dilluns, 20 de maig de 2013

Que esta passant a Catalunya (III)

El dret d’un poble a decidir quina vol que sigui la seva relació amb l’Estat, amb Europa o amb el mon ja forma part d’un discurs que s’ha incorporat irremeiablement al nostre dia a dia. L’onze de setembre de 2012 vam començar un camí que ja no te tornada cap a un destí que ha de marcar un abans i un després en la història de Catalunya.

En aquest tema , Espanya mostra la seva pitjor cara: fa tot el possible per desestabilitzar el procés cap a la transició nacional de Catalunya i fer-lo descarrilar. Això no ho podrem canviar, ens hi haurem d’acostumar i ho haurem d’assumir. La realitat de l’Estat espanyol és molt dura i intolerant; el nostre cas no és el mateix que d’altres llocs d’Europa.

Ens cal una bona capacitat de resistència i voluntat de seguir endavant. Necessitem majories solides. Existeixen divergències entre els diferents partits. No aconseguirem unanimitats, però podem aconseguir majories solides.

Ens hi juguem molt més que la nostra identitat com a país. Aquesta batalla és una lluita per la supervivència i pel progrés de Catalunya. Si la perdem, quedarem diluïts en un altre projecte que no és, precisament, gaire il·lusionant.

Aquest és un projecte transversal. Hem de saber explicar amb el màxim nivell de detalls quins han de ser els passos i es instruments per concretar-lo. Esgotar cada fase per aconseguir legitimitat. Saber posar en valor els processos del Quebec i Escòcia.

No anem contra ningú. Volem escriure la història que escriuen els guanyadors. Volem ser guanyadors. I no volem que hi hagi perdedors. La nostra serà una actitud de diàleg i negociació per intentar arribar a acords, a dins i a fora de Catalunya, però no a canvi de dissoldre l’opció que el poble català pugui decidir el seu futur.

El procés sobiranista es veu afectat pel joc brut dels nostres adversaris. Per què aquests atacs no ens tombin hem de ser capaços de fer pinya dins de Catalunya i mantenir la confiança entre nosaltres.

Catalunya viu una situació límit. La seva gent pateix l’atur i les retallades desproporcionades que ens obliguen a fer si no volem ser abatuts. I en canvi generem prou recursos perquè això no hagi de ser així.

Hem volgut negociar un millor encaix amb l’Estat amb l’Estatut del 2006 i un sistema de finançament més just. I aquest Estat ens ha respost desplegant una ofensiva de recentralització política, amb ofec financer i amb la perpetuació del dèficit fiscal que fa que cada dia marxin de Catalunya 45M€ que no tornen.

Hem de fer un pas endavant. Necessitem eines d’estat si volem garantir el progrés i el benestar dels catalans. Catalunya no és viable com a autonomia, però és perfectament viable com a Estat sobirà.

La relació entre política i ciutadania no passa pel seu millor moment. Ja hi ha qui s’ha cuidat de que sigui així. Que no ens distreguin!

La diferencia i la disparitat d’opinió formen part de la base de la democràcia. La discussió política es bona sempre que es faci des del respecte i la tolerància. Els ciutadans tenen dret a criticar l’acció de govern quan creuen que no és la més adequada. Però hi ha qüestions en les que no podem anar separats. Hem d’assumir quin son els avantatges i els riscos d’esdevenir un estat sobirà. Hem de remar junts per construir i consolidar instruments d’Estat (hisenda pròpia, transformació de l’Institut Català de Finances en un banc públic, un model policial propi, un nou sistema de beques...) i hem de treballar pel reconeixement internacional. En aquestes qüestions, no podem anar per lliure.

dimarts, 14 de maig de 2013

CALELLA, CIUTAT GEGANTERA 2013

Fotografia de @quimopla

En la responsabilitat municipal, sovint s'han de prendre decisions amb certes dosis d'intuïció. De visió de futur. El dia que els geganters ens varen proposar d'optar a la nominació com a Ciutat Gegantera, d'alguna manera vàrem fer un acte de fe. No sabíem o coneixíem al 100% de la magnitud del que estàvem parlant.

Al llarg de quasi dos anys, l'immens treball de la Colla Gegantera de Calella, del gran nivell del nostre Tinent d'alcaldia de Ciutadania, i segurament el més important, una lenta però constant implicació de tota la ciutat amb voluntaris, amb diverses entitats, han acabat gestionant un cap de Setmana inoblidable.

La joventut Artística que col·labora amb el pregó. L'entitat Pa Vi i Moltó que prepara la botifarrada del dissabte. La Colla No Tinc Fred amb la banyada gegantera. La majoria de Calella Marxa que prepara les plantades de la desfilada del diumenge. El sopar espectacular de dissabte per més de mil persones, la brigada municipal, la policia local, ADF's i un llarg etc., quina satisfacció, quin privilegi que la història m'ha regalat poden ésser l'alcaldessa de tot aquest esdeveniment.

Quatre punts de trobada, a les plantades del diumenge, i les desfilades dels gegants per quatre carrers de la nostra ciutat. Anselm Clavé des de la Plaça dels Eucaliptus; la Bruguera des de la Plaça Catalunya, des de la Plaça dels Països Catalans, i el carrer Església i Jovara des de la Plaça de L'Església. Quatre rius. Com canta en Raimon, Quatre rius de sang. Símbol de catalanitat i de pàtria. De Salses a Guardamar, de Vinaròs a Palamós, més de 300 colles geganteres del nostre país. Milers de persones que amb el seu dia a dia, mantenen la flama de la pàtria. La llengua, la cultura, les tradicions... Que és una Nació?? Una nació és un territori amb una història, una llengua i una cultura comuns, ens deien fa anys. Doncs això. Una nació, de la que Calella ha pogut ésser capital cultural per uns dies.

I davant d'aquesta riuada, 10 o 15 persones que els motiva més la "bronca", la discrepància. Que són capaces d'ignorar l'esforç col·lectiu, el treball de dos anys, com de manera magistral va explicar el magnífic cap de colla dels geganters de Calella. Per una dotzena mal comptada, l'important era l'acritud, el poder tornar cap a casa amb la satisfacció d'haver rebentat un acte.

Davant d'això uns assistents absolutament entregats al respecte que els hi produïa aquesta organització de tot un poble que han treballat dos anys per construir un esdeveniment a on la cultura, el civisme i la fortalesa de País estava per damunt de tot. Quina gran lliçó!!!

A tots els que heu fet possible l'èxit dels actes d'aquests 3 dies, moltes, moltes, moltes gràcies.

dijous, 2 de maig de 2013

INTERNACIONALITZAR CATALUNYA

Aquest cap de setmana passat hem gaudit de tres dies a París, a casa de familiars d’uns familiars. Fills i nets de l’exili català, amb molt de mestissatge amb els veïns del nord. Per casaments, per integració. Les primeres generacions, els fills d’emigrants, en general conserven el català com a llengua, si més no el comprenen. Tots en general han mamat dels avis, un gran respecte per Catalunya. En general són persones d’idees progressistes i properes al Partit Socialista, sigui línia Hollande, Segôlen, o Melanchon.

Vàrem fer una llarga sobretaula, i de manera inevitable, el tema de la independència va ser el centre de la tertúlia, i en aquest sentit, ens varen advertir de dues coses que si més no ens han de preocupar:

· Els mèdia espanyols han aconseguit que a França es divulgui que els catalans (que som els rics) volem deixar de ser solidaris amb la resta. I això a França està molt mal vist.

· I també, parlar a França de nacionalismes és equiparar-nos amb moviments molt dretans.

El primer el de la falta de solidaritat dels catalans, va caure amb l’exemple del PER d’Andalusia i el segon calia aprofundir amb elements històrics . Quatre idees que varen acceptar de primeres:

· Si desprès de 30 anys de polítiques de subsidi, unes regions no han canviat, cal canviar les polítiques.

· No podien entendre que un pagès – jornaler a Andalusia i d’altres regions amb vint-i-pocs dies de treball tingues 10 mesos de subsidi d’atur. Per la seva mentalitat nacional, és impensable les diferències de drets interiors.

· Els 16.500 M€ (descomptada la solidaritat ) que surt de Catalunya i que no tornen, 47 M€ diaris

· I el nostre darrer exemple, va ser el de l’ensenyament. Un ordinador per alumne a les regions subsidiades, i les regions solidàries, els alumnes comparteixen ordinadors.

El que vàrem aprendre els catalans a la conversa, és que hem de fer molta pedagogia, parlar poc de principis identitaris, i parlar molt dels drets i deures de tots plegats. I, per exemple, com ha fet santament aquesta setmana el nostre govern, explicar sense embuts que de la relaxació del dèficit de l’estat, no servirà per l’estat del benestar. No servirà per minorar els efectes de les retallades en polítiques socials, en ensenyament i en sanitat, o per exemple en casos com els de la Dependència a on el govern del PP retallarà 1447 milions d`€, doncs No. La relaxació del dèficit servirà per mantenir les despeses militars, o bé seguir mantenint els ministeris sense cap competència per no mencionar les grans partides pressupostàries per les obres i manteniment de les ambaixades espanyoles. Que dels 33.000 milions d’euros que la “generositat” de l’Angela Merkel dona a l’Estat Espanyol, 1.000 milions seran per les autonomies, es a dir per les polítiques socials, i la resta, 32.000 milions per les competències de l’estat.

Llàstima de no saber aquesta dada el divendres mentre dinàvem a París. hagués estat una dada definitiva.