divendres, 25 d’abril de 2008

LA N-II, A LA FI TRASPASSADA



Ahir varem tenir la notícia que el Govern Espanyol i la Generalitat de Catalunya anunciaven que properament l’Estat traspassarà la N-II al Govern Català. Cal mostrar la satisfacció que tenim els que des de fa molt de temps reivindiquem aquesta necessitat.

Aquest traspàs , és essencialment, un èxit de la comarca del Maresme en el seu conjunt per la pressió que ha exercit durant molts anys i evidentment també ha estat una reivindicació històrica per part de CIU.

Llegeixo al diari El Punt que el PSC del Maresme assumeix el lideratge del procés , era d’esperar, que ara intentin fer veure que tot això és una acció generosa i una mostra més de “talante” del PSOE. El que s’obliden de mencionar és que “gràcies” al govern del PSOE quina presidència tenia Felipe Gonzalez, l’Autopista actual C-32 (inicialment programada variant ) ha sigut de peatge .

Cal contextualitzar els esdeveniments per valorar realment el que passa. El Ministeri en aquell moment MOPU , dins del seu pla de carreteres tenia previst fer la variant SENSE PEATGE de Cabrera a Palafolls, i aquest era el compromís polític.
El Ministre d’aquella època Saez de Coscolluela va anunciar que finalment i malgrat el compromís anterior passaria a ser una Autopista de peatge. Qui va acabar inaugurant-la va ser el Ministre Borrell que tot i que era català no va canviar la decisió que perjudicava als catalans i maresmencs.

El que va succeir és que amb el dèficit econòmic que va deixar els Jocs Olímpics de Barcelona varen ser assumits pel Govern Central , es va fer un canvi de promeses o compromisos pactades totes elles per la cúpula del PSC-PSOE i amb la complicitat de tots els alcaldes socialistes del Maresme , entre ells, Manel Mas el qual va ser l’únic que va treure una compensació a la negativa del Ministeri i que és l’actual ronda de Mataró , la resta d’alcaldes socialistes ho varen acceptar sense replicar. Amb l’excepció noble del llavors alcalde socialista de Malgrat de Mar Josep Mora que en tot moment va dir que no estava d’acord amb la decisió presa. Aquesta és la realitat.

Davant tot això tots els alcaldes de CIU liderats per Ramon Camp , en qualitat de President del Consell Comarcal varen presentar recurs, que fins i tot va arribar al Tribunal d’Estrasburg.

Per això crec que el PSC-PSOE haurien de tenir un paper més humil en aquesta notícia certament positiva i feliç per la comarca . El mateix crec respecte a l’Alcalde de Calella, Josep M. Juhé el qual ha fet unes declaracions, excessivament positives del fet, sense comentar en cap moment que és degut al seu partit que fins a la data no hàgim pogut gaudir d’aquesta infrastructura en condicions justes pels habitants del Maresme.

I ara què ??? doncs cal reclamar , un cop confirmat el traspàs que es comencin els treballs per a convertir la N-II en una via Urbana.
Cal recuperar aquest espai i que cada ajuntament pugui convertir-ho en un espai per al municipi.
És imprescindible garantir la construcció de calçades laterals a la C-32 per absorbir el trànsit provinent de la N-II. Cal concretar , així mateix un calendari per a l’inici de les obres i que aquestes siguin pagades per l’Estat.

Pel que fa als peatges de la C-32 , cal en primer lloc, aclarir de manera inequívoca el règim de peatges de la C-32. La nostra propostes consisteix en la gratuïtat pels habitants dels Maresme en els trajectes interns i establir un sistema de bonificacions pels residents en els desplaçaments diaris cap a Barcelona o d’altres punts fins a poder arribar a la gratuïtat.

Finalment , comentar que he llegit el Conveni que varen signar ahir la mInistra i el Conseller i d’entrada em preocupa que només figuri 400 M€ de traspàs per part de Fomento a la Generalitat , dificilment aquesta quantitat serà suficient . Em temo que potser , com amb el transvasament de l’Ebre, acabaran dient que els diners que faltin que els posi el Govern de Catalunya a compte de l’Estatut. Ho seguirem.

dilluns, 21 d’abril de 2008

POLÍTICA D'APARADOR



Fer política és intentar corregir les desigualtats socials i crear una societat més harmònica
. Per organitzar-la hi ha les diferents administracions, que no ha de tenir altres objectius que les que la política marca.
La competència entre les diferents opcions polítiques és per veure qui està en disposició de desplegar la seva manera d’arribar a construir una comunitat millor; afortunadament molt sovint cal que pactin entre elles, que consensuïn, i ,encara que això és molt difícil, els resultats solen ser bons pel ciutadans.

Però no sempre és així.

Els serveis i les ajudes socials s’han tornat en un gran esquer per a intentar aconseguir el vot dels ciutadans. Les eleccions del passat 9 de març varen venir molt marcades per part del llavors candidat Zapatero , en una mena de subhasta constant ( el xec dels 400 €, per exemple). És una cínica competició de suposada sensibilitat social.

Aquesta competició no només existeix en el transcurs de la campanya electoral. Prenem com exemple la llei de la dependència; sota una noble causa , l’ajuda a les persones dependents, s’estableix una subtil carrera per atorgar-se els mèrits. El Govern Zapatero va llençar aquesta llei, envaïnt les competències d’ajuntaments i comunitats autònomes, amb l’objectiu que aquestes institucions no es poguessin endur cap mèrit i tot anés a parar al partit de govern. Aquesta llei és la sublimació de l’engany en política social i significa la gran estafa i el fracàs de la seva política social. És una llei aparador.

Una llei que ha generat tantes expectatives falses com frustracions en el moment actual. S’estan reduint les aportacions promeses, pel que al final, i en molts casos, el beneficiari surt perdent amb la nova llei respecte el que ja cobrava abans de la seva entrada en vigor, dos exemples clars:

Exemple 1Pensionista de gran invalidesa amb la pensió mitjana per incapacitat

Abans de la llei de dependència 21.012 €/any
Després de la Llei de dependència 18.127 €/any.

Exemple 2Persona amb gran dependència que necessita una residència

Abans de la llei 1.704 €/mes
Després de la Llei 1.308 €/mes

No hi ha res en pitjor en política que generar falses expectatives , això encara incrementa més el desengany dels ciutadans en el sistema política . El pitjor és que acabem arrossegant-nos tots , quan quí fa política d’aparador, té unes sigles molt concretes. PSOE amb el suport d’ERC i ICV.

Zapatero va fer d’aquesta Llei una aposta personal i en realitat s’ha traduït en, drets sense recursos per fer-los realitat i en el cas de Catalunya , no preveu el major cost de la vida i dels serveis a Catalunya, per la qual cosa encara, es cobra menys que en d’altres llocs de l’Estat Espanyol.

La política aparador que ha representat fins ara Zapatero, esperem que quedi anul.lada per l’acció d’ una política realista, sòlida, eficaç i que no utilitzi els drets socials i les prestacions justes com a plataforma d’un “Buenismo” que en realitat no existeix.

Cal denunciar la situació actual que s’està convertint en dramàtica per a moltes famílies catalanes i també per a molts ajuntaments, que es veuen desbordats per la descoordinació imposada pel Govern tripartit. Cal que la gent sàpiga els incompliments, els errors en la gestió, i el col.lapse que existeix.

dimarts, 15 d’abril de 2008

SOBRE POLÍTICA DE L’AIGUA 2



Deia en el darrer post que en tot aquesta qüestió de l’Aigua, també han dit la seva alguns experts, evidentment com ha de ser en aquestes qüestions tant importants. La Vanguardia va recollir un “debat” entre 3 il.lustres professionals de diferents àmbits tots ells coneixedors àmpliament d’aquesta temàtica i aportant la seva valoració professional.

Josep Alabern (Autor del Diagnòstic del Col.legi d’Enginyers Industrials de Catalunya ); Ramon Folch, Ecòleg, Consultor en gestió Ambiental de la Unesco ; i Josep Dolz, Catedràtic d’Enginyeria Hidràulica . Varen dir , entre d’altres coses:

Alabern:Cal reinstaurar la solidaritat entre conques. Necessitem redefinir la política hidràulica “.
Dolz: “És el moment d’actuar, perquè si demà plou és molt probable que llavors ja no es prenguin decisions de gran calat”.
Folch:Sóc un ferm partidiari de la gestió de la demanda, però l’obra hidràulica és imprescindible. De totes maneres gastar el que es vulgui, no és de rebut”.

En aquest anàlisi dels experts , hi ha una definició claríssima sobre Sequera i Escassetat. La sequera és un efecte del clima (pot ploure més o menys) i un altra cosa són els instruments o eines de la política hidràulica que tot país ha de tenir, per fer front a l’Escassetat. És a dir preveure una solució estructural al problema.

Sincerament crec que amb la cerimònia de la confusió per part del Govern Català, Montilla i Baltasar principalment, primer negant, després apostant pel Segre sense consensuar , ni amb el Govern Central que és quí té la competència , per finalment acaba dient que acceptaven el minitransvasament de l’Ebre perquè això si, és “temporal” . Quanta demagògia, i ineficàcia , deu meu!!

De la mateixa manera que tot país disposa de política urbanística, territorial i agrària , com és que en aquests darrers 5 anys , no s’ha fet res sobre política hidràulica??. Calen solucions a curt i llarg termini.

Per això, en el moment de plantejar el debat sobre les mesures contra la sequera des de Convergència i Unió volem que aquesta negociació es produeixi en base els principis següents:

  1. L’objectiu primer de tota política d’aigua que es faci a Catalunya ha de ser la garantia del seu subministrament, en la quantitat i la qualitat necessàries, com a factor determinant per al benestar i el desenvolupament econòmic i social del país. Aquesta garantia, en el mig i llarg termini, ha de pivotar necessàriament sobre el transvasament del Roine (com a solució definitiva) i en la construcció de més dessalinitzadores (com a solució intermèdia, degut als elevats costos de consum energètic i d’explotació que es repercuteixen en el rebut de l’aigua que acaben pagant els ciutadans de Catalunya).
  2. Aquest primer objectiu ha de ser compatible amb oferir solucions a la situació d’urgència d’aquest moment. Convergència i Unió està disposada a acordar amb el govern mesures d’urgència sempre i quan s’adiguin amb les bases expressades en aquest document. Tanmateix, les mesures que s’adoptin a curt termini han de ser conseqüents amb la planificació que es faci a mig i llarg termini en relació a les polítiques d’aigua a Catalunya per generar sinèrgies i estalviar costos. En aquest sentit, qualsevol interconnexió de xarxes hidràuliques que es faci a Catalunya hauria de ser compatible amb la portada d’aigua del Roine com a garantia última i suficient de subministrament d’aigua.
  3. El govern de la Generalitat ha de tenir una única posició, assumida i defensada per tots els membres i partits que donen suport al govern. Hi ha d’haver plena coherència i corresponsabilitat en l'adopció d'acords. Tot això en aquest moment no succeeix.
  4. Qualsevol solució o mesura que s’impulsi, ja sigui d’urgència o tingui caràcter estructural, ha de comptar amb l’acceptació dels territoris més directament afectats. Cal un acord territorial de base àmplia en el que hi participin les institucions del territori, els agents socials i els econòmics i tots aquells col·lectius directament implicats. Aquest punt és especialment important tenint en compte que la política d’aigua ha de tenir sempre una visió general de país, perquè de problemes de disponibilitat d’aigua n’hi ha a tot arreu.
  5. Cal sotmetre al pronunciament del Parlament de Catalunya qualsevol proposta que faci referència a l’impuls de les grans obres hidràuliques, com ara qualsevol transvasament, estable o puntual, o la construcció de plantes dessalinitzadores. Un acord d’ampli abast és el que dóna garanties que, governi qui governi, el tema de l’aigua no sigui utilitzat partidistament o demagògicament com d’altres vegades s’ha fet en el nostre país.

Aquests són els nostres plantejaments i principis, res a veure , amb la demagògia i incomprensió sistemàtica que varem patir d’aquells que ara estan al govern.

dimecres, 9 d’abril de 2008

SOBRE POLÍTICA DE L’AIGUA 1



Fa dies que vull escriure sobre l’Aigua, però la meva reorganització personal d’aquests dies m’ha impedit poder traslladar les meves reflexions a mesura que anaven sorgint nous episodis d’aquest tema tant i tant delicat.

Que l’aigua, és un bé escàs , molt necessari i per tant de gran valor, crec que això ho compartim tots plegats.

Cal mirar molt enrera en el temps , per adonar-nos que aquesta qüestió s’arrossega de molts anys. Sense , fins al dia d’avui, tenir una solució , no a curt termini, sinó estructural , i per tant de País, és a dir a 10/15 anys vista com a mínim. En un tema com aquest no es
poden fer pagats sistemàticament .

I el que és més important , un govern responsable ha de prendre decisions valentes per a solucionar el problema de la sequera.

No és de rebut l’opacitat informativa i l’engany que el Conseller Baltasar ens ha ofert aquests darreres setmanes negant , inicialment, el que nosaltres varem denunciar en plena campanya electoral , de les intencions de fer un transvasament del Segre cap a l’àrea metropolitana , per després admetreu, tot manifestant que era un pacte de silenci amb la Ministra Narbona , un pacte d’ocultació a la societat tenint en compte que hi havien eleccions i per tant no es podien arriscar electoralment.

Llastimós la poca transparència , però també llastimós el cinisme polític . Avui paguem la seva demagògia, i la frivolitat de quan eren a l’oposició i la incompetència (porten 5 anys ja de govern) sense cap full de ruta, en aquests darrers temps que no hagi sigut , mirar al cel a veure si plovia.

Governar i donar garanties dels serveis més bàsics, com ara el subministrament de l’aigua a la ciutadania no és cap joc de nens, i l’exercici de progressisme retòric que queda “tant bé” a les falques electorals , ha de ser substituït per unes solucions a curt i llarg termini, on hi càpiguen també la necessària pedagogia a la ciutadania del que representa un ús incontrolat de l’aigua però també , unes infrastructures que pugui preveure evitar aquest problema a llarg termini.
L’obligació del govern és resoldre tant un problema que pot passar d’aquí 15 dies com preveure evitar-ne un a 15 anys vista.

En el proper post , un comentaré algunes de les valoracions , davant d’aquest greu problema que han fet diversos experts.

divendres, 4 d’abril de 2008

SENAT: PRIMERES IMPRESSIONS



Prendre possessió com a senadora i assistir a la constitució de la cambra Alta va ser un experiència emocionant, de les que provoquen un cert pessigolleig a l’estomac.

Tot que creus que una intensa trajectòria en la administració i en la política et prepara per afrontar aquestes situacions amb un certa “fredor” és molt difícil sostreure’s.

L’escenificació, la litúrgia, tot està preparat per deixar clar que en aquesta es una de la cases del veritable “poder polític”, que tot el que ha fet un anteriorment es preparatori, hom pot pensar inicialment que un entra a fer política de debò en aquest moment.

Aquesta és la impressió que es vol transmetre però que és passatgera si, com en el meu cas i el dels meus companys de grup, saps perfectament quina és la missió que t’ha portat fins allà. La fascinació que vol produir el Senat queda de banda al costat de la defensa del interessos de Catalunya. dels seus ciutadans i, en el meu cas, també la de Calella i el Maresme.
És en aquest moment que el pessigolleig canvia de natura i una comença a pensar en quanta feina hi ha per davant i quantes propostes s’han d’engegar des del Senat en favor del nostre país.

A aquesta energia vital que t’envaeix cal afegir la il·lusió de compartir l’experiència amb polítics que admires i respectes, com Josep Maldonado – que varem començar junts a Tarragona i en retrobem a Madrid: o bé l’Iñaki Anasagasti, un veterà que no ha perdut la capacitat d’emocionar-se i no parava de fer-nos fotografies en el transcurs de l’acte de constitució de la cambra.

El Senat és, sense cap mena de dubte, una gran oportunitat per conèixer nova gent, nous punts d'opinió, i treballar des de dins de les institucions de l’Estat la possibilitat l'encaix de les nacions històriques. De fet, aquest el és moment que s’haurà de veure si és possible convertir el Senat en una veritable cambra de representació territorial i donar vida real allò que s’anomena l’”Espanya plural”.

Hi ha, doncs, molta feina a fer. De moment les primeres prioritats són aprendre el mecanisme dels treball parlamentari i estar a l’alçada de la representació que els ciutadans m’han atorgat i de les responsabilitats que el meu grup m’ha encarregat.
Sóc la portaveu de les comissions de : Foment, Medi Ambient, Turisme, Habitatge i compartiré Societat del Coneixement amb en Jordi Vilajoana.

La meva porta resta oberta, com ja sabeu, a tots els ciutadans que vulguin traslladar-me las seves inquietuds.