dimarts, 27 de novembre del 2012

Ha guanyat el poble

Passades unes hores de la jornada electoral toca analitzar, amb el cap fred, els resultats inesperats d’una convocatòria atípica.

Les valoracions que es puguin fer “a toro passat” poden ser diverses depenent de la lectura que interessi a cadascú. No seria bo quedar-nos amb el tòpic que ens diu que a les nits electorals tothom ha guanyat. Ni tothom ha guanyat, ni tothom ha perdut.

Aquest dilluns el debat polític s’ha dividit entre els qui consideren que ha sortit un Parlament plural i els que creuen que ha sortit un Parlament fraccionat. Certament, la línia que divideix una posició de l’altre és prima.

Els resultats obtinguts per Convergència i Unió no han estat els esperats, cert. De fet crec que és una victòria amarga, però cal tenir en compte la duresa dels últims dos anys de govern. Ha estat necessari prendre decisions impopulars pel be del país, i aquest tipus de decisions –no ens enganyem- passen factura. Us imagineu quin resultat podria obtenir el Partit Popular si demà se celebressin eleccions generals anticipades?

També és de justícia que recordem els atacs que CiU ha rebut per part de la caverna mediàtica espanyola, una estratègia de joc brut coronada per la publicació del misteriós “esborrany” publicat per el diari El Mundo, director del qual es vantava en un tweet de la influència que el seu mitjà havia tingut sobre els resultats electorals a Catalunya. La denuncia esta posada, però el mal, ja esta fet. Abans els tancs es veien directament ara són de paper, no ho dubteu.

Aquells que esperaven el dia 26 de novembre amb l’esperança de recuperar la normalitat, s’han vist sorpresos per declaracions com la de Maria Dolores de Cospedal, anunciant el fracàs del moviment sobiranista català i ignorant la remuntada de les opcions independentistes, o les d’Albert Rivera, demanant la dimissió del candidat guanyador de les eleccions. Tot plegat, un autèntic joc dels disbarats que esdevé una mostra més de baix nivell institucional.

Però si ens allunyem de les fantasies electorals dels qui parlaven de quimeres, ens adonem de com és de diferent la realitat. D’entrada, la victòria, indiscutible, de CiU. A partir d’aquí podem fer diverses lectures.

CiU ha guanyat les eleccions amb 1.112.314 vots. Més del doble dels vots aconseguits per la segona opció més votada. Els partits que defensen la sobirania de Catalunya (CiU, ERC, CUP) han aconseguit 1.734.852 vots. Les formacions que defensen la convocatòria d’un referèndum per un estat propi per Catalunya (CiU, ErRC, IC-V, CUP) 2.093.709. Mentre que aquells que rebutgen el referèndum i aposten per la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat espanyol (PSC,PP,C’s) sumen un total de 1.269.455 vots.

Si tenim present que el president va convocar les eleccions per permetre que el poble expresses la seva voluntat a les urnes després de la manifestació de l’onze de setembre, algú amb un mínim de sentit comú s’atreveix a considerar que la iniciativa d’Artur Mas ha estat un fracàs?

Ara cal un govern estable , és l’hora d’arremangar-se i de que expressions com “estarem al costat del poble “ i “farem país “ vol dir també esser corresponsables de les decisions del dia a dia també. Pel bé del País, és a dir de tots.

divendres, 23 de novembre del 2012

Espanya sense Catalunya, o Catalunya sense Espanya


 
Som a les portes d’una nova jornada de reflexió, aquell dia que algú va creure necessari per donar unes hores als electors per processar tota la informació rebuda durant els quinze dies de campanya i poder prendre una decisió, i que acaba essent aquell dia en que els candidats son fotografiats en les situacions més quotidianes com si tinguessin la necessitat de demostrar que son humans.

Sigui com sigui, es una jornada en que podem gaudir del luxe de la descompressió, mentre esperem la trobada periòdica amb aquelles urnes que espanten als defensors de la “unidad nacional”. L’aturada de l’intens bombardeig de missatges que ens han estat arribant per terra, mar i aire ens permet una reflexió més tranquil.la sobre tot el que s’ha dit i hem sentit les dues últimes setmanes que, en aquesta ocasió, no és poca cosa.

Tot i que, vistos els debats televisius puguem pensar que encara hi ha qui no se’n ha adonat, l’eix d’aquesta campanya ha estat el dret a decidir i això ha provocat una autentica riuada de tinta en articles de diversa procedència intentant fer-nos entendre si seria o no viable un Estat català.

L’última demostració ens ha vingut de l’Instituto de Estudios Economicos que, en temps de descompte, s’ha volgut afegir a la “festa” donant a conèixer el seu punt de vista sobre la viabilitat o no de Catalunya fora de l’Estat espanyol. Fins aquí, res a dir. No seré jo qui posi en dubte la capacitat dels seus membres d’analitzar els escenaris econòmics i, ja se sap que, en matèria d’economia, hi ha tantes interpretacions d’una mateixa realitat com realitats estem disposats a interpretar. El que sota el meu parer es podria haver estalviat l’Instituto de Estudios Economicos, és posar en qüestió el nivell intel·lectual dels catalans quan afirma, sense vergonya, que el poble no entén el que esta passant.

Durant la presentació de l'informe, Clemente Polo, catedràtic de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor del document, va qualificar d'"aventura bàrbara" la independència de Catalunya, i ha assegurat que "sorprèn que persones que quan es posen davant d'un micròfon diuen ser civilitzades i raonables" s'hi hagin "embrancat". Algú dubte que parla del president Mas?

En un altre moment de la seva intervenció, no ha dubtat a dir que el poble segueix als seus líders perquè no entén el que esta passant.

Senyor Polo, m’haurà de permetre que li recomani que busqui un moment per aixecar la seva mirada del full de càlcul i el “PowerPoint” i faci un cop d’ull al seu voltant. És molt possible que descobreixi les imatges de la manifestació de l’11 de setembre que han fet la volta al món. Veurà una immensa concentració de persones que saben molt be el que esta passant. Una magnifica representació d’un poble que no segueix al seu president -com vostè ha insinuat en la seva intervenció- sinó que fan costat al seu president, més enllà de les sigles polítiques amb les que ha arribat al càrrec. Si aprofundeix més, és molt probable que arribi a tenir dubtes lògics sobre si és Catalunya la que no seria viable sense Espanya, o seria Espanya la que no seria viable sense Catalunya. I si vol fer la prova del nou, preguntis perquè l’Estat està posant en marxa mecanismes que dubto molt que garanteixin un autèntic Estat de Dret.

En aquestes darreres hores encara veurem gestos i escoltarem manifestacions que l’únic objectiu és abatre la possibilitat de poder escoltar la voluntat del poble, mitjançant un referèndum, i de manera molt especial tot adreçat a la figura del líder que encapçala aquest full de ruta que és el President Mas.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra



L’acarnissament amb que alguns s’estan prenent aquesta campanya supera els límits que hem pogut veure des de la instauració de la democràcia fins al punt de deixar en ridícul a aquells que situaven la seva estratègia al límit de les línies vermelles que el sentit comú i la bona educació ens obliguen a respectar.

No per esperades ens deixen de sorprendre las maneres amb que la maquinaria de l’Estat es posa en marxa per difondre "esborranys" que no han vist ni aquells que n’haurien de ser els autors, a les ordres d’un ministre d’Interior que deixa palesa la seva discutible competència quan no es capaç d’imposar la seva autoritat per aclarir si algun agent de la policia espanyola, tant se val si de l’escala bàsica o d’elevat rang, ha redactat el qüestionat document a esquenes de la justícia.

La caverna mediàtica espanyola sembla decidida a fer costat a aquella Espanya en blanc i negre que per fi s’adona que a Catalunya passa alguna cosa – que no vol dir que ho hagin entès – i posen al servei de la casposa “unidad nacional” totes les eines al seu abast, incloent el diari que, encara avui, defensa que els atemptats del 11M a Madrid van ser obra d’ETA.

La generació que hem tingut l’estranya fortuna de veure renéixer la llibertat després de 40 foscos anys de franquisme, assistim sorpresos a la transformació de l’espectacle de la democràcia en el circ dels disbarats. Mentre els mon ens mira amb atenció, pels platós de televisió espanyols desfilen tota mena de presumptes savis disposats a competir en un joc on guanya aquell que la diu més grossa.

La ja maltractada lleialtat institucional, ha deixat finalment la UVI per passar a millor vida, deixant davant nostre un panorama desolador de difícil digestió pels qui, a contracor, seguim fidels al nostre compromís de garantir el dret d’un poble a decidir, de manera democràtica, pacifica i constructiva.

Fa ben pocs dies, el president Mas advertia que es produirien atacs contra la seva persona. No es va equivocar. No han tardat. Tampoc ens ha de sorprendre. És evident que la força amb la que el poble de Catalunya ha mostrat, aquesta vegada, la seva decisió ferma a prendre la paraula, -ho vulguin o no-, ha portat als estaments més grisos d’una Espanya addicte al passat, a dirigir la seva destral al cap més visible del que consideren un obstacle a la seva idea de nació; el seu president.

A aquesta campanya, com qui diu, li queden hores. Ara més que mai tenim la prova de que no és una campanya qualsevol. Ara ningú pot posar en dubte que no ens ho posaran fàcil. Ara és un bon moment per recuperar les paraules amb que el president Mas va prendre possessió ara fa dos anys; “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”.

dilluns, 19 de novembre del 2012

La meitat de la veritat; la pitjor de les mentides

 
El discurs de la permanència o no de Catalunya en el si de la Unió Europea en cas que esdevingués un estat propi s’ha convertit en un dels temes recurrents de la campanya electoral, amb discursos contraposats entre aquells que aposten per la continuïtat i els qui ho fan pel discurs de la por afirmant que una Catalunya amb estat propi hauria de renegociar la seva entrada a Europa. Com es pot demanar l’entrada a un espai dins del qual ja estem?

L’últim capítol l’hem viscut aquest mateix cap de setmana quan el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, durant una roda de premsa a Cadis, amb motiu de la seva participació a la cimera iberoamericana, després que ell mateix fa unes setmanes va manifestar que l’Europa que vol és la de les Nacions no la dels Estats.

Segons Barroso, un nou estat quedaria fora de la Unió Europea. Ara només ens queda esperar qui i quan llença un discurs contrari, com ja ve essent habitual des que aquesta qüestió es va incorporar al debat polític.

Interpretacions a banda, només hi ha una cosa certa en aquest debat, i és que no hi ha precedents que permetin prendre un punt de referencia des del qual establir quin seria el futur de Catalunya en el cas que optés per constituir-se en un estat, perquè estaríem davant d'un cas nou i no previst per la legislació europea.

Que Espanya ha posat en marxa la seva maquinaria diplomàtica per qüestionar la continuïtat de Catalunya dins d’Europa en un escenari com el que es perfila, és un fet evident, com ho demostra el doble discurs de Viviane Redding, vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària europea de Justícia, quan va rectificar les declaracions en que afirmava que "la legislació internacional no diu res sobre que un nou estat europeu hagi d'abandonar els organismes del quals havia format part com a part del seu antic país." Sembla evident que ningú esta en possessió de la veritat absoluta en aquesta qüestió i que el debat real no es produiria fins el mateix moment en que el poble de Catalunya decidís constituir un estat propi per la seva nació.

Som part d’Europa. Qui, a aquestes alçades, ens tancaria les portes de l’espai Schengen que implica la lliure circulació de persones, mercaderies i capital, i l’harmonització de la política exterior. Actualment, aquest espai el formen vint-i-sis països europeus, quatre dels quals (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa) no són membres de la UE.

I posats en el discurs de la por, no falten les referencies al fet que si Catalunya no fos membre de la UE deixaria de rebre els ajuts agraris de la PAC i del Fons de Cohesió. No ho podem negar. Seria així, si. Però aquest discurs no es pot deixar a mitges segons la conveniència de qui el pronuncia. S’ha de dir, també, que actualment Catalunya és contribuïdor net a la UE, és a dir, paguem més a Europa del que rebem. En altres paraules, encara disposaríem de més recursos per dedicar al sector agrari català. Per tant, de que hem de tenir por.

Un cop més ens trobem davant de posicionaments basats, únicament, en suposicions. No hem d’oblidar que, formalment, ningú ha proposat la proclamació unilateral de la independència per a Catalunya. L’ única cosa que realment s’ha posat damunt de la taula és la proposta de celebrar un referèndum mitjançant el qual els ciutadans de Catalunya puguin expressar la seva voluntat. El resultat d’aquest referèndum que se’ns nega, podria ser un si a un estat propi, però també podria ser un no. De que tenen por? De la democràcia?

dijous, 15 de novembre del 2012

Por, de què?


El president Mas intenta combatre el setge de la por amb que alguns candidats propers a l’Espanya en blanc i negre intenten neutralitzar l’efecte 11S. Personalment recomano efusivament aquest tipus de lectura. Rés és més convenient en una situació com la que vivim. Tenir tota la informació, ens dona la possibilitat de contrastar i decidir. I això no te preu.

El President parla d’internacionalitzar la nostra economia. Mirar més enllà dels Pirineus. Allò que sembla que preocupa tant als qui no es conformen sabent que Catalunya és Espanya, i volen deixar clar que Catalunya és d’Espanya. No ens ha d’estranyar. Mentre De Guindos s’escarrassa en intentar convèncer Europa que Espanya no necessita un rescat (encara), en plena recessió econòmica, el pes de les exportacions, a Catalunya, cada cop és més gran i l’any passat vam tenir un saldo comercial positiu de l’1,8% del PIB amb l’exterior”. En els darrers dos anys les exportacions catalanes han crescut un 10% cada any, superant la mitjana mundial. Aquesta dinàmica, aquest 2012, es manté ja que només els primers mesos de l’any dúiem un creixement del 6-7%, el que suposa que les exportacions catalanes augmenten més que les de la resta de l’Estat. L’any passat, l’exportació catalana a la Xina, la Índia, el Brasil i Rússia va augmentar un 20%. Catalunya ocupa la novena posició en el rànquing del grau d’obertura exterior, d’entre els 27 estats membres. Aquesta és la Catalunya a la que Esperanza Aguirre vaticina un futur de “república bananera”. Que dolenta és l’enveja i que traïdora la ignorància.

I és en aquest punt quan, el català emprenedor, assumeix el rol de la publicitat d’un conegut banc català quan diu “alguna cosa no hem fet be”. Perquè conformar-nos, no va amb nosaltres. Volem més presència d’empreses catalanes en els mercats de més potencial de creixement fins a duplicar-la en els dos pròxims anys. Volem més polítiques de captació d’inversió. L’any passat es va doblar la inversió industrial respecte el 2010. Volem més turisme estranger, més i millor recerca en R+D+I, més i millor formació professional i formació contínua. Volem créixer, i això no ho farem amb una ma lligada a l’esquena.

Volem ser el centre logístic de la mediterrània i del sud d’Europa. Necessitem el corredor del mediterrani que ens neguen per activa i per passiva. Volem tenir el model portuari que correspon a una Catalunya decidida a ser un Estat d’Europa. Volem establir sinergies entre les marques Barcelona i Catalunya. No volem aprimar la nostre xarxa d’oficines comercials, com proposen des del Partit Popular.

Només hi ha dues maneres d’aconseguir el nostre objectiu; amb una majoria simple que ens obligui a negociar cada pas, o amb una majoria ferma, que ens permeti avançar amb la seguretat que dona tenir l’aval del poble de Catalunya. No cal que us digui quina és la més rapida i efectiva.

dilluns, 12 de novembre del 2012

LES PENSIONS ESTAN ASSEGURADES

“Amb un estat propi, les pensions poden arribar a ser, fins i tot, una mica millors” (Artur Mas, 24/10/12)

dimarts, 6 de novembre del 2012

"Intel.lectuals" Espanyols

Diumenge passat, mentre molts catalans esmorzàvem mentalitzant-nos de l'arribada del principi de la fi d'un pont de quatre dies, la premsa ens sorprenia publicant un manifest en que tres centenars d'intel·lectuals es posicionaven sobre les ànsies de llibertat del poble català

La forma banal amb que sovint fem servir la paraula "intel·lectual" fa que perdem de vista el seu veritable significat. Qui és i qui no és intel·lectual? Qui decideix qui és "intel·lectual"? Aquest podria ser l'inici d'un debat infinit que podem escurçar tirant de diccionari; "Intel·lectual", del llatí intellectualis. Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació.

Estareu d'acord amb mi en que no es pot incloure en la definició d'intel·lectual que ens dona el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, persones que opinen sense entendre el que esta passant a Catalunya, com ho demostra el fet que atribueixin la situació actual a una dèria de Convergència i Unió i del govern català, ignorant el clam social que ha portat a la convocatòria d'eleccions i a la decisió del Parlament de Catalunya d'encarregar, al pròxim govern, un referèndum per conèixer l'opinió de la ciutadania i ignorant el procés iniciat l'any 2006, quan el Tribunal Constitucional va revocar part d'un estatut referendat pel poble de Catalunya i aprovat pel Parlament i les Corts Generals.

Els termes amb que el manifest parla de federalisme, be podria ser entès com una invitació a revisar l'Estat de les autonomies. Com, si no, podem entendre que ens parlin en aquests termes personatges com Luis Carlos Croissier, Juan Manuel Eguiagaray o Carlos Solchaga, històrics alts càrrecs a les ordres de Felipe Gonzalez, líder d'un PSOE al que no recordem, precisament, per la seva actitud de reconeixement de la nació catalana. Com tampoc trobarem motius que ens facin confiar en les seves actituds obertes cap a Catalunya del novel·lista Felix de Azúa, exdirector de l'Instituto Cervantes de París i impulsor de Ciutadans de Catalunya, aquella plataforma cívica i cultural impulsada per un grup d'intel·lectuals catalans oposats al nacionalisme català, que consideraven que les posicions no  catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Aquesta plataforma seria, més endavant, la impulsora del partit Ciutadans, d'Albert Rivera. No hem d'oblidar que Azúa es qualifica a si mateix com a exiliat de Catalunya d'on, diu, va marxar per evitar que la seva filla fos adoctrinada en l'odi a Espanya.

Podríem seguir repassant la llista de quasi tres-cents "intel·lectuals" fins a arribar a la farmacèutica de Sevilla, a qui segurament avui ja coneixen més persones de les que habitualment li encarreguen una capsa de frenadol.

Diuen que tot te la seva part positiva i, en aquest sentit, jo em quedo amb aquesta frase inclosa al manifest: Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir.

Bé, anem bé. Això és exactament el que volíem sentir en boca de Felix de Azúa o del conjunt dels sota-signants. A poc a poc van entenent la importància del que vol dir i representa la democràcia.