dilluns, 20 de maig de 2013

Que esta passant a Catalunya (III)

El dret d’un poble a decidir quina vol que sigui la seva relació amb l’Estat, amb Europa o amb el mon ja forma part d’un discurs que s’ha incorporat irremeiablement al nostre dia a dia. L’onze de setembre de 2012 vam començar un camí que ja no te tornada cap a un destí que ha de marcar un abans i un després en la història de Catalunya.

En aquest tema , Espanya mostra la seva pitjor cara: fa tot el possible per desestabilitzar el procés cap a la transició nacional de Catalunya i fer-lo descarrilar. Això no ho podrem canviar, ens hi haurem d’acostumar i ho haurem d’assumir. La realitat de l’Estat espanyol és molt dura i intolerant; el nostre cas no és el mateix que d’altres llocs d’Europa.

Ens cal una bona capacitat de resistència i voluntat de seguir endavant. Necessitem majories solides. Existeixen divergències entre els diferents partits. No aconseguirem unanimitats, però podem aconseguir majories solides.

Ens hi juguem molt més que la nostra identitat com a país. Aquesta batalla és una lluita per la supervivència i pel progrés de Catalunya. Si la perdem, quedarem diluïts en un altre projecte que no és, precisament, gaire il·lusionant.

Aquest és un projecte transversal. Hem de saber explicar amb el màxim nivell de detalls quins han de ser els passos i es instruments per concretar-lo. Esgotar cada fase per aconseguir legitimitat. Saber posar en valor els processos del Quebec i Escòcia.

No anem contra ningú. Volem escriure la història que escriuen els guanyadors. Volem ser guanyadors. I no volem que hi hagi perdedors. La nostra serà una actitud de diàleg i negociació per intentar arribar a acords, a dins i a fora de Catalunya, però no a canvi de dissoldre l’opció que el poble català pugui decidir el seu futur.

El procés sobiranista es veu afectat pel joc brut dels nostres adversaris. Per què aquests atacs no ens tombin hem de ser capaços de fer pinya dins de Catalunya i mantenir la confiança entre nosaltres.

Catalunya viu una situació límit. La seva gent pateix l’atur i les retallades desproporcionades que ens obliguen a fer si no volem ser abatuts. I en canvi generem prou recursos perquè això no hagi de ser així.

Hem volgut negociar un millor encaix amb l’Estat amb l’Estatut del 2006 i un sistema de finançament més just. I aquest Estat ens ha respost desplegant una ofensiva de recentralització política, amb ofec financer i amb la perpetuació del dèficit fiscal que fa que cada dia marxin de Catalunya 45M€ que no tornen.

Hem de fer un pas endavant. Necessitem eines d’estat si volem garantir el progrés i el benestar dels catalans. Catalunya no és viable com a autonomia, però és perfectament viable com a Estat sobirà.

La relació entre política i ciutadania no passa pel seu millor moment. Ja hi ha qui s’ha cuidat de que sigui així. Que no ens distreguin!

La diferencia i la disparitat d’opinió formen part de la base de la democràcia. La discussió política es bona sempre que es faci des del respecte i la tolerància. Els ciutadans tenen dret a criticar l’acció de govern quan creuen que no és la més adequada. Però hi ha qüestions en les que no podem anar separats. Hem d’assumir quin son els avantatges i els riscos d’esdevenir un estat sobirà. Hem de remar junts per construir i consolidar instruments d’Estat (hisenda pròpia, transformació de l’Institut Català de Finances en un banc públic, un model policial propi, un nou sistema de beques...) i hem de treballar pel reconeixement internacional. En aquestes qüestions, no podem anar per lliure.