Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys
que tinc vint anys. Vint anys i encara
tinc força, i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les
ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.
Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia
quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar
la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió
Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist
néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest
món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i
carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?
Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”,
tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU
impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori,
comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de
ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts
n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un
nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista
món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és
una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.
Un partit és un òrgan
amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran
i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves,
experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una
visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat.
Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i
apostin decididament per la bona política.
Allò que era vàlid
fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà
d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un
país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que
sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent
que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han
tirat endavant amb valentia.
No hem de renunciar
al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit
de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i
amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no
fan res, estan lliures de cometre errors.
Aquest
“superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que
“enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit
sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant
sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la
força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president
Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens
l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat
perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.
Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos
–com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.
Que tinguem un magnífic “superdissabte”!