dilluns, 10 de desembre de 2018

Els pressupostos no son només xifres



Acabem un altre any i arriba aquell moment clau per a qualsevol govern, que consisteix en tirar endavant el pressupost per l’exercici que és a punt de començar. 

Hem aprovat l’últim pressupost d’aquest mandat. D’aquí a uns mesos, les urnes donaran forma al govern que haurà de regir el destí de la ciutat els pròxims quatre anys. Hem treballat els pressupostos que pensem que han de donar resposta als reptes de ciutat, d’acord amb els compromisos assumits amb la ciutadania i en línia amb ela acords establerts en el pacte de Govern.

Hem prioritzat –com no pot ser d’una altra manera- el benestar de les persones, aportant solucions als problemes d’habitatge i garantint el suport a les famílies més vulnerables. Hem incrementat les partides de Polítiques Socials dirigides, tant a ajudes assistencials directes, com a disposar de més persones per atendre la Demanda Social. I hem previst fer-ho treballant, colze a colze, amb  Càrites de Calella, en tot el que permeti millorar la qualitat de vida de les famílies més vulnerables. L’import de les Actuacions de Protecció i Promoció Social s’aproxima a 1.350.000€. Les persones, per damunt de tot.

Treballar per millorar la vida de les persones implica, també, seguir avançant amb pas ferm en la millora de l’activitat econòmica en l’àmbit del turisme, però també en l’àmbit comercial, social, cultural i esportiu. Mantenim el nivell de despesa necessari afrontar el Serveis de Platges, Neteja i Recollida Residus, Enllumenat i Urbanisme i seguirem mantenint el suport econòmic i logístic a totes les entitats en les seves diferents accions i esdeveniments.

Calella es una ciutat excepcionalment activa. Som referent a Catalunya. Ens hem volgut assegurar de que els pressupostos que hem aprovat permetin garantir activitats que han influït decisivament en la confecció de la nostra “marca ciutat”, com son l’Ironman, Canta al Mar, Festimatge, Calella RockFest, Adifolk, Calella Film Festival, Premi Ciutat de Calella, Moments de Flors, N.E.C, i Fires i Festes Majors, uns esdeveniments als que, aquest any, s’hi suma el fet que Calella hagi estat designada Ciutat Catalana de l’Esport.

Vull fugir de la fredor de les xifres. Això ho deixo pels debats plenaris i les negociacions més tècniques. Però no em puc estar de mostrar la meva satisfacció per haver aconseguit confeccionar uns pressupostos que contribueixen a fomentar el model de ciutat al que ens vam comprometre els grups del PDCAT i el PSC en el nostre pacte de Govern que, a més, incorporen propostes recollides i consensuades amb tots els grups polítics (ERC, CUP, PP, ICV).

Aquests no son uns pressupostos per a la fi d’un mandat, sinó que garanteixen la continuïtat d’un model de ciutat que beneficia a tots, perquè junts, som imparables.

Que tingueu unes bones festes i un millor 2019.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Junts som imparables




Quan s’imposa un ritme de treball alt i el projecte es ambiciós, el temps et sol jugar a la contra. Els tempos de la “cosa publica” son els que son, i no sempre es pot avançar al ritme que hom voldria. Per molt que t’hi esforcis, sempre t’acaba faltant temps. Aquesta es una de tantes reflexions que em passen pel cap quan la legislatura enfila la recta final i apareix a l’horitzó una nova contesa electoral.

Treballar per la teva comunitat es una feina tant engrescadora com cansada. Es molt  gratificant veure com un projecte en el que hi hem posat tota la dedicació, finalment pren forma.  Però no podem perdre de vista l’alt nivell d’autoexigència, el sacrifici de temps robat a la família, l’exposició publica amb el que té de bo i de no tant bo…  Son elements que poso damunt de la balança a l’hora de prendre la decisió d’optar a la reelecció. És aquell moment de mirar enrere per observar la feina feta i posar ordre a les idees.

Veig l’Escola Oficial d’Idiomes i l’escola El Far, l’Oficina Local d’Habitatge i la Fundació Habitat Solidari, el projecte Cuida’m per a la gent gran i el Programa d’Atenció Domiciliària a l’Alta Hospitalària, el projecte comunitari Hort Social, el Protocol per l’Abordatge Integral de la Violència Masclista, el circuit inclusiu Sumant Capacitats… La dinamització comercial feta colze a colze amb la imparable Associació de Comerciants de Calella, l’Hostal Vell… L’impuls de consells municipals de la infància, l’adolescència, la salut i els serveis socials… La designació de la Sindica Municipal. La restauració del Parc Dalmau, la remodelació del l’Espai Mercat, l’adaptació de voreres per suprimir barreres arquitectòniques… Les noves guinguetes de la platja, el camp de futbol de mar amb gespa artificial… La llista es llarga, i tot s’ha fet amb la màxima transparència.

Sembla que va ser ahir i aviat hauran passat dues legislatures des que em vaig posar al capdavant d’aquest Ajuntament. Han estat temps d’encerts i frustracions buscant, sempre, la màxima proximitat amb la ciutadania, obrint tots els canals de comunicació directa possibles. Els temps en que es demanava hora per parlar amb l’alcalde son historia. Es reserva, nomes, a casos molt concrets. Les tecnologies de la informació permeten un contacte en temps real amb el govern municipal. Ho sabeu tots aquells -i no sou pocs- que diàriament m’adreceu les vostres consultes a traves d’aquests mitjans. Unes consultes que intento sempre respondre en unes hores, quan no en uns minuts. No deixeu de fer-ho.

Una altra legislatura enfila la recta final i és l’hora de decidir seguir o retirar-me a una vida mes -diguem-ne- normal… La reflexió era necessària.  La vaig fer, i vaig decidir seguir. Hi ha massa projectes en marxa, massa il·lusió acumulada com per deixar-ho aquí. Necessitem mes temps per consolidar un model de ciutat moderna i oberta al mon. Pol d’atracció d’un turisme de qualitat i d’esdeveniments que ens converteixin en referent internacional. Treballem per a tothom, però som conscients de que no podem satisfer tothom. A aquells que aplaudiu la nostra feina, ens comprometem a seguir treballant per mantenir la vostra aprovació. Als qui no us sentiu satisfets amb la nostra obra de govern, em comprometo a seguir treballant per aconseguir la vostra satisfacció.

Necessitem mes temps. Junts, som imparables.

divendres, 2 de novembre de 2018

Quan dura un any?




Hi ha dies que duren hores. Hi ha setmanes que duren mesos.

La relativitat del temps queda palesa cada dia de les nostres vides. Que curts aquells dies de vacances, de festes i celebracions amb els nostres. I que llargs els dies grisos, de males notícies i enyorança...

La vida m’ha beneit amb una filla meravellosa i dos nets que son l’alegria de la casa. Les hores amb ells passen ràpid. Sovint més del que desitjaria. Amb el meu marit hem après ràpid a ser avis. No és difícil. Només es tracta de viure cada minut al costat de la família. Estic segura que moltes de les persones que llegiu aquestes línies em sabeu interpretar. Com estic segura que, al igual que em passa mi, se us esborrarà el somriure si us pregunto que sentiríeu si, d’un dia per l’altre, us allunyessin de la vostra família.

Avui fa un any que l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn son a la presó. Els Jordis ja han superat aquest temps i aviat el compliran la Dolors Bassa, en Raül Romeva, en Jordi Turull, en Josep Rull i la Carme Forcadell.

Mentre les persones de bona voluntat els recorden cada dia lluint un llaç groc a la solapa o penjant-lo en algun lloc públic d’on l’arrencaran aquells que pensen que encara son pocs els que hi ha a la presó, d’altres es perdran entre eufemismes decidint si son presos polítics i polítics presos.

Ara fa uns dies, vaig poder veure alguns dels meus companys, a Lladoners. No vaig veure ni presos polítics i polítics presos; només vaig veure persones preses. Amb fills, amb pares, amb esposa... Persones a qui un jutge a les ordres del poder més ranci d’una malentesa democràcia, nostàlgic d’uns temps que haurien de ser passats per sempre, va decidir que aquestes persones no tornarien a veure, en molts anys, fills, pares, esposes o marits.

D’això, avui, fa un any. Quan dura un any? Un any pot durar una eternitat...

dilluns, 15 d’octubre de 2018

12 d’octubre; res a celebrar i molt per fer



És propi de tot país, estat o nació designar un dia de l’any per celebrar el que es coneix com a Festa o Diada Nacional. Generalment es busquen dates que recorden fets històrics que van representar la consecució de la independència, com el mític 4 de juliol dels EEUU i, en alguns casos, com el català, la pèrdua d’aquesta llibertat.

No es fàcil d’explicar que els catalans dediquem la nostra Diada nacional a recordar la pèrdua de les nostres llibertats, però mes difícil es d’entendre que algú dediqui el seu “dia gran” a recordar la conquesta d’uns territoris on vivien “uns indis que estaven per civilitzar als quals se’ls va imposar, a sang i foc, la llengua i les lleis de Castella”. Una mena de “a por ellos”, versió 1492.

Si algú te alguna cosa a celebrar el 12 d’octubre, son aquells “indis” que ara son argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... Tots aquells que han esdevingut lliures, després d’aconseguir la seva independència d’Espanya.

Algú em dirà que això es burjar en un passat llunyà que res te a veure amb el present i, segurament tenen part de raó (nomes faltaria), però veient algunes de les imatges que es reprodueixen any rere any pels carrers de Barcelona, on a banda dels qui legítimament reivindiquen la seva espanyolitat, no hi falten els del “a por ellos”, versió 2018, amb una bandera preconstitucional en una ma mentre amb l’altra ma fan la salutació nazi, no podem parlar en passat.

Hi ha un passat que és més present del que sembla. Recentment hem sabut que mentre hi ha polítics catalans a la garjola per posar unes urnes, la “Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona” participarà en un homenatge a un dels principals generals franquistes organitzat per la Fundació Yagüe, el 20 d'octubre, a San Leonardo de Yagüe (Sòria). I no passa res. Ho hem sabut la mateixa setmana en que la Xarxa Europea contra el Racisme ha alertat que a Espanya cada vegada hi ha més gent “sense vergonya de portar banderes franquistes”. I no passa res.

Com a demòcrata entenc que totes les ideologies son respectables i legitimes, sempre que s’expressin dins d’un marc democràtic. Però cap demòcrata pot acceptar que es normalitzin els homenatges a aquells que van protagonitzar els anys mes foscos del darrer segle.

És necessari passar pagina. És una qüestió d’higiene democràtica. En aquesta línia s’ha posicionat el Grup Parlamentari del Partit Demòcrata al Congrés dels Diputats, presentant una Proposició no de Llei per exigir que s’impulsi un procés real de “desfranquització”. Un procés que altres societats víctimes del feixisme van començar el dia següents de la caiguda del dictador i que, en el cas d’Espanya, quaranta anys després, tot està per fer.

diumenge, 30 de setembre de 2018

#elmeu1O a #Calella ; No surrender



Aquella nit vaig dormir poc. Eren les cinc de la matinada de l’1 d’octubre de 2017. El neguit d’aquelles hores prèvies al referèndum era compartit per tots els qui comptàvem les hores per veure les urnes a les meses dels col·legis electorals. Desenes i desenes de calellencs es concentraven a les portes de les sales habilitades per garantir que a les vuit podrien obrir les portes. Hi ha sensacions que no es poden explicar amb paraules, perquè no es pot explicar a sensació de pell de gallina que vaig sentir. Orgull de poble, orgull de país.
La jornada va transcórrer amb certa normalitat a Calella. Deien que aquí no vindrien, que aquí hi dormien, i que no se la jugarien. Ignoro si aquesta va ser la raó per la qual no van venir als col·legis electorals de Calella. El que si se és que ells si van ignorar que Calella és un poble solidari i que, allò que els feien als ciutadans d’altres pobles de Catalunya, ens ho estaven fent a nosaltres. I així va ser com, de forma totalment espontània, una bona colla de calellencs van anar a les portes de l’hotel on recuperaven forces (atonyinar amb aquella energia deu cansar molt) per reclamar que marxessin. El resultat ja el coneixeu. Una colla d’agents de la Guardia Civil van saltar el cordó de Mossos que els protegia, porra en ma (ells en diuen defenses) i van perseguir i atonyinar tot aquell que es posava per davant amb una actitud impròpia d’un funcionari públic. Resultat: 14 ferits més.
Tant bon punt vaig conèixer els fets, em vaig desplaçar fins al lloc per saber que estava passant. Imagino que en algun punt del temari per passar les oposicions deu constar que l’alcalde d’una població és la màxima autoritat administrativa d’aquell territori. Crec que si a algun d’aquells agents els va sortir aquesta pregunta, la van errar.
Al dia següent algun d’aquests agents comentava en algun bar de la ciutat; “es fàcil, bota al cuello y urna arrancada” o “ya ves, ayer los hostiamos y hoy estamos tomando cafè aquí”. L’últim cafè abans de marxar “cames ajudeu-me” de Calella. No, no va ser l’alcaldessa que els va fer fora, com així es va dir. Va ser tot un poble decidit a preservar la democràcia el dia que a l’Estat li va caure la “careta” amb una actitud que ni hem perdonat ni hem oblidat. I si, comparteixo el parer d’aquest poble compromès, convençut que ens podran arrencar les urnes, però mai ens podran arrancar la dignitat. Els nostres hotels no seran casernes.
Aquell dia es van col·locar 10.000 urnes en 2.315 centres de votació. Es van desplegar 12.000 agents de la policia espanyola que van causar 1.066 ferits. 2.286.217 electors van poder votar. 770.000 ciutadans no van poder votar per la clausura 400 col•legis. El sí es va imposar per un 90,18% dels vots, enfront d'un 7,83% del no i un 1,98% de vots en blanc.
Ja ha passat un any des d’aquell 1-O de 2017. Reviure aquelles imatges que el món va observar amb perplexitat, ens continua provocant una indignació difícil d’explicar. Però la majoria ho recordem amb orgull perquè, malgrat tot, vàrem resistir per defensar un dret legítim negat per un Estat en hores baixes: votar. Vàrem demostrar al món que estem disposats al que sigui per defensar la democràcia, i això, mai, mai és una derrota.
L’únic que va sentir la derrota va ser un Estat indigne de considerar-se un país democràtic membre d’una Europa a la que li van sortir els colors. L'1-O va ser un motiu de vergonya per Espanya i per la Unió Europea. Els fets de l’1-O van provocar una esquerda entre Catalunya i Espanya difícil de reparar.
Hi ha persones a la presó i a l’exili per obeir el mandat del seu poble. Ho van fer des d’un Parlament sorgit de les eleccions de 2015, aprovant la Llei del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. No hem d’oblidar aquella imatge del President Puigdemont signant el Decret de convocatòria del referèndum. Un President obeint el seu poble, i ara exiliat.
No ens cansarem de denunciar, allà on calgui, la incapacitat de l'Estat espanyol de respondre a una qüestió política, amb política, deixant-la en mans d’un sistema judicial dirigit per aquells que pensen que la unitat d’Espanya està per damunt de la justícia.
La voluntat expressada per la ciutadania és un mandat democràtic que cal portar a terme i el nostre compromís és fer-ho. És necessari que no ens aturem les entitats socials, alcaldes, alcaldesses, regidors, regidores, partits polítics, representants institucionals, càrrecs electes i els milers i milers de catalans i catalanes que van fer possible l'1-O.
Això que en diuen procés va molt més enllà d’una demanda d’autodeterminació; volem la democràcia que ens van fer creure que ens donaven en aquella transició feta de pressa entre soroll de sabres. Reivindiquem amb orgull l’1-O. Una fita que no hagués estat possible sense la feina que institucions, càrrecs públics, entitats socials, partits polítics i persones van fer en els anys anteriors. Molts d'ells han pagat i estan pagant molt car el seu compromís. Totes i tots ells mereixen el nostre reconeixement més profund. Que en cap moment se sentin sols.
Recordem la data. Però, sobretot, recordem les persones. Recordem en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart. En Carles Puigdemont, l'Oriol Junqueras, la Dolors Bassa, l'Antoni Comín, la Carme Forcadell, en Joaquim Forn, la Clara Ponsatí, en Lluís Puig, en Raül Romeva, en Josep Rull, la Meritxell Serret i en Jordi Turull. I també la Marta Rovira i l'Anna Gabriel. Mentre no siguin a casa, res no podrà tornar a ser normal.
Ningú va dir que seria fàcil. Ens hem il·lusionat, ens hem emocionat, hem rigut… Però també hem plorat, hem patit, hem sentit la decepció, la por, el neguit i la ràbia. No ens aturarem. Seguirem defensant els nostres drets com només nosaltres ho sabem fer, pacíficament, malgrat les constants provocacions dels qui arrenquen llaços grocs o els qui celebren les agressions de l’1-O de 2017 pels carrers de la nostra capital, repartint diplomes als de les porres.
No surrender.

dijous, 13 de setembre de 2018

De fabrica tèxtil del segle XX al complex educatiu del segle XXI



Escric aquestes línies al final d’un dia tant intens com satisfactori. Després d’anys de gestions, hem inaugurat la nova escola El Far, una ocasió única en que hem comptat amb la presencia del President Torra i el conseller Bargalló.

No puc amagar la satisfacció de veure convertida en realitat una llarga reivindicació de la ciutat des del 1974, quan va obrir les portes el que havia de ser una escola provisional, a l’espera d’una construcció més gran i definitiva.
Ens hem de remuntar al 2011per trobar les primeres gestions per aconseguir aquesta nova escola. Des d’aleshores s’ha treballat colze a colze amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, des que n’era consellera la benvolguda Irene Rigau.

L'any 2013 vàrem signar un conveni amb Ensenyament que ens permetia convertir la Fàbrica Llobet-Guri en un complex educatiu que acolliria l'antiga escola Salicrú, l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI), el CFP Francesc Grau i Viader, el Centre Obert El Pins i el Consorci per a la Normalització Lingüística. Els fruits d’aquest acord no van tardar en arribar i aquell mateix any obria les portes l’EOI.

Ningú posa en dubte que aquesta antiga fabrica tèxtil, referent durant els anys del gènere de punt, ha esdevingut un símbol de la capacitat de treball i perseverança dels calellencs, a l’hora que ha representat la capacitat d’aquesta ciutat de reinventar-se

L’escola El Far ha obert les portes després d’un llarg procés pel que han passat diferents direccions i AMPA’s. L’entrega de la comunitat educativa ha estat clau a l’hora de convertir els desavantatges en reptes fins a aconseguir que l’escola en surti beneficiada i enfortida, potenciant la innovació i la modernitat en cada projecte.

A les acaballes del curs 2017/18 vàrem fer el pas definitiu per convertir en realitat aquest projecte; buscar un nom que definís l’esperit i el tarannà dinàmic, integrador modern i guia de l’educació dels nostres fills: El Far.

Vull agrair aquests anys de compromís i perseverança a les AMPA’s, que us heu sabut mobilitzar exigint allò que és just. Als diferents equips directius que ha tingut l'escola i, en especial, als dos últims, encapçalats per en Javier Madrid i l'Anna Codina, respectivament. I agrair la paciència als passats, presents i futur alumnes de l’escola que han estat, son i seran la llavor d’un futur ple de canvis.

Per últim, i no per menys important, vull agrair el treball i la dedicació de la regidora Núria Parella, sense el compromís de la qual aquest projecte hauria estat molt més difícil de realitzar.



Els qui tenim la responsabilitat de fer una ciutat millor hem complert amb el nostre compromís. L'escola és vostra. Vosaltres en sou la seva riquesa. Alumnes, pares i mares, mestres... Seguiu-nos sorprenent, des d’aquesta nova escola, amb iniciatives com els padrins i fillols de lectura, els carnavals, els vostres fantàstics poemes i cançons per Sant Jordi, els panellets, el concert de Nadal, els balls dels mestres, la sopa i el pollastre dels dijous que fan la Lucy i la Montse i l'Àngels que sempre ens rep amb tan bona cara a l'AMPA.

Ara toca seguir treballant, junts, com sempre...

Però l’escola El Far no ha estat la única cosa que hem inaugurat avui. També hem descobert la placa que dona nom a la Plaça Muriel Casals. Perquè la Muriel es mereix ser recordada sempre. I quina millor manera de ser recordada que escrivint el seu nom al costat de l’escola on creixeran i es formaran les noves generacions de calellencs?

Gràcies, Muriel...

dilluns, 10 de setembre de 2018

O llibertat, o llibertat; bona Diada a tothom!




Ens trobem una vegada més a les vigílies de la Diada Nacional de Catalunya i en aquest sentit voldria transmetre-us unes  reflexions. 

La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya l'any 1980 va declarar l’11 de setembre Diada Nacional de Catalunya, amb el propòsit de commemorar la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714. En el seu text preliminar es fa esment al dolorós record de la pèrdua de les llibertats i a una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, que suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional.

Els homes i dones que formaven el primer Parlament d’aquella -encara avui- dèbil democràcia, no es podien imaginar que, 38 anys després, Catalunya viuria escenes de violència més pròpies de l’època que deixaven enrere que de la que acabaven d’encetar, i que el Govern legítim de Catalunya seria empresonat o portat a l’exili.

Els lamentables esdeveniments viscuts aquests últims mesos han implicat un punt i a part en la història de Catalunya. Partim de la legitimitat que ens dóna la resistència pacífica exercida l’1 d’octubre de 2017, en què milers de ciutadans vam ser còmplices d’exercir la democràcia.

Tres segles després del Decret de Nova Planta, Catalunya viu moments en què la llibertat d’expressió està amenaçada per aquells que promouen la retirada de llaços grocs, els mateixos que ignoren els símbols franquistes. Exigeixen llibertat d’expressió aquells que eviten que l’exerceixin els qui no pensen com ells.

Els dies que vindran han de servir per reivindicar-nos com el poble radicalment democràtic que hem demostrat ser. No ens fa por la democràcia perquè, cada vegada que s’han posat urnes, hem guanyat.

A tots ens pertoca mantenir alt el termòmetre de la mobilització, reivindicant els nostres drets com ho hem fet sempre, de forma cívica, contundentment pacífica i “tossudament alçats”; plantant cara als qui voldrien retrocedir quatre dècades enllà, fent costat als qui defensen el mandat de les urnes i, sobretot, fent sentir el nostre escalf als qui paguen amb la seva llibertat la defensa de la democràcia. Només són culpables d’exercir-la i els hem de fer saber que el seu sacrifici no és estèril.

Faig meves les paraules de Pompeu Fabra pronunciades pel president Torra a la conferencia del TNC; “Només tindrem allò que nosaltres sapiguem guanyar”.

O llibertat, o llibertat.

Visca Catalunya!


dijous, 16 d’agost de 2018

17A; homenatge a la dignitat




Des de que, ara fa uns dies, s’aixequés parcialment el secret de sumari sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils d’ara fa un any, ens han recordat, “per terra, mar i aire”, uns fets que no oblidarem tots els qui aquella tarda d’agost del 2017 vàrem ser testimonis de la sense raó del terrorisme. A les nostres retines van quedar gravades, per sempre, unes imatges que, no per previsibles, son menys colpidores.

Les televisions de tot el món mostraven les imatges d’unes Rambles tenyides de sang mentre un jove apareixia mort al seu cotxe, robat per l’assassí de la furgoneta. Hores més tard Cambrils se sumava a la macabra llista d’escenaris del terror. Setze persones van perdre la vida i més d’un centenar van resultar ferides. 

Davant de tanta desesperació, només ens quedava el consol de veure l’extraordinària tasca de la Policia de Catalunya, uns Mossos d’Esquadra que van ser admirats per una ciutadania que els aplaudia al seu pas pels carrers de pobles i ciutats i cobria els seus vehicles amb clavells. Un cos que va demostrar un nivell de professionalitat digne dels països més avançats de l’Europa del segle XXI.

Mentre els homes i dones de la Policia catalana es jugaven la vida als carrers de Barcelona i Cambrils, a la Delegación del Gobierno de España es reunia un comitè de crisi on els Mossos no van ser convidats. Només hi van ser presents els representants d’uns cossos policials que, aquells dies, estaven massa ocupats buscant urnes i paperetes per tots els racons de Catalunya, aliens a l’activitat d’un pressumpte confident del CNI que acumulava explosius en una casa d’Alcanar.

Aquells dies ens vàrem sentir orgullosos, com mai, de la Policia de Catalunya i dels seus responsables. Vàrem seguir atents les compareixences del conseller d’Interior, Joaquim Forn, i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Luis Trapero, a qui molts varen elevar a la categoria d’heroi. Avui, L’un està rebaixat de funcions, víctima de la persecució d’una “injustícia” espanyola que mai li perdonarà una professionalitat que va deixar en evidencia a aquell Ministerio del Interior a qui la Fiscalia “todo se lo afina”. L’altre resta tancat entre reixes per ordre d’un tribunal venjatiu que l’utilitza per donar exemple als qui tinguin temptacions de demanar un referendum.

Ells no volen cap homenatge (els hi respectarem la seva voluntat) però trobaria molt injust no reivindicar-los en aquest húmil post com el que són, uns grandíssims servidors públics amb enormes dosis de dignitat i humanitat. Aquest divendres, quan estigui a l’homenatge a les víctimes als actes organitzats a Barcelona i a Calella, us tindré molt presents.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Ni rebel·lió, ni sedició; absolució!



No ens n’adonarem i l’estiu deixarà pas a la tardor. Tornarà l’octubre i tots recordarem que fèiem fa un any. L’octubre del 2017 va marcar un abans i un després per a tots els qui havíem volgut creure que la transició va servir per reinstaurar la democràcia a Espanya. Quanta ingenuïtat...

Escolto atenta la veu dels qui saben de lleis, com Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional quan, al Preguntes Freqüents de TV3, afirma –amb coneixement de causa- que el que el jutge Llarena diu que és delicte de rebel·lió no pot ser acceptat per cap país europeu. Explica Pérez Royo que, si el que va passar el 20 de setembre davant del Departament d’Economia de la Generalitat fos considerat per un tribunal rebel·lió, quedarien sense efecte els drets constitucionals de manifestació i de reunió. Digueu-me, doncs, si no hem tornat als temps de quan manava “aquell”.

Les ànsies de tornar a reprimir els catalans com ho va fer el valedor del Monarca, van fer que Llarena no es mires massa el plec de paperassa que va enviar als jutges alemanys. Tantes ganes tenia de desplegar la cua com un paó (allò que en castellà es coneix com a pavo real) que, segons els juristes defensors dels polítics exiliats, entre els documents enviats al tribunal superior de Schleswig-Holstei hi ha la prova de que la “injustícia” espanyola investigava el Govern de Catalunya molt abans del 20 de setembre i molt abans de l’1 octubre. Tant se val que el que hagués pogut passar el 20 de setembre o l’1 d’octubre. Ell ja tenia la sentencia redactada, qui sap si com un segon capítol de la pel·lícula “Mas dura serà la caida”.

I mentre tant, Llarena torna a desplegar la cua de “pavo real” sopant a la fresca a Palafrugell, el mateix dia i hora que un grup de persones han organitzat un sopar groc per ajudar les famílies d’unes dones i d’uns homes que sopen ranxo entre reixes veient als seus familiars, només, en les fotografies que tenen a les seves celes. I Llarena i el seu seguici marxen del restaurant, entre parafernalia de llums blaus i sirenes, qui sap si desitjant que algun dels membres del CRD que els ha anat a veure perdi el control i faci alguna acció violenta que justifiqui l’injustificable. I la única cosa que s’emporta és un crit de “benvingut a l’Empordà”!!!

Per a ells som una anomalia. No poden entendre que després de tres segles de repressió siguem capaços de reivindicar la nostra llibertat amb un somriure, per molt que de vegades sigui forçat. Amb un somriure, que ningú que es consideri demòcrata podrà qualificar, mai, de rebel·lió ni de sedició.

No Sr. Llarena. No Sra. Lamela. No Sr. Sánchez. Ni rebel·lió, ni sedició; absolució!

dilluns, 2 de juliol de 2018

Temporada alta; temporada a l’alça



La Festa Major “petita”, Sant Joan, l’operació sortida, les cues als aeroports... Aquests son alguns dels indicadors que cada any ens anuncien l’inici d’una nova temporada turística. El moment en que el principal motor econòmic del nostre país posa en màxim rendiment per afrontar els mesos més intensos de l’any.

Com a destinació turística de referencia, Calella no és aliena a aquest moment clau en que empresaris i administració es coordinen per aconseguir els resultats que han de permetre el nostre creixement social i econòmic. Ser on som no és el resultat de la casualitat, sinó el fruit d’anys de treball constant fet amb mirada llarga. Sabem que ho estem fent be quan aquells que ens visiten marxen amb ganes de tornar. I això és el que ens demostra  l’estudi “Perfil i hàbits dels turistes a l’entorn de Barcelona”, presentat recentment, i que ens indica que més del 45% dels turistes que visiten Calella repeteixen i ho fan amb acompanyats, valoren el municipi amb un 8,0 sobre 10 i gairebé el 95% recomanaria el municipi a amics i familiars.

L’edat mitjana dels turistes que visiten Calella és de 47 anys, un 65% tenen origen internacional, un 35% provenen de l’Estat, i passen un promig d’una setmana a la ciutat.

L’oci és el principal motiu pel que escullen la nostra ciutat per passar les vacances  la meitat dels visitants venen per primera vegada.

Un 63,8% dels enquestats utilitzen internet per planificar el viatge i més del 50% escullen Calella sense contemplar cap altre alternativa.

El cost de l'allotjament per persona i dia és de 42,8€ i la despesa en destinació per persona i dia de 30,8€.

La distribució de la despesa situa com a prioritats el menjar (53,2%), compres (32,6%), entreteniment (7,8%) i transport intern (5,4%).

Les activitats més realitzades a Calella pels turistes enquestats són les passejades tranquil·les, relax i anar a la platja, seguits de la gastronomia i el “shopping”.

Aquestes dades es desprenen d’un estudi elaborat per la Diputació de Barcelona, que esdevé peça clau per al disseny del “Sistema d’Intel·ligència Turística” (SIT) com a part del full de ruta definit a través del “Pla d’Acció Calella Smart Tourism Destination”.

Més enllà de la fredor d’unes xifres, aquestes dades demostren que estem fent les coses be, que l’aposta per aconseguir definir la nostra com una destinació familiar de qualitat, lluny de models del passat, està donant els seus fruits i que tots plegats tenim motius per sentir-nos orgullosos de la feina feta.

Ja és juliol, comença el període turístic més intens. Som-hi tots!

Que tingueu una molt bona temporada.

divendres, 15 de juny de 2018

El “Camp de Futbol de Mar” i la graderia




Arran de les inquietuds que ha generat la retirada de la graderia del Camp de Futbol de Mar, voldria fer algunes reflexions.

L’any 2012 es porten a terme les obres de remodelació del camp obert de sauló de futbol existent a la façana marítima, al costat de les antigues pistes municipals d’atletisme, amb la implementació de gespa artificial, el tancament perimetral, la instal·lació de noves torres d’enllumenat artificial i la millora d’algunes dependències i la coberta de l’edifici de sales, serveis i vestidors.

Amb això, el camp, amb el nom de “Camp de Futbol de Mar”, assoleix unes dimensions de joc de 95x50 metres i és considerat com un CAM-2, segons la nomenclatura del Pla d’Instal·lacions Esportives de Catalunya del Consell Català de l’Esport.

El nou equipament esportiu, ubicat en un espai adscrit a la Zona Marítimo Terrestre, queda regulat per una concessió administrativa que estableix les condicions i les característiques dels usos i de les instal·lacions que incorpora, tal i com queda reflectit en el conveni establert a l’efecte.

Un dels aspectes d’aquesta concessió estableix la instal·lació d’una petita graderia, que hauria de ser tractada com un element desmuntable, provisional i eventual de temporada, que funcionés quan hi hagués una activitat que la requerís i que fos desmuntada i retirada a la seva finalització, fent-ho així de forma repetida i seqüencial.

És evident la impossibilitat d’atendre aquestes condicions i la petita grada, del tot necessària en una instal·lació esportiva d’aquestes característiques, es tolera i s’admet que es pugui mantenir muntada i operativa durant tota la temporada i també durant el període estiuenc, tot i tractar-se d’un element absolutament provisional.

El creixement de la pràctica esportiva en aquesta instal·lació, precisament gràcies en bona part a les millores realitzades, demana l’ampliació d’aquest espai destinat al públic, per oferir un millor servei i per poder atendre la permanent demanda de moltes persones, molt especialment de gent gran, pares i mares.

S’instal.la una grada més gran, que permet atendre tota aquesta demanda i oferir un millor servei i una imatge acurada, ocupant en part el domini públic de la Zona Marítimo Terrestre i la zona de servitud annexa.

Com ha quedat referit en un paràgraf anterior, aquesta grada i la anterior estan subjectes al compliment de la normativa de la Llei de Costes del govern espanyol, que n’estableix els usos i les condicions d’aquests usos. En el cas que ens ocupa, aquesta normativa es aplicada i se’ns exigeix la retirada immediata de la grada, tal i com correspon a una instal·lació que té el caràcter de provisional.

Es procedeix al desmuntatge, retirada i emmagatzematge de la graderia, donat que l’incompliment del requeriment originaria la immediata suspensió de la concessió administrativa de la totalitat de la instal·lació del “Camp de Futbol de Mar”. No és pertinent desobeir les ordres d’administracions superiors, doncs les conseqüències serien del tot lamentables.

Aprofitant l’aturada de les activitats de competició oficial i dels tornejos, amb la graderia retirada, obeint els requeriments i amb l’estricte compliment de la normativa de la Llei de Costes, l’Equip de Govern està negociant de nou amb els nous governs d’Espanya i de Catalunya la concessió del “Camp de Futbol de Mar” en la seva totalitat, demanant la incorporació d’una grada, inherent a les necessitats d’una instal·lació esportiva com aquesta.

La ciutat de Calella necessita el Camp de Futbol de Mar i l’equip de govern lluitarà per aconseguir una nova concessió administrativa, més favorable, i que contempli totes les necessitats de l’equipament.

diumenge, 3 de juny de 2018

És l’hora de tornar a fer política



Per primera vegada en democràcia, una moció de censura ha aconseguit canviar el govern d’Espanya. Segurament ha estat la primera vegada perquè, mai abans, s’havien donat unes circumstancies com les actuals. Ha estat possible perquè Espanya ha dit prou, i ha estat possible perquè Catalunya ha dit prou. Aquesta moció demostra que a Espanya no es pot governar contra Catalunya, perquè aquell que ho fa, acaba perdent.

No és fàcil votar al costat de qui en diverses ocasions s’ha posicionat al costat dels qui ens neguen el dret a decidir, però més difícil és conviure sota l’opressió dels qui ens envien policies a apallissar persones pacifiques al crit d’”a por ellos” i els qui neguen l’existència de presos polítics i exiliats.

El president Sánchez te feina, molta feina amb Catalunya. D’entrada, ha de demostrar que el president Torra és l’interlocutor polític vàlid i que un problema polític requereix una solució política lluny dels tribunals. Ja és hora que el president d’Espanya vegi que, quan més de dos milions de catalans surten al carrer, és que alguna cosa passa.

Ningú que tingui les més mínimes conviccions democràtiques pot negar el dret de qualsevol ciutadà a ser independentista, sobiranista o republicà. Com aquells que som independentistes, sobiranistes o republicans i demòcrates, respectem els desitjos d’aquells que consideren que mantenir l’actual “statu quo” és la millor opció. No es pot degradar el sistema democràtic en nom de la unitat d’Espanya. És en el diàleg on trobarem l’entesa, no en els tribunals que ens envien a presó o ens obliguen a “fugir a Europa”.

Al crit d’”a por ellos” s’ha preferit el xoc de trens, s’ha utilitzat la violència policial, s’han emes querelles, s’ha retorçat el dret penal, s’ha reprimit i perseguit ciutadans innocents i s’ha intervingut el govern de Catalunya. Ara és l’hora de retornar Espanya a la llera de la democràcia i de portar les diferencies al terreny del diàleg.

És hora de tornar els presos i exiliats a les seves famílies. És hora de tornar al seny i al sentit comú als carrers i, especialment, a les institucions.

dilluns, 28 de maig de 2018

Un groc valent



Un color pot ser càlid, llampant, neutre, alegre... Però si hi ha un color que ha esdevingut perillós, aquest és el groc. Perillós perquè, aquells que decidim portar-lo, en llaços, bufandes, samarretes o barrets, correm el risc de ser increpats, insultats, amenaçats i agredits.

El groc s’ha convertit en el símbol que arriba on no arriben les paraules, amb el que molts de nosaltres volem evidenciar la injustícia que representa mantenir empresonades persones que no han estat jutjades i, ni molt menys, condemnades per cap tribunal. És el color amb que denunciem que en un país que es considera democràtic, hi hagin pares que no poden veure als seus fills i fills que no poden veure als seus pares. Denunciem la injustícia que representa que hi hagi persones que hagin hagut de marxar a Europa (si, marxar a Europa) per no ser empresonats, simplement, per cantar una cançó.

El groc és el color amb el que reclamem respecte per una llibertat d’expressió que ens atorga la “intocable” Constitución Española, i que ens neguen aquells que es creuen que amb un grapat de vots, poden decidir el futur d’una nació sencera.

Demanen neutralitat. Parlen d’equidistància. Repeteixen fins al a sacietat que la meitat d’un poble no es pot imposar sobre l’altra meitat. Però és la meva meitat, la del meu poble, la que és sotmesa per la seva meitat.

Demanen respecte mentre els seus arrenquen creus grogues de les platges menystenint, amenaçant i agredint als qui les custodien. Els mateixos que reben l’aprovació de qui, en seu parlamentària retira, amb males maneres, un llaç groc que ocupa l’escó de qui és a la presó... per complir amb el mandat del poble que el va escollir.

En el groc, “la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa”, només hi saben veure la reivindicació del dret a l’autodeterminació de “nazis separatistes que volen trencar Espanya”. Son incapaços d’entendre que amb el groc en llaços, bufandes, samarretes o barrets només demanem un gest d’humanitat cap a aquells que son a la presó, sense judici ni condemna. Perquè puguin veure els seus fills i els seus fills els puguin veure a ells, exactament igual que se li ha permès al líder de la banda que va assaltar Blanquerna l’onze de setembre de 2013, a qui el Tribunal Constitucional en va suspendre l’ingrés a presó -després de ser condemnat-, perquè tenia “un fill de dos anys i mig i feina estable des del 2015”.

On ells només hi veuen un color, nosaltres hi veiem la força d’un poble que reclama justícia i que es resisteix a ser esclafat.

dissabte, 12 de maig de 2018

Carta d’una germana

Així és com la Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, explica com viuen ella i la Carme Forcadell a la presó de dones d'Alcalá Meco. He volgut reproduir aquest text va ser publicat a Vilaweb el 7 de maig passat.



Tanqueu els ulls i imagineu-vos qualsevol espai de casa vostra, un espai d’uns vuit metres quadrats. Ara us hi imagineu una llitera de ferro, una cadira, una mena de banc d’obra, un vàter sense tapa i una dutxa. Sense parets ni portes. Trieu un company o companya de feina i imagineu-vos que us hi tanqueu cada dia durant setze hores. I així un dia rere l’altre fins almenys vuitanta dies.

Us heu atabalat? Doncs ara afegiu-hi una porta de ferro que xerrica cada cop que t’hi tanquen, unes parets velles i grises, una finestreta petita on només s’hi visualitza una paret amb filferro… i ja no seràs a casa. Seràs a Alcalá Meco.

Ara imagina’t que vols agafar un llibre a la biblioteca i no pots, avui no toca. Només el pots agafar el dijous i a l’hora convinguda. Ara imagina’t que en vols agafar tres. No pots, la normativa no ho permet.

Arriba l’hora dels àpats i voldries socialitzar-te, esmorzar, dinar o sopar comentant la vida. No pots perquè t’has d’asseure on t’han dit des del primer dia, menjar amb pressa i restar en silenci. I tens set i has d’anar a comprar l’aigua perquè no te’n donen. I voldries fruita i amanida o carn o peix a la planxa, però no… no és el menjar sa el que menges diàriament, cada dia, un dia rere l’altre.

I has d’anar al vàter de la cel·la i s’ha acabat el paper higiènic que et pertoca del mes i et cal comprar-lo.

I avui plou i no pots anar a fer una volta al pati. I aleshores decideixes estirar-te dalt la llitera, de bocaterrosa, com si fossis un adolescent i escrius als teus fills i hi poses un dibuix dins el sobre per a la teva néta. I mires les fotografies que t’has enganxat a la paret amb pasta de dents, com t’han ensenyat les internes.

I frises perquè arribi el cap de setmana perquè veuràs els teus, quaranta minuts darrere un vidre. I desitges que, arribat el moment, no et llisqui ni una llàgrima, no fos cas que es pensessin que tens una vida dura i simules estar bé, forta, decidida, encara que el cor et plori per no poder-nos abraçar. I et demanen que cridis més que no et senten i tu somrius acostant-te més al micro amagat que hi ha sota aquells foradets cromats. I ens fem petons al vidre brut, però t’és igual perquè és el teu vidre, el teu món, el món que et permet veure els teus.

I marxen els teus i tu tornes a la cel·la i tanques els ulls i t’imagines com és casa teva i recordes els moments de llibertat i decideixes perseverar perquè saps que ni tu ni cap dels companys presos hauríeu de viure la injustícia dels vostres empresonaments i esperes i desitges que res es normalitzi i esperes.

Esperes que es faci justícia i és que saps que ara farà ja vuitanta dies que hi vius i ho suportaràs perquè ets forta i et solidaritzes amb el teu poble, el poble que t’ha de treure d’aquest malson.

I t’adorms… T’adorms veient el Montgrí.

dimecres, 2 de maig de 2018

Testimoni d'un temps, d'una ciutat




Aquest  1 de maig,  Dia Internacional dels Treballadors, vam inaugurar  l’ escultura  (ubicada al carrers Bruguera/Amadeu)  en homenatge  als teixidors de punt,  escultura que forma part del conjunt de les diferents propostes que volem incorporar a la nostra ciutat com a relat d’una història col·lectiva que ens identifica com a població amb molta singularitat en molts aspectes.

Era molt difícil trobar la manera de com fer aquest homenatge, i ho hem fet amb la representació d’un mitjonaire, el qual,  tal  com la tinent-alcalde, Núria Parella, enginyera tèxtil,  m’explica, gira un mitjó per veure si hi ha “saldo”, un gest quotidià que es feia a totes les fàbriques per mirar si hi havia punts o  vanisava  bé.

Calella ha estat sobretot una ciutat mitjonaire però també hem tingut molts tallers de confecció i acabats, màquines circulars, tallers mecànics, electricistes...

Representem un teixidor però recordem també qui feia anar les gregues i les màquines d’overloc, qui encamava, qui planxava, qui enconava, qui plegava, qui venia el fil, les capses i les etiquetes ...   entre tots feien funcionar la indústria com un engranatge.

Vàrem tenir grans empreses que tiraven endavant els seus treballadors que ,  com un exèrcit de formiguetes,  patien per les seves màquines, per la qualitat dels teixits i perquè tot funcionés de la millor manera possible;  aquests treballadors varen  fer que Calella esdevingués una de les capitals del tèxtil a Catalunya.



En aquests carrer i en els que l’ envolten s’hi sentien motors, politges i engranatges,  a les tardes hi havia  moviments de carretons i,  més tard, de furgonetes que repartien i portaven  feina a les cases.
Avui aquests sons ja no els podem sentir,  però avui hem deixat un record dels treballadors del passat de Calella i un exemple a seguir pels treballadors d’ara i del futur d’aquesta Calella que s’ha adaptat als nous temps amb el turisme i el comerç i que no ha parat mai , però que mai ha d’oblidar un passat del qual  n’hem d’estar molt orgullosos.

Moltes gràcies a totes les persones vinculades en aquest sector tèxtil que ens vàreu acompanyar en l’acte d’inauguració, així com també  als representants sindicals i de manera molt especial, al grup Bon Preu per la seva col·laboració i per entendre el lligam entre el passat i el present.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Nosaltres no oblidarem



Deia Mario Benedetti: El olvido no es victoria sobre el mal ni sobre nada y si es la forma velada de burlarse de la historia, para eso está la memoria que se abre de par en par, en busca de algún lugar que devuelva lo perdido.

Els catalans no oblidarem mai tot el que aquest Estat en mans dels hereus d’un regim que creiem superat, ens han fet passar els últims mesos. És important preservar la memòria, especialment, quan es tracta de recordar allò que alguns voldrien que oblidéssim. Més, encara, quan ens volen entabanar.

Des que el 21 de desembre passat, els catalans fóssim convocats a les urnes per escollir el Parlament que havia de rellevar al que va destituir a cop de 155 el govern de Madrid, ens hem hagut de sentir, per activa i per passiva, que som incapaços de formar govern. No és fàcil. No ho és quan cada candidat és vetat, sistematicament, per Moncloa, menystenint la voluntat expressada a les urnes pel poble de Catalunya, creient que tenen l’autoritat per decidir qui pot ser president de Catalunya i qui no. Ells diran que son els jutges qui decideixen aquestes qüestions però...

Permeteu-me refrescar la memòria tot recordant-vos coses que van passar, no fa pas gaire, però que semblen oblidades.

L’any 2015, en plena vigília de Nadal, els espanyols van ser convocats a les urnes –per què tocava- en unes eleccions generals que van deixar uns equilibris difícils al Congreso de los Diputados. El PP perdia la majoria absoluta i Ciudadanos, que aspiraven a avançar-los per la dreta, van preferir donar el seu suport a un PSOE que perdia el seu secretari general, decapitat per la tot poderosa Susana Díaz, punta de llança d’uns barons que apareixen cada vegada que el PSOE amenaça amb sortir de la línia marcada.

I així va ser com Espanya va passar ni més ni menys que 314 dies de govern en funcions, buscant les majories necessàries per investir president i formar govern. 314 dies en que vàrem veure com els candidats desfilaven per la Zarzuela proposant candidat al cap de l’Estat, després que Rajoy renunciés a la investidura “per no comptar amb suficients suports” i que Pedro Sànchez fes el paperot de presentar-se sabent que perdria, només per fer-se veure.

No hem d’oblidar mai que si no tenim govern, és perquè aquell que te més suports, el president legítim de Catalunya, no es pot presentar perquè, en cas de trepitjar territori espanyol, aniria de dret a la presó seguin les passes dels altres dos candidats presentats pel Parlament de Catalunya, Jordi Sánchez i Jordi Turull.

I aquest divendres hi ha convocat el Ple per investir el –novament candidat- Jordi Sánchez, aquell a qui el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha reconegut els drets polítics que l’”intocable” Pablo Llarena li nega.

L’actualitat no ens anima a ser optimistes. Un sistema que és capaç d’aplicar la llei antiterrorista a algú que ha aixecat les barreres d’un peatge, i equipara el tall d’una autopista amb els atemptats de la Rambla, demostra estar perillosament allunyat d’allò que entenem per democràcia. Ningú va dir que el camí seria curt ni fàcil. Seguirem “caminant per poder ser, i seguirem essent per caminar”.

Deia Benedetti: No olvida el que finge olvido sino el que puede olvidar.

Nosaltres, no oblidarem.