dijous, 27 de març de 2014

Et torno part del que m’he quedat, a canvi de 4 milions d’Euros al dia



Passen les setmanes i la maleïda cançó de l’enfadós continua mostrant-nos la seva amarga lletra, cada matí de cada dia, a cada portada de diari.

Des que el Tribunal Constitucional retalles l’Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya –aquella vegada si, en un referèndum legal i autoritzat- ningú ha estat capaç de tornar a tapar la caixa dels trons. Al no sistemàtic del govern Rajoy, reforçat i legitimat pels “palmeros” de Rubalcaba, s’hi afegeixen els atacs que, en els darrers dies, arriben de dos en dos, per terra, mar i aire.

Sense temps de pair la insultant petició d’ilegalització de l’Assemblea Nacional Catalana per part del sindicat “Manos Limpias”, el ja tristament popular Tribunal Constitucional, presidit pel “imparcial” militant del Partit Popular, fidel deixeble de la FAES, Excmo. Sr. D. Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, torna a fer gala de la seva habilitat per desautoritzar la voluntat popular representada pel Parlament de Catalunya i fa possible allò inviable, i viable el que es creia impossible; declarar inconstitucional un text sense valor jurídic.

No esta be que ho digui, però a ningú se li escapa que actituds com aquestes, per lamentables i poc democràtiques que puguin arribar a ser, contribueixen a reforçar la internacionalització del procés sobiranista que viu Catalunya i a esvair dubtes –en cas que n’hi hagi-. Expliqueu-me, si no, com és possible que abans de la “constitucional” retallada del nostre Estatut, les enquestes xifressin en un 15% el nombre d’independentistes convençuts i, ara, un 70% de la població catalana sigui favorable a la celebració d’un referèndum per la independència. Potser, al final, haurem de fer el passadís als membres del Tribunal Constitucional.

I mentre els uns defensem els nostres posicionaments explotant fins a límits impossibles el poder de la paraula a la recerca de consensos, des de Moncloa segueixen entestats en fer gala de mitges veritats que -no ho oblidéssim- son la pitjor de les mentides.

No fa massa dies, el portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, durant una sessió de control parlamentari, li va recordar a Rajoy aquell Estatut que pretenia ser un acord entre l’Estat espanyol i Catalunya, que tingués com a objectiu trobar un millor encaix. Un document que es va elaborar dins del hiperutilitzat marc constitucional, i que el Partit Popular va començar a assetjar recollint firmes en una campanya barroera que va fer que –recordem-ho- moltes persones interpretessin que es tractava de vots “contra los catalanes”.

Això si, a Rajoy no li van caure els anells quan va afirmar amb tota contundència que es preocupa pels catalans. I per demostra-ho, va recordar els 30.000 milions d’Euros que ha aportat a Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), assumint que es tracta d’un crèdit “en condiciones muy ventajosas”. És a dir “cornuts i pagar el beure”.

El que no diu Rajoy és que, cada any, 16.000 milions d’Euros marxen de Catalunya per no tornar. Catalunya s’ofega i, com que no pot anar als mercats a buscar finançament, demana ajut a l’Estat espanyol, que ens dona l’equivalent a dos anys de dèficit fiscal. Diners que, en bona part, son fruit dels impostos dels propis catalans i que, a través del FLA, ens tornen a canvi d’un “modest” interès que farà que els ultims 15 mesos hàgim pagat, en interessos, la quantitat de 1.450 milions d’Euros. O el que és el mateix, prop de 4 milions d’Euros al dia!

4 milions d’Euros al dia! Cal que ens imaginem el que podríem arribar a fer amb tots aquests diners destinant-los, per exemple, a politiques socials?


Així és com ens ajuda el govern espanyol. Com diria Bernd Schuster, “no hace falta decir nada mas”.