divendres, 22 de desembre del 2017

No permetrem que ningú ens faci deixar de ser un país meravellós



I van confondre discrepància amb ruptura. I van venir amb les porres, i van intervenir les finances de la Generalitat, i van fer una interpretació lliure d’un article de la Constitución i van cessar el Govern que havíem escollit els catalans. Van destituir el President Puigdemont i tots els seus consellers, a alguns els van empresonar i d’altres van marxar exiliats. I van convocar eleccions des de Madrid, i van aprofitar el buit de poder per espoliar el Museu de Lleida i liquidar la política exterior de Govern de Catalunya... I vàrem votar.

I 2.063.361 de catalans van dir que ja n’hi havia prou. I el Partit Popular es va quedar amb menys diputats que presos polítics hi ha a la presó. I es va quedar a només 130.000 vots del Partit Animalista.

Buscaven un aval a l’aplicació del 155 i la única cosa que han aconseguit és reforçar l’independentisme, impulsar el seu principal adversari i col·locar el Partit Popular a Catalunya en fase –aquest si- de liquidació.

Ara toca retirar els policies desplaçats a Catalunya per atemorir a la població, retirar els homes de negre que han ocupat les conselleries de Govern i, sobretot, toca retornar la llibertat a Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart.

I diuen a Can Ciutadans que en aquestes eleccions no es votaven blocs, sinó que es votaven partits. Be, d’això ja en parlarem quan ens trobem al Parlament.

Som un país meravellós, i no permetrem que ningú ens faci deixar-ho de ser.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Perquè torni el president, s'ha de votar al president



Els “inventors” del 155 s’afanyen a treure tot el suc possible a aquesta arma de destrucció massiva, desmantellant el que poden d’aquella Catalunya que van envair amb milers de policies buscant urnes i atonyinant nens, dones i persones grans que van tenir la “gosadia” de fer cua a la porta d’un col·legi electoral amb una papereta a la ma per participar en un referèndum NO autoritzat, que no il·legal (vegis l’article 92 de la intocable Constitución Española).

No deixa de sorprendre la barra amb que Partit Popular i Ciutadans es vanten d’haver salvat Catalunya de les set plagues bíbliques provocades per un govern escollit legítimament i destituït amb una llei feta a mida aprofitant la inexistent separació de poders, sense recordar la catifa vermella estesa per Moncloa a les empreses que volguessin traslladar a terres castellanes la seva seu social.

Als argumentaris dels qui no acaben d’entendre de que va això de la democràcia, s’hi ha instal·lat el missatge que diu que fins a 3.000 empreses han abandonat Catalunya per la por al procés independentista. El que no diuen és que son 300, només, les que han finalitzat el procediment de canvi d’ubicació de la seva seu social (que no de l’empresa) segons dades d’un Departament d’Economia d’una Generalitat en mans del govern de l’Estat. Ah! Per cert... Ni Albiol, ni Rajoy, ni Soraya, ni Arrimadas ni Rivera us diran que, des de l’u d’octubre, 132 empreses de fora de Catalunya han traslladat la seva seu a terres catalanes. Curiós, oi?

Mireu si n’ha fet de mal el procés, a Catalunya, que al tercer trimestre l’economia ha crescut un 3,5%, per damunt de la Zona Euro, que ha estat d’un 2.5%. La producció industrial, a octubre, havia crescut un 4,3%. La despesa del turisme estranger, tot i els atemptats d’agost, ha crescut un 11,5%. Han augmentat un 6,9% les matriculacions de vehicles. La taxa d’atur s’ha situat en un 12,5%, quasi quatre punts per sota de la mitjana espanyola. S’han registrat 39 projectes d’inversió empresarial que sumen un total de 341M€ que han generat 805 llocs de treball. El tràfic de contenidors al Port de Barcelona ha augmentat un 31%. Les exportacions han crescut un 8,4%, quasi cinc punts més que la mitjana espanyola. El nombre de passatgers que han passat per l’aeroport d’El Prat ha crescut un 7,3%, 1,4 punts més que Barajas. L'aerolínia Norwegian ha anunciat que incrementarà un 18% la capacitat en les seves rutes de llarg abast a Barcelona i ha afirmat que no ha notat cap impacte pel procés i que els seus vols amb destinació a Catalunya mantenen una ocupació del 90%. Fa uns dies hem sabut que, IGG, la segona empresa xinesa de jocs per a mòbils, instal·larà la seva seu europea a Barcelona.

Es evident que no és el procés el que ha fet mal a Catalunya. El 21 de desembre tenim l’oportunitat de reprendre la feina al punt on ens van obligar a deixar-la. Corregint errors, definint terminis raonables, recuperant les nostres institucions i, sobretot, aconseguint la llibertat dels qui son a la presó per exercir aquella democràcia que esdevé tant incòmode pels qui continuen ancorats a un passat en blanc i negre i gaudeixen judicialitzant la política per “escapçar” els partits dels qui no pensen com ells.

El 21 de desembre, fem tornar el nostre president legítim; fem tornar el president Puigdemont.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Carles Puigdemont; el president candidat a la presidència



Ja fa dies que la campanya pel “21D” acapara portades i temps de tertúlia. Tothom parla de la campanya del que els partidaris del “a por ellos, oe...”, representats pels qui saben que mai guanyaran unes eleccions a Catalunya, qualifiquen d’unes eleccions més, mentre els qui creiem en un futur millor per Catalunya, veiem com una “segona volta” del “1-O”.

El tot poderós i multiinterpetable article 155 de la Constitución Española, ha estat utilitzat per usurpar les institucions catalanes per part d’un Partit Popular convençut de que els 349.000 vots obtinguts a les ultimes eleccions catalanes, li donen el dret a destituir un govern legítim i convocar eleccions a Catalunya.

Aquesta campanya és una autentica prova de foc pels defensors de la democràcia. Que aquells que ens volen vençuts i sotmesos intentin veure fantasmes on no n’hi ha, traient de la màniga presumptes desavinences entre els partits independentistes, és prou d’esperar. Que siguem els propis independentistes els qui ho fem, no és de rebut. Buscar la confrontació entre els qui compartim adversari és inadmissible, ni que sigui per respecte als qui l’u d’octubre van patir a les seves carns els efectes del tripartit del 155.

Tal com ha dit el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, el 21 de desembre ha de ser una segona volta del referèndum celebrat el diumenge 1 d’octubre que serveixi per restituir el govern cessat utilitzant una legislació de legalitat qüestionable. Qualsevol altra interpretació sobre aquestes eleccions serà donar combustible als qui ens voldrien sotmesos i buits de competències, com una comunitat autònoma de perfil baix.

Son dies de campanya i, en conseqüència, son dies d’enquestes. Soc de les que prefereixen interpretar aquests estudis demoscòpics com un mesurador de l’estat d’ànim col·lectiu, més que com a dipositaris de la veritat absoluta. I una de les coses que deixen clares les diferents enquestes que anem coneixen, és que bona part dels electors segueixen apostant pel president Puigdemont. La intenció de vot que mostren, defineixen prou be l’estat d’ànim de bona part dels 45.000 catalans que van omplir els carrers de Brussel·les. Junts per Catalunya és la llista que millor defineix l’esperit d’aquell 1 d’octubre que ha marcat un abans i un després d’allò que anomenen procés.

Estem en campanya i tothom te dret a defensar, legítimament, el seu candidat. Però no hem de perdre mai de vista l’autèntic objectiu d’aquesta convocatòria electoral; recuperar les nostres institucions, restablir el nostre Govern i restituir el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont i Casamajó.

dissabte, 25 de novembre del 2017

Treballant per a tothom



Aquestes ultimes setmanes han passat moltes coses. Reconec que, igual que moltes persones, estic impactada per uns esdeveniments que tenen més a veure amb el passat que ens explicaven pares i avis, que amb el futur que esperàvem per als nostres fills i nets.

Mai havíem abusat del terme “dia històric” d’una manera tant justificada. Tots plegats hem perdut el compte dels dies, setmanes, mesos que portem vivint intensament una lluita que ens ha portat lluny, molt lluny, en un camí que encara no toca a la seva fi.

Hem viscut dies tristos però, afortunadament, al nostre voltant també passen coses bones que ajuden -i molt- a seguir endavant.

Aquesta setmana hem celebrat l’aniversari de la constitució de la “Fundació Hàbitat Solidari” de Calella, una iniciativa que va néixer el 1997 sota el paraigua de Càritas Parroquial de Calella, amb l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge a persones i famílies amb pocs recursos. Al 2006 es va incorporar a la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió  què, actualment, depèn de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, i des de de juny 2016 està dins de l’Oficina d’Habitatge que l’Ajuntament de Calella ha obert a la Plaça Vicenç Ferrer.



Vint anys després, la “Fundació Hàbitat Solidari” justifica més que mai la seva existència, com ho demostren -a tall d’exemple- les dades referents a l’activitat desenvolupada en el que portem d’any. Gràcies al treball molt constant i eficaç del tinent d’alcalde Jordi Sitjà i al treball sovint anònim i incondicional d’en Jordi Salbanyà,  s'ha arribat als 90 pisos socials que, en paraules de l'experta en polítiques d'habitatge, Carme Trilla, és una de les més importants de Catalunya.

Fins al 31 d’octubre, pel que fa als ajuts per al pagament de rebuts de lloguer o hipoteques, s’han fet 355 actuacions, ajudant a 181 famílies amb un total de 37.319€ i s’ha intervingut en 24 casos de desnonament. Son dades que esvaeixen qualsevol dubte sobre l’encert d’una iniciativa que ha estat reconeguda pel “Banc de Bones Practiques” dels governs locals, que ha posat en valor l’habilitació d’habitatges d’inclusió social i lloguer assequible.

Però això no és tot.

El mateix “Banc de Bones Practiques” ha reconegut el “Programa d’Atenció a Domicili a l’Alta Hospitalària”, les actuacions de sensibilització, detecció i seguiment per la qualitat de la gent gran del projecte “Cuida’m” i l’impuls d’iniciatives en l’àmbit comercial com “L’establiment de la quinzena; botiguers de pel·lícula”.

Son els resultats de les polítiques adreçades a les persones, aquelles que més satisfan als qui hem escollit dedicar uns anys de les nostres vides a servir als ciutadans. El fruit d’una feina que seguirem fent des dels ajuntaments per garantir un solida base al país que tots plegats construïm dia a dia. Son les polítiques socials que, des del Govern de Calella, hem volgut impulsar amb l’objectiu de ser útils als ciutadans, especialment als més vulnerables. Aquest és l’horitzó amb el que treballem cada dia, a peu de carrer, escoltant les persones. En aquesta direcció i amb aquesta vocació seguirem treballant per construir una societat més justa.

dissabte, 4 de novembre del 2017

"Si estàs passant per un mal moment, continua avançant”



En els últims anys hem pogut assistir a un màster de manipulació del missatge que ens ha portat del comiat “en diferit” de Barcenas -el tresorer del partit més corrupte d’Europa- fins al referèndum “il·legal”, eufemisme amb que el govern del Partit Popular s’ha referit a un referèndum “no autoritzat”.

Que no ens robin les paraules. Que no ens parlin d’expresident i d’ex consellers. Tenim president i tenim consellers, i tots ells formen el Govern legítim de Catalunya, aquell escollit a les urnes amb el vot dels catalans. I si, el president de Catalunya potser no és un exiliat, però ara mateix està a l’exili. Ningú marxa per voluntat pròpia lluny de casa i de la família.

Després de set manifestacions milionàries pels carrers de Catalunya en que els catalans hem demostrat que estem emprenyats, al govern del Partit Popular no li ha sortit ni una carícia, ni una paraula amable, ni un gest per intentar acostar-se a la Catalunya “rebel” i interessar-se pels motius del seu malestar. Ha preferit entrar en l’espiral del “cuanto peor mejor para el suyo beneficio politico”, travessant línies vermelles de quatre en quatre fins a posar-se al nivell dels governs més absolutistes al cant del “a por ellos, oe...”, amb un fiscal titula documents com a “Mas dura sera la caida”, sentint-se tots plegats “mucho españoles”.

I mira cap a una altra banda l’Europa que hauria de facilitar la restitució del govern legítim de Catalunya, la sortida dels seus consellers de la presó i la tornada del president, l’alliberament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, retornar la sobirania robada al Parlament de Catalunya, tancar els sumaris oberts contra alcaldes de tot Catalunya, restituir l’honor del president Mas, el conseller Homs i les conselleres Rigau i Ortega, restituir al seu càrrec el Major Trapero i retornar a les seves bases els milers de policies i guàrdies civils desplaçats a Catalunya per mantenir fresca l’amenaça de la porra.

Però això és massa. Massa, per a un govern que es vanta de l’aplicació lliure d’un article incert copiat d’una constitució alemanya que va permetre Hitler assolir el poder absolut. Massa per qui ens vol captius i desarmats i, si pot ser, humiliats. Massa per qui ha trobat, en el procés, la millor manera d'aconseguir que ningú parli dels 900 càrrecs del Partit Popular investigats per corrupció.

Hem arribat massa lluny com per tornar enrere. Com va dir Winston Churchill, “si estàs passant per un mal moment, continua avançant”.

Ens veiem a les urnes.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Intervenció del president Puigdemont davant del ple del Parlament



Comparec davant d’aquest Parlament a petició pròpia per presentar-los els resultats del referèndum celebrat el dia 1 d’octubre i per explicar-los les conseqüències polítiques que se’n deriven. Sóc conscient, com segurament molts de vostès, que avui també comparec davant del poble de Catalunya i de molta altra gent que ha fixat la seva atenció en el que avui passi en aquesta cambra. 

Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint ens hem hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat en no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu. 

De la meva compareixença no esperin ni amenaces, ni xantatges, ni insults. El moment és prou seriós com perquè tots assumim la part de responsabilitat que ens correspon en la necessitat imperiosa de desescalar la tensió i no contribuir, ni amb la paraula ni amb el gest, a incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de la població; als qui s’han mobilitzat els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van fer dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i els qui ho van fer massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no s’han mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en què no ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent plegats, passi el que passi, perquè així es fa la història dels pobles que busquen el seu futur. 

Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera d’avançar no pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir el respecte per al que pensa diferent i trobar com fer possible les aspiracions col·lectives, amb el benentès que això requereix grans dosis de diàleg i empatia. 

Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar de fer. Tots ells són suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment com aquest. A tots els que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en cadascun d’ells hi he reconegut raons fonamentades que val la pena d’escoltar. També jo he demanat opinió a diverses persones, que m’han ajudat a enriquir l’anàlisi del moment i la perspectiva de futur, també els ho vull agrair de tot cor. 
Però el que els exposaré avui no és una decisió personal, ni una dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la voluntat del Govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de convocar, organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment de l’anàlisi  dels fets posteriors que hem compartit al si del Govern. Avui toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al Parlament i això és el que farem. 

Som aquí perquè el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el referèndum d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que difícils: extremes. És la primera vegada en la història de les democràcies europees que una jornada electoral es desenvolupa enmig de violents atacs policials contra els votants que fan cua per dipositar la papereta. Des de les 8 del matí i fins l’hora de tancament dels col·legis, la policia i la Guàrdia Civil van colpejar persones indefenses i van obligar els serveis d’emergències a atendre més de 800 persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món que es va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.

L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu era provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu dret de vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va sortir el tret per la culata. 2.286.217 ciutadans van vèncer la por, van sortir de casa i van votar. No sabem quants ho van intentar sense èxit, però sí sabem que els col·legis clausurats violentament representen un cens de 770.000 persones més. 

Més de dos milions dos-cents mil catalans van poder votar perquè van vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. Les operacions i registres policials de les setmanes anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el referèndum. Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del Govern tampoc no van impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les violacions de la correspondència, tampoc no van impedir el referèndum. Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per combatre’l, quan els ciutadans van arribar als col·legis electorals, hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. 

Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que van fer possible aquest èxit logístic i polític. Als voluntaris que van dormir a les escoles. Als ciutadans que van guardar les urnes a casa. Als impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics que van idear i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i treballadores del Govern. Als votants del Sí i als del No, i als del vot en blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra per fer-ho possible. I sobretot, vull enviar el meu afecte, la meva solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats per l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra memòria per sempre. Mai no ho oblidarem. 

Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’Estat ha aconseguit introduir tensió i inquietud en la societat catalana. Com a President de Catalunya, sóc molt conscient que en aquests moments hi ha molta gent preocupada, angoixada, fins i tot espantada pel que està passant i pel que pot passar. Gent de totes les idees i tendències. La violència gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que no amb efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals sobre la nostra economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són obligats a canviar de seu social cada any),sens dubte són fets que han emboirat l’ambient. 

A totes aquestes persones que tenen por, els vull enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre del seu compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el diàleg, la tolerància, el respecte a la discrepància i la voluntat negociadora. Com a President actuaré sempre amb responsabilitat i tenint en compte els 7,5 milions de ciutadans del país. 

Voldria explicar on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot el món ens mira, i sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que val la pena tornar-nos a explicar. 
Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure que la Constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida per garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les institucions europees i internacionals després de 40 anys d’aïllament i autarquia. 

El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici institucional sorgit de la Transició, que a Catalunya es veia com un punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va començar a involucionar. 

En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria, el 88% d’aquest Parlament, repeteixo, una majoria del 88% d’aquest Parlament, seguint els procediments marcats per la Constitució, repeteixo, seguint els procediments marcats per la Constitució, va aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos. 

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el Sí a la independència de l’1 d’octubre. 

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. Al 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust record que retallava l’Estatut per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum. 

Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a la Constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum, legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional van convertir la proposta catalana en un text irreconeixible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest text irreconeixible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídicopolític per les vies constitucionals, és a dir, una humiliació. 

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’Estatut votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització. Des del punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el sistema bàsic d’infrastructures de Catalunya, peça clau del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i la manera de ser i de viure del nostre país. 

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt quedurant aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni. 

A més ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al Parlament, s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels catalans ho expressen així. 

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot documentat: fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en que les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en que les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya? 

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes. L’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’exconseller de la Presidència Francesc 
Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no dipositen més de 5 milions d’euros al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves famílies poden veure’s afectats. 

A més a més d’ells, la Mesa d’aquest Parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats per expressar el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no permetre que el parlament pogués debatre. La darrera onada repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials de 16 càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món també ha de saber que els líders de les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa estan imputats per un delicte de sedició que pot comportar fins a 15 anys de presó. Els responsables que han organitzat manifestacions que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents. 

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present. No hi ha cap institució de l’Estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest Parlament i de la societat catalana. L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i moderador que la Constitució li atribueix, però el discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis. 

Quiero dirijirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña.Les quiero trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra prioridad. Soy consciente de la información que les trasladan la mayoría de medios y de cuál es la narrativa que se ha instalado. Pero me atrevo a pedirles un esfuerzo, para el bien de todos; un esfuerzo por conocer y reconocer lo que nos ha llevado hasta aquí y de las razones que nos han impulsado. No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide poder votar y que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario para realizarlo de manera acordada. No tenemos nada contra España y los españoles. Al contrario. Nos queremos reentender mejor, y ese es el deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, des de hace ya muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir una situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede ser obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y que no quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es igualmente cierto que hay democracia más allá de la Constitución. 

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un Estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada. 

He de dir i avui cat es escoltada i respectada més enllà de les nostres fronteres 
El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta, i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar. 

Com és conegut, la Llei de Referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots del Sí hagi estat superior al nombre de vots del No, el Parlament (i cito textualment de la llei) “celebrarà una sessió ordinària per a efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”. 

Hi ha un abans i un després del 1 d’octubre, i hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura. 

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. 

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte. 

I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir. 

És conegut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la no violència s’han sentit des de tots els racons del planeta; la declaració ahir del grup de vuit Premis Nobel de la Pau; la declaració de The Elders al front dels quals hi ha l’exsecretari general de Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part personalitats de gran rellevància mundial; els posicionaments de presidents i primers ministres de països europeus, de líders polítics europeus... hi ha un prec de diàleg que recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada sobre els efectes que pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte. Totes aquestes veus mereixen ser escoltades. I totes, sense excepció, ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb l’Estat espanyol. 

Avui també pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte. 

Acabo. I ho faig apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als ciutadans de Catalunya, els demano que continuïn expressant-se com ho han fet fins ara, amb llibertat i amb respecte als que pensen diferent. A les empreses i actors econòmics, els demano que continuïn generant riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu poder per esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la tensió. També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol, li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó als qui advoquen per la mediació i a la comunitat internacional, i als milions de ciutadans d’arreu d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i la imposició. A la Unió Europea, li demano que s’impliqui a fons i que vetlli pels valors fundacionals de la Unió. 

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a estendre la mà al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança. 

Moltes gràcies. 

Carles Puigdemont i Casamajó 
President de la Generalitat de Catalunya

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Ni corralito, ni fuga d’empreses, ni pèrdua de llocs de treball



El temps passa ràpid i, com qui no vol la cosa, ja fa una setmana d’aquell “no referèndum” que l’Estat va reprimir a cop de porra.

2.286.217 vots comptabilitzats en un referèndum no autoritzat pel govern central (que no il·legal) amb 770.000 persones censades en col·legis clausurats. Si, son xifres demolidores. Tant demolidores que, a la vista d’aquests resultats obtinguts –tot i les garrotades- no han tardat en aparèixer els servidors de la misteriosa i quasi oblidada prima de risc, aquell Sant Cristo Gros que es treu quan s’acaben els arguments del sentit comú i els amos del tros amenacen amb homes de negre tot brandant tètriques postals de Grècia.

No seré jo qui qüestioni el pes en l’economia catalana de marques com CaixaBank, Banc Sabadell o qualsevol de les grans empreses que han anunciat el trasllat de la seva seu social fora de Catalunya. Si, la seu social, no les empreses. Però no podem oblidar que hi ha vida més enllà d’aquestes empreses. A Catalunya hi ha més de 6000 multinacionals. D’elles, prop d’un miler són alemanyes i la resta dels EEUU, França, Suïssa, Japó i Holanda.

Aquests dies ens hem fet un tip de sentir que el diner es poruc. Que qualsevol signe d’inestabilitat fa que busqui refugi. Les primeres empreses a anunciar la seva “fugida” han estat les cotitzades en borsa, participades per fons d’inversió i grans accionistes. Empreses que –només faltaria- son lliures d’actuar com millor considerin que poden preservar els seus interessos. Altra cosa és l’actitud del Govern del PP, que no ha tardat ni cinc dies a adoptar mesures que estimulin la fugida de seus socials de Catalunya cap a altres territoris de l’Estat. Si, sembla com si, per fi, veiessin clar que assolirem la independència i hagin començat a emportar-se “les seves coses”. Si tant segurs estan de que no marxarem, perquè intenten debilitar d’un dels seus motors econòmics? Sona a suïcidi...

Però hem de saber que el canvi de seu social d’una empresa no té, ara per ara, cap efecte econòmic en termes de recaptació d’impostos per Catalunya. Les empreses tributen allà on desenvolupen la seva activitat. Es a dir, canviar la seu social no és més que un cop d’efecte; no canvia res.
Resumint, tal com va dir el president Puigdemont; “ni corralito, ni fuga d’empreses, ni pèrdua de llocs de treball, no caiguem en la campanya de la por”.

És això, una campanya de la por. No coneixen un altre idioma.

dijous, 5 d’octubre del 2017

Declaració institucional del president de la Generalitat



Benvolguts i benvolgudes compatriotes,

Venim d’uns dies especialment intensos, carregats d’emocions i de vivències que ens quedaran gravades a la memòria. Una vegada més, el poble de Catalunya va demostrar ahir que està unit, que és un sol poble, que fa pinya en la defensa dels valors de la democràcia, i ho va fer de la manera com sempre fem i volem fer les coses: amb civisme i en pau. Hi va haver imatges molt simbòliques que ajuden a entendre aquesta idea de fraternitat i transversalitat amb què Catalunya afronta els seus reptes nacionals: persones amb banderes d’Espanya i banderes estelades compartint agermanadament una mateixa causa. El rebuig a la violència, el rebuig a les càrregues injustificables de les forces policials contra població civil pacíficament concentrada i la defensa dels drets civils que ens són elementals.

En aquest sentit voldria posar en molt de valor l’actitud dels centenars de milers de catalans i catalanes que ahir us vau mobilitzar en una aturada sense precedents al nostre país. Ho vau fer sense incidents, superant pors i amenaces i, sobretot, essent fidels a l’actitud pacífica amb què ens volem expressar sempre.

Per això ens hem de sentir forts si estem units i ens mantenim en aquesta actitud. Per més violència que hi vulguin posar alguns, fet que no és acceptable enlloc i que ha estat rebatut per molta gent i rebut amb molta preocupació a Europa, nosaltres ens hem de mantenir com un sol poble. Amb diferències, amb discrepàncies, amb errors i, a vegades, perquè també ens ho hem de dir, amb grans encerts. No deixeu que ens ho malbaratin els qui, per impotència, per por o per covardia, ens voldrien d’una altra manera. No sabeu l’admiració que com a poble estem recollint arreu del món per aquesta actitud tan cívica i tan compromesa.

Per desgràcia no tothom voldria que les coses ens anessin bé. Hi ha qui pretén presentar la reivindicació catalana com una cosa il·legítima, il·legal i criminal. Hi ha qui pensa que perseguir urnes, paperetes i votants és una exigència inexcusable de l’estat de dret, i que tot s’hi val per impedir que un poble es pugui expressar i pugui decidir. Estiguem tots molt tranquils i serens, i sobretot molt reconfortats: el que hem fet, el que estem fent i el que farem és el que d’altres pobles ja han fet i d’altres pobles faran en el futur. Seguim un camí democràticament marcat per la voluntat dels ciutadans, i això enlloc de ser combatut hauria de començar a ser comprès i a ser respectat.

Por eso quiero dirigirme a los ciudadanos españoles que en estos días han expresado su compromiso con las demandas de los catalanes; ciudadanos que nos han enviado su amistad y su solidaridad muy valiosa en los momentos que estamos viviendo. Seguramente las autoridades españolas deberían explicar mejor lo que ocurre en Catalunya, con visiones más ponderadas que ayudaran a entender un problema político que sabemos que es complejo. Sin embargo, agradezco el esfuerzo que nos consta directamente de mucha gente para acompañar al pueblo catalán en sus reivindicaciones. Somos un solo pueblo, que ama las lenguas que habla, que no tiene ningún problema con las identidades, las nacionalidades y las culturas, que quiere continuar contribuyendo al desarrollo del Estado español y que jamás va a prescindir de la enorme riqueza que representa la pluralidad.

Som, en efecte, una societat enormement cohesionada en la diversitat. Per això el missatge que el cap de l’Estat va voler adreçar a una part de la població no el podem compartir ni acceptar. El rei fa seu el discurs i les polítiques del govern Rajoy que han estat catastròfiques en relació amb Catalunya, i ignora deliberadament els milions de catalans que no pensem com ells. Ignora deliberadament els catalans que han estat víctimes d’una violència policial que ha glaçat el cor a mig món. El rei va perdre ahir una oportunitat d’adreçar-se a tots els ciutadans a qui deu la corona, i als quals deu el respecte perquè així li encomana la Constitució. Una Constitució que li atorga un paper moderador que en cap cas no ha tingut, i que ahir va declinar amb duresa. Tampoc no ha tingut interès a conèixer l’opinió i la visió del Govern de la Generalitat en cap moment d’aquesta crisi, i ha acceptat assumir un rol inadequat que només busca aplanar les decisions que el Govern espanyol fa temps que estudia per tal de liquidar les aspiracions de sobirania del poble català. Unes aspiracions que no dubta a tractar com a criminals i il·legítimes, i contra les quals usa recursos sense límit.

Voldria adreçar-me directament a Sa Majestat, en la llengua que sé que coneix i parla: així no. Amb la seva decisió d’ahir vostè va decebre molta gent a Catalunya, que l’aprecia i que l’ha ajudat en moments difícils de la institució. Gent que esperava de vostè un altre to i una apel·lació al diàleg i a la concòrdia.
Com a president de la Generalitat crec necessari adreçar-me al conjunt de la ciutadania, a tothom, pensi com pensi, per garantir el compromís del govern que presideixo de protegir el conjunt dels ciutadans, de vetllar pels seus drets a expressar-se lliurement i de respectar les seves decisions.

Ho farem amb el compromís que vam assumir a l’inici del mandat. Un compromís de fer-ho amb una porta oberta sempre al diàleg i al respecte cap a l’altre. No ens mourem d’aquí, i vull garantir als ciutadans que m’esteu escoltant que el meu govern no es desviarà ni un mil·límetre del compromís de pau i serenor, però alhora de fermesa, amb què volem fer les coses.

Per això reitero el que ja vaig dir dilluns: aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes en les darreres hores, i en rebrem més: totes elles coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de mediació. Ho reiterarem tantes vegades com faci falta. Pau, diàleg i acord formen part de la cultura política del nostre poble. Tanmateix no hem rebut mai cap resposta positiva per part de l’Estat a cap de les opcions de mèdiació que ja hi ha sobre la taula, i crec, amb tota sinceritat, que torna a ser una greu irresponsabilitat no atendre els precs que envien gent de dins i de fora de Catalunya i de l’Estat per tal que aquest conflicte s’encarrili des de la política i no des de la policia.

Avui tenim més a prop que ahir el nostre desig històric. Diumenge vam aconseguir fer un referèndum enmig d’un oceà de dificultats i d’una repressió sense precedents; ahir vam donar un exemple en el seguiment de l’aturada general; i estic segur que en els propers dies tornarem a ensenyar la millor cara del nostre país quan les institucions de Catalunya haguem d’aplicar el resultat del referèndum.

Mentrestant mantinguem la confiança i l’aïllament a tota provocació i a tota intenció de violència. Ni la volem a casa ni la volem enlloc. Fem-nos forts en la dignitat i serem un poble capaç de fer possible el somni que es proposi.

divendres, 22 de setembre del 2017

Bona Festa Major de la Minerva



Diu el refrany; “Que el llegir no et faci perdre l’escriure”. Una simpàtica manera de recordar-nos que tot és important.

És important el moment que viu Catalunya. Aquests dies tots hem viscut pendents de les notícies, no sempre agradables. El debat és al carrer i arreu es parla d’aquest moment històric.

Però també és important trobar el moment de gaudir del nostre temps lliure amb els nostres. I el moment és ara. Es temps de ball, pubillatge, concerts, barraques, correfoc... De gegants i gegantons, de gralles i tenores... De cercaviles i trabucaires, de teatre i castellers... És temps de sortir al carrer i deixar el rellotge a casa, d’aprofitar el bon temps per trobar-nos i compartir estones a la fresca. És Festa Major.

Pels calellencs, setembre és com un punt i apart -entre l’estiu i la tardor- que cada any ens permet aturar-nos i gaudir d’una mena de merescut premi a la feina ben feta.

Aquest cap de setmana llegirem cada minut en clau de festa. Dilluns, seguirem escrivint la nostra història.

Que tingueu una bona Festa Major de la Minerva.

dissabte, 9 de setembre del 2017

Votar, no és delicte



Aquesta setmana hem assistit a una demostració de com es pot arribar a complicar una cosa tant senzilla com votar una llei que tots sabíem que s’aprovaria, per una simple qüestió de majories. En diuen filibusterisme, la forma tècnica de dir allò de “marejar la perdiu”. Així, hem vist com la minoria parlamentària volia impedir a la majoria fer us dels seus vots per tirar endavant una llei.

Però, que son tres dies de debat parlamentari davant dels quatre anys que va tardar el Tribunal Constitucional a passar el ribot a l’Estatut validat en referèndum pels catalans. Si, ho heu llegit be. Es va fer un referèndum i ningú va qüestionar la seva legalitat.

És el mateix Tribunal Constitucional que quan vol, experimenta una acceleració de vertigen, quan es tracta de suspendre tota llei que no interessa al govern del Partit Popular, no sense la complicitat de la Fiscalia General de l’Estat, que anuncia les deu plagues bíbliques sobre aquells que gosin facilitar la col·locació d’urnes.

I apareixia Rajoy davant la premsa –sense preguntes, es clar- tot dient allò de; “no menosprecien la fuerza de la democracia”. Sabies paraules. Quasi al mateix temps que es pronunciaven, es produïa un allau d’adhesions d’alcaldes que es posaven a disposició del Govern de Catalunya, alguns ciutadans es concentraven a les portes dels ajuntaments exigint als seus representants que col·laborin amb el referèndum, el nombre d’inscrits a l’acte central de la Diada es multiplicava i les entitats sobiranistes seguien rebent donatius dels catalans per pagar les fiances exigides al president Mas i els membres del seu govern imputats pel 9N.

Al mateix temps, la Guardia Civil buscava paperetes a Constantí, es desplegava –sense motiu aparent- lluint armes llargues pels carrers de Manresa i Berga i l’Exercit espanyol anunciava maniobres a l’Empordà el dia després de la Diada.

Venen dies complicats. Ens voldran fer por. Venen dies de mostrar la nostra determinació. Els alcaldes estem al servei del Govern, al costat del poble, a disposició d’un projecte que ens ha de fer lliures. Ens veiem dilluns als actes de la Diada i, el dia 1, als col·legis electorals.

Seguim...

dissabte, 26 d’agost del 2017

Bueno, pues molt be, pues adiós



En els últims anys, la meticulosa i discreta feina de la policia ha evitat més d’un ensurt, però era qüestió de temps que el terrorisme jihadista ataqués Catalunya. Com era qüestió de temps –no massa, per cert- que hi hagués qui aprofités aquesta desgracia per barrejar terrorisme i procés independentista. Sovint son els mateixos que callen quan el govern de l’Estat destina recursos d’informació i Intel·ligència a perseguir independentistes, en lloc de destinar-los a perseguir terroristes.

Al marge de les consideracions i interpretacions de mitjans d’aquí i d’allà, el que queda en evidencia és el que han fet els uns i els altres. Mentre el Partit Popular demostrava no haver après res de l’11M de les “dos lineas de investigación” que li va costar el govern i alguns esperaven que l’Estat actués a Catalunya, Catalunya ha actuat com un Estat.

Les set hores que va tardar Rajoy en presentar-se a Barcelona, son massa hores. Un comitè de crisi amb tots els cossos policials menys els que s’estan jugant la vida al carrer, no és de rebut. Que la Policia Estatal llenci una piulada la matinada de dijous a divendres alertant d’una operació policial a Cambrils, sense esmentar que era una operació de Mossos, fa malpensar. Que el ministre de l’Interior anunciï davant de les banderes espanyola i europea (que hauria costat posar, també, la catalana?) que la cèl·lula terrorista estava desmantellada quan el Mossos buscaven el conductor de la furgoneta de la mort, és ridícul.

Catalunya ha actuat com l’Estat que es mereix ser. El president Rajoy s’ha hagut de resignar a comparèixer, com un convidat de pedra, darrere d’un faristol amb el logotip del Govern de Catalunya, i va ser el president català qui va trucar al president espanyol per anunciar-li que la policia catalana havia abatut Younes Abouyaaqoub, el mateix president que, minuts després, compareixia davant de la premsa per donar la notícia en quatre idiomes, en el que La Razón va qualificar de “sainete lingüistico”.

Em guardo la última reflexió pels Mossos d’Esquadra.

Els Mossos prenien el control de la situació des del minut zero, amb una ma lligada a l’esquena, sense la informació que li hauria proporcionat formar part del Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme (Citco) i l’Europol dels que el govern espanyol els ha mantingut apartats, i ho feien capitanejats per l’impecable Major Josep Lluis Trapero, qüestionat de dalt a baix pels de sempre quan va ser nomenat. Els mateixos Mossos a qui el govern del Partit Popular nega una convocatòria de 500 noves places per compensar les baixes dels últims anys i que han de fer la seva feina patint la infravaloració del seu finançament per part de l'Estat; des de 2010, la Generalitat ha deixat de rebre 688 milions d’euros per sufragar el cost del seu servei. La policia que ha vist com no se la convidava al primer comitè de crisi a la delegació del Gobierno a Catalunya i que ha de sentir com la vicepresidenta espanyola, Soraya Saenz de Santamaria diu que "ha habido una máxima coordinación con la Generalitat, el ayuntamiento de Barcelona y las fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado”.

En només unes hores, aquests Mossos, gracies als quals avui podem cridar més fort que mai “no tinc por”, es van guanyar amb escreix el títol de “Policia Europea”. Aplaudits i abraçats espontàniament pels ciutadans que els han volgut mostrar el seu agraïment, admirats per la premsa internacional i criticats per qui no tenint-ne prou amb que difonguessin informació constant en tres idiomes a través de les xarxes socials, els retreuen que a les compareixences de premsa s’utilitzés el català.

Faig meves les paraules del Major Trapero: “Bueno, pues molt be, pues adiós”.

divendres, 18 d’agost del 2017

Manifest de condemna als atemptats de Barcelona i Cambrils



Davant l’atemptat comès a Barcelona i Cambrils ahir dia 17 d’agost de 2017, des de la ciutat de Calella volem manifestar:

- El nostre més enèrgic rebuig a l’atemptat que el grup terrorista Estat Islàmic ha reivindicat a la ciutat de Barcelona, i que de moment compta amb 13 víctimes i més d’un centenar de ferits. Així com amb les víctimes i ferits dels fets ocorreguts a Alcanar i l’intent d’atemptat terrorista a Cambrils de les darreres hores.

- El nostre suport, escalf i estima cap a les víctimes, els seus familiars i amics, així com a totes les persones que han ajudat en tot el que ha estat possible. 

- El nostre més sincer agraïment a tots els cossos d’emergències, de seguretat, mèdics, de prevenció, institucions i organitzacions, empreses i entitats ciutadanes que han fet tot el possible en aquests difícils moments, així com totes les persones a títol individual que han ajudat, ajuden i ajudaran en tot el necessàri.

- La Rambla de Barcelona és l’artèria de vida de la capital del país, un lloc de trobada, de mestissatge, de respecte i de civisme, una mostra del què són els nostres pobles i ciutats, i ahir va ser tocada de mort. Però avui també ens refermem, en la voluntat de seguir construint uns pobles i ciutats, on imperi el respecte, la llibertat i la pau. 

- Abans de Barcelona, han estat moltes les ciutats que han patit la barbàrie del terrorisme, sempre ens hem solidaritzat amb totes. Ara ens ha tocat més aprop, i seguirem lluitant units, amb totes les ciutats i països del món que defensem la democràcia, la llibertat i la pau. Contra la por, sense por.

- El terrorisme vol amenaçar la societat de convivència de Catalunya, Europa i gran part del món. Nosaltres no permetrem posar en crisi el nostre model de pau i llibertat. Ni el Gihadisme, ni cap de les mostres de terror podran canviar la nostra ferma voluntat de viure en unes ciutats i pobles oberts, tolerants, i respectuosos amb totes les formes de pensar.

Avui, centenars de milers de persones ens trobem davant dels nostres ajuntaments, de la plaça de Catalunya de Barcelona, i tants altres punts arreu del món, perquè junts som més forts, perquè junts serem invencibles davant el terror que provoquen aquests atemptats, i perquè avui és un bon moment per refermar el nostre compromís granític vers la democràcia, la tolerància, el respecte, la llibertat i la pau.


Calella, 18 d’agost de 2017

dilluns, 24 de juliol del 2017

Delinqüents a cara descoberta i policies amb passamuntanyes



Hi va haver un temps en que els delinqüents ocultaven la seva identitat utilitzant gorres i passa muntanyes o mocadors amb els quals es tapaven la cara per evitar la seva identificació i eludir, així, l’acció de la justícia. Ara les coses han canviat molt. Ara és la policia qui ha d’ocultar la seva identitat utilitzant gorres i mocadors per tapar-se la cara però, no per eludir l’acció de la justícia sinó, possiblement, per vergonya. I és que no podem oblidar que un agent de l’autoritat no deixa de ser una “persona humana” i que, afortunadament, no tots son un Villarejo qualsevol. Son professionals que compleixen ordres, no sempre fàcils de complir. Permeteu-me que m’ho miri així, tot i el risc de pecar d’ingènua.

Amb aquesta “fila” és com dijous passat ens van sorprendre un grup d’agents de la Guardia Civil personats al Departament de Justícia, el Palau de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Aquesta vegada l’excusa tornava a ser el que es coneix com a cas 3%. Tant se val, la visita també podria haver estat motivada per algun compte milionari en algun paradís fiscal a nom d’algun destacat independentista del qual s’ha tingut coneixement gràcies a un informe policial que ningú ha signat. La cosa anava de gestos, de fotografies. Segurament algú hauria preferit la imatge de furgons policials a la porta del Palau amb anades i vingudes d’agents amb brillants plaques penjant del coll al més pur estil "CSI Miami", carregant capses de cartró buides amunt i avall. Però vull pensar que en alguna comissaria algú amb sentit comú i una bona dosi de seny, va preferir una cosa més discreta per donar compliment a una ordre judicial sense més escarafalls.

Ho veig i em pregunto, això és normal? No seré jo qui qüestioni si un jutge te o no motius per enviar la Guardia Civil a recollir una documentació –tot i que segurament amb un parell d’agents hauria estat més que suficient per recollir quatre papers- però no puc deixar de preguntar-me, quan tardarem a veure entrar la Guardia Civil al Congreso de los Diputados? O és que no hi ha prou motius per sospitar d’algun diputat, ex ministre d’interior, cap de gabinet de Moncloa...

I el Tribunal de Comptes, farà alguna cosa respecte als euros públics dels catalans que han servit per sufragar la guerra bruta i pagar informes falsos, per rescatar les autopistes radials de Madrid, per rescatar la banca amb 60.000 milions que han volat, per indemnitzar Castor...? Es pronunciarà respecte als euros públics dels catalans que no s'han invertit a Catalunya tot i estar pressupostats o els interessos que hem pagat perquè ens prestin els nostres propis diners tal com denunciava el president Puigdemont dissabte passat?

Que trigarà d’arribar l’1 d’octubre...

dilluns, 3 de juliol del 2017

La veritat la sabrem el diumenge 1 d'octubre



Ara fa uns dies, les corts espanyoles van acollir l’acte de commemoració dels 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, aquelles que tenien l’origen en la campanya del “habla, pueblo, habla”. No em direu que no te delicte...

Podria haver estat una ocasió ideal per fer autocrítica de la qualitat de la democràcia a Espanya, tres dies després de sentir l’ex comissari José Manuel Villarejo explicant públicament com funcionen les clavegueres d’un Estat que continua creient en la “policia política”. Però tot plegat no va passar de l’enorme preocupació d’alguns per l’absència del rei emèrit i la condecoració a l’exministre Rodolfo Martin Villa, sobre el que es va dictar una ordre de captura internacional per crims contra la humanitat comesos durant la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria.

Vint-i-quatre hores després, el Parlament de Catalunya feia una demostració de millor salut democràtica, amb l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. 63.961 processos que van afectar 3.358 persones.

Entre els del “habla, pueblo, habla” que ara ens neguen les urnes i un Parlament de Catalunya fent el que hauria d’haver fet l’Estat fa molts anys, ens queda la imatge potent i poderosa del més de mig miler d’alcaldes (entre els que vàrem trobar a faltar Ada Colau) que vàrem omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) en una nova demostració d’unitat i de suport del món local al Govern de Catalunya.

No tenim por. Poden inhabilitar el President de Catalunya, el seu Govern, la mesa del Parlament i tots els seus diputats. Poden interrogar funcionaris en casernes de la Guardia Civil i amenaçar-nos amb una justícia administrada injustament. Però no hi ha prou presons per tancar-nos hi a tots. Dissabte, al paranimf de la UB, els alcaldes de Catalunya estàvem darrere del Govern. El dia 1 d’octubre, ens tindran al seu costat.

I com a “cirereta” a una setmana de “dragon khan” emocional, la premsa ens “obsequia” amb una nova enquesta que indica més de la meitat dels catalans volen un referèndum, encara que sigui sense acord amb l’Estat.

Diuen que hi ha veritats, mentides, i enquestes. Les enquestes aniran sortint, de mentides n’hem sentit i en sentirem, la veritat la sabrem el diumenge 1 d’octubre.

dissabte, 3 de juny del 2017

Gràcies, Carles



Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles, no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.

Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial. Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.

En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.

El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot, “Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.

Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.