divendres, 26 d’abril del 2013

Què està passant a Catalunya? (2)

Quan sentir parlar de crisi econòmica, agencies de qualificació, primes de risc i contenció pressupostaria es converteix en una mena de cançó de l'enfadós que tots ens resignem a taral·lejar a tota hora, correm el risc de perdre de vista altres crisis que, si be no son provocades estrictament per la situació econòmica, aquesta esdevé un caldo de cultiu de conseqüències devastadores. M'estic referint a la crisi política i institucional. Aquella que debilita greument les institucions que ens representen; el màxim exponent de la democràcia.

Hi ha joc brut. N'hi ha, i n'hi haurà. Atacar un càrrec públic amb acusacions falses o poc fonamentades, provocant un linxament mediàtic abans, fins i tot, que un jutge es pronuncií, destruir una persona sense necessitat d'aportar proves en la seva contra, és massa fàcil. Els òrgans pertinents s'encarregaran -o així hauria de ser- de fer la seva feina amb aquells que volen confondre la ciutadania amb falses acusacions i que ens volen portar al fangar. Son situacions que no desitgem, però que no poden justificar cap tipus d'irregularitat ni manca d'honestedat, ni dins de Catalunya ni dins de Convergència. Hem de ser exemplars com a país, com a societat, com a institucions i com a persones. No és només un desig, és una necessitat.

No podem permetre que les ganes d'algú de veure'ns fracassar ens facin perdre de vista els nostres propis errors. La funció individual pot ser més un problema que una solució, però tant problema seria no assumir la nostre pròpia responsabilitat com mantenir una actitud passiva davant de qualsevol traveta interessada.

Hem d'exigir transparència perquè surti tot el que hagi de sortir. Fermesa per assumir les conseqüències que siguin necessàries quan ens equivoquem. I hem d'exigir reparació d'aquelles accions injustes que a qui més perjudiquen és a la nostra societat.

El Govern de Catalunya no es resigna a ser espectador de les mil i una accions que l'aparell de l'Estat o partits que tenen malentès el concepte d'oposició, sigui capaços d'impulsar per fer-nos caure. No faltarà qui ens intenti convèncer que des del Govern de la Generalitat no s'actua per frenar aquesta situació de crisi institucional. El Govern de Catalunya i, especialment, el seu President, no s'amaguen quan van maldades. No ens agrada comparèixer en pantalles de plasma. Des de la Presidència s'ha creat una comissió formada pels màxims responsables dels organismes encarregats del control institucional del nostre país que ha elaborat un informe sobre quines han de ser les bones practiques que han de regir l'activitat pública i de regeneració democràtica de Catalunya.
També, des dels partits polítics, hem de ser capaços de posar-nos d'acord per desbloquejar la llei electoral, ens hem de sotmetre a auditories internes, establir una metodologia comptable única i acceptar el control permanent d'un auditor assignat per la Sindicatura de Comptes.

Tenim organismes de control; potenciem-los! Ens hem de comprometre amb la regeneració democràtica i lluitar plegats contra el frau fiscal. Tots els partits polítics, tots, hem de ser capaços d'acabar amb la cançó del "i tu més". Tenim un compromís amb la ciutadania i, tant des del govern com des de l'oposició, cal que fem un exercici de responsabilitat i respecte a aquells que ens han donat el mandat de les urnes.

Tot això també està passant a Catalunya.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Què està passant a Catalunya ? ( 1 )

És propi de la condició humana buscar culpables a les situacions que ens son perjudicials, deixant-nos portar per l’instin d’assenyalar aquell que, sense coneixement de causa, ens assembla que ens ha portat pel mal camí.

Ens costa assumir la nostra part de culpa –per petita que sigui- com ens costa fer el petit esforç de mirar al nostre voltant i fer-nos una idea de com hem arribat fins aquí.

Lluny dels brots verds que algú ens va voler fer combregar amb rodes de molí, tots tenim clar que vivim els efectes d’una recessió econòmica que s’ha fet persistent en el temps i que Catalunya ha de sortejar amb una ma lligada a l’esquena.

Europa no reacciona com caldria esperar en reacció als canvis que s’estan produint en altres llocs del món i s’estanca en una actitud malaltissa d’austeritat sense pietat, mentre Espanya, desbordada i desprestigiada, s’aferra a la seva actitud altiva i intolerant buscant la seva força en el centre peninsular i obsessionada en mantenir l’”statu quo” renunciant a aprofitar les forces motrius que li poden proporcionar comunitats com Catalunya.

Europa i Espanya representen una tenalla per Catalunya. Tal com va dir el president Mas, “hem de sortir d’aquesta tenalla, tot i que tenim poques eines i molts deutes”.

El dinamisme propi de l’economia catalana ens ha permès sortir endavant de totes les dificultats que se’ns han plantejat. En tenim poques, però tenim eines. Unes eines que des de l’acció de govern s’utilitzen amb precisió per mantenir la nostra competitivitat. Els de fora compren els nostres productes i serveis, ens visiten i inverteixen a casa nostra; Nissan a la Zona Franca, Ikea a Valls, Audi a Martorell, General Electric a Sant Boi de Llobregat, el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona... Tenim eines, però ens en calen més.

El benestar dels ciutadans de Catalunya no és viable mentre es continuï la centralització de competències, l’ofec econòmic, el dèficit fiscal, els recursos al Tribunal Constitucional a l’Euro per recepta, a les taxes judicials, als impostos sobre els dipòsits bancaris, als horaris comercials... La Transició Nacional no solucionarà tots els nostres problemes d’un dia per l’altre, però ningú pot posar en dubte que és una aposta col·lectiva per definir un futur millor per Catalunya.

Catalunya te deutes. Catalunya te molts deutes. Des de l’any 1980 cap Govern de la Generalitat i molt pocs ajuntaments catalans s’han vist en la necessitat de reduir els seus pressupostos. El Govern Tripartit no va tenir el valor d’afrontar aquesta situació i, l’actual Govern, ha de fer front a les mesures que li pertoquen i a les que haurien d’haver pres governs anteriors.

En només dos anys, el Govern ha reduït la seva despesa ordinària en més de 4.000M€, o el que és el mateix, 5,7M€ cada dia.

No cal ser un expert en finances per veure que s’ha fet un esforç titànic. Però no és suficient. Tenim per davant dos anys en que els esforços hauran de continuar. Venen temps molt durs. Cal que reduïm la nostra dependència del govern espanyol. Mai no havíem tingut un grau de dependència financera de l’Estat espanyol com el que tenim ara. I tot a causa –en part- de la despesa pública dels anteriors governs però principalment de l’espoli.

El dèficit fiscal que patim cada any, la diferència entre el que Catalunya paga i els serveis i inversions que rebem, és de 16.409M€. 45M€ al dia. Podríem construir un hospital cada dia!

Entre els anys 1986 i 2009, Catalunya ha aportat a l’Estat 289.724M€, que NO han tornat!

Espanya deu a Catalunya 11.000M€ entre deutes pendents i despeses de més que la Generalitat ha d’assumir per culpa de decisions estatals.

El Govern de Catalunya esta fent tots els esforços necessaris per mantenir l’estat del benestar. Un estat del benestar que en cap cas s’ha de posar en risc. És la columna vertebral de la nostra societat. I ho esta fent mentre el Govern espanyol dilueix el seu dèficit per fer millor cara davant d’Europa, centrifugant-lo cap a les comunitats autònomes, fent un repartiment injust clarament perjudicial pels catalans i reduint les transferències a les comunitats autònomes mentre augmenta els seus ingressos incrementant impostos com l’IVA. Mentrestant, a Catalunya, hem d’ajustar els pressupostos amb menys ingressos provinents de l’Estat, menys ingressos fiscals a causa de la crisi i assumint més despesa social.

Això, és el que esta passant a Catalunya.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Dempeus, i amb el cap ben alt

Sempre he pensat que els dies son com petits fotogrames d’una pel·lícula que, un cop sumats, ens permeten veure la seqüencia d’imatges que formen la nostra vida. Depenent de quin conjunt de fotogrames escollim, ens podrem fer una idea del que ha estat un moment concret del nostre pas per aquest món.

Això que és vàlid per a les persones, també ho és per a les empreses, les institucions i els governs. I així, en algun moment, a algú li va semblar que recollir i ajuntar els 100 primers fotogrames d’una legislatura ens serviria per saber si la trajectòria d’un govern és més o menys adequada.

No deixa de ser agosarat pensar que en 100 dels 1.460 dies de que consta una legislatura ens puguem fer una idea de la gestió d’un govern, però hem de reconèixer que en els moments que estem vivint, 100 dies poden ser tota una pel·lícula, i no precisament d’humor.

Dimecres passat el president Mas va comparèixer en roda de premsa (d’aquelles de sempre, en que els periodistes poden preguntar) per fer un balanç de com el govern ha afrontat els 100 primers dies de legislatura. Va ser una sessió llarga, de més de dues hores, incloent les preguntes de la premsa. Hi va haver temps per dir i escoltar moltes coses. Però hi ha algunes dades que resulten especialment “cridaneres” i que, si hi parem atenció, ens poden servir per entendre moltes coses a –priori- incomprensibles.

Si ve la compareixença del President havia de servir per fer balanç dels 100 primers dies de legislatura, es fa necessari retrocedir fins al 2010, per entendre com hem arribat fins aquí. I no per criticar al govern anterior. Simplement per tenir clar quina va ser la situació de partida amb que es va trobar el govern de CiU.

El 2010, el dèficit va ser el doble del que s’havia dit. Va ser del 4,57% del PIB, en lloc del 2,5%. Per què ens entenguem, no van ser 4.875M€, sinó 8.911M€, i el compromís de despesa amb càrrec a exercicis futurs van passar dels 25.543M€ de l’any 2006, als 79.502M€ l’any 2010. No cal ser un expert analista en macroeconomia financera per adonar-nos de que el panorama, més que convidar a governar un país, convidava a sortir “cames ajudeu-me”. I van arribar les retallades.

Catalunya representa el 17,5% de la despesa total de les comunitats autònomes però, alerta, l’ajust que ha fet ha estat del 24,33%. Ha estat la comunitat que ha fet un ajustament més gran en els darrers dos anys, reduint el dèficit del 4,02 a l’1,96%; un ajust de 4.139 milions d’euros.

El 71% de l’ajust de totes les administracions públiques l’han fet les comunitats autònomes, i això que representen el 33% de la despesa total, mentre que l’Administració de l’Estat -que representa un 53,3% de la despesa- només ha fet el 18% del total d’ajustos fets pel conjunt de les administracions públiques.

Sortint de la fredor de les xifres i dels percentatges, és evident que no tothom ha fet els deures que li pertocaven. És més, si tothom els hagués fet, podeu estar segurs que en aquests moments, la situació seria considerablement diferent.

Algú es podria preguntar; “i per què no assumeix cadascú la part de sacrifici que li pertoca?”, tenint en compte que el tripartit va deixar deutes (en algun cas) fins l'any 2108. La resposta és tant senzilla com lamentable: Retallar, costa vots. Ergo, que retallin els altres.

Davant d’aquestes actituds injustes i insolidàries, la persona amb la paciència més gran del món es podria veure temptada al cop de puny a la taula i a trencar la baralla, però no podem oblidar que sense pressupostos, no hi ha govern, sense govern, no hi ha nació i sense nació, no hi ha procés cap a la transició nacional.

Haver fet els deures que ens pertocaven no ens ha de fer sentir malament. Al contrari! Ho hem de saber explicar, aquí i a “fora”, i ens ha de sevir per plantar cara a aquells que ens acusen d’insolidaris i separatistes compulsius, sempre dempeus i amb el cap ben alt. Ara només es tractaria de que PSC i ERC ajudessin en aquests moments tant difícils, això també és política social i nacional.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Un camp de futur, avui

Article publicat a Rebat.cat 

Aquells que hem escollit el no sempre agraït camí de la gestió pública sabem la importància que te veure com els projectes es converteixen en realitat. Petits o grans, tant se val. Cada nou equipament que pren forma sota el mandat que la ciutadania t’ha encarregat serveix per sentir la modesta satisfacció de la feina feta, especialment quan s’aconsegueix executar en un període de temps curt.

Encara no fa un any que l’Ajuntament de Calella va rebre llum verda a la instal·lació de gespa artificial al camp de futbol de mar, i dissabte passat ja s’hi van poder disputar els primers partits, a mode d’inauguració. Una prova evident de que les coses son possibles, sempre que s’hi dediquin els esforços necessaris.

El mes de maig de l’any passat, la Direcció General d’Ordenació del Territori de la Generalitat de Catalunya, responsable de les polítiques de Costa i Paisatge, em va comunicar la conformitat amb el projecte presentat, entenent que la instal·lació de gespa artificial en aquell indret complia amb les exigències de la Llei de Costes i que només es tractava d’habilitar una instal·lació ja existent.

Ja feia temps que entitats com el Club de Futbol de Calella i la Fundació Escola de Futbol reclamaven el condicionament del camp de mar com a instal·lació auxiliar al camp de gespa natural de La Muntanyeta, un camp ideal per a la competició, però que imposa certes limitacions al seu ús, precisament per la cura que precisa la gespa natural. I entrenar en un camp de sorra, si bé fins ara ha estat l’única opció, no era, ni de bon tros, la més adequada.

Calella compta, des d’aquest cap de setmana, amb una instal·lació de primer ordre per a la pràctica de l’esport que, no només servirà per millorar el rendiment dels equips locals, sinó que representa un important atractiu turístic per a clubs internacionals que escullin Calella per a celebrar estades esportives. Un pas més per a la consolidació d’un model turístic basat en l’esport, apartat de models cada cop més llunyans.

La instal·lació de gespa artificial al camp de mar no és un punt i final, sinó un punt i seguit. Des del govern municipal ja estem treballant en el projecte de condicionament dels vestidors i de l’entorn del camp de mar, amb l’objectiu de seguir completant el parc d’instal·lacions esportives de que disposa Calella.

Projecte; aquesta és la paraula. Un municipi no pot esperar que la “divina providència” arregli cap problema ni que algú faci la feina que ens pertoca. Per fer les coses cal arremangar-se. Posar negre sobre blanc, què es vol i com es vol i demostrar a les administracions superiors que el que es demana és necessari i té sentit. Arronsar-se davant les dificultats amb que topa qualsevol acció que es vulgui fer a la façana marítima no farà altra cosa que aturar el nostre desenvolupament. L’autèntic fracàs, és no intentar-ho.