dilluns, 28 de maig de 2018

Un groc valent



Un color pot ser càlid, llampant, neutre, alegre... Però si hi ha un color que ha esdevingut perillós, aquest és el groc. Perillós perquè, aquells que decidim portar-lo, en llaços, bufandes, samarretes o barrets, correm el risc de ser increpats, insultats, amenaçats i agredits.

El groc s’ha convertit en el símbol que arriba on no arriben les paraules, amb el que molts de nosaltres volem evidenciar la injustícia que representa mantenir empresonades persones que no han estat jutjades i, ni molt menys, condemnades per cap tribunal. És el color amb que denunciem que en un país que es considera democràtic, hi hagin pares que no poden veure als seus fills i fills que no poden veure als seus pares. Denunciem la injustícia que representa que hi hagi persones que hagin hagut de marxar a Europa (si, marxar a Europa) per no ser empresonats, simplement, per cantar una cançó.

El groc és el color amb el que reclamem respecte per una llibertat d’expressió que ens atorga la “intocable” Constitución Española, i que ens neguen aquells que es creuen que amb un grapat de vots, poden decidir el futur d’una nació sencera.

Demanen neutralitat. Parlen d’equidistància. Repeteixen fins al a sacietat que la meitat d’un poble no es pot imposar sobre l’altra meitat. Però és la meva meitat, la del meu poble, la que és sotmesa per la seva meitat.

Demanen respecte mentre els seus arrenquen creus grogues de les platges menystenint, amenaçant i agredint als qui les custodien. Els mateixos que reben l’aprovació de qui, en seu parlamentària retira, amb males maneres, un llaç groc que ocupa l’escó de qui és a la presó... per complir amb el mandat del poble que el va escollir.

En el groc, “la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa”, només hi saben veure la reivindicació del dret a l’autodeterminació de “nazis separatistes que volen trencar Espanya”. Son incapaços d’entendre que amb el groc en llaços, bufandes, samarretes o barrets només demanem un gest d’humanitat cap a aquells que son a la presó, sense judici ni condemna. Perquè puguin veure els seus fills i els seus fills els puguin veure a ells, exactament igual que se li ha permès al líder de la banda que va assaltar Blanquerna l’onze de setembre de 2013, a qui el Tribunal Constitucional en va suspendre l’ingrés a presó -després de ser condemnat-, perquè tenia “un fill de dos anys i mig i feina estable des del 2015”.

On ells només hi veuen un color, nosaltres hi veiem la força d’un poble que reclama justícia i que es resisteix a ser esclafat.

dissabte, 12 de maig de 2018

Carta d’una germana

Així és com la Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, explica com viuen ella i la Carme Forcadell a la presó de dones d'Alcalá Meco. He volgut reproduir aquest text va ser publicat a Vilaweb el 7 de maig passat.



Tanqueu els ulls i imagineu-vos qualsevol espai de casa vostra, un espai d’uns vuit metres quadrats. Ara us hi imagineu una llitera de ferro, una cadira, una mena de banc d’obra, un vàter sense tapa i una dutxa. Sense parets ni portes. Trieu un company o companya de feina i imagineu-vos que us hi tanqueu cada dia durant setze hores. I així un dia rere l’altre fins almenys vuitanta dies.

Us heu atabalat? Doncs ara afegiu-hi una porta de ferro que xerrica cada cop que t’hi tanquen, unes parets velles i grises, una finestreta petita on només s’hi visualitza una paret amb filferro… i ja no seràs a casa. Seràs a Alcalá Meco.

Ara imagina’t que vols agafar un llibre a la biblioteca i no pots, avui no toca. Només el pots agafar el dijous i a l’hora convinguda. Ara imagina’t que en vols agafar tres. No pots, la normativa no ho permet.

Arriba l’hora dels àpats i voldries socialitzar-te, esmorzar, dinar o sopar comentant la vida. No pots perquè t’has d’asseure on t’han dit des del primer dia, menjar amb pressa i restar en silenci. I tens set i has d’anar a comprar l’aigua perquè no te’n donen. I voldries fruita i amanida o carn o peix a la planxa, però no… no és el menjar sa el que menges diàriament, cada dia, un dia rere l’altre.

I has d’anar al vàter de la cel·la i s’ha acabat el paper higiènic que et pertoca del mes i et cal comprar-lo.

I avui plou i no pots anar a fer una volta al pati. I aleshores decideixes estirar-te dalt la llitera, de bocaterrosa, com si fossis un adolescent i escrius als teus fills i hi poses un dibuix dins el sobre per a la teva néta. I mires les fotografies que t’has enganxat a la paret amb pasta de dents, com t’han ensenyat les internes.

I frises perquè arribi el cap de setmana perquè veuràs els teus, quaranta minuts darrere un vidre. I desitges que, arribat el moment, no et llisqui ni una llàgrima, no fos cas que es pensessin que tens una vida dura i simules estar bé, forta, decidida, encara que el cor et plori per no poder-nos abraçar. I et demanen que cridis més que no et senten i tu somrius acostant-te més al micro amagat que hi ha sota aquells foradets cromats. I ens fem petons al vidre brut, però t’és igual perquè és el teu vidre, el teu món, el món que et permet veure els teus.

I marxen els teus i tu tornes a la cel·la i tanques els ulls i t’imagines com és casa teva i recordes els moments de llibertat i decideixes perseverar perquè saps que ni tu ni cap dels companys presos hauríeu de viure la injustícia dels vostres empresonaments i esperes i desitges que res es normalitzi i esperes.

Esperes que es faci justícia i és que saps que ara farà ja vuitanta dies que hi vius i ho suportaràs perquè ets forta i et solidaritzes amb el teu poble, el poble que t’ha de treure d’aquest malson.

I t’adorms… T’adorms veient el Montgrí.

dimecres, 2 de maig de 2018

Testimoni d'un temps, d'una ciutat




Aquest  1 de maig,  Dia Internacional dels Treballadors, vam inaugurar  l’ escultura  (ubicada al carrers Bruguera/Amadeu)  en homenatge  als teixidors de punt,  escultura que forma part del conjunt de les diferents propostes que volem incorporar a la nostra ciutat com a relat d’una història col·lectiva que ens identifica com a població amb molta singularitat en molts aspectes.

Era molt difícil trobar la manera de com fer aquest homenatge, i ho hem fet amb la representació d’un mitjonaire, el qual,  tal  com la tinent-alcalde, Núria Parella, enginyera tèxtil,  m’explica, gira un mitjó per veure si hi ha “saldo”, un gest quotidià que es feia a totes les fàbriques per mirar si hi havia punts o  vanisava  bé.

Calella ha estat sobretot una ciutat mitjonaire però també hem tingut molts tallers de confecció i acabats, màquines circulars, tallers mecànics, electricistes...

Representem un teixidor però recordem també qui feia anar les gregues i les màquines d’overloc, qui encamava, qui planxava, qui enconava, qui plegava, qui venia el fil, les capses i les etiquetes ...   entre tots feien funcionar la indústria com un engranatge.

Vàrem tenir grans empreses que tiraven endavant els seus treballadors que ,  com un exèrcit de formiguetes,  patien per les seves màquines, per la qualitat dels teixits i perquè tot funcionés de la millor manera possible;  aquests treballadors varen  fer que Calella esdevingués una de les capitals del tèxtil a Catalunya.



En aquests carrer i en els que l’ envolten s’hi sentien motors, politges i engranatges,  a les tardes hi havia  moviments de carretons i,  més tard, de furgonetes que repartien i portaven  feina a les cases.
Avui aquests sons ja no els podem sentir,  però avui hem deixat un record dels treballadors del passat de Calella i un exemple a seguir pels treballadors d’ara i del futur d’aquesta Calella que s’ha adaptat als nous temps amb el turisme i el comerç i que no ha parat mai , però que mai ha d’oblidar un passat del qual  n’hem d’estar molt orgullosos.

Moltes gràcies a totes les persones vinculades en aquest sector tèxtil que ens vàreu acompanyar en l’acte d’inauguració, així com també  als representants sindicals i de manera molt especial, al grup Bon Preu per la seva col·laboració i per entendre el lligam entre el passat i el present.