dijous, 22 de desembre de 2016

21.124.381,20€ per millorar el dia a dia d e les persones



Ja tenim pressupost. Calella afronta el 2017 amb un pressupost consolidat de 21.124.381,20€. Sempre s’ha dit que l’aprovació del pressupost és el tràmit més important que qualsevol govern ha d’afrontar. És la garantia de poder seguir executant l’obra de govern amb la que ens comprometem en el moment d’assumir les funcions.

Seria un error limitar-nos a interpretar aquest pressupost des de la fredor de les xifres. Un pressupost públic no son simples xifres; son diners que els ciutadans aporten a les arques públiques per garantir el benestar i el progrés de les persones. En som conscients. No és casual que hàgim augmentat la partida destinada a Polítiques Socials en 72.000€ per millorar l’atenció a les persones, amb especial incidència en les atencions assistencials, els Serveis d’Atenció a Domicili, els Serveis Comunitaris i el PADAH (Programa Atenció Domiciliaria Alta Hospitalària), creat recentment. Les actuacions de Protecció i Promoció Social reben un import proper al 1.200.000€. Més d’un milió d’euros destinats, directament, a millorar la vida de les persones que més ho necessiten.

Tampoc hem passat per alt la importància de mantenir la ciutat en bones condicions. L’espai públic on convivim tots els ciutadans rebrà 200.000€, 150.000€ més que l’any passat, que serviran per arranjar carrers com Cervantes, Costa i Fornaguera, Sant Antoni, Bruguera o Plaça Pompeu Fabra, entre d’altres. Fins al 2019, invertirem 600.000€ en seguir fent manteniment de carrers per fer efectiu un autèntic canvi positiu en l’estètica de la nostra ciutat.

Tampoc ens hem oblidat dels espais verds que representen el pulmó de Calella. Destinarem 40.000€ del Parc Dalmau i altres zones enjardinades de la població.

Hem incrementat en 128.000€ la partida destinada al manteniment d’equipaments públics, en 70.000€ el pressupost destinat a garantir la seguretat als nostres carrers i en 45.000€ l’aportació a la promoció de l’economia productiva, incloent des del Mercat Municipal fina a l’Associació de Comerciants de Calella, passant per les accions públiques de dinamització comercial.

Turisme, cultura, comunicació i participació ciutadana rebran 55.000€ més que l’any passat i a recollida de residus i la neteja viària es beneficiaran d’un increment del seu pressupost en 33.000€.

No son xifres fredes, no és un simple pressupost. És el detall de com volem fer del servei a les persones l’eix de la nostra acció de govern assegurant, a l’hora, un espai públic propi d’una ciutat amb voluntat de capitalitat.

divendres, 25 de novembre de 2016

El procés processat



Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

dijous, 27 d’octubre de 2016

La salut de les xarxes socials



El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Fent camí entre amenaces i suspensions

Magistrats del TC a La Maestranza de Sevilla mentre es debatia l’Estatut de Miravet


El Tribunal Constitucional (TC) ha traslladat a la Fiscalia la investigació per determinar si la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va cometre algun delicte en permetre el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent el 27 de juliol passat. Aquesta ha estat la cirereta de l’embafador pastis que cada vegada més sovint ens serveix l’Estat dels disbarats, un pastis que, dilluns mateix, sortia del forn amb l’anunci de la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau. Es tracta de l’enèsima mostra de fins a quin punt son capaços de judicialitzar la política els que apel·len al diàleg de dissabte a dijous i els divendres ens amenacen des del Consell de Ministres.

Fent un desmesurat esforç de comprensió, es pot arribar a entendre que els partidaris de l’unionisme aplaudeixin aquestes actuacions del TC, però resulta especialment indignant que es pugui donar suport a determinades actuacions del Constitucional de difícil explicació des de la perspectiva del sentit comú sota l’excusa d’una mal entesa legalitat però, es legal tombar mesures destinades a millorar el dia a dia de les persones?

En els últims anys, el Parlament de Catalunya ha impulsat lleis per evitar que es talli el subministrament del servei d’aigua, gas o electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat, perquè els bancs que tinguin pisos buits paguin una taxa o els posin al mercat, per regular els horaris d’obertura dels comerços, per evitar que a Catalunya es faci “fraking”, perquè les centrals nuclears paguin un impost que permeti destinar diners a la protecció del medi ambient, perquè el català sigui reconegut com a llengua vehicular a l’escola... Totes aquestes mesures, i moltes altres, han estat tombades per Tribunal Constitucional en considerar que hi havia un conflicte de competències. Però, si em permeteu la ironia, el millor esta per venir.

A partir del recurs presentat pel Partit Popular l’any 2010, el Tribunal Constitucional podria tenir redactat un projecte de sentencia que aixecaria la suspensió portada a terme pel Parlament de Catalunya de les corrides de toros en territori català. La base de la sentencia és que el Parlament es va extralimitar en les seves competències, considerant que qui te la potestat per fer-ho és el govern de l’Estat. El TC considera que els toros son una “festa d’una dimensió cultural especial i arraigada a Espanya”.

Es a dir que, al TC, els conflictes de competències li serveixen tant per imposar la “fiesta nacional” com per evitar que el govern de Catalunya protegeixi les famílies que no poden escalfar la llar els mesos de fred. Diuen que representa un greuge respecte la resta de ciutadans d’Espanya que prou pena tenen de tenir un govern massa enfeinat en tapar els casos de corrupció com per trobar la forma de garantir que a l’hivern no passaran fred. El TC li preocupa més protegir una festa macabra per ser “patrimonio cultural” que evitar que les famílies més vulnerables passin fred.

Us imagineu el govern italià recuperant les lluites de gladiadors en pro de la preservació del patrimoni històric?

divendres, 30 de setembre de 2016

O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts


Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Alegria, que és festa major



Setembre sempre te alguna cosa especial; canviem l’estiu per la tardor, les platges es buiden, la canalla torna a escola i cada tarda esperem aquell ruixat que ens refresca i anuncia l’arribada de la tardor. És com fer un canvi d’armari del nostre dia a dia. I si, a més, som calellencs, setembre encara és més especial, per la Festa Major de la Minerva -la “festa gran”- i per la Fira, que ja fa dies que es deixa intuir amb els treballs que es fan al Passeig de Manuel Puigvert.

I després vindrà l’Ironman, i després l’Oktoberfest, i tornaran els dies de recolliment a casa amb els nostres. Vindrà de gust llegir, escriure o, simplement, fer-la petar.

Però ara toca festa, Festa Major. Toca fer una escapada a “barraques” i gaudir dels concerts ni que sigui una estona, amb l’excusa d’anar a recollir la canalla. De retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats amb qui ens posarem al dia entre rialles i bromes. Toca quedar per fer el vermut a la fira tot explicant-nos si hem vist aquest o aquell estand.

Aquest any la Fira ens ofereix la segona entrega del monogràfic iniciat l’any passat, “El nostre món és el món”, amb el que ens endinsem en la nostra pròpia història com a destinació turística, a l’hora que aprofundim en l’evolució de la indústria del Turisme al llarg de l’últim segle.

Un any més, la Fira de Calella i l’Alt Maresme, com a complement indissoluble de la nostra Festa Major, es converteix en un espai on conèixer i relacionar-nos amb cultures que ens son més properes del que ens pensem. Anvers, Dublín i Praga viatjaran fins al propi recinte firal de Calella per fer-nos partícips de la seva cultura, de la seva gastronomia i de la seva manera d’entendre el món.

Tot plegat forma part d’una aposta decidida per revitalitzar una Fira que començava a notar el pes dels anys, tot preservant el potencial dels seus actius tradicionals entre els que trobem la presencia de diversos artesans que, aquest any, gràcies a l’acord amb la Federació d’Associacions d’Artesans i Oficis de Catalunya, augmentaran sensiblement la seva presencia al recinte firal fins a arribar a la trentena,  la qual cosa permetrà variar substancialment la tipologia de les exposicions.

Aquests dies trobarem mil excuses per no quedar-nos a casa. Gaudim de la sort que tenim de viure a Calella i compartim moments de felicitat a prop del mar. No ens falten els motius.

Que tingueu una bona Festa Major de la Minerva i una bona Fira de Calella i l’Alt Maresme.

Descarregueu-vos aquí el programa de Festa Major

Descarregueu-vos aquí el programa de la FIra

dijous, 15 de setembre de 2016

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat



L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.

dijous, 8 de setembre de 2016

#apunt



Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia



Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.
Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.


No cal dir res més.

dijous, 21 de juliol de 2016

Compromís #ambtothom



Progressar, renovar-se, refundar... Digueu-ho com vulgueu. Arriba un moment en tot òrgan amb vida pròpia –i això inclou empreses, institucions i partits polítics- en que s’han d’afrontar canvis. Canvis que, de vegades, requereixen un replantejament complet de la nostra pròpia identitat.

Fruit de molts mesos de treball, ha nascut el Partit Demòcrata Català (PDC). Ho fa amb la intenció de donar respostes noves a situacions noves. De deixar enrere un model obsolet per dotar-nos de les eines que ens han de permetre afrontar amb garanties els nous reptes que la història ens posa al davant. Som soldats al servei del President Puigdemont i del Parlament de Catalunya, que defensarem el full de ruta que es va votar amb la investidura del President, i obeirem el mandat popular expressat a les urnes i representat pel Parlament.

Les persones que acompanyem la Marta Pascal i en David Bonvehí a la candidatura #ambtothom a la direcció executiva nacional del PDC, estem convençudes de que el procés que viu Catalunya exigeix que ens dotem d’un model d’organització àgil i connectat permanentment amb la societat, superant el concepte de “militància” per avançar cap a un model que permeti a qualsevol persona propera i interessada en el nostre projecte, treballar al nostre costat sense dependència orgànica o organitzativa. N’hi ha prou amb la voluntat de sumar esforços per avançar amb pas ferm cap a l’assoliment d’un dels nostres principals reptes; eixamplar la majoria a favor de la independència. No volem, no podem perdre el pols a la societat en cap moment. Ara, no.

Calen canvis. Catalunya necessita un model d’organitzacions polítiques que respongui a les exigències d’una societat que demana més transparència i implicació. Toca donar resposta a aquestes demandes. Assumir una nova organització i dotar-nos d’uns nous estatuts que han de ser respectats fil per randa sense posar en risc l’estabilitat de les nostres institucions.


Serà bo que anem prenent consciencia de les virtuts de simplificar allò que fins ara ha estat incomprensiblement complex. Volem que tothom tingui el dret a decidir en tots els aspectes de la vida, en coses tant simples com poder escollir entre l’escola pública i la concertada, entre comprar un pis o viure de lloguer o en escollir quin model de família vol tenir. Perquè, el dret a decidir, comença amb les coses més quotidianes.