dissabte, 3 de juny del 2017

Gràcies, Carles



Divendres passat va ser un d’aquells dies que et marquen només despertar. A la ràdio deien que en Carles Capdevila ens havia deixat. A l’impacte inicial el seguia una sensació d’incredulitat d’aquelles que intenten canviar una realitat cruel. En Carles lluitava contra una de les malalties més demolidores que ha conegut la humanitat. Com en tota lluita, hi ha possibilitats de guanyar, però també de perdre. No ho volíem creure. En Carles, no. Ell no podia perdre. El món esta massa necessitat de persones com ell. No ens podem permetre el luxe de deixar-lo marxar tant jove.

Els qui hem tingut la sort de tractar-lo, sabem com n’era d’especial. Aquell posat tímid i humil contrastava amb la seva empenta i decisió a l’hora de tirar endavant els projectes que s’acumulaven al seu cap. En qualsevol conversa, el seu interlocutor tenia l’estranya sensació d’estar escoltant paraules d’una saviesa que no es corresponien amb la seva joventut.

En Carles ha estat una admirable excepció en aquesta relació amor-odi que s’estableix entre periodistes i polítics. Sabia trobar la manera d’aconseguir que l’amor sempre decantés la balança. I no li calien gaires arguments. En tenia prou amb aquell somriure que hom tenia la sensació que es posava a la cara cada dia, abans de sortir de casa.

El seu últim article publicat al diari Ara, només una setmana abans que ens deixes, tenia quelcom de testament. Com l’última lliçó magistral de qui ha estat llargament admirat per mestres i professors. El títol ho diu tot, “Diguem-nos coses boniques”. I acabava dient; “si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes”.

Davant de tanta saviesa, no goso dir gaire cosa més que, gràcies, Carles. Et trobarem a faltar.