dilluns, 2 de juliol de 2018

Temporada alta; temporada a l’alça



La Festa Major “petita”, Sant Joan, l’operació sortida, les cues als aeroports... Aquests son alguns dels indicadors que cada any ens anuncien l’inici d’una nova temporada turística. El moment en que el principal motor econòmic del nostre país posa en màxim rendiment per afrontar els mesos més intensos de l’any.

Com a destinació turística de referencia, Calella no és aliena a aquest moment clau en que empresaris i administració es coordinen per aconseguir els resultats que han de permetre el nostre creixement social i econòmic. Ser on som no és el resultat de la casualitat, sinó el fruit d’anys de treball constant fet amb mirada llarga. Sabem que ho estem fent be quan aquells que ens visiten marxen amb ganes de tornar. I això és el que ens demostra  l’estudi “Perfil i hàbits dels turistes a l’entorn de Barcelona”, presentat recentment, i que ens indica que més del 45% dels turistes que visiten Calella repeteixen i ho fan amb acompanyats, valoren el municipi amb un 8,0 sobre 10 i gairebé el 95% recomanaria el municipi a amics i familiars.

L’edat mitjana dels turistes que visiten Calella és de 47 anys, un 65% tenen origen internacional, un 35% provenen de l’Estat, i passen un promig d’una setmana a la ciutat.

L’oci és el principal motiu pel que escullen la nostra ciutat per passar les vacances  la meitat dels visitants venen per primera vegada.

Un 63,8% dels enquestats utilitzen internet per planificar el viatge i més del 50% escullen Calella sense contemplar cap altre alternativa.

El cost de l'allotjament per persona i dia és de 42,8€ i la despesa en destinació per persona i dia de 30,8€.

La distribució de la despesa situa com a prioritats el menjar (53,2%), compres (32,6%), entreteniment (7,8%) i transport intern (5,4%).

Les activitats més realitzades a Calella pels turistes enquestats són les passejades tranquil·les, relax i anar a la platja, seguits de la gastronomia i el “shopping”.

Aquestes dades es desprenen d’un estudi elaborat per la Diputació de Barcelona, que esdevé peça clau per al disseny del “Sistema d’Intel·ligència Turística” (SIT) com a part del full de ruta definit a través del “Pla d’Acció Calella Smart Tourism Destination”.

Més enllà de la fredor d’unes xifres, aquestes dades demostren que estem fent les coses be, que l’aposta per aconseguir definir la nostra com una destinació familiar de qualitat, lluny de models del passat, està donant els seus fruits i que tots plegats tenim motius per sentir-nos orgullosos de la feina feta.

Ja és juliol, comença el període turístic més intens. Som-hi tots!

Que tingueu una molt bona temporada.

divendres, 15 de juny de 2018

El “Camp de Futbol de Mar” i la graderia




Arran de les inquietuds que ha generat la retirada de la graderia del Camp de Futbol de Mar, voldria fer algunes reflexions.

L’any 2012 es porten a terme les obres de remodelació del camp obert de sauló de futbol existent a la façana marítima, al costat de les antigues pistes municipals d’atletisme, amb la implementació de gespa artificial, el tancament perimetral, la instal·lació de noves torres d’enllumenat artificial i la millora d’algunes dependències i la coberta de l’edifici de sales, serveis i vestidors.

Amb això, el camp, amb el nom de “Camp de Futbol de Mar”, assoleix unes dimensions de joc de 95x50 metres i és considerat com un CAM-2, segons la nomenclatura del Pla d’Instal·lacions Esportives de Catalunya del Consell Català de l’Esport.

El nou equipament esportiu, ubicat en un espai adscrit a la Zona Marítimo Terrestre, queda regulat per una concessió administrativa que estableix les condicions i les característiques dels usos i de les instal·lacions que incorpora, tal i com queda reflectit en el conveni establert a l’efecte.

Un dels aspectes d’aquesta concessió estableix la instal·lació d’una petita graderia, que hauria de ser tractada com un element desmuntable, provisional i eventual de temporada, que funcionés quan hi hagués una activitat que la requerís i que fos desmuntada i retirada a la seva finalització, fent-ho així de forma repetida i seqüencial.

És evident la impossibilitat d’atendre aquestes condicions i la petita grada, del tot necessària en una instal·lació esportiva d’aquestes característiques, es tolera i s’admet que es pugui mantenir muntada i operativa durant tota la temporada i també durant el període estiuenc, tot i tractar-se d’un element absolutament provisional.

El creixement de la pràctica esportiva en aquesta instal·lació, precisament gràcies en bona part a les millores realitzades, demana l’ampliació d’aquest espai destinat al públic, per oferir un millor servei i per poder atendre la permanent demanda de moltes persones, molt especialment de gent gran, pares i mares.

S’instal.la una grada més gran, que permet atendre tota aquesta demanda i oferir un millor servei i una imatge acurada, ocupant en part el domini públic de la Zona Marítimo Terrestre i la zona de servitud annexa.

Com ha quedat referit en un paràgraf anterior, aquesta grada i la anterior estan subjectes al compliment de la normativa de la Llei de Costes del govern espanyol, que n’estableix els usos i les condicions d’aquests usos. En el cas que ens ocupa, aquesta normativa es aplicada i se’ns exigeix la retirada immediata de la grada, tal i com correspon a una instal·lació que té el caràcter de provisional.

Es procedeix al desmuntatge, retirada i emmagatzematge de la graderia, donat que l’incompliment del requeriment originaria la immediata suspensió de la concessió administrativa de la totalitat de la instal·lació del “Camp de Futbol de Mar”. No és pertinent desobeir les ordres d’administracions superiors, doncs les conseqüències serien del tot lamentables.

Aprofitant l’aturada de les activitats de competició oficial i dels tornejos, amb la graderia retirada, obeint els requeriments i amb l’estricte compliment de la normativa de la Llei de Costes, l’Equip de Govern està negociant de nou amb els nous governs d’Espanya i de Catalunya la concessió del “Camp de Futbol de Mar” en la seva totalitat, demanant la incorporació d’una grada, inherent a les necessitats d’una instal·lació esportiva com aquesta.

La ciutat de Calella necessita el Camp de Futbol de Mar i l’equip de govern lluitarà per aconseguir una nova concessió administrativa, més favorable, i que contempli totes les necessitats de l’equipament.

diumenge, 3 de juny de 2018

És l’hora de tornar a fer política



Per primera vegada en democràcia, una moció de censura ha aconseguit canviar el govern d’Espanya. Segurament ha estat la primera vegada perquè, mai abans, s’havien donat unes circumstancies com les actuals. Ha estat possible perquè Espanya ha dit prou, i ha estat possible perquè Catalunya ha dit prou. Aquesta moció demostra que a Espanya no es pot governar contra Catalunya, perquè aquell que ho fa, acaba perdent.

No és fàcil votar al costat de qui en diverses ocasions s’ha posicionat al costat dels qui ens neguen el dret a decidir, però més difícil és conviure sota l’opressió dels qui ens envien policies a apallissar persones pacifiques al crit d’”a por ellos” i els qui neguen l’existència de presos polítics i exiliats.

El president Sánchez te feina, molta feina amb Catalunya. D’entrada, ha de demostrar que el president Torra és l’interlocutor polític vàlid i que un problema polític requereix una solució política lluny dels tribunals. Ja és hora que el president d’Espanya vegi que, quan més de dos milions de catalans surten al carrer, és que alguna cosa passa.

Ningú que tingui les més mínimes conviccions democràtiques pot negar el dret de qualsevol ciutadà a ser independentista, sobiranista o republicà. Com aquells que som independentistes, sobiranistes o republicans i demòcrates, respectem els desitjos d’aquells que consideren que mantenir l’actual “statu quo” és la millor opció. No es pot degradar el sistema democràtic en nom de la unitat d’Espanya. És en el diàleg on trobarem l’entesa, no en els tribunals que ens envien a presó o ens obliguen a “fugir a Europa”.

Al crit d’”a por ellos” s’ha preferit el xoc de trens, s’ha utilitzat la violència policial, s’han emes querelles, s’ha retorçat el dret penal, s’ha reprimit i perseguit ciutadans innocents i s’ha intervingut el govern de Catalunya. Ara és l’hora de retornar Espanya a la llera de la democràcia i de portar les diferencies al terreny del diàleg.

És hora de tornar els presos i exiliats a les seves famílies. És hora de tornar al seny i al sentit comú als carrers i, especialment, a les institucions.

dilluns, 28 de maig de 2018

Un groc valent



Un color pot ser càlid, llampant, neutre, alegre... Però si hi ha un color que ha esdevingut perillós, aquest és el groc. Perillós perquè, aquells que decidim portar-lo, en llaços, bufandes, samarretes o barrets, correm el risc de ser increpats, insultats, amenaçats i agredits.

El groc s’ha convertit en el símbol que arriba on no arriben les paraules, amb el que molts de nosaltres volem evidenciar la injustícia que representa mantenir empresonades persones que no han estat jutjades i, ni molt menys, condemnades per cap tribunal. És el color amb que denunciem que en un país que es considera democràtic, hi hagin pares que no poden veure als seus fills i fills que no poden veure als seus pares. Denunciem la injustícia que representa que hi hagi persones que hagin hagut de marxar a Europa (si, marxar a Europa) per no ser empresonats, simplement, per cantar una cançó.

El groc és el color amb el que reclamem respecte per una llibertat d’expressió que ens atorga la “intocable” Constitución Española, i que ens neguen aquells que es creuen que amb un grapat de vots, poden decidir el futur d’una nació sencera.

Demanen neutralitat. Parlen d’equidistància. Repeteixen fins al a sacietat que la meitat d’un poble no es pot imposar sobre l’altra meitat. Però és la meva meitat, la del meu poble, la que és sotmesa per la seva meitat.

Demanen respecte mentre els seus arrenquen creus grogues de les platges menystenint, amenaçant i agredint als qui les custodien. Els mateixos que reben l’aprovació de qui, en seu parlamentària retira, amb males maneres, un llaç groc que ocupa l’escó de qui és a la presó... per complir amb el mandat del poble que el va escollir.

En el groc, “la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa”, només hi saben veure la reivindicació del dret a l’autodeterminació de “nazis separatistes que volen trencar Espanya”. Son incapaços d’entendre que amb el groc en llaços, bufandes, samarretes o barrets només demanem un gest d’humanitat cap a aquells que son a la presó, sense judici ni condemna. Perquè puguin veure els seus fills i els seus fills els puguin veure a ells, exactament igual que se li ha permès al líder de la banda que va assaltar Blanquerna l’onze de setembre de 2013, a qui el Tribunal Constitucional en va suspendre l’ingrés a presó -després de ser condemnat-, perquè tenia “un fill de dos anys i mig i feina estable des del 2015”.

On ells només hi veuen un color, nosaltres hi veiem la força d’un poble que reclama justícia i que es resisteix a ser esclafat.

dissabte, 12 de maig de 2018

Carta d’una germana

Així és com la Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, explica com viuen ella i la Carme Forcadell a la presó de dones d'Alcalá Meco. He volgut reproduir aquest text va ser publicat a Vilaweb el 7 de maig passat.



Tanqueu els ulls i imagineu-vos qualsevol espai de casa vostra, un espai d’uns vuit metres quadrats. Ara us hi imagineu una llitera de ferro, una cadira, una mena de banc d’obra, un vàter sense tapa i una dutxa. Sense parets ni portes. Trieu un company o companya de feina i imagineu-vos que us hi tanqueu cada dia durant setze hores. I així un dia rere l’altre fins almenys vuitanta dies.

Us heu atabalat? Doncs ara afegiu-hi una porta de ferro que xerrica cada cop que t’hi tanquen, unes parets velles i grises, una finestreta petita on només s’hi visualitza una paret amb filferro… i ja no seràs a casa. Seràs a Alcalá Meco.

Ara imagina’t que vols agafar un llibre a la biblioteca i no pots, avui no toca. Només el pots agafar el dijous i a l’hora convinguda. Ara imagina’t que en vols agafar tres. No pots, la normativa no ho permet.

Arriba l’hora dels àpats i voldries socialitzar-te, esmorzar, dinar o sopar comentant la vida. No pots perquè t’has d’asseure on t’han dit des del primer dia, menjar amb pressa i restar en silenci. I tens set i has d’anar a comprar l’aigua perquè no te’n donen. I voldries fruita i amanida o carn o peix a la planxa, però no… no és el menjar sa el que menges diàriament, cada dia, un dia rere l’altre.

I has d’anar al vàter de la cel·la i s’ha acabat el paper higiènic que et pertoca del mes i et cal comprar-lo.

I avui plou i no pots anar a fer una volta al pati. I aleshores decideixes estirar-te dalt la llitera, de bocaterrosa, com si fossis un adolescent i escrius als teus fills i hi poses un dibuix dins el sobre per a la teva néta. I mires les fotografies que t’has enganxat a la paret amb pasta de dents, com t’han ensenyat les internes.

I frises perquè arribi el cap de setmana perquè veuràs els teus, quaranta minuts darrere un vidre. I desitges que, arribat el moment, no et llisqui ni una llàgrima, no fos cas que es pensessin que tens una vida dura i simules estar bé, forta, decidida, encara que el cor et plori per no poder-nos abraçar. I et demanen que cridis més que no et senten i tu somrius acostant-te més al micro amagat que hi ha sota aquells foradets cromats. I ens fem petons al vidre brut, però t’és igual perquè és el teu vidre, el teu món, el món que et permet veure els teus.

I marxen els teus i tu tornes a la cel·la i tanques els ulls i t’imagines com és casa teva i recordes els moments de llibertat i decideixes perseverar perquè saps que ni tu ni cap dels companys presos hauríeu de viure la injustícia dels vostres empresonaments i esperes i desitges que res es normalitzi i esperes.

Esperes que es faci justícia i és que saps que ara farà ja vuitanta dies que hi vius i ho suportaràs perquè ets forta i et solidaritzes amb el teu poble, el poble que t’ha de treure d’aquest malson.

I t’adorms… T’adorms veient el Montgrí.

dimecres, 2 de maig de 2018

Testimoni d'un temps, d'una ciutat




Aquest  1 de maig,  Dia Internacional dels Treballadors, vam inaugurar  l’ escultura  (ubicada al carrers Bruguera/Amadeu)  en homenatge  als teixidors de punt,  escultura que forma part del conjunt de les diferents propostes que volem incorporar a la nostra ciutat com a relat d’una història col·lectiva que ens identifica com a població amb molta singularitat en molts aspectes.

Era molt difícil trobar la manera de com fer aquest homenatge, i ho hem fet amb la representació d’un mitjonaire, el qual,  tal  com la tinent-alcalde, Núria Parella, enginyera tèxtil,  m’explica, gira un mitjó per veure si hi ha “saldo”, un gest quotidià que es feia a totes les fàbriques per mirar si hi havia punts o  vanisava  bé.

Calella ha estat sobretot una ciutat mitjonaire però també hem tingut molts tallers de confecció i acabats, màquines circulars, tallers mecànics, electricistes...

Representem un teixidor però recordem també qui feia anar les gregues i les màquines d’overloc, qui encamava, qui planxava, qui enconava, qui plegava, qui venia el fil, les capses i les etiquetes ...   entre tots feien funcionar la indústria com un engranatge.

Vàrem tenir grans empreses que tiraven endavant els seus treballadors que ,  com un exèrcit de formiguetes,  patien per les seves màquines, per la qualitat dels teixits i perquè tot funcionés de la millor manera possible;  aquests treballadors varen  fer que Calella esdevingués una de les capitals del tèxtil a Catalunya.



En aquests carrer i en els que l’ envolten s’hi sentien motors, politges i engranatges,  a les tardes hi havia  moviments de carretons i,  més tard, de furgonetes que repartien i portaven  feina a les cases.
Avui aquests sons ja no els podem sentir,  però avui hem deixat un record dels treballadors del passat de Calella i un exemple a seguir pels treballadors d’ara i del futur d’aquesta Calella que s’ha adaptat als nous temps amb el turisme i el comerç i que no ha parat mai , però que mai ha d’oblidar un passat del qual  n’hem d’estar molt orgullosos.

Moltes gràcies a totes les persones vinculades en aquest sector tèxtil que ens vàreu acompanyar en l’acte d’inauguració, així com també  als representants sindicals i de manera molt especial, al grup Bon Preu per la seva col·laboració i per entendre el lligam entre el passat i el present.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Nosaltres no oblidarem



Deia Mario Benedetti: El olvido no es victoria sobre el mal ni sobre nada y si es la forma velada de burlarse de la historia, para eso está la memoria que se abre de par en par, en busca de algún lugar que devuelva lo perdido.

Els catalans no oblidarem mai tot el que aquest Estat en mans dels hereus d’un regim que creiem superat, ens han fet passar els últims mesos. És important preservar la memòria, especialment, quan es tracta de recordar allò que alguns voldrien que oblidéssim. Més, encara, quan ens volen entabanar.

Des que el 21 de desembre passat, els catalans fóssim convocats a les urnes per escollir el Parlament que havia de rellevar al que va destituir a cop de 155 el govern de Madrid, ens hem hagut de sentir, per activa i per passiva, que som incapaços de formar govern. No és fàcil. No ho és quan cada candidat és vetat, sistematicament, per Moncloa, menystenint la voluntat expressada a les urnes pel poble de Catalunya, creient que tenen l’autoritat per decidir qui pot ser president de Catalunya i qui no. Ells diran que son els jutges qui decideixen aquestes qüestions però...

Permeteu-me refrescar la memòria tot recordant-vos coses que van passar, no fa pas gaire, però que semblen oblidades.

L’any 2015, en plena vigília de Nadal, els espanyols van ser convocats a les urnes –per què tocava- en unes eleccions generals que van deixar uns equilibris difícils al Congreso de los Diputados. El PP perdia la majoria absoluta i Ciudadanos, que aspiraven a avançar-los per la dreta, van preferir donar el seu suport a un PSOE que perdia el seu secretari general, decapitat per la tot poderosa Susana Díaz, punta de llança d’uns barons que apareixen cada vegada que el PSOE amenaça amb sortir de la línia marcada.

I així va ser com Espanya va passar ni més ni menys que 314 dies de govern en funcions, buscant les majories necessàries per investir president i formar govern. 314 dies en que vàrem veure com els candidats desfilaven per la Zarzuela proposant candidat al cap de l’Estat, després que Rajoy renunciés a la investidura “per no comptar amb suficients suports” i que Pedro Sànchez fes el paperot de presentar-se sabent que perdria, només per fer-se veure.

No hem d’oblidar mai que si no tenim govern, és perquè aquell que te més suports, el president legítim de Catalunya, no es pot presentar perquè, en cas de trepitjar territori espanyol, aniria de dret a la presó seguin les passes dels altres dos candidats presentats pel Parlament de Catalunya, Jordi Sánchez i Jordi Turull.

I aquest divendres hi ha convocat el Ple per investir el –novament candidat- Jordi Sánchez, aquell a qui el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha reconegut els drets polítics que l’”intocable” Pablo Llarena li nega.

L’actualitat no ens anima a ser optimistes. Un sistema que és capaç d’aplicar la llei antiterrorista a algú que ha aixecat les barreres d’un peatge, i equipara el tall d’una autopista amb els atemptats de la Rambla, demostra estar perillosament allunyat d’allò que entenem per democràcia. Ningú va dir que el camí seria curt ni fàcil. Seguirem “caminant per poder ser, i seguirem essent per caminar”.

Deia Benedetti: No olvida el que finge olvido sino el que puede olvidar.

Nosaltres, no oblidarem.

diumenge, 25 de febrer de 2018

“Treballant la Marca España”



S’acaba una altra setmana “horribilis” pel govern de l’Estat, cosa a la que ja ens comença a tenir acostumats un Partit Popular més propi d’una república bananera que d’un estat de la UE.

El tinent coronel de la Guardia Civil que lidera la investigació contra el procés català, és enxampat utilitzant un compte de Twitter on, amb pseudònim, i fent-se passar per politòleg, carregava contra tot el que fes tuf d’independentista.

Sis agents del Cos Nacional de Policia han patit la vergonya en les seves carns quan, alertats per un anònim i valent heroi, creien que anaven a detenir el president Puigdemont i es van trobar protagonitzant un gag d’El Intermedio.

El Parlament Europeu d’aquesta Europa que –diuen- que “mai reconeixeria” una Catalunya independent, s’ha decidit a investigar l’evident falta de pluralitat i la manipulació dels informatius de TVE.

Transparència Internacional ha fet públic el seu últim informe en que Espanya apareix com el país on més creix la percepció de la corrupció, al costat d’Hongria i Xipre.

Una dirigent de l’ultradreta espanyola confessa, en un apunt al seu blog personal, que es va fer un bon tip de riure en saber que el govern de l’Estat finançava amb diners de procedència “il·legal”, les manifestacions unionistes organitzades a Barcelona per fer sortir al carrer allò que ells en diuen “la mayoria silenciosa”.

Amnistia Internacional ha abandonat aquell postura “neutral” i ha pres partit acusant el govern espanyol de violar els drets humans fent servir una força desproporcionada durant les carregues del 1 d’octubre.

La Unió Europea ha instat Espanya a revisar la prohibició, pactada amb Rússia, per què vols amb origen a El Prat puguin volar a Tòquio.

Cinc diputats del PSOE es van oblidar d’anar al Congreso i han impedit reactivar el debat sobre renda bàsica que ells mateixos havien proposat.

Els jubilats han sortit al carrer a exigir al govern de l’Estat –aquell que va regalar 63.000M€ als bancs- que millori les seves pensions.

El PSOE, primer aplaudeix i després critica la censura imposada a IFEMA, que es va veure obligada a retirar una instal·lació dedicada als presos polítics espanyols.

S’ha sabut que els nens catalans treuen la millor nota en castellà, d’entre totes les comunitats autònomes bilingues.

Un jutge ha prohibit un llibre on es recorda la vinculació amb el narcotràfic –demostrada- d’un ex alcalde del PP gallec i converteix el document en supervendes a Amazon.

La Junta d’Andalusia, aquella que presideix la Susana Diaz que pateix per si les nomines dels andalusos s’ingressen en un banc català, ha reconegut que ha perdut 2000M€ que no sap on son.

La Guardia Civil registra l’avió privat en que la família de Josep Guardiola va aterrar a El Prat, a la recerca del president Puigdemont.

Suïssa diu al govern espanyol que es vagi oblidant de demanar l’extradició de l’Anna Gabriel.

Pérez de los Cobos, el coronel de la Guardia Civil encarregat del dispositiu que va reprimir el referèndum, declara davant del jutge, en qualitat de testimoni (és a dir, que no pot mentir) que el dia 1 d’octubre, a Catalunya, no hi van haver carregues policials. I com a premi, anuncien que l’ascendiran a general.

I com a toc final, l’alcaldessa de Barcelona i el president del Parlament planten al rei del “a por ellos, oe”, mentre Moncloa afirma que això fa perillar la continuïtat del Mobile World Congress, més que l’efecte que pot tenir que el món hagi vist policia militaritzada arrencant urnes de les mans dels ciutadans a cops de porra.

I tot això ha passat en, només, una setmana. Son els mateixos que van dient que el procés català ha fet tant mal a la “Marca Espanya”. Com si necessitessin ajuda...

dimecres, 21 de febrer de 2018

A 200 anys de la igualtat salarial entre dones i homes



D’un temps ençà s’han popularitzat els dies mundials de..., els dies europeus de... Jornades amb les que es reclama la nostra atenció sobre qüestions que requereixen una reflexió col·lectiva davant de determinades problemàtiques que hauríem de ser capaços d’assimilar o revertir.

Existeix el Dia Europeu de les Víctimes del Terrorisme, Dia Europeu per la Prevenció del Risc Cardiovascular, el Dia Europeu de l’Obesitat, el Dia Europeu de la Depressió... Aquests son alguns dels exemples en que cal treballar per seguir fent bona feina de conscienciació. Però, quan en ple segle XXI, sentim que existeix un Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Homes i Dones, grinyola tant que no podem fer altra cosa que posar-nos les mans al cap i admetre, sense miraments, que entre tots “ens ho hem de fer mirar”.

El 22 de febrer es commemora el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes. En l’actualitat, no només continua existint una important escletxa salarial entre homes i dones, sinó que aquesta situació es va perpetuant en el temps. La presencia de dones en els llocs de decisió continua sense tenir el suport necessari i la conciliació de la vida personal i familiar de les dones que assoleixen càrrecs directius continua essent un difícil repte.

Algú dirà que la diferencia salarial entre homes i dones es va reduint. I dirà la veritat. Però també cal dir que entre els anys 2007 i 2016, aquesta diferencia salarial es va reduir, només, en un 2,4%. Si aquesta xifra ja us sembla poca cosa, espereu a saber que, segons l’informe global de la bretxa de gènere 2016 del Fòrum Econòmic Mundial, a aquest ritme, faran falta 200 anys per aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones.

En l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, presentat l’any passat pel Departament de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat, es van poder constatar algunes coses que son, de totes, totes, impròpies d’una societat del segle XXI que es vol considerar avançada.

L’Estudi va deixar palès que els homes cobren més que les dones en tots els trams d’edat, tot i que la bretxa salarial s’incrementa en el grup d’edat de més de 55 anys, quan el sou incideix de forma decisiva en la futura pensió de jubilació.

Hi ha menys dones en les tasques que demanen major nivell de qualificació. Les tasques on existeix major desigualtat salarial son les relacionades amb els serveis i venedors i, també, en el sector financer.

A partir dels 35 anys, els ingressos de les dones s’estanquen, a diferencia dels homes. A ningú se li escapa que és en quest tram d’edat quan les dones demanen, en un nombre molt més elevat que els homes, permisos de maternitat i reduccions horàries.

Tampoc ens pot passar per alt l’impacte negatiu que té per les dones el fet d’assumir més tasques de cura que els homes, i com aquest fet els representa una pèrdua d’ingressos quantificable econòmicament per la menor dedicació al mercat laboral. La cura encara és una tasca que, en la majoria de casos, recau sobre les dones i tenir temps per a la cura és un fet que es penalitza laboralment.

No ens podem limitar a llegir aquestes dades, any rere any, amb l’esperança que un miracle posi fi aquesta injustícia. És feina de tots treballar per a que la igualtat d’oportunitats en el mon laboral sigui efectiva per eradicar l’escletxa salarial entre dones i homes.

És necessari donar suport a qualsevol iniciativa destinada a sensibilitzar a la societat i, especialment, el teixit empresarial, sobre la necessitat d’avançar en la eliminació de la bretxa salarial.

Cal que seguim treballant amb fermesa per esborrar el Dia Europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes del calendari, ni que sigui per preservar la nostra dignitat col·lectiva.

dimarts, 6 de febrer de 2018

Calella, “Ciutat del Bàsquet Català 2018"



Sempre he cregut en l’esport com a transmissor de valors, exemple de disciplina i element indispensable per a una vida saludable.

Des del primer moment, el Govern que tinc l’honor de presidir va fer una aposta ferma per la promoció i la protecció de l’esport de base, en qualsevol de les seves disciplines.

Vàrem assumir el compromís de vincular Calella i l’esport, convertint la ciutat en seu de competicions de primer ordre com la “Volta Ciclista a Catalunya”, l’”Ironman”, la “Mitja Marató”, el recent impuls del circuit inclusiu “Sumant Capacitats”, l’adhesió a les “Vies Braves”, la designació de Calella com a “Vila Europea de l’Esport 2016” o la designació com a seu dels “X Jocs Special Olympics”.

Recentment, Calella ha assolit una altra de les fites de l’agenda esportiva local, prenent el relleu a Sant Cugat del Vallès com a “Ciutat del Bàsquet Català 2018”, una iniciativa impulsada per la Fundació del Bàsquet Català que pretén fer “un reconeixement als homes i dones del bàsquet de l'àmbit territorial elegit, que han propiciat el seu desenvolupament, creixement i popularització”.

No és casual que aquest any, la “Ciutat del Bàsquet Català” sigui Calella, on aquest esport ha fet fortes arrels gràcies, en bona part, a la feina del “Club Bàsquet Calella” que, enguany, commemora el seu 50è aniversari, quan fa 90 anys que el pare Eusebi Millán, dels Escolapis de Calella, va portar aquest esport a la ciutat.

Em consta que la gent del Bàsquet de Calella -que històricament ha format part activa del teixit associatiu de la ciutat- afronta aquest repte amb la mateixa il·lusió i energia amb la que, ens els moments més foscos de la postguerra, un grup de calellencs van reprendre amb força la practica d’aquest esport vivint, sota les sigles de “J.A.C.E. Calella”, el moment més gloriós del bàsquet local, portant el Club a la màxima categoria i compartint “parquet” amb el Barça, el Joventut, el Montgat o el Real Madrid.

La designació de Calella com a “Ciutat del Bàsquet Català” arriba en un bon moment pel bàsquet calellenc. En l’actualitat el Club compta amb 21 equips federats de totes les categories (13 masculins, 6 femenins i 2 equips mixtos d’iniciació) amb un total de 261 esportistes, 23 tècnics, 32 delegats d’equips i 8 delegats de camp, sumant un total de 324 llicències federatives.

Club Basquet Calella i Ajuntament treballarem plegats per fer de Calella la més digne mereixedora d’aquesta capitalitat. Farem una bona feina, n’estic convençuda.

dissabte, 20 de gener de 2018

87 milions llençats



87 milions. Aquesta és la xifra que podíem veure a les portades de tots els diaris d’aquest divendres. 87 milions d’euros. Això és el que va costar mantenir durant tres mesos uns quants milers de policies i guàrdies civils en terres catalanes amb l’encàrrec de localitzar unes urnes que no van trobar i evitar un referèndum que no van evitar. 87 milions per atonyinar els qui el ministre Zoido qualifica de “radicals perfectament organitzats que van mostrar una actitud violenta que va obligar la policia espanyola a defensar-se”.

És evident que el Partit Popular, 13 anys després, no ha après la lliçó del 2004, quan atribuïa a ETA els atemptats de Madrid en uns temps en que la informació ja no era patrimoni exclusiu dels mitjans tradicionals. I això que no existia Twitter... Zoido continua negant l’evidencia que han mostrat les televisions de tot el món. I després diuen que som nosaltres els que vivim a “Matrix”.

87 milions d’euros. És una d’aquelles xifres que fan que ens preguntem; que faríem amb tots aquests diners? I a El Punt Avui i a Can Basté, el mateix divendres, ens van donar algunes respostes que m’agradaria reproduir.

Amb 87 milions es poden construir entre 9 i 10 Centres d’assistència Primària. Es poden fer 14 instituts. Es poden comprar 725 ambulàncies. És la meitat de l’IVA que Hisenda reclama a TV3. Amb 87 milions, l’Estat podria reprendre les obres del Port de Barcelona, on hi ha d’aportar 77 milions. Es cobriria una tercera part de les obres de desdoblament de la N-II entre Maçanet i Tordera. Es podrien contractar 2.175 mestres. La Generalitat podria eixugar el deute que te amb l’Ajuntament de Barcelona.

87 milions son tres milions d’euros més dels que es van donar en ajudes al cinema espanyol el 2016. És el pressupost de tot el Congreso de los Diputados, amb els sous dels diputats inclòs. És més del que destina Catalunya, cada any, a l’esport, a la indústria o al comerç. Son dos milions més que el pressupost de tota la Universitat de Lleida. El fons de la Generalitat contra la pobresa energètica és de cinc milions cada any. Amb 87 milions, es garantiria aquesta partida fins l’any 2035. Son dos milions més del que l’Estat destina a la prevenció dels incendis forestals. Son 13 milions més dels que la Generalitat destina a reduir les llistes d’espera als quiròfans de Catalunya.

87 milions llençats. Ni van trobar les urnes, ni van impedir el referèndum. I buscant venjança, a cop de porra, van tancar menys centres de votació que els Mossos d’Esquadra, sense ni tant sols treure la porra.

I a Calella ens van obsequiar amb un “plus”, sortint a atonyinar –de paisà i fora de servei- joves que, a la nit, mostraven rebuig per les carregues que feien la volta al món. Uns fets que Zoido “no te constància”. I el ministre, ni dimiteix, ni el dimiteixen. I aquí no passa res.






Vull agrair la pregunta que, en aquest sentit, va fer el senador d’Euskal Herria Bildu, Jon Iñarritu.


divendres, 12 de gener de 2018

Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra



El 2018 ha tingut un inici especialment intens, com era de preveure, després que el bloc del 155 ens hagi volgut complicar el Nadal amb unes eleccions convocades, innecessàriament, des de Moncloa.

A les valoracions, corredisses i negociacions pròpies d’un procés postelectoral, aquesta vegada se’ns hi afegit la renuncia del president Mas a la primera línia de la política.

Fa un altre pas al costat, l’home que sap el que és guanyar i no poder governar i que, quan finalment ho va poder fer, va ser en un context de crisi que el va obligar a aplicar polítiques de contenció que cap governant voldria haver d’executar.

L’home que va portar a Madrid la veu dels catalans que demanaven un estat propi dins d’Europa i que va fer que l’1-O comencés el 9N, una consulta per la que ha pagat amb el seu propi patrimoni, en una jornada que va acabar amb la mítica abraçada del líder dels qui, mes tard, l’enviarien “a la paperera de la història” a canvi de dos vots.



Marxa el president de les rodes de premsa multilingües que irritava als adversaris dels “corcats tabernacles” incapaços d’articular paraula que no fos en llengua castellana, titllant les seves compareixences de “sainetes multilingües”.

Fa un pas al costat l’home que ens va donar una lliçó de lleialtat al costat del president Pujol i que va saber sortir triomfant de la difícil tasca de trobar un substitut capaç d’afrontar, amb fermesa i perseverança, els mesos més difícils que ha afrontat Catalunya els últims segles, tot dient que donaria la seva opinió, si li demanaven, i que, sempre, s’atendria al que decidís el president Puigdemont.



Em quedo amb aquestes paraules pronunciades durant la compareixença d’aquest dimarts; "He estat un polític que primer ha pensat en el país, segon en el partit i tercer en la persona". Els que hem tingut la fortuna de treballar amb ell, en donem fe.

Tant gran servei al país no es pot agrair, només, amb paraules, però no ho podem fer d’altra manera.

Gràcies, president!