dijous, 27 de març del 2014

Et torno part del que m’he quedat, a canvi de 4 milions d’Euros al dia



Passen les setmanes i la maleïda cançó de l’enfadós continua mostrant-nos la seva amarga lletra, cada matí de cada dia, a cada portada de diari.

Des que el Tribunal Constitucional retalles l’Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya –aquella vegada si, en un referèndum legal i autoritzat- ningú ha estat capaç de tornar a tapar la caixa dels trons. Al no sistemàtic del govern Rajoy, reforçat i legitimat pels “palmeros” de Rubalcaba, s’hi afegeixen els atacs que, en els darrers dies, arriben de dos en dos, per terra, mar i aire.

Sense temps de pair la insultant petició d’ilegalització de l’Assemblea Nacional Catalana per part del sindicat “Manos Limpias”, el ja tristament popular Tribunal Constitucional, presidit pel “imparcial” militant del Partit Popular, fidel deixeble de la FAES, Excmo. Sr. D. Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, torna a fer gala de la seva habilitat per desautoritzar la voluntat popular representada pel Parlament de Catalunya i fa possible allò inviable, i viable el que es creia impossible; declarar inconstitucional un text sense valor jurídic.

No esta be que ho digui, però a ningú se li escapa que actituds com aquestes, per lamentables i poc democràtiques que puguin arribar a ser, contribueixen a reforçar la internacionalització del procés sobiranista que viu Catalunya i a esvair dubtes –en cas que n’hi hagi-. Expliqueu-me, si no, com és possible que abans de la “constitucional” retallada del nostre Estatut, les enquestes xifressin en un 15% el nombre d’independentistes convençuts i, ara, un 70% de la població catalana sigui favorable a la celebració d’un referèndum per la independència. Potser, al final, haurem de fer el passadís als membres del Tribunal Constitucional.

I mentre els uns defensem els nostres posicionaments explotant fins a límits impossibles el poder de la paraula a la recerca de consensos, des de Moncloa segueixen entestats en fer gala de mitges veritats que -no ho oblidéssim- son la pitjor de les mentides.

No fa massa dies, el portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, durant una sessió de control parlamentari, li va recordar a Rajoy aquell Estatut que pretenia ser un acord entre l’Estat espanyol i Catalunya, que tingués com a objectiu trobar un millor encaix. Un document que es va elaborar dins del hiperutilitzat marc constitucional, i que el Partit Popular va començar a assetjar recollint firmes en una campanya barroera que va fer que –recordem-ho- moltes persones interpretessin que es tractava de vots “contra los catalanes”.

Això si, a Rajoy no li van caure els anells quan va afirmar amb tota contundència que es preocupa pels catalans. I per demostra-ho, va recordar els 30.000 milions d’Euros que ha aportat a Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), assumint que es tracta d’un crèdit “en condiciones muy ventajosas”. És a dir “cornuts i pagar el beure”.

El que no diu Rajoy és que, cada any, 16.000 milions d’Euros marxen de Catalunya per no tornar. Catalunya s’ofega i, com que no pot anar als mercats a buscar finançament, demana ajut a l’Estat espanyol, que ens dona l’equivalent a dos anys de dèficit fiscal. Diners que, en bona part, son fruit dels impostos dels propis catalans i que, a través del FLA, ens tornen a canvi d’un “modest” interès que farà que els ultims 15 mesos hàgim pagat, en interessos, la quantitat de 1.450 milions d’Euros. O el que és el mateix, prop de 4 milions d’Euros al dia!

4 milions d’Euros al dia! Cal que ens imaginem el que podríem arribar a fer amb tots aquests diners destinant-los, per exemple, a politiques socials?


Així és com ens ajuda el govern espanyol. Com diria Bernd Schuster, “no hace falta decir nada mas”.

divendres, 21 de març del 2014

Calella al “Mapa de la Transparència de Catalunya”



Ja fa mesos, massa mesos, que la política fa “podi” en les diferents onades d’enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i apareix com el tercer problema que te Espanya, segons els enquestats.  Ja és curiós que, a diferencia de quan es tracta d’enquestes electorals, ningú posa en dubte la fiabilitat d’aquests resultats. Potser és la forma amb que alguns pretenen mostrar certa actitud receptiva cap als problemes que expressa la ciutadania i així poder anar a dormir amb la consciencia més tranquil·la.

Ens hi posem com ens hi posem, a ningú se li escapa la creixent desafecció dels ciutadans vers a la política. No podem negar que la situació de crisi en la que ens hem vist immersos els darrers anys ha estat el caldo de cultiu idoni per configurar aquest panorama de desafecció, com tampoc podem caure en la demagògia fàcil de pensar que tots els polítics actuen a la manera d’un “Barcenas” qualsevol. Hauríem de ser conscients de que les accions d’una minoria estan perjudicant la imatge d’una immensa majoria.

Enrocar-se en discursos immobilistes i del “i tu més”, quedar-se assegut al despatx en silenci esperant que el temps arregli els problemes o dirigir-se a la ciutadania a través de rodes de premsa convocades a cop de “plasma” no ajuden a trobar una solució al distanciament entre la política i la ciutadania. Arremangar-nos i posar-nos a treballar per intentar-ho és, sense cap mena de dubte, la millor elecció.

Conscients d’aquesta situació, un dels principals objectius que em vaig marcar en assolir l’alcaldia de Calella va ser, precisament, el de recuperar la confiança dels ciutadans amb els seus governants. Calia obrir finestres i córrer cortines perquè res s’interposés entre la gestió de la cosa pública i els ciutadans. Ens hi hem posat, hi hem treballat i ho hem aconseguit.

A l’hora que varem posar en marxa la “Unitat de Transparència i Bona Governança” per sotmetre la nostra gestió a l’examen de fins a vuitanta indicadors que realitza l’exigent organització no governamental “Transparency International”, varem començar a treballar en un nou espai web de l’Ajuntament de Calella que, més enllà de ser un aparador virtual de la ciutat, servis per posar a disposició dels ciutadans tota la informació referent a la gestió del govern municipal. Una tasca llarga i complexa que aquesta setmana ha donat els seus fruits.

Aquesta setmana Calella a rebut el segell “Infoparticip@”, un distintiu atorgat pel “Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural” de la “Universitat Autònoma de Barcelona”. Un guardó que situa Calella al “Mapa de les Bones Practiques de la Comunicació Pública Local a Catalunya”. Calella ha obtingut una puntuació de 93 sobre 100 després d’avaluar 41 indicadors relatius als representants polítics de la ciutat, a com es gestionen els recursos col·lectius, com s'informa de la gestió i quines eines s'ofereixen a la participació ciutadana.

Ho varem prometre, hi ho hem complert. Ho hem fet gràcies a la feina de moltes persones compromeses amb el projecte amb el que CiU va presentar la seva candidatura l’any 2011 i, especialment, gràcies a la feina desenvolupada des de la Regidoria de Noves Tecnologies i Comunicació de la Lorena Sánchez.


En totes aquelles qüestions que estiguin a les nostres mans, seguirem treballant fins l’últim dia per escurçar, en la mesura que sigui possible, la distancia entre els ciutadans i els seus governants.

dimecres, 12 de març del 2014

Amb les coses de menjar no es juga



En els darrers anys la paraula crisi s’ha incrustat de tal forma en el nostre vocabulari habitual que sovint correm el risc de perdre l’autentica noció del seu significat.

Per a la majoria dels ciutadans, l’esclat de la bombolla immobiliària, Goldman Sachs, la “Troica”, el “tot poderós” Mario Draghi, la prima de risc o les preferents, s’han convertit en estacions i personatges d’una mena de túnel del terror sense llum al final que qui més qui menys travessa com pot. Son termes difícils d’entendre per aquells que no pertanyem al món de les finances. Però quan de veritat entenem com pot ser de dura la situació, és quan arriba l’hora d’anar a fer la compra de la setmana. Els mateixos diners que abans servien per garantir plat a taula durant uns dies, sovint son insuficients per alimentar una família.

Conèixer les xifres de demanda d’assistència a ong’s i institucions benèfiques fa que s’encongeixi el cor del més insensible. Però és quan coneixem l'esgarrifosa quantitat d’aliments que acaben a les escombraries, que la nostra comprensiAmb les coses de es jugadstil deó toca el seu límit.

A Catalunya es llencen 262.471 tones d’aliments sòlids que serien aprofitables. El 58% del malbaratament dels aliments es produeix a les llars particulars (151.800). Cada any es malbaraten 34,9 kl. d’aliments per habitant, equivalent a 112€ per persona i any. Aquesta xifra equival a llençar el menjar consumit durant vint-i-cinc dies i mig. Amb aquest menjar, es podrien nodrir més de 500.000 persones cada any.

Davant d’aquestes xifres és impossible no recordar que l’espècie humana te una injustificable tendència a no valorar les coses fins que en sent la mancança. Aquesta certa "decadència de la nostra societat" ens hauria de commoure i fer-nos sacsejar, encara més, la consciència.


Aquests dies s’ha engegat la campanya “Prou malbaratar aliments; què pots fer tu per aprofitar el menjar?”. Des de l’Ajuntament de Calella ens hem adherit a aquesta campanya destinant tota la nostra dedicació a promoure un canvi d’actitud en aquest àmbit. Us demano que hi pareu molta atenció. Preneu nota dels consells que rebreu i treballem per aconseguir, entre tots, que els aliments arribin a tothom.

dimarts, 4 de març del 2014

En periodisme, tot s’hi val?



L’escriptor i periodista anglès George Orwell va pronunciar una frase que ha voltat per les aules de les facultats de periodisme de tot el món fins als nostres dies; “Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta son relacions publiques.”

Es clar que, si entenem les relacions públiques com el conjunt d’accions de comunicació estratègica coordinades destinades a enfortir vincles amb públics diversos amb l’objectiu d’aconseguir consens, fidelitat i suport en accions presents i futures, el cas de Pedro J. Ramírez obligaria Orwell a matisar el que, d’entrada, semblaria una reflexió impecable.

Estic segura que m’entendreu molt bé tots aquells que diumenge passat vàreu veure “Salvados” a La Sexta.

Acompanyat de l’home que set dies abans ens va fer creure que el 23F va ser una pel·lícula de José Luis Garci (passant per damunt de les emocions i pors de tanta gent que aquell dia varen patir especialment atès el seu activisme anti-franquista) l’implacable Pedro J. Ramírez, amb la postura relaxada de qui se sap alliberat de responsabilitats i amb un notable punt de ressentiment, va respondre les preguntes d’en Jordi Evole, que no difereixen massa de les que li voldria fer qualsevol ciutadà que, en un moment o altre, s’ha llevat corprès per algun dels seus titulars de fonament dubtós i indubtable capacitat incendiaria.

El tàndem que formen polítics i periodistes s’ha anat consolidant durant les darreres dècades fins al punt d’originar escenaris com el que configuren mitjans com La Razón i El Mundo amb Francisco Marhuenda i (fins fa poc) Pedro J. Ramírez. Eines que –a ningú se li escapa- s’han sabut posar al servei de dos sectors d’una mateixa ideologia. I com diu la saviesa popular, quan dos es barallen, rep el tercer. I aquí apareixem els “catalans separatistes i insolidaris” que durant els darrers anys han servit per fer córrer la tinta per les rotatives d’aquests dos mitjans.

Com a mostra, els falsos documents publicats per El Mundo en plena campanya de les eleccions catalanes del 2012 contra el president Mas i la família Pujol. A “Salvados”, Pedro J. reconeix que la publicació d’aquests documents va influir en el resultat d’aquelles eleccions, a l’hora que es defensa de les acusacions d’intencionalitat dient que El Mundo va publicar aquest fals document en el moment en que el va rebre, essent la coincidència amb la campanya a Catalunya un fet merament casual.

A l’hora d’exigir ètica professional, sembla que únicament els polítics estem en el punt de mira. Personatges com Francisco Marhuenda (vegeu la portada de La Razón del 3 de març, al peu d'aquest post) o Pedro J. Ramírez, se situen més enllà del bé i del mal convençuts que el codi deontològic dels periodistes no va amb ells i només és un document per penjar, ben emmarcat, en alguna paret del Col·legi.