Hi ha dies que duren hores. Hi ha setmanes que duren mesos.
La relativitat del temps queda palesa cada dia de les
nostres vides. Que curts aquells dies de vacances, de festes i celebracions amb
els nostres. I que llargs els dies grisos, de males notícies i enyorança...
La vida m’ha beneit amb una filla meravellosa i dos nets que
son l’alegria de la casa. Les hores amb ells passen ràpid. Sovint més del que
desitjaria. Amb el meu marit hem après ràpid a ser avis. No és difícil. Només
es tracta de viure cada minut al costat de la família. Estic segura que moltes
de les persones que llegiu aquestes línies em sabeu interpretar. Com estic
segura que, al igual que em passa mi, se us esborrarà el somriure si us
pregunto que sentiríeu si, d’un dia per l’altre, us allunyessin de la vostra
família.
Avui fa un any que l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn son a
la presó. Els Jordis ja han superat aquest temps i aviat el compliran la Dolors
Bassa, en Raül Romeva, en Jordi Turull, en Josep Rull i la Carme Forcadell.
Mentre les persones de bona voluntat els recorden cada dia
lluint un llaç groc a la solapa o penjant-lo en algun lloc públic d’on
l’arrencaran aquells que pensen que encara son pocs els que hi ha a la presó,
d’altres es perdran entre eufemismes decidint si son presos polítics i polítics
presos.
Ara fa uns dies, vaig poder veure alguns dels meus companys,
a Lladoners. No vaig veure ni presos polítics i polítics presos; només vaig
veure persones preses. Amb fills, amb pares, amb esposa... Persones a qui un
jutge a les ordres del poder més ranci d’una malentesa democràcia, nostàlgic
d’uns temps que haurien de ser passats per sempre, va decidir que aquestes
persones no tornarien a veure, en molts anys, fills, pares, esposes o marits.
D’això, avui, fa un any. Quan dura un any? Un any pot durar
una eternitat...