divendres, 28 de desembre de 2012

El mar és per mi

Visc en un poble on el record del passat mariner d’alguns dels seus habitants encara és molt present. Encara és possible escoltar en primera persona el testimoni d’aquells que de matinada es feien a la mar desafiant la foscor, el vent i l’onatge, i de les seves famílies, que arran de mar esperaven la seva tornada sorgint les xarxes malmeses a la jornada anterior per assegurar el treball del dia següent. Potser és per això que em resulta especialment senzill interpretar les constants referencies marineres que el president Mas inclou en els seus discursos.

“Sé que hem de salpar, sé que trobarem moltes inclemències en la travessia, i sé que el vaixell no està en les millors condicions. Se també, però, que hi haurà una molt bona tripulació. De gent que no fallarà. De persones que hi seran sempre, a les verdes i a les madures. I se que tindrem un passatge que majoritàriament és conscient de les dificultats de la travessia però que està compromès i il·lusionat per arribar a un millor port”. Amb aquestes paraules, el President Mas afrontava el seu segon debat d’investidura després d’una legislatura de dos anys.

Hem estat lleials, hem proposat nous models de finançament, nous estatuts i formules que permetessin créixer al nostre autogovern. Com a resposta hem rebut atacs al nostre model lingüístic i educatiu, s’ha utilitzat la Constitució per empetitir l’autogovern i hem patit greus dèficits d’inversió, a l’hora que veiem com la caverna mediàtica ens atacava amb estratègies de legalitat dubtosa. Cadascuna d’aquestes accions justifica, per si mateixa, el procés que vam endegar amb la convocatòria d’eleccions.

Avançar les eleccions no va ser un error. Després del cop de porta de Moncloa a la nostra proposta de pacte fiscal, després de la històrica manifestació de l’11S, continuar al govern hauria estat una actitud pròpia d’aquells que s’aferren a la “poltrona” ignorant el que passa de portes enfora.

Incomptables vegades hem sentit dir allò de “passi el que passi, aquí no plega ningú”. CiU va plegar. Va donar la veu al poble, i el poble la va prendre. Desde CiU hauríem volgut un resultat millor a les darreres eleccions, és cert, però el resultat ha estat bo per Catalunya, i això és el que importa.

L’acord signat entre el president Mas i Oriol Junqueras, dona resposta al missatge que vam llençar els ciutadans de Catalunya el passat 25 de novembre a les urnes. 71 diputats garanteixen un govern fort i estable. Significa l’inici d’una nova etapa per Catalunya basada en el dret a decidir i on estigui garantit el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la llengua i la cultura pròpies.

El mes de gener el Parlament iniciarà la tramitació per aprovar la llei de consultes i s’obrirà un procés de negociació amb l’Estat espanyol per exercir el dret a decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum. No demanarem altre cosa que poder instal·lar unes urnes on el poble de Catalunya dipositi el seu vot. Tant si és un si, com si és un no. Tant senzill, i tant difícil.

Aquest mes de gener llevarem àncores i iniciarem la travessia, sense por però amb respecte al mar que haurem de travessar a la recerca d’un port millor. L’èxit del viatge dependrà, en bona part, de com cadascun de nosaltres assumeixi l’esperit d’aquell llop de mar que aferrat al pal de messana cridava “el mar és per a mi!”

dimarts, 11 de desembre de 2012

Yo me españolizo, tu te españolizas, el se españoliza…

 
Poques vegades ens hem après tant ràpid el significat de les sigles amb las que es posa nom a una llei; LOMCE (Lei Organica de Mejora de la Calidad Educativa).

En llenguatge planer podríem dir que el ministre d’Ensenyament, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, l’ha tornat a “liar”.

Wert s’ha convertit en aquell guardià que s’encarrega de mantenir a ratlla els elements considerats hostils per l’amo de la casa. I no cal dir com és d’eficient desenvolupant la seva feina. Les actituds del ministre no ens haurien de sorprendre quan de tothom és sabut que representa l’ala més radical de l’actual Partit Popular, aquell home format a les files de la FAES, el laboratori d’idees dels populars, imposat per Aznar com a quota de la vella guardia al govern Rajoy. Però estareu d’acord amb mi amb que costa esforços sobrehumans acostumar-se a la idea de que aquells que es van passar la última campanya electoral dient que estimaven Catalunya, mostrin per enèsima vegada, les seves ànsies d’acabar amb tot el faci “tuf” de català.

Tampoc falta qui repeteix el mantra de la provisionalitat, explicant fins a extenuar-se que estem davant d’un esborrany, d’una proposta que no serà llei fins que superi un llarg trajecte parlamentari en un Congrés en que –no ho oblidéssim-, el Partit Popular pot utilitzar la seva majoria absoluta per fer i desfer al seu aire.

Tant se val que sigui un esborrany. En qüestions tant sensibles un esborrany esdevé, amb totes les de la llei, una autentica declaració d’intencions.

La proposta de Wert rebaixa el Català a assignatura d’especialitat, pretén permetre que es puguin obtenir els títols d’ESO i Batxillerat sense examinar-se de català, obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies que ho demanin i, en cas de que no hi hagi oferta publica o concertada per poder-ho fer, obliga a la Generalitat a assumir el cost d’un centre privat. O el que és el mateix, si voleu escola gratuïta, demaneu que els vostres fills estudiïn en castellà amb càrrec als diners de tots els catalans. A bodes em convides…

Entre tant despropòsit, sempre ens queda el consol de veure la reacció d’un poble que entén la situació, i que planta cara decidit a no fer ni un pas enrere en allò que considera essencial per preservar la seva identitat i garantir la supervivència de la única llengua en perill a Catalunya; el català. Com també ens quedarà l’esperança en l’altre Espanya, aquella que, valenta, es desmarca dels postulats del Partit Popular més ranci, i fa sentir la seva veu en boca de persones autoritzades en l’àmbit de l’educació, com el rector de la Universidad Complutense de Madrid, José Carrillo, que no s’ha mossegat la llengua quan ha expressat públicament el seu neguit per l’actitud del ministre Wert, afirmant que la LOMCE és un atac al model d’immersió lingüística de Catalunya. Carrillo afirma contundent que “hi ha un contingut ideològic darrera d’aquesta reforma. Es parla de nacionalismes perifèrics, però de vegades el nacionalisme centralista te efectes perniciosos”. Aquestes son paraules –us ho recordo- del rector de la Universidad Complutense de Madrid, pronunciades el mateix dia en que més de 60 municipis catalans han acollit concentracions per demanar respecte al model educatiu català.

Una vegada més es demostra que no és Espanya qui esta en contra de Catalunya, sinó alguns membres d’un govern que oblida els motius pels quals gaudeix d’una majoria absoluta que utilitza per seguir els passos dels seus avantpassats que, amb tècniques que consten als llibres d’història, van aconseguir que més de 300.000.000 de ciutadans llatinoamericans parlessin espanyol. Un mecanisme que no faria sentir orgullós cap governant amb un mínim de sentit comú. Mecanismes que pertanyen al passat més fosc de la història d’Espanya. Un model més proper a l’imposat durant la dominació romana a partir del segle 218 a. C. La “romanització”, que va permetre imposar una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i una llengua comunes sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània. Un passat llunyà que alguns s’entesten a seguir vivint en present.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Catalunya necessita un govern fort

Necessitem un govern fort. Aquestes son unes paraules que durant aquesta setmana no ens hem cansat de repetir. I aquestes, son d'aquelles paraules que no s'hauria d'emportar el vent.

Que la participació hagi arribat quasi al 70% demostra que aquestes eleccions eren necessàries. Això ens dona una bona mostra sobre quina és la situació de Catalunya i el sentiment dels seus ciutadans. Totes les eleccions que s'han fet a Europa aquests darrers anys han derrotat als governs que s'han vist obligats a aplicar polítiques d'austeritat. I Convergència i Unió, no ho oblidem, ha guanyat aquestes eleccions. I ho ha fet perquè sempre ha actuat dient la veritat, sense enganyar, i fent les coses amb la màxima sensibilitat i afectant el mínim possible l'estat del benestar.

Aquestes eleccions també han demostrat que Catalunya ha apostat de forma clara pel dret a decidir. És difícil saber si aquesta aposta demostra la voluntat del poble d'arribar a la independència del seu país, però és clar que els ciutadans es volen pronunciar. La suma de diputats dels partits que aposten pel dret a decidir formen una important majoria a l'arc parlamentari.

La configuració del Parlament pot fer pensar que aquests pròxims anys la governabilitat de Catalunya pot ser complexa, però hauria de ser possible si la resta de partits polítics estan a l'alçada de les circumstàncies i entenen el que ens juguem com a país. És el moment de deixar de fer politiqueria per fer política en majúscules, més si tenim en compte que no hi ha cap contessa electoral a curt termini.

Els resultats ens diuen que ha de ser Convergència i Unió qui agafi les regnes de la governabilitat d'aquest país, però aquest lideratge no el pot assumir en solitari. El nou govern necessita comptar amb suports permanents. La càrrega d'aquesta etapa que comencem no pot recaure en una única força política.

Els ciutadans han parlat, i ens han deixat molt clar quins han de ser els dos grans objectius d'aquesta legislatura: D'una banda, la superació de la crisi i la consolidació de l'estat del benestar, i de l'altre avançar en el dret a decidir i convocar una consulta per l'autodeterminació.

Els contactes ja han començat. Amb ERC compartim aquests dos objectius, i amb el PSC compartim l'objectiu de superar la crisi, tot i que haurem de veure fins a quin punt aquesta formació esta disposada a recolzar el dret a decidir.

La formula ideal per a Convergència i Unió seria la de formar una gran coalició amb tots aquells partits que comparteixin aquests dos objectius, com es va fer a Holanda o a Alemanya, l'any 2.004. D'aquesta manera aconseguiríem un govern estable i amb prou força per afrontar la situació que travessa Catalunya. Si això no fos possible, totes les formacions polítiques catalanes hauríem de posar les cartes damunt de la taula i acordar un programa conjunt on tothom renunciés a alguna cosa, en un escenari de confiança mútua.

Els primers contactes ens permeten ser optimistes. Un bon acord és possible. El president Mas s'ha compromès a aconseguir que aquestes negociacions acabin be. Hem de donar un missatge positiu a la ciutadania. Les principals forces polítiques catalanes han entès quina és la situació que afrontem, i això ens dona esperança en aconseguir un govern fort, seriós i estable per als propers anys.