dimecres, 11 d’abril de 2018

Nosaltres no oblidarem



Deia Mario Benedetti: El olvido no es victoria sobre el mal ni sobre nada y si es la forma velada de burlarse de la historia, para eso está la memoria que se abre de par en par, en busca de algún lugar que devuelva lo perdido.

Els catalans no oblidarem mai tot el que aquest Estat en mans dels hereus d’un regim que creiem superat, ens han fet passar els últims mesos. És important preservar la memòria, especialment, quan es tracta de recordar allò que alguns voldrien que oblidéssim. Més, encara, quan ens volen entabanar.

Des que el 21 de desembre passat, els catalans fóssim convocats a les urnes per escollir el Parlament que havia de rellevar al que va destituir a cop de 155 el govern de Madrid, ens hem hagut de sentir, per activa i per passiva, que som incapaços de formar govern. No és fàcil. No ho és quan cada candidat és vetat, sistematicament, per Moncloa, menystenint la voluntat expressada a les urnes pel poble de Catalunya, creient que tenen l’autoritat per decidir qui pot ser president de Catalunya i qui no. Ells diran que son els jutges qui decideixen aquestes qüestions però...

Permeteu-me refrescar la memòria tot recordant-vos coses que van passar, no fa pas gaire, però que semblen oblidades.

L’any 2015, en plena vigília de Nadal, els espanyols van ser convocats a les urnes –per què tocava- en unes eleccions generals que van deixar uns equilibris difícils al Congreso de los Diputados. El PP perdia la majoria absoluta i Ciudadanos, que aspiraven a avançar-los per la dreta, van preferir donar el seu suport a un PSOE que perdia el seu secretari general, decapitat per la tot poderosa Susana Díaz, punta de llança d’uns barons que apareixen cada vegada que el PSOE amenaça amb sortir de la línia marcada.

I així va ser com Espanya va passar ni més ni menys que 314 dies de govern en funcions, buscant les majories necessàries per investir president i formar govern. 314 dies en que vàrem veure com els candidats desfilaven per la Zarzuela proposant candidat al cap de l’Estat, després que Rajoy renunciés a la investidura “per no comptar amb suficients suports” i que Pedro Sànchez fes el paperot de presentar-se sabent que perdria, només per fer-se veure.

No hem d’oblidar mai que si no tenim govern, és perquè aquell que te més suports, el president legítim de Catalunya, no es pot presentar perquè, en cas de trepitjar territori espanyol, aniria de dret a la presó seguin les passes dels altres dos candidats presentats pel Parlament de Catalunya, Jordi Sánchez i Jordi Turull.

I aquest divendres hi ha convocat el Ple per investir el –novament candidat- Jordi Sánchez, aquell a qui el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha reconegut els drets polítics que l’”intocable” Pablo Llarena li nega.

L’actualitat no ens anima a ser optimistes. Un sistema que és capaç d’aplicar la llei antiterrorista a algú que ha aixecat les barreres d’un peatge, i equipara el tall d’una autopista amb els atemptats de la Rambla, demostra estar perillosament allunyat d’allò que entenem per democràcia. Ningú va dir que el camí seria curt ni fàcil. Seguirem “caminant per poder ser, i seguirem essent per caminar”.

Deia Benedetti: No olvida el que finge olvido sino el que puede olvidar.

Nosaltres, no oblidarem.

diumenge, 25 de febrer de 2018

“Treballant la Marca España”



S’acaba una altra setmana “horribilis” pel govern de l’Estat, cosa a la que ja ens comença a tenir acostumats un Partit Popular més propi d’una república bananera que d’un estat de la UE.

El tinent coronel de la Guardia Civil que lidera la investigació contra el procés català, és enxampat utilitzant un compte de Twitter on, amb pseudònim, i fent-se passar per politòleg, carregava contra tot el que fes tuf d’independentista.

Sis agents del Cos Nacional de Policia han patit la vergonya en les seves carns quan, alertats per un anònim i valent heroi, creien que anaven a detenir el president Puigdemont i es van trobar protagonitzant un gag d’El Intermedio.

El Parlament Europeu d’aquesta Europa que –diuen- que “mai reconeixeria” una Catalunya independent, s’ha decidit a investigar l’evident falta de pluralitat i la manipulació dels informatius de TVE.

Transparència Internacional ha fet públic el seu últim informe en que Espanya apareix com el país on més creix la percepció de la corrupció, al costat d’Hongria i Xipre.

Una dirigent de l’ultradreta espanyola confessa, en un apunt al seu blog personal, que es va fer un bon tip de riure en saber que el govern de l’Estat finançava amb diners de procedència “il·legal”, les manifestacions unionistes organitzades a Barcelona per fer sortir al carrer allò que ells en diuen “la mayoria silenciosa”.

Amnistia Internacional ha abandonat aquell postura “neutral” i ha pres partit acusant el govern espanyol de violar els drets humans fent servir una força desproporcionada durant les carregues del 1 d’octubre.

La Unió Europea ha instat Espanya a revisar la prohibició, pactada amb Rússia, per què vols amb origen a El Prat puguin volar a Tòquio.

Cinc diputats del PSOE es van oblidar d’anar al Congreso i han impedit reactivar el debat sobre renda bàsica que ells mateixos havien proposat.

Els jubilats han sortit al carrer a exigir al govern de l’Estat –aquell que va regalar 63.000M€ als bancs- que millori les seves pensions.

El PSOE, primer aplaudeix i després critica la censura imposada a IFEMA, que es va veure obligada a retirar una instal·lació dedicada als presos polítics espanyols.

S’ha sabut que els nens catalans treuen la millor nota en castellà, d’entre totes les comunitats autònomes bilingues.

Un jutge ha prohibit un llibre on es recorda la vinculació amb el narcotràfic –demostrada- d’un ex alcalde del PP gallec i converteix el document en supervendes a Amazon.

La Junta d’Andalusia, aquella que presideix la Susana Diaz que pateix per si les nomines dels andalusos s’ingressen en un banc català, ha reconegut que ha perdut 2000M€ que no sap on son.

La Guardia Civil registra l’avió privat en que la família de Josep Guardiola va aterrar a El Prat, a la recerca del president Puigdemont.

Suïssa diu al govern espanyol que es vagi oblidant de demanar l’extradició de l’Anna Gabriel.

Pérez de los Cobos, el coronel de la Guardia Civil encarregat del dispositiu que va reprimir el referèndum, declara davant del jutge, en qualitat de testimoni (és a dir, que no pot mentir) que el dia 1 d’octubre, a Catalunya, no hi van haver carregues policials. I com a premi, anuncien que l’ascendiran a general.

I com a toc final, l’alcaldessa de Barcelona i el president del Parlament planten al rei del “a por ellos, oe”, mentre Moncloa afirma que això fa perillar la continuïtat del Mobile World Congress, més que l’efecte que pot tenir que el món hagi vist policia militaritzada arrencant urnes de les mans dels ciutadans a cops de porra.

I tot això ha passat en, només, una setmana. Son els mateixos que van dient que el procés català ha fet tant mal a la “Marca Espanya”. Com si necessitessin ajuda...

dimecres, 21 de febrer de 2018

A 200 anys de la igualtat salarial entre dones i homes



D’un temps ençà s’han popularitzat els dies mundials de..., els dies europeus de... Jornades amb les que es reclama la nostra atenció sobre qüestions que requereixen una reflexió col·lectiva davant de determinades problemàtiques que hauríem de ser capaços d’assimilar o revertir.

Existeix el Dia Europeu de les Víctimes del Terrorisme, Dia Europeu per la Prevenció del Risc Cardiovascular, el Dia Europeu de l’Obesitat, el Dia Europeu de la Depressió... Aquests son alguns dels exemples en que cal treballar per seguir fent bona feina de conscienciació. Però, quan en ple segle XXI, sentim que existeix un Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones, grinyola tant que no podem fer altra cosa que posar-nos les mans al cap i admetre, sense miraments, que entre tots “ens ho hem de fer mirar”.

El 22 de febrer es commemora el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes. En l’actualitat, no només continua existint una important escletxa salarial entre homes i dones, sinó que aquesta situació es va perpetuant en el temps. La presencia de dones en els llocs de decisió continua sense tenir el suport necessari i la conciliació de la vida personal i familiar de les dones que assoleixen càrrecs directius continua essent un difícil repte.

Algú dirà que la diferencia salarial entre homes i dones es va reduint. I dirà la veritat. Però també cal dir que entre els anys 2007 i 2016, aquesta diferencia salarial es va reduir, només, en un 2,4%. Si aquesta xifra ja us sembla poca cosa, espereu a saber que, segons l’informe global de la bretxa de gènere 2016 del Fòrum Econòmic Mundial, a aquest ritme, faran falta 200 anys per aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones.

En l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, presentat l’any passat pel Departament de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat, es van poder constatar algunes coses que son, de totes, totes, impròpies d’una societat del segle XXI que es vol considerar avançada.

L’Estudi va deixar palès que els homes cobren més que les dones en tots els trams d’edat, tot i que la bretxa salarial s’incrementa en el grup d’edat de més de 55 anys, quan el sou incideix de forma decisiva en la futura pensió de jubilació.

Hi ha menys dones en les tasques que demanen major nivell de qualificació. Les tasques on existeix major desigualtat salarial son les relacionades amb els serveis i venedors i, també, en el sector financer.

A partir dels 35 anys, els ingressos de les dones s’estanquen, a diferencia dels homes. A ningú se li escapa que és en quest tram d’edat quan les dones demanen, en un nombre molt més elevat que els homes, permisos de maternitat i reduccions horàries.

Tampoc ens pot passar per alt l’impacte negatiu que té per les dones el fet d’assumir més tasques de cura que els homes, i com aquest fet els representa una pèrdua d’ingressos quantificable econòmicament per la menor dedicació al mercat laboral. La cura encara és una tasca que, en la majoria de casos, recau sobre les dones i tenir temps per a la cura és un fet que es penalitza laboralment.

No ens podem limitar a llegir aquestes dades, any rere any, amb l’esperança que un miracle posi fi aquesta injustícia. És feina de tots treballar per a que la igualtat d’oportunitats en el mon laboral sigui efectiva per eradicar l’escletxa salarial entre dones i homes.

És necessari donar suport a qualsevol iniciativa destinada a sensibilitzar a la societat i, especialment, el teixit empresarial, sobre la necessitat d’avançar en la eliminació de la bretxa salarial.

Cal que seguim treballant amb fermesa per esborrar el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes del calendari, ni que sigui per preservar la nostra dignitat col·lectiva.

dimarts, 6 de febrer de 2018

Calella, “Ciutat del Bàsquet Català 2018"



Sempre he cregut en l’esport com a transmissor de valors, exemple de disciplina i element indispensable per a una vida saludable.

Des del primer moment, el Govern que tinc l’honor de presidir va fer una aposta ferma per la promoció i la protecció de l’esport de base, en qualsevol de les seves disciplines.

Vàrem assumir el compromís de vincular Calella i l’esport, convertint la ciutat en seu de competicions de primer ordre com la “Volta Ciclista a Catalunya”, l’”Ironman”, la “Mitja Marató”, el recent impuls del circuit inclusiu “Sumant Capacitats”, l’adhesió a les “Vies Braves”, la designació de Calella com a “Vila Europea de l’Esport 2016” o la designació com a seu dels “X Jocs Special Olympics”.

Recentment, Calella ha assolit una altra de les fites de l’agenda esportiva local, prenent el relleu a Sant Cugat del Vallès com a “Ciutat del Bàsquet Català 2018”, una iniciativa impulsada per la Fundació del Bàsquet Català que pretén fer “un reconeixement als homes i dones del bàsquet de l'àmbit territorial elegit, que han propiciat el seu desenvolupament, creixement i popularització”.

No és casual que aquest any, la “Ciutat del Bàsquet Català” sigui Calella, on aquest esport ha fet fortes arrels gràcies, en bona part, a la feina del “Club Bàsquet Calella” que, enguany, commemora el seu 50è aniversari, quan fa 90 anys que el pare Eusebi Millán, dels Escolapis de Calella, va portar aquest esport a la ciutat.

Em consta que la gent del Bàsquet de Calella -que històricament ha format part activa del teixit associatiu de la ciutat- afronta aquest repte amb la mateixa il·lusió i energia amb la que, ens els moments més foscos de la postguerra, un grup de calellencs van reprendre amb força la practica d’aquest esport vivint, sota les sigles de “J.A.C.E. Calella”, el moment més gloriós del bàsquet local, portant el Club a la màxima categoria i compartint “parquet” amb el Barça, el Joventut, el Montgat o el Real Madrid.

La designació de Calella com a “Ciutat del Bàsquet Català” arriba en un bon moment pel bàsquet calellenc. En l’actualitat el Club compta amb 21 equips federats de totes les categories (13 masculins, 6 femenins i 2 equips mixtos d’iniciació) amb un total de 261 esportistes, 23 tècnics, 32 delegats d’equips i 8 delegats de camp, sumant un total de 324 llicències federatives.

Club Basquet Calella i Ajuntament treballarem plegats per fer de Calella la més digne mereixedora d’aquesta capitalitat. Farem una bona feina, n’estic convençuda.

dissabte, 20 de gener de 2018

87 milions llençats



87 milions. Aquesta és la xifra que podíem veure a les portades de tots els diaris d’aquest divendres. 87 milions d’euros. Això és el que va costar mantenir durant tres mesos uns quants milers de policies i guàrdies civils en terres catalanes amb l’encàrrec de localitzar unes urnes que no van trobar i evitar un referèndum que no van evitar. 87 milions per atonyinar els qui el ministre Zoido qualifica de “radicals perfectament organitzats que van mostrar una actitud violenta que va obligar la policia espanyola a defensar-se”.

És evident que el Partit Popular, 13 anys després, no ha après la lliçó del 2004, quan atribuïa a ETA els atemptats de Madrid en uns temps en que la informació ja no era patrimoni exclusiu dels mitjans tradicionals. I això que no existia Twitter... Zoido continua negant l’evidencia que han mostrat les televisions de tot el món. I després diuen que som nosaltres els que vivim a “Matrix”.

87 milions d’euros. És una d’aquelles xifres que fan que ens preguntem; que faríem amb tots aquests diners? I a El Punt Avui i a Can Basté, el mateix divendres, ens van donar algunes respostes que m’agradaria reproduir.

Amb 87 milions es poden construir entre 9 i 10 Centres d’assistència Primària. Es poden fer 14 instituts. Es poden comprar 725 ambulàncies. És la meitat de l’IVA que Hisenda reclama a TV3. Amb 87 milions, l’Estat podria reprendre les obres del Port de Barcelona, on hi ha d’aportar 77 milions. Es cobriria una tercera part de les obres de desdoblament de la N-II entre Maçanet i Tordera. Es podrien contractar 2.175 mestres. La Generalitat podria eixugar el deute que te amb l’Ajuntament de Barcelona.

87 milions son tres milions d’euros més dels que es van donar en ajudes al cinema espanyol el 2016. És el pressupost de tot el Congreso de los Diputados, amb els sous dels diputats inclòs. És més del que destina Catalunya, cada any, a l’esport, a la indústria o al comerç. Son dos milions més que el pressupost de tota la Universitat de Lleida. El fons de la Generalitat contra la pobresa energètica és de cinc milions cada any. Amb 87 milions, es garantiria aquesta partida fins l’any 2035. Son dos milions més del que l’Estat destina a la prevenció dels incendis forestals. Son 13 milions més dels que la Generalitat destina a reduir les llistes d’espera als quiròfans de Catalunya.

87 milions llençats. Ni van trobar les urnes, ni van impedir el referèndum. I buscant venjança, a cop de porra, van tancar menys centres de votació que els Mossos d’Esquadra, sense ni tant sols treure la porra.

I a Calella ens van obsequiar amb un “plus”, sortint a atonyinar –de paisà i fora de servei- joves que, a la nit, mostraven rebuig per les carregues que feien la volta al món. Uns fets que Zoido “no te constància”. I el ministre, ni dimiteix, ni el dimiteixen. I aquí no passa res.






Vull agrair la pregunta que, en aquest sentit, va fer el senador d’Euskal Herria Bildu, Jon Iñarritu.


divendres, 12 de gener de 2018

Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra



El 2018 ha tingut un inici especialment intens, com era de preveure, després que el bloc del 155 ens hagi volgut complicar el Nadal amb unes eleccions convocades, innecessàriament, des de Moncloa.

A les valoracions, corredisses i negociacions pròpies d’un procés postelectoral, aquesta vegada se’ns hi afegit la renuncia del president Mas a la primera línia de la política.

Fa un altre pas al costat, l’home que sap el que és guanyar i no poder governar i que, quan finalment ho va poder fer, va ser en un context de crisi que el va obligar a aplicar polítiques de contenció que cap governant voldria haver d’executar.

L’home que va portar a Madrid la veu dels catalans que demanaven un estat propi dins d’Europa i que va fer que l’1-O comencés el 9N, una consulta per la que ha pagat amb el seu propi patrimoni, en una jornada que va acabar amb la mítica abraçada del líder dels qui, mes tard, l’enviarien “a la paperera de la història” a canvi de dos vots.



Marxa el president de les rodes de premsa multilingües que irritava als adversaris dels “corcats tabernacles” incapaços d’articular paraula que no fos en llengua castellana, titllant les seves compareixences de “sainetes multilingües”.

Fa un pas al costat l’home que ens va donar una lliçó de lleialtat al costat del president Pujol i que va saber sortir triomfant de la difícil tasca de trobar un substitut capaç d’afrontar, amb fermesa i perseverança, els mesos més difícils que ha afrontat Catalunya els últims segles, tot dient que donaria la seva opinió, si li demanaven, i que, sempre, s’atendria al que decidís el president Puigdemont.



Em quedo amb aquestes paraules pronunciades durant la compareixença d’aquest dimarts; "He estat un polític que primer ha pensat en el país, segon en el partit i tercer en la persona". Els que hem tingut la fortuna de treballar amb ell, en donem fe.

Tant gran servei al país no es pot agrair, només, amb paraules, però no ho podem fer d’altra manera.

Gràcies, president!