diumenge, 28 de setembre de 2014

Estem convocats



El cap de setmana que acabem de deixar enrere ha estat un dels moments àlgids del procés iniciat ara fa dos anys i que ha posat Catalunya en el camí cap a un nou model de país.  A ningú se li escapa que hem estat testimonis d’un dels moments que, per sempre més, tindran un espai reservat a les pàgines de la història de la nostra nació.

De l’acte de signatura del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N n’ha quedat molt més que una fotografia. Limitar-ho a un simple tràmit seria d’una injustícia inacceptable. Dissabte passat vàrem poder veure molt més que la imatge del text del Decret damunt d’una taula amb la signatura el President Mas.

L’acte de dissabte ha de ser vist com la culminació de la demanda ciutadana que vàrem poder escoltar per primera vegada als carrers de Barcelona el setembre de 2012 i que, des d’aleshores, s’ha deixat sentir a cada Diada. El de dissabte va ser un acte fruit del resultat de les eleccions convocades pel President Mas el novembre de 2012, que van donar al nostre Parlament una majoria partidària del dret a decidir. Una majoria que ha sabut mostrar la seva maduresa democràtica, unint esforços per donar resposta al mandat del poble de Catalunya, més enllà de les seves respectives diferencies ideològiques.

Però entendreu que, per la meva condició d’alcaldessa, posi l'accent en un altra fet que tampoc ens ha passat desapercebut.

Durant la setmana que acabem de deixar enrere, centenars d’ajuntaments de tot Catalunya han aprovat mocions de suport a la convocatòria de la consulta. En el moment de la signatura per part del President Mas del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N, un 92% dels municipis de Catalunya havien aprovat una moció de suport a la convocatòria (a Calella va ser aprovada amb 13 vota a favor i 4 en contra). Això m’ha fet recordar l’eslògan de campanya amb que CiU va acudir a les eleccions municipals del 1.991; “Catalunya Comença al teu Ajuntament”.

Aquí és on ha de començar la nova Catalunya. A peu de carrer. Amb tots i cadascun dels ciutadans que tenen en el seu ajuntament el contacte més personal i directe amb el seu govern. Amb totes i cadascuna de les iniciatives impulsades per entitats i associacions que son capaces de dir als seus governants quin país volen. D’omplir autocars i fer tants quilometres com sigui necessari per fer sentir la seva veu. La nova Catalunya comença allà on alcaldes/ses i regidors/res -tant se val si son al govern o a la oposició- son capaços d’escoltar als ciutadans i posar-se al front en aquest camí que, lluny d’arribar al seu destí, ens anuncia l’arribada del tram més farregós en que, si volem arribar lluny, haurem d’anar acompanyats.

Com a ciutadana de Catalunya visc aquest procés amb l’emoció pròpia de qui veu més a prop un país més just, més lliure i més pròsper. Com a alcaldessa, visc aquest procés amb l’orgull de veure com la meva ciutat, el meu poble, des del carrer, des d’associacions i entitats, des d’organitzacions polítiques i socials, ens diu amb veu forta i clara “som aquí, som amb vosaltres, no ens falleu, nosaltres no ho farem”.

Tampoc puc amagar l’orgull de confirmar, cada dia que passa, que Catalunya te el millor president que podia tenir en un procés com aquest. El president que ens ha portat més lluny, i al que cal fer-li arribar tot el nostre suport. Viure una situació com aquesta des del despatx de la Plaça Sant Jaume no ha de ser fàcil, però estic segura que sentir l’escalf del poble de Catalunya ha de ser decisiu per afrontar cada pas, cada decisió, cada cop de mar que ens recorda la importància de mantenir el “cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra”.


Estem convocats. No ens ho posaran fàcil. Però nosaltres tampoc defallirem.

dilluns, 22 de setembre de 2014

“Farem tot el que puguem”



Des que va començar el que la dialèctica política/periodística ha acabat batejant com “el procés”, no hem viscut uns dies tant intensos com el de les darreres setmanes.

En un crescendo propi del trenet d’una muntanya russa guanyant alçada abans de llençar-se a una excitant i imparable carrera, hem vist com els catalans hem omplert un altra cop Barcelona per dir al món que no ens aturarem en la nostra demanda de més llibertat, hem assistit a un debat de política general amb una alta carrega institucional, hem vist com el nostre Parlament aprovava una llei que ens hauria de permetre expressar la nostra voluntat, i tot això amanit per un referèndum en el que escocesos i britànics ens han donat una lliçó de democràcia que ha provocat l’enveja sana de tots els qui anhelem un procés similar per a Catalunya.

Les imatges que ens ha deixat el referèndum escocès no poden deixar ningú indiferent i ens haurien de fer reflexionar a tots, tant als de l’immobilisme silenciós del “no” sistemàtic, com als que proposen una desobediència de legitimitat dubtosa.

Mentre encara guardàvem a la nostra retina imatges dels partidaris del “no” abraçant i felicitant als partidaris del “si” a la independència d’Escòcia i al nostre cap ressonaven un cop i un altra les paraules de David Cameron dient que podria haver bloquejat el referèndum i no ho va fer en considerar-se un demòcrata, a Catalunya vèiem com els contraris a la consulta catalana abandonaven el Parlament amb cara de pocs amics mentre la resta de diputats aplaudien dempeus l’aprovació de la Llei de Consultes hores després de veure la declaració institucional del president Rajoy en un missatge gravat elaborat –imagino- mentre els seus assessors d’imatge estaven de vacances (recupereu aquell vídeo i m’entendreu).

A l’hora, fiscals i advocats de l’Estat i el consell de ministres restaven de guàrdia tot el cap de setmana a l’espera de passar a una acció fulminant en el moment en que el president català, acollint-se a una llei aprovada pel Parlament que representa tots els catalans, signés el decret de convocatòria de la consulta per al 9 de novembre.

Amb aquest panorama, seria fàcil que els catalans, tips de la discutible qualitat democràtica del govern espanyol format per alguns descendents dels líders d’aquella Espanya en blanc i negre, perdéssim el senderi i optéssim per llençar la tovallola, deixant el diàleg per impossible, o per deixar-nos portar per actituds de desobediència i, a veure que passa.

Però divendres passat vàrem tenir una prova més de que els catalans som com som gràcies a algun gen que la història ha posat sàviament al nostre ADN. Un any després que la seu de Blanquerna a Madrid fos ocupada per uns energúmens que cridaven “no nos engañan, Cataluña es España”, divendres passat desenes de persones esperaven al president Mas a les portes del Parlament cridant “votarem!”. Veure al President acostant-se a aquella multitud en senyal d’agraïment al seu suport dient amb la ma al cor “farem tot el que puguem”, aquesta imatge, no te preu.


Entre tanta demagògia interessada, poder viure moments com aquest, ens fan sentir orgullosos de ser catalans, per damunt de sigles de partits.

divendres, 19 de setembre de 2014

Volem votar i votarem



El poble de Catalunya va parlar en un clam fort i unànime l'Onze de setembre. La Diada ha estat una clara demostració de les aspiracions nacionals i de llibertat dels ciutadans del país.

La nostra intenció és clara. Farem la consulta el 9-N, i amb totes les garanties democràtiques. Abans, però ens hem d'assegurar que es puguin posar les urnes als col·legis electorals i que hi hagi els vots del sí i del no i que el resultat el puguin entendre a tot el món. 

Des de CiU apostem per l'obediència a les lleis catalanes. Tenim la llei de consultes emanada del Parlament de Catalunya, i amb l'aval del Consell de Garanties Estatutàries, que la considera constitucional i estatutària. Per això, demanem al govern espanyol que no recorri la llei. La llei de consultes i la consulta han de ser una oportunitat, no un problema. Si hi ha voluntat política, la consulta es podrà fer. Un exemple és el d'Escòcia, on el dos governs han estat capaços d'acordar data i pregunta. Quan Rajoy diu que no es pot celebrar la consulta és que no vol.


Si finalment ho fa i el TC suspèn de manera cautelar la consulta, l'endemà mateix demanarem que s'aixequi aquesta suspensió. La suspensió és una mesura cautelar per evitar mals majors. Creiem que suspendre la llei pot posar en risc la democràcia i per això demanarem que s'aixequi la suspensió. El full de ruta el decidirem conjuntament tots els partits favorables a la consulta. Sempre sota el marc de la unitat, que és el que ens dóna força i ens ha ajudat a arribar fins a aquí. Cal deixar de banda partidismes i aconseguirem un ampli consens. 

Una prova de la solidesa del procés és que els "manuals de la raó" ens deien que no arribaríem fins aquí, que els diferents partits no seríem capaços de fixar data i pregunta. Però, ho hem aconseguit. Hem demostrat que no ens trenquem, que la unitat pro consulta és forta i que no ens cansem. 

No és una obsessió de partit o de govern. Hi ha una declaració de sobirania del Parlament, hi ha un pacte d'una àmplia majoria dels partits del Parlament i, sobretot, hi ha el mandat del poble. És una iniciativa que va des de baix cap a dalt, no de dalt cap a baix.

El nostre conflicte no és amb Espanya ni els espanyols, el nostre conflicte és amb els que no ens volen deixar votar. Volem votar el 9 de novembre i votarem!!

Publicat a tribuna.cat

dimarts, 9 de setembre de 2014

#araeslhora



És l’hora de dir al món que Volem Votar. És l’hora de dir amb una sola Veu que Volem una Victòria per la Via de la democràcia. Que Volem que les urnes siguin l’única arma que ens doni el triomf. Que no Volem seguir Veient com s’intoxica la Voluntat d’un poble, de Vegades per ignorància, de Vegades per mala fe. Que Volem fer Via cap a un futur més Valuós per als que Vindran.

Ara és l’hora de Veure fet realitat el somni de desenes de generacions de Viure en llibertat. De deixar Volar els nostres pensaments cap al futur que Volem nostre.

És l’hora que tots els catalans fem pinya, sense importar d’on Venim. De deixar enrere la censura de Victus, de la Vigília permanent, de seguir estant alerta per quan Vingui un altre juny.

Ara és l’hora de donar a conèixer els Valors de la nostra V, que no és de Vendetta, i sí és de Voluntat de ser. De Voler i poder. És l’hora de demostrar que la lluita silenciosa de moltes generacions no ha estat en Va.

Ara és l’hora de ser Valents. De sortir al carrer i demostrar que som Volgudament pacífics, que la nostra Voluntat no és Velada, que no oblidem d’on Venim i que sabem on Volem anar.

Ara és l’hora d’un anhelat Viatge sense retorn, de recordar el poeta quan va dir “Via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

L’Onze de Setembre de 2014, el món ha de saber que la capital de Catalunya és, Varcelona.


I una última V; la de la Valentia de l’Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural. Sense el seu esforç, tot “això” no hauria estat possible.

dilluns, 1 de setembre de 2014

#icebucketchallenge; l’ELA també parla català

Ara fa dos anys, a en Pete Frates, un popular jugador de beisbol universitari de 29 anys, li van diagnosticar Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA). En Pete va voler deixar el testimoni gràfic de la seva experiència en un vídeo penjat al seu lloc web. Entre altres coses deia; “Dins meu, la meva ment està tant clara com sempre, o fins i tot mes. Quan estàs assegut i no et pots moure, quan et passes tot el dia observant, t’adones de cada petita cosa. La meva memòria ha millorat i m’adono de coses que abans em passaven per alt”. Aquestes paraules no poden deixar indiferent qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

Un cop més, els més joves ens van donar una lliçó. La Plaça Copley de Boston va reunir 200 persones que van decidir llençar-se una galleda d’aigua gelada al damunt per cridar l’atenció sobre aquesta malaltia sense tractament ni cura i recollir diners per a la seva investigació. Aquests 200 joves van gravar la seva gesta en un vídeo que posteriorment van “penjar” a la xarxa, convertint-se en un fenomen viral i fent que persones de tot el mon, famoses i anònimes, repetissin el gest. Cada persona que es gravava en vídeo llençant-se una galleda d’aigua gelada al damunt, es comprometia a donar 10€ a una entitat que treballés en la lluita contra l’ELA. A l’hora, nominava tres persones més que havien de repetir la gesta en menys de 24 hores i, si no ho feien, el donatiu pujava a 100€. La cadena havia començat.

En un món dominat per les males notícies, resulta increïblement complaent descobrir com les tot poderoses xarxes socials es poden convertir en una autopista per on fer circular la solidaritat. Als EEUU s’han arribat a recaptar 90M€ destinats a associacions i entitats dedicades a la investigació i a la lluita contra l’ELA. Però l’ELA també parla català.

Es calcula que a Catalunya hi ha 400 famílies afectades per un cas d’ELA. D’aquestes, 350 reben el suport i l’ajut de la Fundació Miquel Valls, amb seu a Calella, i única a tot el territori català dedicada a la lluita contra l’ELA.

No cal dir que qualsevol donatiu destinat a investigar sobre aquesta malaltia sense tractament ni cura és sempre benvingut, vagi on vagi destinat. Però no podem passar per alt que a Catalunya hi ha gent que dedica bona part del seu temps a treballar per acompanyar els afectats per l’ELA i les seves famílies en el farregós camí on els ha portat el destí. Gràcies al que s’ha batejat com a Ice Bucket Challenge, la fundació amb seu a Calella ja ha rebut 18.000€. Ara, no ens podem aturar. Tingueu-ho present quan us decidiu a fer el gest. Jo, ja l’he fet.




Podeu fer els donatius a la Fundació Miquel Valls als següents comptes bancaris:

La Caixa:                    2100 3422 16 2210103820
Catalunya Caixa:       2013 3288 90 0200041929
BBVA:                         0182 1615 22 0201676803