dilluns, 30 de setembre del 2013

Fer-ho bé, per fer-ho possible



Aquesta que ara acabem és la setmana de la política en majúscules. Ha estat la setmana del Debat sobre l'Orientació Política General del Govern, allò que abreviem com a Debat de Política General i que les TIC s'han encarregat de reduir a #dpg.

El de l'any passat va ser un dels més transcendentals de la història, després que el president Mas convoqués eleccions anticipades en resposta al clam ciutadà de la Diada del 2012. Però qualificar aquest com un debat més, seria una tremenda injustícia. Aquest no ha estat un debat més.

El Debat de Política General (DPG) celebrat aquesta setmana al Parlament de Catalunya s'ha desenvolupat en un moment històric de transcendència evident. Ha estat aquell en que el Parlament de Catalunya, en tant que reflex de la societat catalana, ha fet un pas ferm per deixar enrere allò del "què volem ser?" per començar a escriure la història. I serà aquesta història la que jutjarà si hem estat dignes d'aquest moment.

A totes les nacions, tard o d'hora, els arriba el moment de fer un pas endavant i reclamar un estat propi. Aquest moment havia d'arribar a Catalunya. Aquest moment és ara.

Si tenim la fortuna de ser els escollits per viure aquest moment és, en bona part, gràcies al pòsit que ens han deixat un munt de generacions que ja no hi son. No els podem fallar. Com no podem fallar a les generacions que vindran. Si no aprofitem aquest moment, les generacions futures no ens ho perdonaran mai. No podem fer ni un pas enrere, ni podem fer un pas en fals. L'obsessió de Convergència i Unió. 

No han faltat les veus (les de sempre) que han atribuït al dret a decidir una suposada divisió entre catalans. Solen ser els mateixos que des de Madrid diuen que es trencarà abans Catalunya que Espanya. Son aquells que quan se'ls proposa diàleg, es tanquen en el discurs de la por, la resignació i l'amenaça. I així no es construeix un futur. Parlar de dret a decidir és parlar de democràcia i la democràcia, mai divideix. La democràcia s'expressa en les urnes, i les urnes no son mai un problema, sinó una solució. 

No ens deixem enredar per qui demana treballar per la majoria silenciosa quan en realitat el que busca és silenciar la gran majoria. El Grup Parlamentari de CiU no fa sinó complir un programa electoral i complir amb el compromís assumit amb els electors no és un deliri, és una obligació. Com és una obligació buscar el suport necessari per poder tirar endavant, des del Parlament, allò que les persones ja està tirant endavant des del carrer.

Aquest és el compromís de CiU; fer-ho be, per fer-ho possible.

dijous, 19 de setembre del 2013

Memòries i mirall de la transició


Les persones que vàrem tenir la sort de viure amb més o menys intensitat, amb més o menys proximitat la transició democràtica dels anys setanta i que ara tenim el privilegi de viure la transició nacional de la dècada present, ens és molt difícil no fer comparacions.

Als anys 70, hi havia un fort consens a l’entorn de tres lemes, que l’Assemblea de Catalunya va saber popularitzar. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.” Els partits polítics, en molts casos poc estructurats i organitzats, amb clares excepcions, varen saber acceptar, alguns més que d’altres, que la societat civil portes la veu cantant en tot el procés. Associacions de veïns, entitats culturals, partits polítics i organitzacions sindicals en conformaven la principal composició. Tots a una. Els partits polítics també.

No podem oblidar algunes discussions importants al si de l’Assemblea de Catalunya, a l’entorn del retorn del President Tarradellas, del paper de la Coordinadora de Forces polítiques, etc. Però si hi havia un element comú, era l’absència total i absoluta d’enfrontaments gratuïts, dels que dividien més que no ajuntaven, dels que volien posar l’accent en la diferència i no en el que era comú.

Personalitats de la talla i tarannà polític de Miquel Sellarés, Pere Portabella, Agustí de Semir, Josep Benet, Joan Colomines, Lluis Maria Xirinacs, Jordi Carbonell, i un llarg etc, entre persones independents, intel·lectuals, professors, escriptors, pintors, varen ser capaços de marcar un tarannà d’un rigor democràtic, d’un posar en valor, primer de tot, els valors democràtics, i d’una praxis de respecte a les institucions, que en bona mesura ara enyorem.

Però no solament això. Líders dels partits polítics hegemònics en aquell moment, Joan Raventós, Pallach, Antoni Gutiérrez (Guti), Gregori López Raimundo, Trias Fargas, Heribert Barrera, Josep Solé Barberà, Jordi Solé Tura, Josep Andreu Abelló, Joan Coll i Alentorn, i un llarg etc., eren tot homes, perdó, senyors de la política. I en el seu discurs, en la seva praxis, hi havia la voluntat de buscar elements de coincidència i no d’enfrontament. De sumar i no de dividir.

I tots aquests elements varen fer possible que ningú poses en dubte els eixos essencials de la transició democràtica del país. Ja aconseguits els objectius, i solament desprès d’això, algunes persones es varen desmarcar, per voluntat d’anar més o menys enllà. Per exemple Heribert Barrera no va voler votar la Constitució de 1978. Però, quan va prendre aquesta decisió, el camí principal ja estava fet.

Fem ara un salt fins al 2013, i podrem veure que en bona part el panorama és absolutament desolador. Quina poca talla política! Quant de tactisme! Quant de cinisme!

És evident que Pere Navarro, no és ni el Joan Raventos ni en Pallach, igual de clar és la comparació entre Joan Herrera i l’Antoni Gutierrez (Guti) o el Gregori LòpezRaimundo , amb aquests perfils polítics Navarro-Herrera , que anteposen el tactisme i la demagògia política al País,malauradament la memòria del passat no té res a veure amb la poca alçada política d’alguns protagonistes de la política actual.

Ara més que mai cal que tots plegats sumem la voluntat per exercir la democràcia i està al costat del President Mas, només això podrem construir el nostre futur.

Molt sovint cal mirar al passat i aprendre del nostre propi mirall.

dilluns, 9 de setembre del 2013

11S: TRAM 501




Un any més ens trobem davant de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, que, novament, serà una Diada especial.

La Festa Nacional de Catalunya va prendre, l’any passat, un nou significat. L’onze de setembre de 2012  va significar un punt d’inflexió en la nostra història recent. El poble de Catalunya va sortir al carrer disposat a demostrar que la democràcia no s’ha d’expressar un cop cada quatre anys, sinó que ha de ser la manifestació lliure i permanent d’uns ciutadans que volen expressar la seva voluntat i exigir els seus drets.

Des d’aleshores, l’onze de setembre ja no és només una data en què recordem la nostra història i refermem el nostre present, sinó que, a més, reivindiquem quin volem que sigui el nostre futur com a nació.

Amb aquest esperit, el reconstituït Parlament de Catalunya va aprovar la seva primera llei, el 12 de juny de 1980, en què es deixava constància que la Diada Nacional de Catalunya és la “Festa en la qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur”.

En jornades com aquesta, per damunt del desig -compartit o no- d’independència, ha de prevaldre el dret d’un poble a decidir el seu futur. I és en jornades com aquesta que hem de recordar que un poble viu és aquell que combat amb il·lusió el seu destí.

Aquest onze de setembre us animo a treballar, com cada dia, per expressar la voluntat d’un poble, agafant-nos les mans, i expressant el nostre desig d’escollir la nostra pròpia via.

Que tingueu una bona Diada. Visca Catalunya!