divendres, 18 d’agost de 2017

Manifest de condemna als atemptats de Barcelona i Cambrils



Davant l’atemptat comès a Barcelona i Cambrils ahir dia 17 d’agost de 2017, des de la ciutat de Calella volem manifestar:

- El nostre més enèrgic rebuig a l’atemptat que el grup terrorista Estat Islàmic ha reivindicat a la ciutat de Barcelona, i que de moment compta amb 13 víctimes i més d’un centenar de ferits. Així com amb les víctimes i ferits dels fets ocorreguts a Alcanar i l’intent d’atemptat terrorista a Cambrils de les darreres hores.

- El nostre suport, escalf i estima cap a les víctimes, els seus familiars i amics, així com a totes les persones que han ajudat en tot el que ha estat possible. 

- El nostre més sincer agraïment a tots els cossos d’emergències, de seguretat, mèdics, de prevenció, institucions i organitzacions, empreses i entitats ciutadanes que han fet tot el possible en aquests difícils moments, així com totes les persones a títol individual que han ajudat, ajuden i ajudaran en tot el necessàri.

- La Rambla de Barcelona és l’artèria de vida de la capital del país, un lloc de trobada, de mestissatge, de respecte i de civisme, una mostra del què són els nostres pobles i ciutats, i ahir va ser tocada de mort. Però avui també ens refermem, en la voluntat de seguir construint uns pobles i ciutats, on imperi el respecte, la llibertat i la pau. 

- Abans de Barcelona, han estat moltes les ciutats que han patit la barbàrie del terrorisme, sempre ens hem solidaritzat amb totes. Ara ens ha tocat més aprop, i seguirem lluitant units, amb totes les ciutats i països del món que defensem la democràcia, la llibertat i la pau. Contra la por, sense por.

- El terrorisme vol amenaçar la societat de convivència de Catalunya, Europa i gran part del món. Nosaltres no permetrem posar en crisi el nostre model de pau i llibertat. Ni el Gihadisme, ni cap de les mostres de terror podran canviar la nostra ferma voluntat de viure en unes ciutats i pobles oberts, tolerants, i respectuosos amb totes les formes de pensar.

Avui, centenars de milers de persones ens trobem davant dels nostres ajuntaments, de la plaça de Catalunya de Barcelona, i tants altres punts arreu del món, perquè junts som més forts, perquè junts serem invencibles davant el terror que provoquen aquests atemptats, i perquè avui és un bon moment per refermar el nostre compromís granític vers la democràcia, la tolerància, el respecte, la llibertat i la pau.


Calella, 18 d’agost de 2017

dilluns, 24 de juliol de 2017

Delinqüents a cara descoberta i policies amb passamuntanyes



Hi va haver un temps en que els delinqüents ocultaven la seva identitat utilitzant gorres i passa muntanyes o mocadors amb els quals es tapaven la cara per evitar la seva identificació i eludir, així, l’acció de la justícia. Ara les coses han canviat molt. Ara és la policia qui ha d’ocultar la seva identitat utilitzant gorres i mocadors per tapar-se la cara però, no per eludir l’acció de la justícia sinó, possiblement, per vergonya. I és que no podem oblidar que un agent de l’autoritat no deixa de ser una “persona humana” i que, afortunadament, no tots son un Villarejo qualsevol. Son professionals que compleixen ordres, no sempre fàcils de complir. Permeteu-me que m’ho miri així, tot i el risc de pecar d’ingènua.

Amb aquesta “fila” és com dijous passat ens van sorprendre un grup d’agents de la Guardia Civil personats al Departament de Justícia, el Palau de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Aquesta vegada l’excusa tornava a ser el que es coneix com a cas 3%. Tant se val, la visita també podria haver estat motivada per algun compte milionari en algun paradís fiscal a nom d’algun destacat independentista del qual s’ha tingut coneixement gràcies a un informe policial que ningú ha signat. La cosa anava de gestos, de fotografies. Segurament algú hauria preferit la imatge de furgons policials a la porta del Palau amb anades i vingudes d’agents amb brillants plaques penjant del coll al més pur estil "CSI Miami", carregant capses de cartró buides amunt i avall. Però vull pensar que en alguna comissaria algú amb sentit comú i una bona dosi de seny, va preferir una cosa més discreta per donar compliment a una ordre judicial sense més escarafalls.

Ho veig i em pregunto, això és normal? No seré jo qui qüestioni si un jutge te o no motius per enviar la Guardia Civil a recollir una documentació –tot i que segurament amb un parell d’agents hauria estat més que suficient per recollir quatre papers- però no puc deixar de preguntar-me, quan tardarem a veure entrar la Guardia Civil al Congreso de los Diputados? O és que no hi ha prou motius per sospitar d’algun diputat, ex ministre d’interior, cap de gabinet de Moncloa...

I el Tribunal de Comptes, farà alguna cosa respecte als euros públics dels catalans que han servit per sufragar la guerra bruta i pagar informes falsos, per rescatar les autopistes radials de Madrid, per rescatar la banca amb 60.000 milions que han volat, per indemnitzar Castor...? Es pronunciarà respecte als euros públics dels catalans que no s'han invertit a Catalunya tot i estar pressupostats o els interessos que hem pagat perquè ens prestin els nostres propis diners tal com denunciava el president Puigdemont dissabte passat?

Que trigarà d’arribar l’1 d’octubre...

dilluns, 3 de juliol de 2017

La veritat la sabrem el diumenge 1 d'octubre



Ara fa uns dies, les corts espanyoles van acollir l’acte de commemoració dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, aquelles que tenien l’origen en la campanya del “habla, pueblo, habla”. No em direu que no te delicte...

Podria haver estat una ocasió ideal per fer autocrítica de la qualitat de la democràcia a Espanya, tres dies després de sentir l’ex comissari José Manuel Villarejo explicant públicament com funcionen les clavegueres d’un Estat que continua creient en la “policia política”. Però tot plegat no va passar de l’enorme preocupació d’alguns per l’absència del rei emèrit i la condecoració a l’exministre Rodolfo Martin Villa, sobre el que es va dictar una ordre de captura internacional per crims contra la humanitat comesos durant la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria.

Vint-i-quatre hores després, el Parlament de Catalunya feia una demostració de millor salut democràtica, amb l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. 63.961 processos que van afectar 3.358 persones.

Entre els del “habla, pueblo, habla” que ara ens neguen les urnes i un Parlament de Catalunya fent el que hauria d’haver fet l’Estat fa molts anys, ens queda la imatge potent i poderosa del més de mig miler d’alcaldes (entre els que vàrem trobar a faltar Ada Colau) que vàrem omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) en una nova demostració d’unitat i de suport del món local al Govern de Catalunya.

No tenim por. Poden inhabilitar el President de Catalunya, el seu Govern, la mesa del Parlament i tots els seus diputats. Poden interrogar funcionaris en casernes de la Guardia Civil i amenaçar-nos amb una justícia administrada injustament. Però no hi ha prou presons per tancar-nos hi a tots. Dissabte, al paranimf de la UB, els alcaldes de Catalunya estàvem darrere del Govern. El dia 1 d’octubre, ens tindran al seu costat.

I com a “cirereta” a una setmana de “dragon khan” emocional, la premsa ens “obsequia” amb una nova enquesta que indica més de la meitat dels catalans volen un referèndum, encara que sigui sense acord amb l’Estat.

Diuen que hi ha veritats, mentides, i enquestes. Les enquestes aniran sortint, de mentides n’hem sentit i en sentirem, la veritat la sabrem el diumenge 1 d’octubre.

dissabte, 3 de juny de 2017

Gràcies, Carles



Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles, no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.

Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial. Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.

En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.

El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot, “Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.

Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.

dissabte, 27 de maig de 2017

... i caminem per poder ser



Deia el benvolgut amic i company Lluis Llach; “…i caminem per poder ser, i volem ser per caminar”. Els catalans fa temps que vàrem decidir cap a on volíem anar i, aquesta setmana, la gent del Partit Demòcrata, hem presentat la campanya pel Sí i, aquest juny començarem a caminar, per poder ser.

Aviat coneixerem la pregunta i la data en que l’haurem de respondre. Allò que n’hem dit “procés” entra en una fase decisiva que requereix que caminem amb decisió i pas ferm. Tenim tant clar que el Govern de Catalunya intentarà posar les urnes, com que el Govern espanyol ho intentarà evitar. I a aquells que temen el “xoc de trens”, els diem que tant cert és que dos no es barallen si un no vol, com que els catalans no ens posarem de genolls.

Han estat capaços de portar un expresident als tribunals per haver celebrat un procés participatiu. Sabem que no dubtaran a portar-hi un president per convocar un referèndum vinculant. Com sabem que darrere del president Puigdemont hi ha tot un govern disposat a ocupar el seu lloc si és inhabilitat, i darrere d’aquest govern hi ha un bon grapat de diputats disposats a prendre el relleu del govern, un munt d’alcaldes i regidors disposats a rellevar a aquests diputats, i tot un poble disposat a usar l’eina més temuda pel govern del Partit Popular; la democràcia.

Engeguem la maquinària amb un conjunt d’actes que tenen com a objectiu convèncer els indecisos donant arguments i “Raons pel Sí”. Si cada convençut convenç a un indecís estem segurs que guanyem el referèndum. Farem una campanya intensa en arguments, dinàmica en propostes i carregada d’arguments, centrada, sobretot, en DEFENSAR LA DEMOCRÀCIA.

Treballarem per aconseguir un “Sí” al millor país per a les persones, per a les empreses, per la cultura, per la innovació i per la natura. Farem una campanya en la que tothom serà benvingut, siguin o no associats al Partit Demòcrata. Només cal que tinguin ganes de treballar per fer realitat el referèndum, per poder votar; per votar “Sí”, vinguin del nord, vinguin del sud, de terra endins, de mar enllà.

dijous, 4 de maig de 2017

Pressupostos de "mal pagador"


Aquesta setmana s’ha fet el debat sobre les esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat que, en l’any de les promeses de pluja de milions feta per Rajoy, destinen 1.149,59ME a Catalunya, 30 milions menys que l’any passat. Us sembla greu? Doncs heu de saber que -tal com ha recordat a la seva magistral intervenció en Ferran Bel- aquests pressupostos ni tant sols recullen les inversions pendents d'executar de l'any passat.

Ha estat un debat que el Partit Popular ha afrontat amb certa tranquil·litat, sabent que comptava amb el suport del PNB, que ofereix tranquil·litat a canvi de tranquil·litat; “jo et voto els pressupostos i tu t’oblides del meu sistema de finançament durant 15 anys” (tu si que sabes).

I diu Andrea Levi que la Generalitat hauria de prendre exemple del PNB i buscar inversions pressupostaries per Catalunya. Per cert, imagino que haurà llegit la quantitat de missatges amb que molts alcaldes del Partit Demòcrata, a través de Twitter, li hem recordat les esmenes presentades per reclamar inversions pels nostres municipis.

El mateix dia que a Madrid es començaven a debatre els pressupostos, hores després que la diplomàcia espanyola fes l’enèsim ridícul enviant al consol a Florida -en qualitat de convidat de pedra- a una reunió entre el vicepresident Junqueras i l’alcalde de Miami on no havia estat convidat, els capricis de l’actualitat han volgut que s’anunciés que el Centre Intermodal de Logística (Cilsa) invertirà fins a 200 milions d’euros per construir fins a 450.000 metres quadrats de noves naus, que serviran per culminar el desenvolupament del 100 % del sòl disponible a la Zona d'Activitats Logístiques del Port de Barcelona, el mateix port que continua esperant el Corredor del Mediterrani per millorar la seva connexió amb el món, el mateix que ha signat un acord amb el port de Miami per potenciar els creuers i el transit de mercaderies, un conveni en que el consol espanyol a Florida va intentar que hi figurés el “Regne d’Espanya”… No ho va aconseguir.

Mentre el govern del Partit Popular amenaça per terra, mar i aire en fer caure sobre Catalunya totes les plagues bíbliques en cas d’independència, i mobilitza la diplomàcia allà on hi hagi un representant del Govern de Catalunya per demostrar qui és “l’amo del tros”, hem sabut que la Generalitat ha captat, el 2016, el nombre més elevat de projectes d'inversió estrangera de tota la sèrie històrica. 68 projectes d'inversió estrangera (un 17,2% més que l'any anterior) que han suposat una inversió de 352 milions d'euros (un 10,1% més) i han creat 2.870 llocs de treball (un 48,5% més). 

Des del 2011 Catalunya ha rebut 14.532 milions d’euros d’inversió estrangera, amb 601 projectes d’inversió d’empreses estrangeres, que han suposat la creació de 38.385 llocs de treball directes. I tot això, Catalunya, ho ha aconseguit amb una ma lligada a l’esquena.

Estigui tranquil·la, senyora Levi. Ens hem acostumat a no comptar massa amb el govern espanyol a l’hora de buscar inversions. Potser, si el govern de l’Estat ens pagués allò que encara ens deu, contribuiria a millorar la nostra confiança.

Ah! Després que el febrer, Amazon anunciés que el centre logístic del Prat del Llobregat començarà a funcionar el proper 4 d'octubre, la companyia ha anunciat la quarta inversió a Catalunya en menys d’un any. Un centre de suport a les pimes que operen a través del seu marketplace i que contractarà 500 persones.

dimecres, 5 d’abril de 2017

“Sí” a un millor país; “Sí” a la democràcia



Fa ben pocs dies, el 30 de març, coneixíem els resultats de la primera onada del 2017 del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Si, una enquesta. Allò que sempre, sempre genera debats i opinions contraposades. Que si no ho encerten mai, que si només marquen una tendència, que si ho mires del dret et diu una cosa i si ho fas del revés en diu una altra... Es evident que l’àmbit de la demoscòpia és ple d’experts de la reinterpretació, l’anàlisi i la dissecció dels resultats d’una enquesta en funció de quins siguin els interessos de cadascú. Mai falta qui es dedica a calcular les possibles sumes que podrien sorgir d’unes possibles eleccions. Que si aquest en trauria més, que si l’altra faria el “sorpasso”, que si la majoria independentista es desmunta...

Mireu, cadascú pot fer els càlculs com bonament pugui o sàpiga, però en aquest CEO hi ha algunes dades que, les miris com les miris, no permeten reinterpretacions t’hi posis com t’hi posis. Per exemple; el 73% de la població de Catalunya vol votar. Ras i curt. I que tres de cada quatre catalans vulgui votar, és tant com dir que molts electors del Partit Popular i de Ciutadans, unionistes declarats, també volen poder votar.

No em puc imaginar una Europa on, en un petit espai del seu territori, es prohibeixi el més elemental gest democràtic; votar.

No havien passat quatre dies de la publicació d’aquestes dades que, la direcció del Partit Demòcrata em va encarregar la tasca de liderar la campanya pel “Sí” del referèndum que el Govern de Catalunya convocarà en breu. Si, la campanya pel “Sí”. En el “referèndum o referèndum” que demanem, tothom es podrà expressar amb un si o amb un no  la independència de Catalunya. Però al Partit Demòcrata tenim clar, de fa temps, que només hi ha una opció possible. Si a la independència, Si a optar pel nostre propi camí, Si a abandonar l’Estat de l’”Operación Cataluña”, de l’España amb Ñ geminada i de les promeses d’inversions que es desmunten al cap d’una setmana quan el govern espanyol presenta uns pressupostos on es redueix –encara més- la partida d’inversions per a Catalunya. Si a deixar enrere per sempre un Estat que intenta guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes utilitzant la fiscalia que tot ho afina.

Assumeixo amb honor, il·lusió, respecte i responsabilitat aquesta tasca encomanada pel Partit Demòcrata, la tasca de construir un “Sí” incontestable a un millor país.

diumenge, 19 de març de 2017

Democràcia en deconstrucció



Hi ha coses que, no per esperades, son menys impactants. Tots imaginàvem la condemna d’inhabilitació que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dictaria contra Mas, Ortega i Rigau, només ens faltava saber de quan temps seria aquesta inhabilitació.

El dilluns 13 de març de 2017 serà recordat com una diada negre. En un acte sense precedents, la justícia espanyola condemnava la democràcia. Si, sobre el paper, la condemna era per Mas, Ortega i Rigau, però a ningú se li escapa que el que es va condemnar el 13 de març, va ser la democràcia exercida el 9N per més de dos milions de catalans. Ja ho vegeu, al final, la consulta no va ser tant “de costellada”, com ens va voler fer creure Mariano Rajoy.

I passava la mateixa setmana que el Parlament britànic debatia una moció contra la condemna de Mas, i al Parlament belga s’escoltava que aquest judici supera l’ordre nacional i requereix un posicionament europeu. I passava mesos després que els parlaments de Finlàndia, Estònia i Suïssa impulsessin comissions parlamentaries per debatre sobre Catalunya i el procés independentista.

Condemnaven Mas, Ortega i Rigau la mateixa setmana que la Comissió de Venècia -òrgan consultiu del Consell d'Europa- digues a l'Estat espanyol que hauria de reconsiderar la reforma que permet al Tribunal Constitucional (TC) sancionar i suspendre càrrecs públics, pensada pel procés independentista, un informe que després hem sabut que el govern del Partit Popular va intentar modificar. La mateixa setmana en que el president sortint del TC, Francisco Pérez de los Cobos, reconegués que l’òrgan que ha presidit fins ara, és incapaç de solucionar el conflicte amb Catalunya i admetés que cal diàleg polític.

Tot, la mateixa setmana que la “delegada” per Moncloa per gestionar “el problema catalan”, Soraya Saenz de Santamaria, continuava basant el seu diàleg en el silenci i en mirar cap a una altra banda i Rajoy... “Bueno, no, hombre…”

Faig meves les paraules pronunciades per la Irene Rigau, quan va dir que estem assistint a una democràcia en “deconstrucció”.

dijous, 9 de març de 2017

Més enllà del turisme de sol i platja

Foto: Fede Cedó, La Vanguardia

Una de les converses més interessants que hom pot tenir en una ciutat turística és aquella en la que els seus veïns expliquen entre bromes i passió com van viure l’arribada i l’evolució d’aquest fenomen que amb els anys s’ha convertit en el principal motor econòmic de Catalunya. Llargues converses que recorden com els avis van posar en marxa un negoci, quasi sense saber-ho, com els fills van veure en aquest negoci una forma de “guanyar-se les garrofes” i com els nets, amb molta més preparació acadèmica, han convertit aquests negocis en referent mundial de la industria del turisme i la restauració.

Vells conceptes com el de “Turisme vacacional” han deixat pas a noves marques com les de “Turisme Esportiu”, “Turisme Familiar” o “Turisme de Salut”, en una categorització a la recerca de l’excel·lència.

Seguir essent referent en un sector tant competitiu, després de més de mig segle, no és una tasca fàcil. Competim amb destinacions molt potents sense perdre de vista el nostre objectiu de captar i mantenir un turisme de qualitat. I, un any més, ho hem aconseguit.

El 2016 Calella va registrar 1.835.537 pernoctacions, un 5,36 % més que el 2015. Prop del 80% d’aquestes pernoctacions han estat de persones vingudes de fora de l’Estat, la qual cosa demostra la bona projecció internacional de la ciutat.

Alemanya ha liderat el ranking de mercats emissors, amb 347.524 pernoctacions, mentre que el turisme provinent de l’Estat espanyol ocupa el segon lloc, amb 304.462 pernoctacions. Els segueixen  Regne Unit i Rússia, amb 238.902 i 196.995 pernoctacions respectivament.

Res es com era, ni res es com serà. El nostre món, és el món. Mirar-se al melic no és una opció. Mirar el món de portes endins no ens farà avançar. N’hi ha prou amb una visita al Museu del Turisme de Calella per adonar-se de com han canviat les coses de d’aquells anys en que els primers turistes van arribar quasi per casualitat.

La Volta Ciclista a Catalunya és a punt de tornar a “aterrar” a Calella, la Setmana Santa és a tocar. Vindrà una nova Ironman, un nou Screamin’ Festival i el Festival Canta al Mar, i tancarem l’estiu amb la Fira, una nova Ironman i l’Oktoberfest. Tenim les eines, tenim les persones, tenim les empreses i tenim una ciutat que te molt més que sol i platja.

Aviat començarà una nova temporada. Estem a punt.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Nou partit, nous lideratges



La setmana passada vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferencia que la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, va oferir dins del marc dels esmorzars del Fòrum Nova Economia. Tots els assistents vàrem poder gaudir de les interessants reflexions d’aquesta política jove, molt preparada, amb un important rigor intel·lectual i amb un gran futur per davant. Escoltar-la, va ser una oportunitat d’or per entendre els motius que han impulsat el naixement del Partit Demòcrata.

El juliol de l’any passat, una bona colla de dones i homes amb un alt sentit de país, provinents del que molts s’entesten a recordar –ves a saber amb quines intencions- com a “antiga Convergència”, ens vàrem reunir en el Congrés Fundacional del Partit Demòcrata.

Tenim arrels convergents i estem orgullosos de l’obra de govern desenvolupada pel president Pujol. A aquells governs devem, en bona part, que tinguem el país que tenim. D’interpretacions n’hi ha per a tots els gustos, però la realitat només és una; res és per sempre. Davant tenim nous reptes que exigeixen noves eines. Ja no serveixen els partits nascuts en clau autonòmica.

CDC va ser una eina útil durant uns anys en que hem pogut comprovar si Espanya podia ser l’Estat dels catalans; és obvi que no. No podem acceptar un Estat que gosa asseure al banc dels acusats al president Mas i a Ortega, Rigau i Homs, pel fet d’haver posat urnes a disposició dels ciutadans.

Afrontem una etapa decisiva per Catalunya, i ho fem amb moltes ganes. Estem preparats per assumir qualsevol eventualitat, i això inclou unes eleccions al Parlament a l’hora que ens preparem per seguir essent la primera força municipal.

Treballem per fer un partit permeable, capaç de beure de tradicions polítiques que van des del liberalisme a la socialdemocràcia, passant per l’humanisme. Volem fugir dels populismes de curta volada i de respostes fàcils i inconscients de qui que s’aprofita del malestar d’una crisi econòmica i de les seves seqüeles. Si la globalització s’ha acarnissat amb els més febles i no ens ha ofert el mateix cabal d’oportunitats a tots, cal repensar-la.

Catalunya enfila la recta final de divuit mesos excepcionals de Junts pel Sí. Estem preparats per plantar cara, en una confrontació electoral, al populisme fàcil que prové tant de l’esquerra com de la dreta. Ja en tenim prou del dogmatisme i de la demagògia dels qui pretenen treure rèdit electoral sense aportar solucions.

En el món de la política 2.0 on la informació flueix a ritme de 140 caràcters, reivindiquem la llibertat individual, la justícia social i la protecció dels més vulnerables. Així, ras i curt.

Reivindiquem un país millor amb uns serveis públics de qualitat, els presti qui els presti. L’important no és la gestió sinó la qualitat dels serveis, de tots els serveis, no únicament de la sanitat, l’educació o els serveis socials. Aquest país ha demostrat amb fets que la col·laboració publico-privada és bona. Qualsevol altra consideració només serveix per alimentar els dogmatismes i la retòrica dels qui esdevenen antisistema per sistema.

Necessitàvem una eina per construir un país millor; aquesta eina és el Partit Demòcrata. I la Marta Pascal, un gran actiu. Som-hi!

dissabte, 11 de febrer de 2017

Democràcia vista per sentència



Acaba una setmana que va començar bé, molt bé. Evidentment no em refereixo al fet de veure el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau asseguts el banc dels acusats, sinó a veure 40.000 persones a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) mostrant el suport i l’agraïment a qui es cridat a judici per haver posat les urnes, veient-se menystingudes per personatges com el ministre Català titllant l’acte de “numeret” o el líder del Partit Popular Català, Xavier Garcia Albiol, qualificant-lo de “romeria” en una actitud de menysteniment intolerable... El poble, sense por, contra l’Estat de les imposicions i la submissió autonòmica. No em digueu que aquesta setmana no va començar be.

L’Estat de Rajoy i Santamaria, de Rivera i Diaz, d’Arrimadas i Albiol, ens ha volgut esclafar amb l’”Operació Catalunya” i l’enverinada “Operació Diàleg”, i s’ha trobat amb una resposta que no sap com gestionar; l’”Operació Democràcia”.

Al món no li ha passat per alt el que ha passat aquests dies a Catalunya. Un judici d’aquestes característiques és impropi de l’Europa del segle XXI. Seria fàcil tenir la temptació de comparar aquest procés amb el judici sumaríssim que va comportar l’afusellament del president Companys, i segurament molts ens acusarien d’exagerats i alarmistes, no sense raó. I, alerta, no oblidem que un dels homes de forts del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, va dir sense la mes mínima vergonya que “Artur Mas necesita un fusilamiento”. Però és que al Madrid més profund, al racó més fosc de les clavegueres que acullen la part més rància del que s’ha vingut a anomenar “Brunette Mediàtica”, Luis Maria Anson no va dubtar en acabar un article d’opinió al diari El Mundo amb la desafortunada frase “Estremece pensar que puedan caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España”. Si no fos per la gravetat d’aquesta reflexió, seria moment d’embut al cap i espanta-sogres.

Fa mal veure com aquells que pensàvem que s’havien quedat transició enllà, tornen per demostrar-nos que, no només no han marxat, sinó que mantenen viva aquella actitud de defensar allò que creuen seu per dret de conquesta per qualsevol via, fabricant proves falses, a cop de titular de la premsa amiga, enviant la Guardia Civil a registrar edificis i despatxos a la recerca de no se sap ben be que, embargant els comptes de les entitats sobiranistes o portant a judici qualsevol que defensi un model d’estat que no sigui el seu.

Ho va dir el president Puigdemont, “la democràcia a Espanya ha emmalaltit”. La seva és una malaltia obsessiva compulsiva basada en una desfasada “unidad nacional” en nom de la sacrosanta “Constitución”. Quina diferencia amb aquesta malaltia nostra que ens fa sentir, com diria l’amic Llach, “malalt d’amor pel meu país”.

divendres, 3 de febrer de 2017

#OperacioPrecinte



La inexistent “Operació Diàleg” consistent en obrir un despatx a Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona, ha mort abans de néixer, donant pas a l’”Operació Precinte”.

Aquest dimecres, en un mateix dia, la lleial escudera de Rajoy ha mostrat el seu costat més hostil en plena sessió plenària del Congreso de los Diputados, amb aquell to que la caracteritza quan parla de Catalunya, esprement tot el suc possible de les paraules del dimitit Santi Vidal, i ha enviat el seu home de confiança a alertar de la intenció del govern espanyol d’emprendre les “accions coercitives necessàries” per evitar la celebració del referèndum. I com que en l’exaltació de la testosterona no els guanya ningú, abans d’acabar el dia, coneixíem la presumpta intenció del govern del Partit Popular de precintar les escoles i prendre el control de les conselleries d’Interior i Ensenyament per evitar que es posin les urnes. No, no parlo de Turquia ni d’Ucraïna, parlo d’Espanya. I com a cirereta del dia, abans d’acabar-se el dimecres, des de Moncloa s’anunciava que quedava ajornada la trobada entre el president Puigdemont i el president Rajoy. No deixa de ser curiós que s’ajorni una trobada que encara no estava agendada.

S’activa l’”Operació Precinte” a l’hora que la inexistent l’”Operació Diàleg” es posa en pausa, no fos cas que es mal interpretés per part dels participants al Congreso Nacional del Partido Popular que s’ha de celebrar la setmana que ve. Però les ànsies per esclafar el moviment pacífic amb que Catalunya vol decidir el seu futur no tenen límit. Dijous la Fiscalia enviava 200 agents de la Guardia Civil a examinar expedients que la pròpia Fiscalia i la Guardia Civil reconeixen que son impecables i, tot i així, realitzen diverses detencions que cap jutge havia ordenat i set persones passen la nit a la garjola. I un cop més, es fa just abans d’un esdeveniment rellevant per Catalunya, com va passar a les eleccions del 2012, amb un atac mediàtic d’acusacions falses contra el candidat Artur Mas, i a les eleccions municipals del 2015, amb un altre atac mediàtic de més acusacions falses, aquest cop contra el candidat Xavier Trias, i com va passar abans de les eleccions plebiscitàries del 2015 en que es presentava el projecte Junts pel Si, amb la Guardia Civil escorcollant la seu de CDC davant de les càmeres de totes les televisions de l’Estat.

Davant d’això, ens queda el consol de veure la força d’un país que no es deixa atemorir i que a les poques hores del que s’ha anomenat “Operacion Pika”, el nombre d’inscrits per assistir a la mobilització de suport a Mas, Rigau i Ortega el #6F, va augmentar en 3000 i es va superar el centenar d’autocars reservats per desplaçar-se al TSJC.

Dilluns que ve, per obra gràcia de la Fiscalia que –segons un ex-ministre del PP- “todo lo afina”, la justícia que inhabilita per dos anys el jutge Vidal per imaginar la constitució d’un Estat català i premia Daniel De Alfonso amb una plaça de jutge a Santander per destrossar el sistema sanitari català, asseurà al banc dels acusats al president Mas, i les exconselleres Rigau i Ortega.


Tenim davant un Estat que jutja a qui facilita l’exercici de la democràcia a l’hora que amenaça amb accions coercitives al 80% dels catalans -independentistes o no- que demanen un referèndum. A aquells que s’omplen la boca de proporcionalitat, els hem de saber donar una resposta proporcional a les seves accions. Aquest dilluns, tots aquells que ens sentim demòcrates, hem de respondre a la crida de les entitats sobiranistes per concentrar-nos a les portes del tribunat que jutjarà els defensors del dret a decidir.

dijous, 26 de gener de 2017

Omplint “cafeteries”



Com se sol dir en l’argot 2.0, hem passat pantalla. Hem deixat enrere la pantalla del dret a l’autodeterminació per obrir la del dret a decidir. És per això que, ara més que mai, és necessari explicar, explicar i explicar qui som, d’on venim i on volem arribar.

Aquest dimarts, el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’Exteriors Romeva, van ser a Parlament Europeo per explicar, en nom del Govern de Catalunya, allò que en diuen “el procés”.

Van anar a explicar que Europa no pot tancar els ulls a aquesta realitat. Quan arribi el dia del referèndum, amb l’Estat espanyol en contra, Europa haurà de decidir quina és la seva postura, i és impensable que no es posi del costat de la democràcia. Lluny de mirar cap a una altra banda, Europa ha de ser part de la solució, per coherència amb els valors i els principis democràtics que la inspiren. És fàcil entendre que, fins avui, Europa s’hagi volgut mantenir al marge del que molts consideren un problema intern, com és necessari informar a les instancies europees que, més d’hora que tard, hauran d’assumir que no son aliens a aquesta qüestió.

Els contraris a aquest procés democràtic han intentat desprestigiar, per terra, mar i aire, l’acte organitzat pel govern català al Parlament Europeu, titllant-lo de “trobada de bar” on no assistiria cap líder europeu destacat. No han entès –o no han volgut que s’entengui- que dimarts no era el dia de trobades oficials amb líders europeus. Aquestes trobades, a dia d’avui, ni tant sols s’han demanat. Hi haurà temps per a tot.

El que no volen veure és que la segona sala en capacitat del Parlament Europeu –allò que van definir com una cafeteria-  es va omplir de persones interessades amb el que està passant a Catalunya, entre les que hi havia una trentena d’eurodiputats i una cinquantena de representants d’altres regions i estats d’Europa com Hongria, Suècia, Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, Lituània, Eslovènia o Portugal, desafiant les pressions de la diplomàcia espanyola.

No hi va haver diplomàtics de primer nivell, es cert. Els ambaixadors estaven a la recepció d’any nou convocats pel flamant president de l’Europarlament, Antonio Tajani (del Partit Popular Europeu). Però això no va impedir que a la sala s’hi poguessin veure diversos representants de diferents ambaixades. S’ha de dir tot.

Ens hem hagut de sentir que fèiem el ridícul, el mateix dia que Rajoy revivia un d’aquells moments només comparables al de “y la europea?” valorant, en públic, la conferencia europea del govern català dues hores abans que es produís i es queixava de la inexistència del castellà als webs de la Generalitat, idioma que hi és present des de l’any 2000.

Primer ens van ignorar, després se’n van riure, més tard ens han atacat, i ara hem omplert la “cafeteria”. Catalunya guanya.

dijous, 12 de gener de 2017

Operació diàleg o Operació Catalunya?



Les festes de Nadal van marxar tan de pressa com van arribar. Al compàs de les dotze campanades que separen un any de l’altre, mentre evitàvem ennuegar-nos amb el raïm que ens ha de portar sort, molts repassàvem, mentalment aquells bon propòsits pel nou any, incloent aquells que sabem que no complirem. Que no anem al gimnàs més que per pagar la matricula i estrenar les malles noves, no te més conseqüències que la humana enrabiada amb la bascula la pròxima vegada que ens pesem. Altra cosa son els compromisos que, suposadament, assumeixen aquells que ens governen des de Moncloa.

La totpoderosa Soraya Saenz de Santamaria, a qui els reis han portat un despatx a Barcelona perquè pugui venir més sovint a visitar la colònia, activa l’”Operació Diàleg” oblidant desactivar l’”Operació Catalunya” de la que presumien els intocables Daniel de Alfonso i Jorge Fernàndez Diaz.

Pocs dies després d’enviar el ministre a recordar a la Generalitat que es tregui del cap el possible traspàs de les infraestructures ferroviàries de l’Estat a Catalunya, ella mateixa, en persona, venia a Barcelona per reunir-se amb el vicepresident Oriol Junqueras durant dues hores que podien donar molt de si, però tot plegat es va resumir a un “no us autoritzarem el referèndum” i, “si voleu parlar de més coses, feu venir el president Puigdemont a la Conferència de presidents autonòmics en representació de la comunitat autònoma que sou i sereu”.

I mentre la maquinaria de comunicació del Partit Popular continua llençant per terra, mar i aire el missatge de l’”Operació diàleg”, quan amb prou feines la Soraya havia arribat a Madrid, coneixíem que la fiscalia demanava nou anys d’inhabilitació per a en Francesc Homs per haver participat en l’organització d’aquell referèndum que ells mateixos van considerar “de costellada” i que es proposava una nova querella per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, aquesta vegada per permetre que es tramités i es votés el nou full de ruta aprovat el 6 d’octubre passat durant el Debat de Política General, i en que es preveu fer un referèndum aquest any. I com que per poc no s’hi posen, hi inclouen Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, els tres primers de Junts pel Sí i l’últim de Catalunya Si que es Pot, tots ells membres de la Mesa.

Ni em sorprèn ni em desanima. Ja sabem quin pa hi donen. Però sap greu que, davant d’aquest panorama, encara hi ha qui es preocupa més de saber quin serà el candidat del Partit Demòcrata a les pròximes eleccions quan, el que importa de veritat, és si aquestes eleccions seran autonòmiques o seran les primeres del nou Estat català.