dimecres, 30 de setembre del 2015

Jo també soc culpable



Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

divendres, 25 de setembre del 2015

Romeva, i més de 115.000 candidats de Junts pel Sí



Quan a la conferencia del novembre passat a l’Auditori del Fòrum el president Mas va oferir a la societat civil i les forces polítiques catalanes la creació d’una llista unitària amb la qual poder-se presentar a unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixaven fer, el propi president es va oferir a no encapçalar aquesta candidatura i, fins i tot, a tancar-la.

Estem a poques hores per a la celebració de les eleccions i sembla que hi ha qui ha oblidat –interessadament- aquest fet. Ho dic per aquells que durant tota la campanya han retret al president Mas que s’hagi “amagat” al número 4 de la candidatura de Junts pel Si. Segurament son els mateixos que, no només no es creien que fóssim capaços de fer realitat una candidatura transversal com aquesta, sinó que els resulta increïble que més de 115.000 ciutadans anònims s’hagin adherit a aquesta candidatura, donant forma el moviment polític i social més gran d’Europa.

Amb tota seguretat son els mateixos que s’han sorprès del perfil de qui ha estat escollit per encapçalar aquest projecte; en Raül Romeva. Especialment aquells que un dia el van tenir a les seves files i no el van ni saber veure.

Se que no faré canviar d’opinió a aquells que diumenge intentaran combatre, a les urnes, la força d’una candidatura com Junts pel Si, però m’agradaria que aquells que ja tenen decidit el seu vot per aquesta llista i aquells que encara estiguin indecisos, sàpiguen qui és Raül Romeva.

Després de passar uns  mesos com a eurodiputat, va decidir sortir del grup post-comunista i adherir-se als verds cansat de la manera de fer política dels primers (on actualment hi ha Izquierda Unida i Podemos

En quasi el 70% de les votacions realitzades al Parlament Europeu entre 2009 i 2014 el grup verd ha format part de la majoria parlamentària amb democristians, liberals i socialdemòcrates. En diversos països d'Europa, els partits verds col·laboren amb els altres partits polítics de forma  transversal.  De  fet,  a  Finlàndia,  Badden  Wuttemberg  i  Hessen  han  participat  de coalicions de govern amb forces de tot l'espectre polític. Recentment els verds holandesos han donat suport al pla Juncker d'inversions europees. Fa poques setmanes, els verds alemanys van donar suport en bloc al tercer rescat grec.

Des de la seva arribada a l’Euro Parlament, Romeva ha estat un dels diputats més actius i el més estret col·laborador de Ramon  Tremosa a l’hora de  defensar els interessos de Catalunya, més fins i tot que els socis de coalició, en aquell moment, Unió Democràtica de Catalunya.

Entre el 2009 i el 2014, Romeva va participar en el 95,53% de les votacions. Més que cap altre eurodiputat català!

Romeva i Tremosa comparteixen el privilegi de poder dir que ells sols han fet tres vegades més preguntes parlamentàries que tots els eurodiputats de PP, PSC i Unió junts.

En la seva etapa d’eurodiputat, Raül Romeva va signar arribar a signar fins a 400 resolucions per a defensar els drets humans al món.

Juntament amb Tremosa i Junqueras, Romeva va votar a favor de la eliminació dels vols en business dels eurodiputats per als trajectes intra-europeus.

Ja a la campanya de 2009, Romeva va defensar, igual que ho va fer Tremosa, que Catalunya tingués representació directa a l'Eurocambra.

Va ser objecte de dures critiques internes per signar totes les iniciatives proposades amb l’objectiu de defensar els drets dels catalans així com el seu auto-govern i el procés d'independència iniciat el 2012.

Raül Romeva va donar suport a diverses iniciatives impulsades per Ramon Tremosa, com la reclamació de la oficialitat del català a la UE aprofitant el canvi de Tractats amb l'entrada de Croàcia, esmenes en defensa d'una hisenda pròpia com la millor eina per a augmentar la prosperitat dels catalans i lluitar contra el frau fiscal, la proposta per a que la directiva contra les discriminacions inclogués també les discriminacions per motiu de llengua, la denúncia davant la Comissió Europea de les amenaces rebudes per part de militars espanyols, les accions en favor de la immersió lingüística i en contra de la llei Wert, la reclamació per que el català comptés punts per als concursos oficials per a entrar a treballar a les institucions europees, la reclamació conjunta amb tots els eurodiputats catalans de la gestió directa per a Catalunya dels fons de cohesió europeus, la reclamació per que l'etiquetatge en català fos protegit per la legislació europea, la carta a Barroso demanant respecte per al procés català...

Aquest és Raül Romeva, l’home que ha donat la cara com a cap de llista de Junts pel Sí. Aquest és l’home que encapçala la candidatura de la que tinc l’immens honor de formar part, i per la qual us demano el vot, aquest diumenge.

dilluns, 21 de setembre del 2015

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls



Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

divendres, 11 de setembre del 2015

Itaca a la vista!



Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.


Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!

dimarts, 1 de setembre del 2015

Felipe González: De “pilot” de la democràcia a comparsa del PP




Es difícil de pair, comptant que això sigui possible, que un ex president que durant el seu mandat va tenir ministres acusats d’impulsar els GAL, a qui s’atribueixen 27 assassinats, pretengui donar lliçons d’ètica. Que això ho faci utilitzant el recurs recurrent i lamentable del nazisme, posant-se a l’alçada dels portaveus del PP ubicats a la dreta de la dreta, no es propi del president que va conduir Espanya en els primers passos d’una jove democràcia que deixava enrere 40 anys de dictadura. Que opini sobre el que convé als catalans, l’home el qual la seva ma dreta durant tants anys, l’incombustible Alfonso Guerra, es vantava d’haver passat el ribot a l’Estatut de Catalunya, no és de rebut.

A les primeres línies de la seva “carta als catalans”, Gonzalez recorda que fa temps que ha recuperat la seva condició de “senzill ciutadà”. I ho diu després d’anunciar que abandona el consell d’administració de Gas Natural on cobrava 127.000€/any argumentant que s’hi avorria, i quan molts encara recordem aquella imatge de iot i “puro” a les platges d’Eivissa, en una demostració de socialisme de dretes. Ningú li negarà la condició de ciutadà, però la majoria tenim un altre concepte de la senzillesa. Tot plegat no deixa de ser una forma de manual per perdre credibilitat i legitimitat.

Fa molt temps que he deixat de creure en les casualitats en política, i la carta de Gonzalez després del fotogràficament documentat sopar amb el Rei Juan Carlos, Aznar, Zapatero i Rajoy i abans de les eleccions més importants de la història de Catalunya, no pot ser casual. Com no és que al cap de dos dies, Aznar felicités públicament González pel contingut d’una carta que, ves per on, el PSC va fer seu.

Tampoc és casual que les càmeres de televisió arribin a la seu de la Fundació CatDem abans que un exercit de Guàrdies Civils que anaven a fer una feina que podrien haver fet entre dos agents i que passessin la tarda asseguts als sofàs de la recepció de la seu de CDC explicant-se les vacances mentre al carrer les televisions emetien en directe no se sap ben be que. Transparència, si. Espectacles, al teatre.

Hi ha qui parla perquè te boca, i hi ha qui no tenint-ne prou, a més, escriu. I ho fa sense aturar-se massa a pensar en si manté prou credibilitat o legitimitat per dir el que diu i oblidant que hi ha una única legitimitat inqüestionable; la dels ciutadans expressant-se a les urnes. Els ciutadans de Catalunya ens expressarem el 27 de setembre. Els del “Si” i els del “No”, i serà aleshores quan aquells que parlen i escriuen amb legitimitat qüestionable, hauran de demostrar si son capaços de respectar la legitimitat d’aquells que si que en tenen; els ciutadans. En el cas de Felipe González ja sabem que en pensa. Ho diu textualment quan afirma que “eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral”. Us sona? Si, s’assembla molt a les paraules del president del Congreso, Jesús Posada, quan va dir, “voten lo que voten ... vamos a parar eso”.

I mentre tant El Mundo torna a intentar “guanyar les eleccions catalanes” publicant documents d’aquells i Felipe González anuncia una important presencia a la campanya catalana per joia del PSC. Diu que fins ara no havia pogut venir per qüestions d’agenda...

El que més em preocupa no és que no entenguin el que esta passant a Catalunya, el que més em preocupa és que no tinguin la més mínima intenció d’entendre-ho. Això si, hi ha una cosa que comencen a entendre -tal com demostren amb les seves actituds- i és que aquestes no seran unes eleccions autonòmiques més.