diumenge, 30 de setembre de 2018

#elmeu1O a #Calella ; No surrender



Aquella nit vaig dormir poc. Eren les cinc de la matinada de l’1 d’octubre de 2017. El neguit d’aquelles hores prèvies al referèndum era compartit per tots els qui comptàvem les hores per veure les urnes a les meses dels col·legis electorals. Desenes i desenes de calellencs es concentraven a les portes de les sales habilitades per garantir que a les vuit podrien obrir les portes. Hi ha sensacions que no es poden explicar amb paraules, perquè no es pot explicar a sensació de pell de gallina que vaig sentir. Orgull de poble, orgull de país.
La jornada va transcórrer amb certa normalitat a Calella. Deien que aquí no vindrien, que aquí hi dormien, i que no se la jugarien. Ignoro si aquesta va ser la raó per la qual no van venir als col·legis electorals de Calella. El que si se és que ells si van ignorar que Calella és un poble solidari i que, allò que els feien als ciutadans d’altres pobles de Catalunya, ens ho estaven fent a nosaltres. I així va ser com, de forma totalment espontània, una bona colla de calellencs van anar a les portes de l’hotel on recuperaven forces (atonyinar amb aquella energia deu cansar molt) per reclamar que marxessin. El resultat ja el coneixeu. Una colla d’agents de la Guardia Civil van saltar el cordó de Mossos que els protegia, porra en ma (ells en diuen defenses) i van perseguir i atonyinar tot aquell que es posava per davant amb una actitud impròpia d’un funcionari públic. Resultat: 14 ferits més.
Tant bon punt vaig conèixer els fets, em vaig desplaçar fins al lloc per saber que estava passant. Imagino que en algun punt del temari per passar les oposicions deu constar que l’alcalde d’una població és la màxima autoritat administrativa d’aquell territori. Crec que si a algun d’aquells agents els va sortir aquesta pregunta, la van errar.
Al dia següent algun d’aquests agents comentava en algun bar de la ciutat; “es fàcil, bota al cuello y urna arrancada” o “ya ves, ayer los hostiamos y hoy estamos tomando cafè aquí”. L’últim cafè abans de marxar “cames ajudeu-me” de Calella. No, no va ser l’alcaldessa que els va fer fora, com així es va dir. Va ser tot un poble decidit a preservar la democràcia el dia que a l’Estat li va caure la “careta” amb una actitud que ni hem perdonat ni hem oblidat. I si, comparteixo el parer d’aquest poble compromès, convençut que ens podran arrencar les urnes, però mai ens podran arrancar la dignitat. Els nostres hotels no seran casernes.
Aquell dia es van col·locar 10.000 urnes en 2.315 centres de votació. Es van desplegar 12.000 agents de la policia espanyola que van causar 1.066 ferits. 2.286.217 electors van poder votar. 770.000 ciutadans no van poder votar per la clausura 400 col•legis. El sí es va imposar per un 90,18% dels vots, enfront d'un 7,83% del no i un 1,98% de vots en blanc.
Ja ha passat un any des d’aquell 1-O de 2017. Reviure aquelles imatges que el món va observar amb perplexitat, ens continua provocant una indignació difícil d’explicar. Però la majoria ho recordem amb orgull perquè, malgrat tot, vàrem resistir per defensar un dret legítim negat per un Estat en hores baixes: votar. Vàrem demostrar al món que estem disposats al que sigui per defensar la democràcia, i això, mai, mai és una derrota.
L’únic que va sentir la derrota va ser un Estat indigne de considerar-se un país democràtic membre d’una Europa a la que li van sortir els colors. L'1-O va ser un motiu de vergonya per Espanya i per la Unió Europea. Els fets de l’1-O van provocar una esquerda entre Catalunya i Espanya difícil de reparar.
Hi ha persones a la presó i a l’exili per obeir el mandat del seu poble. Ho van fer des d’un Parlament sorgit de les eleccions de 2015, aprovant la Llei del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. No hem d’oblidar aquella imatge del President Puigdemont signant el Decret de convocatòria del referèndum. Un President obeint el seu poble, i ara exiliat.
No ens cansarem de denunciar, allà on calgui, la incapacitat de l'Estat espanyol de respondre a una qüestió política, amb política, deixant-la en mans d’un sistema judicial dirigit per aquells que pensen que la unitat d’Espanya està per damunt de la justícia.
La voluntat expressada per la ciutadania és un mandat democràtic que cal portar a terme i el nostre compromís és fer-ho. És necessari que no ens aturem les entitats socials, alcaldes, alcaldesses, regidors, regidores, partits polítics, representants institucionals, càrrecs electes i els milers i milers de catalans i catalanes que van fer possible l'1-O.
Això que en diuen procés va molt més enllà d’una demanda d’autodeterminació; volem la democràcia que ens van fer creure que ens donaven en aquella transició feta de pressa entre soroll de sabres. Reivindiquem amb orgull l’1-O. Una fita que no hagués estat possible sense la feina que institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i persones van fer en els anys anteriors. Molts d'ells han pagat i estan pagant molt car el seu compromís. Totes i tots ells mereixen el nostre reconeixement més profund. Que en cap moment se sentin sols.
Recordem la data. Però, sobretot, recordem les persones. Recordem en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. En Carles Puigdemont, l'Oriol Junqueras, la Dolors Bassa, l'Antoni Comín, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, la Clara Ponsatí, en Lluís Puig, en Raül Romeva, en Josep Rull, la Meritxell Serret i en Jordi Turull. I també la Marta Rovira i l'Anna Gabriel. Mentre no siguin a casa, res no podrà tornar a ser normal.
Ningú va dir que seria fàcil. Ens hem il·lusionat, ens hem emocionat, hem rigut… Però també hem plorat, hem patit, hem sentit la decepció, la por, el neguit i la ràbia. No ens aturarem. Seguirem defensant els nostres drets com només nosaltres ho sabem fer, pacíficament, malgrat les constants provocacions dels qui arrenquen llaços grocs o els qui celebren les agressions de l’1-O de 2017 pels carrers de la nostra capital, repartint diplomes als de les porres.
No surrender.