dissabte, 14 de desembre del 2013

#9n14



Dijous, 12 de desembre de 2013. Una data que romandrà per sempre en la història d’aquest país petit.

A quarts de dues del migdia les emissores de ràdio saltava la “ultima hora”. El President Mas havia convocat la premsa a Palau quan totes les mirades estaven posades a l’Institut d’Estudis Catalans on se celebrava el polèmic simposi “Espanya contra Catalunya”. Totes, menys la d’un periodista de “Nació Digital” que va detectar l’Oriol Junqueras entrant en cotxe al Palau de la Generalitat. Alguna cosa estava passant.

La confirmació venia a les dues del migdia quan el president Mas acompanyat dels representants dels partits que donen suport al dret a decidir compareixien davant la premsa per anunciar que havien decidit la data per a la celebració de la consulta i la pregunta que es farà als ciutadans.

Mai havíem arribat tant lluny i, dijous, vàrem fer un pas de gegant, com fan els països que volen créixer, com no fan els governs que s’entesten a mantenir un peu en el passat. Dijous va prendre més sentit que mai aquella frase “fer-ho be, per fer-ho possible”.

Als de sempre els va faltar temps per atacar al president de Catalunya i al partit del govern, en un intent de deslegitimar-lo recordant-li la pèrdua de diputats a les ultimes eleccions. Això si, un cop més van obviar que el Parlament resultant d’aquella comtessa el forma una majoria de grups partidaris del dret a decidir. Van ignorar els motius que van portar a la convocatòria d’aquelles eleccions. Van passar per alt el paper del Tribunal Constitucional que va escapçar un Estatut referendat pel poble de Catalunya i aprovat (ja retallat) pel Congrés dels Diputats. Com si tot plegat fos el caprici d’un president a qui se li demana que actuï com a representant a Catalunya d’un Estat que nega els principis de la democràcia i que faci oïdes sordes a un poble que ha reclamat, amb tres manifestacions massives i amb unes eleccions catalanes, que vol votar. Heus aquí l’ultratge a la Constitució i l’atac a la “unidad nacional” de la Espanya indivisible.

Amb discreció, tenacitat, voluntat i alçada de mires, les forces polítiques favorables al dret a decidir, amb el President Mas al capdavant, hem estat capaces d’arribar a un gran acord. Tenim data i tenim pregunta. La urna ens espera. A tots. Als que volen marxar i als que es volen quedar. Als que creuen en el federalisme i als que no saben que és. Als que es volen europeus i als que no. Als que volen la consulta però no pensen anar a votar. Als catalans que parlen castellà i als espanyols que parlen català.


Ara, volem votar.

dilluns, 9 de desembre del 2013

La democràcia no és la verticalitat del poder



Aquests dies sentirem parlar de pressupostos, a tota hora. És evident que el debat de pressupostos és un dels més importants de cada exercici, però no hauríem de permetre que l’arbre ens impedeixi veure el bosc.

Durant els darrers mesos, qui més qui menys ha sentit parlar del “Proyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local”. Com sol passar amb moltes de les iniciatives legals impulsades per l’actual govern central, la utilització d’expressions com “racionalització” o “sostenibilitat” no son altra cosa que cants de sirena sense cap altra intenció que conduir-nos al fons del mar de la recentralització.

Des de Convergència i Unió ens mirem aquesta iniciativa amb la desconfiança pròpia del “gat escaldat”. No és per menys, si tenim en compte que els disset projectes de llei en tramitació en aquests moments envaeixen competències.

La proposta de reforma de l’Administració Local, a més, incompleix la Constitució, la Carta Europea i el Tractat de Lisboa.

En el seu article 140, la Constitució –aquella que alguns fan servir segons la seva conveniència- estableix que es garanteix l’autonomia dels municipis que han de gaudir d’entitat jurídica plena, el Tractat de Lisboa, parla del principi de subsidiarietat, i la Carta Europea d’Autonomia Local assenyala que les corporacions locals han de ser consultades en temps i forma apropiats sobre aquelles qüestions que les afectin. Aquesta Carta va ser aprovada amb el suport de quaranta-set països, amb l’excepció de Bielorússia.

Aquesta llei és un exemple clar del que no ha de ser la governança del segle XXI i que ens allunya de la democràcia. Ara més que mai cal una governança multinivell, amb un govern local fort, en tant que administració més propera als ciutadans. La concertació no ha de ser únicament entre administracions, sinó que ha de ser, essencialment, entre ciutadans.

També en gestió política és necessari aplicar el valor del “quilòmetre zero”. Des dels ajuntaments se sap exactament quines son les necessitats prioritàries en matèria de política social. Afers com: escoles bressol, la violència de gènere, infància amb dificultats, escoles d’adults… Els pobles allunyats de les capitals de demarcació no poden condicionar l’eficiència de la resposta a determinades situacions quotidianes a la distancia que els separa de l’administració immediatament superior.

També en matèria de desenvolupament econòmic els ajuntaments necessiten un nivell d’autonomia òptim. Molts ajuntaments, com poden ser els de municipis turístics -amb una important fluctuació de la població estacional- no poden veure limitada la seva gestió a les necessàries polítiques de control financer, sinó que han de tenir suficient marge de maniobra  en el control de la gestió; a quanta gent estem atenent? Quines necessitats estem atenent,? quines han de ser les prioritats en l’atenció d’aquestes necessitats?

El Ministeri de Montoro ha fet una llei sense ànima, basada únicament en les xifres. No té en compte dades com les publicades en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en que es demostra que els ajuntaments son les administracions més ben valorades pels ciutadans.

Crec que el govern del Partit Popular confon massa sovint la majoria absoluta amb la veritat absoluta. La democràcia no és la verticalitat del poder; la democràcia és compartir el poder. Només es mantindrà viva si els ciutadans resten interessats, i aquest interès dels ciutadans en ser partícips de la democràcia comença, precisament, amb l’administració que tenen més a prop; els seus ajuntaments.

Quan un alcalde o alcaldessa pren possessió del càrrec, ho fa prometent que complirà amb allò que determini l’Estatut de Catalunya, i no podem incomplir aquesta promesa per donar compliment a determinades modificacions de lleis referenciades a centenars de quilometres de Barcelona.

Abans de ser alcaldes i alcaldesses, hem estat candidats i candidates. Ens hem presentat davant la ciutadania comprometent-nos a fer una sèrie de coses. Un compromís a canvi del qual els ciutadans ens donen el seu vot. Un vot que esdevé mandat per part del Ple Municipal. Un mandat que ens donen els ciutadans amb qui tractem cada dia. No els legisladors de tarannà centralista que pretenen atendre les necessitats d’uns ciutadans dels qui no en coneixen ni la seva cara.


Com va dir Alexis de Tocqueville a “La democràcia en Amèrica”; “Sense institucions municipals pot ser que una nació tingui un Govern lliure, però el que queda clar és que no tindrà l’esperit de la llibertat”.




dimecres, 4 de desembre del 2013

5 de desembre; “Dia Internacional del Voluntariat”



Els matins dels dissabtes molts calellencs aprofitem per anar al mercat (aquí en diem anar a plaça) on, a banda de fer la compra, sempre trobem algun conegut amb qui fer-la petar una estona (aquí en diem fer poble).

Abans de tornar a casa, moltes persones fem una aturada al supermercat més proper a casa per acabar de fer l'última compra. Un altra espai on, generalment, sempre ens hi trobem les mateixes persones -incloent el personal-. Però aquest dissabte va ser diferent.

Només entrar, ens sorprenien una colla d’homes i dones, joves i grans, treballant en mig d’un meravellós desordre mentre intentaven organitzar-se en mig de caixes de cartró i bosses de plàstic ordenant pots d’arròs i llegums, brics de llet, ampolles d’oli...

Eren els voluntaris de Càritas (Banc d’Aliments), persones que van decidir dedicar una part del seu temps a fer que el Nadal no s’oblidi de ningú.

Veure aquells voluntaris i voluntàries treballant, convidava a oblidar la llista de la compra que hom pogués portar a la butxaca i entrar a la recerca dels productes que demanaven per, a la sortida, dipositar-los a les caixes amb destinació al Banc dels Aliments.

Veure l’empeny d’aquelles persones feia tenir la certesa de que repetir l’èxit de l’any passat (prop de tres tones) estava assegurat. Però quan les persones s’organitzen amb un objectiu tant noble, els límits son inexistents.

Set tones. Els voluntaris de Calella van recollir set tones d’aliments! Set mil quilos d’aliments.

Mai ens deixarà de sorprendre la dedicació dels milers i milers de voluntaris que estan disposats a dedicar una part del seu temps a treballar pel be comú; recollint aliments, ajudant a aquells a qui la salut els ha fet una mala passada, col·laborant en proves esportives, vigilant els nostres boscos, ajudant a les persones grans...

Tota aquest moviment ja està novament entrenant-se pels preparatius de la Marató d’enguany que es farà el proper dia 15 de desembre.

Aquesta setmana, el dia 5, se celebra el “Dia Internacional del Voluntariat”. Com a alcaldessa, em sento amb l’obligació moral d’agrair la feina de tots els calellencs que contribueixen a fer, amb el seu compromís anònim, un món millor, sense esperar res a canvi. És aquest impuls social que manté viva la nostra Ciutat. M’agradaria encoratjar-vos a seguir fent aquesta meravellosa tasca, i recordar-vos que em tindreu, sempre, al vostre costat.

Gràcies a tots i totes.