dimecres, 22 de febrer de 2012

LA NOVA ESCOLA SALICRÚ

El passat dia 3 de febrer, la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va visitar la nostra ciutat, per anunciar i comprometre's públicament com a màxim responsable del Departament amb la llarga i reivindicada nova Escola Salicrú.

De tots és prou coneguda la necessitat absoluta d'aquest nou equipament escolar, fa massa anys que malgrat esser assumida per part de tots els partits polítics, per diferents raons mai havia acabat de ser reconeguda amb compromís polític clar i públic com va ser de manera rotunda en aquesta visita institucional de la Consellera a la nostra Ciutat.

Crec amb ferm convenciment que l'Escola Fàbrica Llobet-Guri és un lloc idoni per poder fer realitat aquest dèficit tant important, per la seva centralitat en la ciutat, pel que representa la Fàbrica com a lloc emblemàtic, l'estalvi de gairebé 100.000 € per l'ajuntament en concepte de transport escolar i lloguer del solar actual, etc.

El vist-i-plau del Departament amb l'aval tècnic de GISA (empresa que gestiona les infraestructures de la Generalitat) és una excel·lent notícia que espero que a l'any 2014 quan comencin les obres tots plegats ens sentim satisfets d'haver pogut realitzar una obra necessària i tant esperada per la Comunitat Educativa.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Opinió pública vs. Opinió publicada

Si els historiadors del futur han d'explicar determinants esdeveniments dels nostres dies, comptant només amb l'opinió publicada als mitjans de comunicació, tindran un bon nombre de paradoxes i misteris a resoldre.
Un d'ells, sense dubte, serà la victòria històrica de Convergència i Unió a les darreres eleccions generals. A les hemeroteques digital trobaran molta informació dels ajustos pressupostaris del govern de la Generalitat, del malestar causat i de les mobilitzacions en contra. Un panorama idoni per assegurar un vot de càstig sever a la federació nacionalista. No obstant això, els vots del ciutadans de Catalunya van anar en el sentit contrari al que es podia preveure Quina explicació trobaran per aquesta paradoxa?
Per moltes persones és evident que hi ha un divorci entre l'opinió pública i l' opinió publicada. Només així podem explicar determinats comportaments dels ciutadans que sorprenen als mitjans de comunicació. Un divorci que han de tenir molt present els responsables polítics del nostre país, que no han de perdre mai de vista el contacte amb els ciutadans i, encara menys, substituir-lo per la lectura apressada de l'opinió publica.
L'opinió pública, la consciència del conjunt dels ciutadans davant de diferents fet, és més complexa, més estable i mes comprensiva, davant de determinats fets i actuacions, del que sovint apareix reflectit en l'opinió publicada. Conjunturalment pot ser manipulable però les seves creences i la seva visió del món és molt estable.
L'opinió publicada segueix altres regles i comportaments, tan volubles com poden ser, a vegades, les dels mercats financers. La seva visió del món i la seva objectivitat depenen de la línia editorial dels diferents mitjans que li donen veu.
És clar que no tota l'opinió publicada es igual, de la mateixa manera que no ho són els polítics, però cal que els seus responsables obrin una reflexió profunda sobre les seves dinàmiques. Aquesta sensació cada cop més evident de que es va a cop de titular, deteriora - al meu entendre- una informació que sovint hauria de regir-se amb paràmetres de major contrast i rigor informatiu alhora d'elaborar-la.Si no és així, com en el cas de determinats polítics i formacions, l'allunyament sobre l'opinió pública, els ciutadans, anirà sent cada dia més gran i les conseqüències irreparables.
I és que la democràcia i l'opinió pública no poden ser sense l'opinió publicada

dimecres, 1 de febrer de 2012

SERVEIS PÚBLICS. INTERESSOS PRIVATS.

Aquest dies, s’ha comentat molt si l’ajuntament de Barcelona tenia o no que allargar l’hora del tancament del metro de la ciutat atès que el partit contra el Madrid es va acabar a pocs minuts de les dotze, hora en que tancava el servei del transport de Barcelona. I que la decisió de no perllongar el servei va deixar moltes persones caminant per la ciutat.
En un moment en que les administracions hem de mirar i valorar cada un dels euros que gastem, s’ha d’analitzar aquesta decisió des de tots els paràmetres possibles. Quí ha de pagar el futbol “after hours”?.
I podem començar pels protagonistes del partit de futbol, podem seguir pels directius del Barça i del Madrid. Podem seguir amb les televisions que compren els drets i els venen a mig món. Totes aquestes persones, amb interessos absolutament legítims, han fet del futbol i del seu entorn la seva manera de guanyar-se la vida.
Si valia 30.000 euros allargar una hora el servei de metro de Barcelona, per què ho teníem que pagar entre tots els ciutadans, de Barcelona o de Catalunya? No seria més adient que fossin els interessos privats , perquè no  Canal +, doncs al capdavall són ells que acaben decidint  aquest horari tant tardà.
Em consta l’esforç de tot l’equip de govern de la ciutat de Barcelona, per fer igual o més amb menys. Com ho estan fent la gran majoria d’ajuntament del nostre país. Jo mateixa com alcaldessa de Calella, és una reflexió diària. I aquesta paradoxa, que s’exigeix a les administracions que participin de manera molt important a finançar directament o indirecta els grans esdeveniments culturals, esportius, de masses, exigeix cada dia una nova reflexió.
L’ajuntament de Barcelona, per un partit de la màxima rivalitat ha de mobilitzar serveis, policies ordenant el trànsit, retirant vehicles mal aparcats, brigades netejant els carrer pròxims, i un llarg etc. I us ben asseguro que una hora de policia municipal o de les brigades municipals  val molts diners. Podem parlar de la seguretat, dels serveis que els mossos d’esquadra han de prestar. I no solament amb el Barça, tot i que és un dels principals esdeveniments. Concerts, maratons, festivals, etc.
Alguns legítimament  fan activitats, moltes força rendibles, i l’administració paga una part important de les despeses generades, algunes vegades amb retorn ciutadà i d’altres no.
I és que cada vegada més, a les administracions ens hem de preguntar, a qui serveix una despesa, en quins termes i sobretot, qui paga la festa.