casernes.
Aquell dia es van col·locar 10.000 urnes en 2.315 centres de votació. Es van desplegar 12.000 agents de la policia espanyola que van causar 1.066 ferits. 2.286.217 electors van poder votar. 770.000 ciutadans no van poder votar per la clausura 400 col•legis. El sí es va imposar per un 90,18% dels vots, enfront d'un 7,83% del no i un 1,98% de vots en blanc.
Ja ha passat un any des d’aquell 1-O de 2017. Reviure aquelles imatges que el món va observar amb perplexitat, ens continua provocant una indignació difícil d’explicar. Però la majoria ho recordem amb orgull perquè, malgrat tot, vàrem resistir per defensar un dret legítim negat per un Estat en hores baixes: votar. Vàrem demostrar al món que estem disposats al que sigui per defensar la democràcia, i això, mai, mai és una derrota.
L’únic que va sentir la derrota va ser un Estat indigne de considerar-se un país democràtic membre d’una Europa a la que li van sortir els colors. L'1-O va ser un motiu de vergonya per Espanya i per la Unió Europea. Els fets de l’1-O van provocar una esquerda entre Catalunya i Espanya difícil de reparar.
Hi ha persones a la presó i a l’exili per obeir el mandat del seu poble. Ho van fer des d’un Parlament sorgit de les eleccions de 2015, aprovant la Llei del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. No hem d’oblidar aquella imatge del President Puigdemont signant el Decret de convocatòria del referèndum. Un President obeint el seu poble, i ara exiliat.
No ens cansarem de denunciar, allà on calgui, la incapacitat de l'Estat espanyol de respondre a una qüestió política, amb política, deixant-la en mans d’un sistema judicial dirigit per aquells que pensen que la unitat d’Espanya està per damunt de la justícia.
La voluntat expressada per la ciutadania és un mandat democràtic que cal portar a terme i el nostre compromís és fer-ho. És necessari que no ens aturem les entitats socials, alcaldes, alcaldesses, regidors, regidores, partits polítics, representants institucionals, càrrecs electes i els milers i milers de catalans i catalanes que van fer possible l'1-O.
Això que en diuen procés va molt més enllà d’una demanda d’autodeterminació; volem la democràcia que ens van fer creure que ens donaven en aquella transició feta de pressa entre soroll de sabres. Reivindiquem amb orgull l’1-O. Una fita que no hagués estat possible sense la feina que institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i persones van fer en els anys anteriors. Molts d'ells han pagat i estan pagant molt car el seu compromís. Totes i tots ells mereixen el nostre reconeixement més profund. Que en cap moment se sentin sols.
Recordem la data. Però, sobretot, recordem les persones. Recordem en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. En Carles Puigdemont, l'Oriol Junqueras, la Dolors Bassa, l'Antoni Comín, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, la Clara Ponsatí, en Lluís Puig, en Raül Romeva, en Josep Rull, la Meritxell Serret i en Jordi Turull. I també la Marta Rovira i l'Anna Gabriel. Mentre no siguin a casa, res no podrà tornar a ser normal.
Ningú va dir que seria fàcil. Ens hem il·lusionat, ens hem emocionat, hem rigut… Però també hem plorat, hem patit, hem sentit la decepció, la por, el neguit i la ràbia. No ens aturarem. Seguirem defensant els nostres drets com només nosaltres ho sabem fer, pacíficament, malgrat les constants provocacions dels qui arrenquen llaços grocs o els qui celebren les agressions de l’1-O de 2017 pels carrers de la nostra capital, repartint diplomes als de les porres.
No surrender.

dijous, 13 de setembre de 2018

De fabrica tèxtil del segle XX al complex educatiu del segle XXI



Escric aquestes línies al final d’un dia tant intens com satisfactori. Després d’anys de gestions, hem inaugurat la nova escola El Far, una ocasió única en que hem comptat amb la presencia del President Torra i el conseller Bargalló.

No puc amagar la satisfacció de veure convertida en realitat una llarga reivindicació de la ciutat des del 1974, quan va obrir les portes el que havia de ser una escola provisional, a l’espera d’una construcció més gran i definitiva.
Ens hem de remuntar al 2011per trobar les primeres gestions per aconseguir aquesta nova escola. Des d’aleshores s’ha treballat colze a colze amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, des que n’era consellera la benvolguda Irene Rigau.

L'any 2013 vàrem signar un conveni amb Ensenyament que ens permetia convertir la Fàbrica Llobet-Guri en un complex educatiu que acolliria l'antiga escola Salicrú, l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI), el CFP Francesc Grau i Viader, el Centre Obert El Pins i el Consorci per a la Normalització Lingüística. Els fruits d’aquest acord no van tardar en arribar i aquell mateix any obria les portes l’EOI.

Ningú posa en dubte que aquesta antiga fabrica tèxtil, referent durant els anys del gènere de punt, ha esdevingut un símbol de la capacitat de treball i perseverança dels calellencs, a l’hora que ha representat la capacitat d’aquesta ciutat de reinventar-se

L’escola El Far ha obert les portes després d’un llarg procés pel que han passat diferents direccions i AMPA’s. L’entrega de la comunitat educativa ha estat clau a l’hora de convertir els desavantatges en reptes fins a aconseguir que l’escola en surti beneficiada i enfortida, potenciant la innovació i la modernitat en cada projecte.

A les acaballes del curs 2017/18 vàrem fer el pas definitiu per convertir en realitat aquest projecte; buscar un nom que definís l’esperit i el tarannà dinàmic, integrador modern i guia de l’educació dels nostres fills: El Far.

Vull agrair aquests anys de compromís i perseverança a les AMPA’s, que us heu sabut mobilitzar exigint allò que és just. Als diferents equips directius que ha tingut l'escola i, en especial, als dos últims, encapçalats per en Javier Madrid i l'Anna Codina, respectivament. I agrair la paciència als passats, presents i futur alumnes de l’escola que han estat, son i seran la llavor d’un futur ple de canvis.

Per últim, i no per menys important, vull agrair el treball i la dedicació de la regidora Núria Parella, sense el compromís de la qual aquest projecte hauria estat molt més difícil de realitzar.



Els qui tenim la responsabilitat de fer una ciutat millor hem complert amb el nostre compromís. L'escola és vostra. Vosaltres en sou la seva riquesa. Alumnes, pares i mares, mestres... Seguiu-nos sorprenent, des d’aquesta nova escola, amb iniciatives com els padrins i fillols de lectura, els carnavals, els vostres fantàstics poemes i cançons per Sant Jordi, els panellets, el concert de Nadal, els balls dels mestres, la sopa i el pollastre dels dijous que fan la Lucy i la Montse i l'Àngels que sempre ens rep amb tan bona cara a l'AMPA.

Ara toca seguir treballant, junts, com sempre...

Però l’escola El Far no ha estat la única cosa que hem inaugurat avui. També hem descobert la placa que dona nom a la Plaça Muriel Casals. Perquè la Muriel es mereix ser recordada sempre. I quina millor manera de ser recordada que escrivint el seu nom al costat de l’escola on creixeran i es formaran les noves generacions de calellencs?

Gràcies, Muriel...

dilluns, 10 de setembre de 2018

O llibertat, o llibertat; bona Diada a tothom!




Ens trobem una vegada més a les vigílies de la Diada Nacional de Catalunya i en aquest sentit voldria transmetre-us unes  reflexions. 

La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya l'any 1980 va declarar l’11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, amb el propòsit de commemorar la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714. En el seu text preliminar es fa esment al dolorós record de la pèrdua de les llibertats i a una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, que suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional.

Els homes i dones que formaven el primer Parlament d’aquella -encara avui- dèbil democràcia, no es podien imaginar que, 38 anys després, Catalunya viuria escenes de violència més pròpies de l’època que deixaven enrere que de la que acabaven d’encetar, i que el Govern legítim de Catalunya seria empresonat o portat a l’exili.

Els lamentables esdeveniments viscuts aquests últims mesos han implicat un punt i a part en la història de Catalunya. Partim de la legitimitat que ens dóna la resistència pacífica exercida l’1 d’octubre de 2017, en què milers de ciutadans vam ser còmplices d’exercir la democràcia.

Tres segles després del Decret de Nova Planta, Catalunya viu moments en què la llibertat d’expressió està amenaçada per aquells que promouen la retirada de llaços grocs, els mateixos que ignoren els símbols franquistes. Exigeixen llibertat d’expressió aquells que eviten que l’exerceixin els qui no pensen com ells.

Els dies que vindran han de servir per reivindicar-nos com el poble radicalment democràtic que hem demostrat ser. No ens fa por la democràcia perquè, cada vegada que s’han posat urnes, hem guanyat.

A tots ens pertoca mantenir alt el termòmetre de la mobilització, reivindicant els nostres drets com ho hem fet sempre, de forma cívica, contundentment pacífica i “tossudament alçats”; plantant cara als qui voldrien retrocedir quatre dècades enllà, fent costat als qui defensen el mandat de les urnes i, sobretot, fent sentir el nostre escalf als qui paguen amb la seva llibertat la defensa de la democràcia. Només són culpables d’exercir-la i els hem de fer saber que el seu sacrifici no és estèril.

Faig meves les paraules de Pompeu Fabra pronunciades pel president Torra a la conferencia del TNC; “Només tindrem allò que nosaltres sapiguem guanyar”.

O llibertat, o llibertat.

Visca Catalunya!