divendres, 25 de novembre del 2016

El procés processat



Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.