diumenge, 18 de desembre del 2011

Un estat espanyol sense crèdit


La prova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà, sens dubte, el pagament dels 759 milions d'euros deguts a la Generalitat. Més enllà de les prou crítiques finances dels catalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol de respectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb les diferents institucions.
La sortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents a quines ens tenen acostumats el líders del partits majoritaris espanyols. És temps d'acció, de mesures decidides i de reordenació del aparells institucionals i econòmics de l'estat. En aquests moments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no va acompanyat de fets.
Quin crèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i els mercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb les lleis fonamentals del seu ordenament? L'Estatut de Catalunya és una llei orgànica de l'estat, no ho oblidem, i el seu incompliment compromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l'executiu espanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, cal pensar que no s'en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen les institucions europees per poder remuntar la crisi.
La opinió pública espanyola ha estat molt diligent a l'hora de degradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país, les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs; entre d'altres coses, han estat acusats de falsejar l'estat del comptes de l'estat sistemàticament. Una música que sona molt Espanya: transferir el deute de l'estat a les autonomies; un finançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments; l'incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposició addicional tercera o el fons de competitivitat, etc.
L'estat espanyol està més a prop de Grècia que d'Alemanya. Per redreçar la situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i, d'aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i el compliment dels compromisos.
Els 759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat del Regne d'Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no es reconeixen i els pactes amb l'estat són incomplets de manera sistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivència futura entre ambdues nacions.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Solidaritat activa, ara més que mai


En aquests dies, l'allau de notícies vinculades a la crisi econòmica fa que molt sovint perdem de vista la perspectiva necessària per afrontar-la eficaçment. Ha de quedar clar que és una crisi europea, que transcendeix de molt en nostre àmbit nacional. Una característica que és evident en el moment que es debat l'actual unió econòmica europea i la necessitat de reformar institucions i tractats de la UE.
Ens trobem en una cruïlla històrica que pot canviar radicalment com hem entès les relacions econòmiques i socials fins el dia d'avui. De la transformació que s'esdevingui, sabem que caldrà mantenir i augmentar la justícia social, una idea que ens conforma com a catalans i europeus. En aquesta situació, la primera responsabilitat és la de les institucions públiques, que d'una manera o una altre no han estat prou diligents per evitar la magnitud de la crisi i hauran de preservar els nostres valors col·lectius. Les seves actuacions són imprescindibles però no són suficients.
Caldrà un gran esforç col·lectiu inspirat per la solidaritat activa de cadascun de nosaltres, més que pels sentiments de renúncia o de pèrdua. És el moment en quin els ciutadans han de prendre els protagonisme i posar les bases del seu propi destí individual i col·lectiu.
Catalunya a demostrar a bastament la seva capacitat de solidaritat. Només cal pensar en el gran nombre d'ONG pel desenvolupament existents o l'èxit de campanyes com la Marató de TV3 i el gran recapte del Banc del Aliments. La solidaritat finalista, d'objectius concrets, té una gran força a casa nostra.
Ara és el moment de traslladar aquesta gran energia comuna cap cap a la nostra vida quotidiana. Cal que exercim la nostra solidaritat activa cap als nostres veïns, que obrim els ulls i actuem envers a les dificultats econòmiques i socials que en envolten a casa nostra. Ara més que mai cal enfortir els llaços ciutadans, de fer comunitat. No es tracta d'eximir de responsabilitats als governs; tot el contrari, de reforçar esforços en la justícia social i la creació de llocs de treball.
Un bon exemple és el de la feina. El Servei d'Ocupació de Catalunya està fent un esforç per millorar l'atenció del ciutadans que cerquen un lloc de treball; es pretén donar orientació per a que estiguin millor preparats per poder trobar una oferta laboral, més que esdevenir una secció administrativa que simplement registra aturats. Malauradament, sabem que una bona part de les ofertes d'ocupació no arriben mai al SOC o als serveis municipals de promoció econòmica perquè empreses i emprenedors no les comuniquen. És el moment de trencar amb aquestes inèrcies; vetllar perquè qualsevol oferta de treball estigui inclosa en els serveis públics d'ocupació és, també, solidaritat activa; fer que el major nombre de persones aturades puguin tenir noticia d'un lloc de treball és treballar per la justícia social.
Potser no sabem quan sortirem d'aquesta crisi, però sí que podrem fer-ho col·lectivament, sense deixar ningú enrere, si som solidàriament actius.  

dijous, 1 de desembre del 2011

EN DEFENSA DEL SENAT ?


La Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol, tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres parlamentàries.

Les dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple, tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

La seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576 diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Es pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350 Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim una cambra alta francament reduïda.

Però si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden fer-lo caure.

A França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació similar a la que es dona a Alemanya.

En aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera cambra de representació territorial.

Aquí el nostre senat és més una cambra de representació provincial que territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és subordinada.

Però d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més territorial o sectorial.

Desprès de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han començat a agitar-se després de la incorporació del català, el gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya del “pinganillo”?.

Personalment, crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des de fa un any.

Això és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia, fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als polítics.

És evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple, sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen competències de les Comunitats .

Però prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de 40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests darrers anys.

dilluns, 28 de novembre del 2011

S'ha acabat el cafè per a tothom


Viure una crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula les fortaleses i debilitats de les persones, la societat i les institucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostra actitud davant del món.
És el que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi havia de real en l'economia d'aquells països que exhibien creixements espectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense preparar la seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a la fallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint un debat sobre com ha de ser la veritable integració econòmica d'Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.
De la mateixa manera, aquest debat s'ha d'obrir dins de l'Estat espanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l'essència de Catalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no ha trigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesures necessàries per redreçar l'economia, ni ha esperat ni un sol dia a endegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.
La veritable vocació d'autogovern és aquesta. Catalunya no es resigna ha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; està convençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i vol construir un futur millor.
El cicle d'eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaent d'aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant la crisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència i Unió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timó de la nau a un executiu responsable i honest que exigeix major capacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.
És l'actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles que ha hores d'ara encara no han encetat el meló de les reformes pendents. Sense una vocació real d'autonomia només esperen les directrius del govern central per resoldre les seves debilitats. És aquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom” només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos.
Per molt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pas per resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l'estat de les autonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que “el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotora econòmica d'Estat, Catalunya.
El pacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmica espanyola i no una graciosa concessió a posteriori.

dijous, 24 de novembre del 2011

L'ètica de la responsabilitat


Dimarts passat el president Mas va presentar una segona fase de mesures d'austeritat per al 2012. L'objectiu primordial de les propostes és assolir l'objectiu de reducció de dèficit de la Generalitat fins al 1,3% i el manteniment de les prestacions socials de l'Estat de Benestar; de manera franca,honesta i responsable, el president va marcar les fites que han de promoure el redreçament econòmic, estendre la credibilitat del govern i guanyar la confiança d'empresaris, inversors i institucions internacionals.
Aquestes fites, però, no seran assolides sense la consecució del repte col·lectiu que el president va plantejar, que és la regeneració de la vida política catalana que els ciutadans reclamen. Cal un canvi profund en la manera de fer política i que aquesta esdevingui un millor servidor dels interessos dels catalans. Aquest repte només podrà ser conclós amb èxit si no és amb una sòlida ètica de la responsabilitat i una profund compromís amb el país. Els partits polítics i els agents socials hauran de deixar les velles inèrcies per obrir un diàleg nou, honest i compromès que faciliti, per damunt de tot, el necessari redreçament del país.
Les mesures d'austeritat són assumibles per la societat catalana que al llarg d'un any i tres eleccions ha donat la seva confiança a la política de govern del president Mas. Amb aquest suport inqüestionable, les propostes d'austeritat seran debatudes al Parlament de Catalunya en el marc dels pressupostos de la Generalitat pel 2012. Serà aquest moment en quin el partits de l'oposició hauran de prendre posició davant de les exigències de regeneració dels ciutadans i mostrar si la seva responsabilitat envers el país pot més que els interessos partidistes. Una oposició a ultrança, sense l'ètica de la responsabilitat reclamada, és una bona font de titulars periodístics però empitjora la vida quotidiana dels catalans.
Estic convençuda que aquest repte col·lectiu serà assolit en un clima de diàleg i compromís per part de les forces polítiques, els agents socials i els ciutadans. El poble de Catalunya ha donat proves d'unitat en moments molt difícils i aquest no serà una excepció.
Amb aquest clima de fortalesa podrem exigir plegats, també, al govern de Madrid el compliment dels seus compromisos, del desplegament de la seva pròpia ètica de la responsabilitat. Els 1.570 milions d'euros retinguts per l'administració central faria innecessària la segona fase de mesures, el pacte fiscal en tornaria al creixement econòmic i l'aprofundiment de l'Estat del Benestar. Mentre no arriben, cal endreçar casa nostra.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Diari de campanya – La victòria de la feina ben feta


Són moltes les sensacions i els pensaments viscuts des d'anit un cop coneguda la victòria electoral de Convergència i Unió. Ha estat fruit d'una campanya electoral especialment intensa i difícil, amb un marc econòmic d'excepció i una majoria absoluta popular més que prevista.
El primer sentiment ha estat el d'agraïment a les 628.825 persones que m'han donat la confiança per representar novament a Catalunya al Senat. L'elecció directa i nominal de l'escó fa que augmenti la càrrega de responsabilitat en el mandat dels electors, a quins hem comprometo a correspondre amb tota l'energia i fermesa.
D'altra banda, cal considerar aquest resultat com la victòria del seny i la responsabilitat per damunt d'altres consideracions. A Catalunya, una bona part de les formacions polítiques, davant de la seva impotència a nivell estatal, han volgut convertir aquestes eleccions en una mena de referèndum en contra de l'acció de govern de president Mas. Però no han comptat amb la maduresa del poble de Catalunya, que ha volgut premiar la honestedat, la responsabilitat i la coherència polítiques en temps difícils atorgant aquesta victòria històrica a Convergència i Unió. La feina ben feta no té fronteres i, a més, guanya eleccions. La demagògia electoralista és la gran derrotada a casa nostra.
Aquest resultat referma el lideratge institucional i polític del catalanisme polític a la nostra nació. Finalment, la força majoritària a Catalunya normalitza la seva representació a les Corts Espanyoles. La conseqüència immediata és una millor defensa dels grans temes nacionals, els que apleguen transversalment a un major nombre de ciutadans, com la immersió lingüística o el Pacte Fiscal.
Als ulls de món, anit Catalunya va fer una gran proclama de la seva identitat nacional. Va quedar palès que no és una simple comunitat autònoma espanyola. A banda, de la llengua i la cultura pròpies, va exhibir un sistema polític singular, amb més diversitat política i mes a prop dels ciutadans. Ahir els catalans van poder votar sense el xantatge del bipartidisme estatalista de manera lliure i responsable, que fa lluir especialment el triomf de Convergència i Unió.
Novament... moltes gràcies!

divendres, 18 de novembre del 2011

Diari de campanya – … i diuen que plou


La paciència i el sentit democràtic dels catalans són bíblics. És sorprenent veure com el PP es passeja per casa nostra a demanar-nos el vot sense que hi hagi un terrabastall.
És el PP i els seus mitjans de comunicació els qui van endegar la campanya anticatalanista més important dels darrers 30 anys, arran del nou estatut de Catalunya. Una reacció tan desaforada que ha deixat una petja anticatalana dins de l'opinió pública espanyola que trigarà molts anys a diluir-se; una campanya que ha vorejat la xenofòbia i que, a més, volia trencar la convivència dins del nostre país.
És el mateix PP que s'entesta en voler desmuntar l'integrador sistema educatiu català, elogiat arreu d'Europa. Al llarg de tres dècades hem construït una escola catalana oberta, plural i amb igualtat d'oportunitats socials i lingüístiques que ha esdevingut l'obsessió del populars. Prefereixen escoles segregades i l'apartheid lingüístic enlloc d'oferir solucions reals als nostres problemes econòmics.
Són els mateixos que deixen que ens titllin d'insolidaris i avariciosos enlloc d'agrair sincerament l'esforç immens que fa la societat catalana amb el dèficit fiscal de 16.500 milions d'euros anuals. Només som importants per a ells a l'hora de munyir-nos, quan demanem una solució justa, El Pacte Fiscal, per poder crear ocupació i benestar, miren cap el cel, xiulen i diuen que no saben que és això.
Ara en Rajoy diu que recolzarà Catalunya. Quina Catalunya? La real, la solidària, la integradora, l'explotada fiscalment o bé la imaginaria, la que voldrien ells, feta a la seva imatge i semblança, postrada i sense caràcter nacional?
Diumenge és el moment de demostrar quina és la nostra reacció democràtica enfront dels greuges rebuts pel PP. Cal un diluvi de vots en favor de la única força política que pot representar el catalanisme majoritari de forma eficaç a Madrid. Convergència i Unió. 

dijous, 17 de novembre del 2011

Diari de campanya – Si volem, podem


Som a les acaballes de la campanya electoral. És el moment que els líders dels partits estatals han de començar a respondre a les preocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què es comencen a desvetllar les agendes ocultes.
Mariano Rajoy ha hagut d'aclarir finalment quina serà la seva actitud vers al Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “La prioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.
Si en Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupació i més oportunitats per recuperar l'economia catalana caldrà que fer que ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria dels catalans. Cap aspirant a governant d'un país democràtic pot quedar impassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficit fiscal que té Catalunya amb l'Estat. És una situació inaudita a tota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficit fiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patir el 8%.
El pacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ell perilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de les nostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç i perseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar en Rajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant de l'eliminació d'un dèficit fiscal que ens ofega, d'una càrrega pròpia d'una colònia.
La generació que hem encetat el segle XXI hem viscut esdeveniments increïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràcia avança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el mur de Berlín, la fi de moltes guerres, l'enderrocament dels dictadors àrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d'una idea poderosa tot ho pot.
Des de Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer de Catalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnes estiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política. Si volem, podem. 

dimecres, 16 de novembre del 2011

Diari de campanya – Les ciutats inhòspites de PP


De ben segur que coneixeu les iniciatives de diverses poblacions catalanes per establir camins escolars segurs. La idea és que la mainada pugui anar sola a l'escola i que el recorregut estigui lliure de perills. Una part implicada en l'èxit d'aquestes projectes són els botiguers; en qualsevol moment el alumnes han de poder entrar en un establiment i poder demanar ajuda. No cal dir que el col·lectiu de comerciants s'ha implicat amb fermesa.

Iniciatives d'aquest tipus estan en perill si el PP té les mans lliures per aplicar les seves mesures de liberalització d'horaris comercials. Aquelles famílies que porten anys sostenint, amb esforç i professionalitat, el seu petit negoci hauran de tancar en no poder competir amb les grans superfícies, que podran obrir tantes hores com vulguin. En conseqüència, veurem com moltes botigues desapareixeran i els carrers esdevindran més solitaris, més foscors i més insegurs. Les ciutats seran menys habitables i més inhòspites.

A Catalunya sempre hem defensat un model de comerç de proximitat basat en les botigues que donen vida als carrers de les nostres ciutats; un model que fomenta la convivència i la relació entre els veïns alhora que contribueix a la sostenibilitat mediambiental tot evitant desplaçaments innecessaris amb transport privat.

La liberalització d'horaris comercials comportarà la destrucció de més llocs de treball amb el tancament dels petits establiments. Les grans superfícies, per envergadura i per nombre de treballadors, podran obrir tots els dies de la setmana i les hores que vulguin. No obstant, no crearan prou ocupació per substituir la destruïda per la liberalització.

No és una simple proposta en favor del consumidor, les seves intencions són més profundes. El PP vol eliminar la capacitat autonòmica de regular el comerç, invocant “la unidad de mercado”, per aplanar el camí a les seves aliades, les grans superfícies. Aquestes multinacionals de la distribució comercial tributen els seus impostos a la capital espanyola. Una nova manera que els nostres diners es quedin a Madrid.

Per a Catalunya, per al nostre comerç, el PP no és la solució sinó l'agreujament dels problemes.


dimarts, 15 de novembre del 2011

Diari de Campanya - Qui paga la festa?


A partir de finals d’octubre, he centrat una bona part de la meva activitat en la campanya electoral. He participat en actes a quasi totes les capitals de comarca de la circumscripció electoral de Barcelona. Vilanova, Martorell, Igualada, Manresa, Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers, etc. I també a diverses poblacions del conjunt de la demarcació.
He pogut observar en primera persona, les importants inversions realitzades en molts d’aquests ajuntaments els darrers anys. S'han bastit veritables catedrals de la modernitat. És el cas del faraònic TecnoCampus de Mataró, les instal·lacions de la Plataforma Multiservei de Vilanova i la Geltrú o la nova Fira de Reus. La mitjana d'inversió pública d'aquests projectes sobrepassa els 100 milions d'euros.
La majoria d’aquestes obres presenten un element comú. Estan per pagar. O bé directament als empresaris que les han construït o bé indirectament al Banc o Caixa que ha fet el finançament.
I en molts casos, eren obres dubtosament prioritàries i d'una rendibilitat socials i econòmica qüestionable. Tenim l’exemple de Calella. Millor fer un pont que no ampliar la guarderia. Això si, desprès parlarem de serveis a les persones i de prioritzar l’ensenyament.
Al final haurem de pensar que en l’ADN dels socialistes hi ha un gen que no els deixa pensar en pagar ni als constructors, o bé pagar a més de 100 anys. La Generalitat del Tripartit va deixar compromisos de pagament més enllà de l’any 2110. Una hipoteca ben costosa per a les generacions futures.
Sincerament, no crec que a cap polític no li agradi de fer inauguracions, ampliar serveis, crear-ne de nous i gratuïts per tothom. Hi ha, però, una diferència, mentre uns parlen i parlen i prometen barra lliure per tothom, d’altres abans de convidar ens preguntem: Qui i Com paga la festa?
Sincerament, no és una pregunta sense importància.

Diari de campanya - L'ànima social, la fortalesa de Catalunya


L'ànima social de Convergència i Unió és el bressol del benestar social a Catalunya. Cal dir-ho ben clar. Les actuals prestacions socials al nostre país són fruit del treball constant i compromès de la federació al capdavant de la Generalitat des dels seus inicis. Estem orgullosos i en fem bandera.
També en podem fer a nivell de l'estat, on les nostres contribucions han estat decisives per generalitzar el benestar i l'atenció a les persones més desfavorides. L'any 1982, Ramon Trias Fargas va impulsar la primera llei d'Integració Social dels Minusvàlids (LISMI) de l'estat, coneguda com la llei Trias Fargas.
El compromís social de la federació a Madrid ha continuat tots aquests anys a través del diferents diputats i senadors i, molt especialment, d'en Carles Campuzano. Hem estat determinants per l'establiment de la prestació d'atur pels treballadors autònoms; hem defensat la necessitat d'un millor tractament fiscal a les entitats sense ànim de lucre, l'establiment d'una millor atenció a les persones afectades per autisme, la intensificació de la lluita contra la bulímia i l'anoxèria, l'augment de recursos en la lluita contra la SIDA, etc.
La primera llei de parelles de fet a l'estat es va fer a Catalunya i la van signar el president Pujol i la presidenta de Gispert. És una fita històrica que cal recordar i que va obrir el camí a posteriors legislacions en aquest àmbit.
Aquests fets no neixen de la casualitat, ni de les diferents conjuntures polítiques. El nord de Convergència i Unió sempre ha estat apuntant cap a les necessitats socials del nostre país. La reconstrucció nacional de Catalunya és integradora i vol assegurar a tots els ciutadans i ciutadanes unes condicions de vida dignes i un repartiment equitatiu de la riquesa.
Aquesta és la fortalesa de Catalunya.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Diari de campanya – Memòria democràtica


En el món que vivim, la memòria es fa cada dia més curta. És tal l'allau d'informació que rebem cada dia que tenim certa tendència a oblidar el que va passar la setmana anterior. És una dinàmica quotidiana que és fa molt difícil d'evitar a les persones.
És per això que, quan arriba el moment d'anar a votar, hauríem d'aturar-nos i fer memòria. Pensar per què hem arribat a la situació actual, quins són els responsables i per què haurien de merèixer la nostra confiança.
Reflexionem si la mereixen candidats com la ministra Carme Chacon que amaga sistemàticament que el pressupost espanyol d'Ensenyament ha estat rebaixat un 7,8% o la Sanitat un 8%. En canvi, a Catalunya l'ajust a l'ensenyament ha estat del 7,6% i de només del 6,4% en sanitat; és a dir inferiors al realitzat pel govern Zapatero.
Tot i aquesta realitat, Chacon es dedica a criticar els ajustos en la sanitat catalana i a callar quan Elena Salgado, la seva companya de govern, exigia a la Generalitat fer el doble d'ajustos en el pressupost català. Tampoc ningú la va sentir quan el govern socialista a Catalunya gastava a mans plenes posant en dificultats el futur del Benestar Social a casa nostra.
Tot val per fer veure al govern de CiU com un grup de persones malèvoles i endimoniades. Però el veritable mal per Catalunya són els 4 milions d'euros d'interessos que el Govern ha de pagar cada dia com a herència del tripartit.
És especial molest que Carme Chacon és presenti ara a Catalunya a demanar el vot. Ningú l'ha vist durant quatre anys treballant pel nostre país; ni una paraula en defensa dels interessos dels nostres ciutadans. La ministra va comprar el seu càrrec amb els 25 diputats del PSC asseguts al Congrés de Diputats; vint-i-cinc vaixells que han romàs amarrats al port del PSOE sense profit per a Catalunya.
Per què el Consell Rector de l'Aeroport del Prat s'ha hagut d'aprovar a última hora de la legislatura? Si era factible, fa molt de temps que hauria d'estar constituït i servir als interessos econòmics del catalans. Cap candidat socialista pot treure pit; tot el contrari, haurien d'estar avergonyits per fer electoralisme amb una qüestió transcendent pels ciutadans de Catalunya.
Fem memòria i descobrirem qui és qui ha traït la nostra confiança i qui la mereix. Veurem de manera clara qui és que ha estat franc i honest malgrat les dificultats i ha treballat pel país. D'altres, a la desesperada, exhibeixen el seu fill com en els pitjors programes roses de la televisió, on tot s'hi val. A Catalunya, per convèncer als electors presentem propostes, no ens cal el llibre de família. 


Diari de campanya – Si ens llevem ben d'hora...res no és impossible


En el anterior diari, comentava que l'aeroport del Prat tindrà una gestió autònoma i amb una majoria catalana en el consell rector. És un èxit indubtable del conjunt de la societat catalana que ha sabut mantenir-se ferma entorn d'un projecte comú. Aquesta és la nostra fortalesa i així ens llaurem el futur. No ha estat fàcil, com no ho és res important de debò, però sabíem el que volíem i estavem d'acord en el camí a seguir. L'aeroport del Prat no tindrà cap altra servitud que els interessos de Catalunya.
Lamentablement aquesta mateixa unitat en la societat catalana és difícil trobar-la en el conjunt dels partits polítics i és per això que molts projectes no aconsegueixen reeixir. Hi ha els que supediten els interessos dels catalans a les estratègies del partits estatals; amb tanta mala fortuna que el de casa sempre són els darrers de la cua. Despleguen un seguit d'excuses que coneixem a bastament per dilatar en el temps la consecució del nostres objectius. D'altres es conformen amb els grans titulars i les atzagaiades, que trempen la seva militància i poca cosa més.
La nostra experiència confirma que res no és impossible en política si els projectes s'aborden de manera serena, responsable i amb un profund sentit de país. 

divendres, 11 de novembre del 2011

Diari de campanya - Una experiència compartida amb el Turisme


Aquest matí he esmorzat amb en Duran i Lleida amb una nodrida representació del sector turístic català. Bons emprenedors, bons amics i una certa inquietud sobre el futur econòmic a casa nostra.
Tenim molta experiència compartida amb els professionals turístics catalans; sempre hem estat al seu costat i ben aviat vàrem considerar que el Turisme era un sector estratègic en l'economia catalana. La nostra porta sempre ha estat oberta a les seves inquietuds i avui podem exhibir amb orgull haver ajudat de manera decisiva al sector per a convertir Catalunya en una potència turística mundial.
No ha estat un camí fàcil perquè els governs de Madrid sempre havien vist el Turisme com un sector complementari, com un recurs quan d'altres indústries les passaven magres. El nostre recolzament ferm a l'activitat turística, al servei del emprenedors catalans, té molt a veure en el canvi de visió del govern central.
En aquest camí van aconseguir la línia d'ICO Renove Turisme i el Plan Renove Turisme amb participació de les Comunitats Autònomes que han d'ajudar a modernitzar les instal·lacions turístiques; amb visió estratègica per a captar els nous mercats emissors, hem pogut fer veure la necessitat d'agilitzar la concessió de visats des de les ambaixades i els consolats.
En un món turístic en canvi constant, cal aquesta visió global i estratègica del sector i pensar en un suport constants a les destinacions que fan un esforç important en la renovació de la seva oferta turística. Cal acompanyar a les nostres destinacions més madures en la promoció i renovació de la seva oferta turística. Poblacions com Calella, Santa Susanna, Lloret, Salou, etc. treballen de valent per posicionar les marques de Turisme Familiar o de Turisme Esportiu, una posada en valor dels seu potencial que mereix en nostre suport ferm davant de les institucions.
Les empreses turístiques necessiten, a més de la promoció, d'instruments legislatius i fiscals que les permeti millorar la seva competitivitat. La reducció de l'IVA en l'activitat turística és imprescindible per assegurar aquesta competitivitat; de la mateixa manera que ho és reestructurar l'ICO per a que ofereixi liquiditat a les empreses. El treball serè, persuasiu i constant dels diputats i senadors de Convergència i Unió ha aconseguit vies d'esperança a les empreses; és el cas de la llei de Morositat, reduir en cinc punts l'Impost de Societats per a les PIMES o, fins i tot, que a l'aeroport del Prat les institucions catalanes tinguin un paper determinant i majoritari, tal com ha anunciat avui el Consell de Ministres.
Plegats hem arribat a ser líders turístics, plegats arribaren a construir una sòlida indústria turística.

dijous, 10 de novembre del 2011

Diari de campanya – El vídeo de la vergonya


Finalment, obligat per l'extrema indignació de la societat catalana, el PSC ha retirat en polèmic vídeo que relaciona els ajustos pressupostaris en la sanitat amb la mort de pacients. Ho ha fet sense demanar disculpes als ciutadans i al personal sanitari; exhibint l'arrogància del seu director de campanya, José Zaragoza, que s'ha vist forçat a fer-ho a petició de la candidata Chacon. Un gest que soluciona ben poca cosa un cop s'han traspassat les línies vermelles de l'honestedat política.

De fet, no ens ha d'estranyar haver arribat a aquesta situació. A principis d'any, en l'acte solemne de la Pasqua Militar, la ministra Chacón va anunciar la retirada de les tropes de l'Afganistan. Va afirmar que començaria aquest mateix any. Després tot han estat rectificacions i justificacions. Quantes famílies han hagut de substituir des d'aleshores l'alegria de l'imminent retorn pel dolor de la mort d'un militar en aquelles terres? Com es pot actuar amb tanta frivolitat? Hi ha una explicació: perquè només es busca un titular que vengui bé. És igual si l'anunci s'aguanta o no s'aguanta, si crea falses expectatives entre famílies i amics dels soldats en zona de guerra... Que importen els sentiments de la gent quan l'únic objectiu és escalar políticament?

Carme Chacon té massa coses per amagar i ben poques a explicar. És per això que només poden plantejar una campanya electoral basada en el xantage de por. Sense projecte polític adient pel catalans, sense propostes per superar la crisi, Chacon i el seu equip es dediquen a llençar cortines de fum per fer oblidar la pesada càrrega que Catalunya ha d'arrossegar per la pèssima gestió del PSC-PSOE.

Fum per ocultar que el govern tripartit va generar 8.350 milions d'euros de dèficit i deixar més de 800 milions d'euros de factures impagades; sense aquest deute no caldrien ajustos pressupostaris de cap mena. Fum per emmascarar que Chacon és membre del Govern socialista que exigia a la Generalitat duplicar els ajustos del 10% al 20%. Fum per fer oblidar que el deute generat pel govern del PSC és de 4 milions d'euros d'interessos al dia, amb aquest diners es podria obrir un nou hospital cada mes.

Esperem que en aquesta setmana que resta de campanya electoral, la candidata del PSC-PSOE torni als camins de l'honestedat política. Potser d'aquesta manera ens podrà explicar perquè, si Rubalcaba no es el mateix de Rajoy, només es dedica a carregar contra Convergència i Unió i el Govern de la Generalitat. O rebatre la sospita compartida per molts ciutadans que la seva única preocupació és un resultat acceptable per continuar la seva carrera política a Madrid i llençar els vots catalans a la porta del carrer Ferraz.

Por i vergonya, uns eixos pèssims per a un país preocupat que vol enfrontar-se amb coratge a la crisi.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Diari de campanya - Pobre Espanya, pobre Catalunya


El debat d'anit entre els candidats del PSOE i el PP va tenir un perdedor clar: Catalunya.
Sense la presència de Convergència i Unió en el debat, la tercera força política del Congrés, Catalunya va ser exclosa. Els problemes que afecten als ciutadans del nostre país no van quedar reflectits, ni els candidats van mostrar cap voluntat de solució.

Els candidats només es van posar d'acord més mostrar la seva voluntat compartida de recentralitzar el poder de l'Estat i reduir les quotes d'autogovern de les autonomies. Tots dos van reconstruir la vella imatge centralista d'Espanya, que sempre troba el consens per anar contra Catalunya.

No hi va haver cap referència a un finançament just de Catalunya través del Pacte Fiscal, ni un sol mot a la única qüestió que pot garantir el manteniment del benestar social a casa nostra.

Es va ignorar el Corredor Mediterrani i les infraestructures necessàries per la recuperació de la nostra economia i la tan necessària creació de llocs de treball. És clar que cap infraestructura que no passi per Madrid no té cap consideració en els plans de treball de Pérez Rubalcaba o Rajoy.

Ignorar Catalunya i les seves necessitats va ser l'únic punt d'acord entre els dos candidats. La resta de qüestions va ser tractades amb la mateixa irresponsabilitat política que ho han fet fins ara. Retrets mutus sense parlar del futur de l'economia productiva i sense posar cap solució damunt la taula. Mentre l'atur segueix creixent, PSOE i PP continuen atacant-se, com han fet el darrers quatre anys.

Pobre Espanya, pobre Catalunya.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Diari de campanya - Corredor mediterrani: l'agenda oculta del PSOE i el PP


Aquest matí he participat al debat “Perspectivas y retos de futuro” que organitzava el Foro de Infraestuctures a Madrid. He compartit la taula rodona amb en Rafael Simancas, PSOE; Andrés Ayala, PP; Juan Carlos Barrero, UGT; i Vicente Sánchez, CCOO. Una hora de debat més tard he pogut constatar que ni el PSOE ni el PP parlen clar a l'hora d'establir prioritats,molt especialment en el cas del corredor mediterrani. El que és clar és que no es podrà acontentar a tothom i que el cafè per a tots esdevindrà misèria compartida.

PSOE i PP mantenen una veritable agenda oculta en aquestes eleccions. Fora de propostes retòriques no expliquen de quina manera concreta pretenen rellançar l'economia productiva de l'estat. Més enllà d'amenaces populistes de retallades recentralitzadores a autonomies i ajuntaments, no expliquen en cap cas quin és el camí real de sortida de la crisi.

Aquesta manca de planificació posa en perill una futura actuació econòmica responsable i eficient del govern de Madrid. Si no saben on centrar els esforços, la seva actuació esdevindrà erràtica i allargarà, encara més, les perspectives de reeiximent econòmiques. I encara pitjor, les actuacions poden ser guiades exclusivament pels interessos partidistes del moment.

Insisteixo, és el cas del corredor ferroviari mediterrani. Sense cap mena de dubte, si un govern responsable vol centrar esforços i els recursos en un projecte viable i de futur econòmic aquest és el corredor mediterrani. Dins de la conca mediterrània hi ha una gran competència per fer-se amb la capitalitat logística del sud d'Europa i ser el punt de desembarcament de les mercaderies asiàtiques enlloc dels port del nord del continent. Barcelona, objectivament, té el perfil idoni per esdevenir aquest centre logístic de primera magnitud i competeix, en d'altres, amb Marsella.

Quin és el paper que jugaran en aquesta competència el PP i el PSOE? Donaran un suport decidit al corredor del mediterrani? No ho sabem. Si ens atenem a les declaracions dels seus dirigents han promès donar prioritat als cinc gran eixos ferroviaris espanyols. No en destaquen cap prioritat; es dediquen a la subhasta electoral de les infrastructures.

Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat, i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac.

És una decisió que transcendeix les visions partidistes o territorials. És una decisió estratègica, d'economia global. És una decisió que només pot garantir la força de Convergència i Unió.

Cal parlar clar i no enganyar!

divendres, 4 de novembre del 2011

DIARI DE CAMPANYA: MARIANO “PAPANDREU” RAJOY


La inconsciència del primer ministre socialista grec, Giorgios Papandreu, de pretendre convocar un referèndum sobre el rescat econòmic de Grècia ha posat el seu país a un pas de la catàstrofe. Ha estat un acte egoista pensat més en objectius partidistes i personals que no pas en l'amplitud de mires que cal la crítica situació grega.

És el que ha fet exactament Mariano Rajoy des del mateix moment que va esclatar la crisi econòmica a l'Estat. D'en Rajoy no hem sentit encara ni una sola alternativa per sortir de la crisi, si és que en té. La seva única preocupació ha estat intentar enfonsar el govern Zapatero per aconseguir eleccions anticipades. Res de sumar esforços per a que l'economia espanyola sortís endavant, cap proposta per crear llocs de treball.

“Papandreu” Rajoy no té un alternativa per al redreçament econòmic de Catalunya, ni tan sols de l'Estat. L'únic full de ruta clar és la recentralització de l'estat amb el clar prejudici que això significa per al benestar econòmic i social del catalans. Amb la seva dèria uniformitzadora el corredor mediterrani, la nostra connexió ferroviària amb Europa, està en perill; amb el seu model d'nfrastructures radial i centralista les inversions claus per a l'economia de l'estat passaran totes per Madrid. De la gestió dels aeroports catalans, ens en podem oblidar.

Rajoy no té alternativa i, a més, és l'hereu fidel de la gestió del govern Aznar. Les causes més profundes de la gran crisi espanyola estan arrelades en els passats governs populars. De manera irresponsable, van llançar el món econòmic per la senda de l'especulació i el “pelotazo”; de l'economia productiva, del treball i l'esforç se'n fotien amb l'ostentació impresentable del nou ric. 

Mariano “Papandreu” només té una fulla de ruta clara: recentralitzar l'estat a qualsevol preu i molt especialment en el cas de Catalunya. Ell i el seu partit són els responsables de l'atac frontal al sistema educatiu integrador català; són ells qui varen portar el nou Estatut català davant del Tribunal Constitucional sense respectar la voluntat del poble de Catalunya.

Mariano Rajoy és un partidari de mantenir la situació d'espoli fiscal que pateixen els catalans. Nega el pacte fiscal i no qüestiona el concert basc. Vol que Catalunya continuí tenint el doble d'atur que el País Basc. Una majoria absoluta seva serà tan catastròfica per Catalunya com el referèndum de Papandreu per Europa. D'altra banda, els socialistes en volen fer creure que Rubalca/Chacon són diferents. Els 25 diputats, que fin ara ha tingut el PSC, han estat 25 vaixells que no han sortit mai de port. 

dimecres, 2 de novembre del 2011

QUIN CINISME, NO?


De tots és sabut les circumstàncies de deute màxima que va heredar el President Mas i el que això ha representat alhora de poder fer polítiques públiques. Un cop les recomanacions per part del Govern de l’Estat, forçat per Brussel.les sobre les mesures d’austeritat, a Catalunya l’actual Govern Català ha hagut d’ajustar fins a un 10 % menys la despesa pública. Fet allò que tocava per salvar el propi sistema i especialment l’estat del Benestar, vaig voler contrastar dades amb un amic meu i hem pogut comprovar de les diferències entre els pressupostos de la Generalitat de l’any 2010 i del 2011.


El darrer pressupost del tripartit i el primer pressupost del nou govern de CiU. En definitiva la comparació entre  un pressupost, el del tripartit,  que segons diu la Ministra Chacón pensava en les classes populars, i no retallava ni en sanitat, ni en ensenyament ni en prestacions socials, i un pressupost, segons la mateixa ministra, pensat i elaborat per les dretes catalanes, per complicar la vida a les classes socials més desfavorides.

I la ministra això ho diu cada vegada que li posen un micro davant la boca. És l’argumentari del seu partit. I això seria lícit si fora veritat, però resulta que no ho és.

El govern de CiU ha hagut de fer mil equilibris doncs la crisi econòmica afecta els ingressos de la Generalitat. Però dins d’aquestes limitacions, el govern de CiU ha incrementat els percentatges globals de les conselleries que estan sempre a la boca de la ministra Chacon.

  • El pressupost de Sanitat de l’any 2011 significa el 38,61 del total del pressupost de la Generalitat, mentre que a l’any 2010 significava el 36.37%

  • El pressupost d’Ensenyament del 2011 s’hi dedica el 20,70% de recursos mentre que al 2010 solament el 19,90.

  • El pressupost de Benestar Social al 2011 hi dedica la Generalitat el 8,82 del pressupost, mentre al 2010 era un 8% pelat,

Aquesta és la realitat. Per això, mentre arriba una ministra, la Salgado i obliga al Conseller Mas Colell a disminuir el pressupost de la Generalitat, al darrera arriba la ministra Chacon i ens acusa de diables de dretes per retallar drets socials, allargar les llistes d’espera, i deixar morir els malalts de càncer. És allò de la Bella i la Bestia. Aquí primer la bèstia i desprès la bella Chacon.

El seu discurs seria creïble si ella fos la primera en haver demostrat sensibilitat social alhora de no endeutar-se fins a 26.000 M€ del seu ministeri, el de l’exèrcit, però no ha estat així, ans el contrari ha sigut l’única Ministra del Gabinet Zapatero que no va comparèixer al Congrès per dir a on retallaria ella. Ja se sap , els tancs, els vaixells militars, etc, són de primera necessitat.

La ministre Chacón prefereix el cinisme i la demagògia. Sincerament crec que a aquestes alçades de la situació hauria de tenir una mica més de vergonya personal i fugir d’aquest populisme tant barroer i lamentable.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

EL PREU DE SER CATALANS



Tot a la vida té el seu preu i el repte essencial de les persones és saber què volem i que estem disposats a pagar per aconseguir-ho. Un preu pot ser econòmic, social o ètic. Les societats també han de pagar el seu preu per assolir el model i la qualitat de vida a quina aspiren com a comunitat. És hora que els catalans reflexionem molt seriosament sobre quin preu hem de pagar per construir una nació de progrés i socialment justa. Hem de decidir lliurament quin és el preu que paguem i si aquest ens permet avançar cap aquests objectius.

Cada any Catalunya paga a l'Estat espanyol 16.500 milions d'euros de quins no tenim cap mena de retorn ni generen cap benefici per als seus ciutadans. Cal que ens preguntem si volem seguir pagant aquest impost abusiu per ser catalans. Cada ciutadà paga anualment 2.200€ a l'Estat, 8.400€ cada família, sense rebre cap tipus de servei o de prestació.

Aquesta situació injusta té un nom: dèficit fiscal. I la única manera que es pot resoldre és el canvi del sistema de finançament de Catalunya a través del pacte fiscal. El dèficit i el pacte fiscal no són qüestions accessòries en la política catalana, com algunes formacions polítiques volen fer veure. Són el rovell de l'ou, són els diners que ens calen per atendre les necessitats dels catalans, per fer millors polítiques socials, per tenir una escola pública de qualitat.

El dèficit actual de Catalunya és de 8.350 milions d'euros; és l'herència del govern tripartit. Si poguéssim disposar dels diners que en pertoquen, 16.500 milions, podríem eixugar el dèficit i encara disposaríem de diners per enfortir la nostra economia, crear ocupació i millorar les prestacions socials. Si poguessin decidir sobre els nostres ingressos no haurien calgut les mesures d'estalvi de 3.000 milions d'euros que ha hagut de fer el govern de la Generalitat.

No hi ha cap territori a Europa obligat a patir aquest impost abusisu; el cas del dèficit fiscal català és un cas únic a tot el continent.

Ha passat el temps de les alternatives de finançament. Només el pacte fiscal pot assegurar-nos el futur i el benestar dels nostres fills. A cada acord amb els poders de Madrid, tan fa PP o PSOE, perdem un llençol de la bugada. Podem canviar d'acord però al final el dèficit fiscal de Catalunya és continua mantenir. Ho va deixar molt clar el conseller Mas-Colell analitzant els resultats del model pactat pel PSC l'any 2009, si es comparen les xifres amb el model del 2005, el dèficit del 8,4 del PIB català es manté.

Cada segon que passa paguen 500€ que l'Estat no torna, cada minut 30.000€, cada hora 2.000.000€, cada dia 45.000.000€; 60.000€ mentre llegiu aquest línies.

És hora de preguntar a qui s'oposa al pacte fiscal, tan fa es digui Chacon o Fernández Díaz, per què hem de pagar aquest impost abusiu, per què és tan alt el preu de ser catalans.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

No ens resignem!

Aquest cap de setmana. el president francès, Nicolas Sarkozy, ha dit que Espanya ja no es troba en la primera línia dels problemes econòmics i financers de la zona euro. Segons ha dit, això és gràcies al grans esforços de José Luis Rodríguez Zapatero i el sentit de la responsabilitat des de l'opoció de Mariano Rajoy. Tot plegat un acudit; i si la informació i l'agudesa política de Sarkozy són aquestes no ens ha d'estranyar gens ni mica les successives derrotes electoral del partit que lidera.
Un lider europeu ben informat ha de reconèixer que l'actitud del PSOE i del PP davant de la crisi ha estat poc més que suïcida. El president Zapatero és qui va negar l'existència de la crisi en els seus inicis, es va decidir a actuar tard i malament i ha hagut que acabar  el seu mandat abans d'hora amb eleccions anticipades. Ës la mateixa persona que es vantava de la solidesa del sector bancari espanyol i que acabat amb l'esfondrament de la major part de les caixes i amb 5 bancs espanyols en el punt de mira de la Comissió Europea.
La ineptitud de Zapatero ha estat acompanyada per l'actitud irresponsable de Rajoy que ha pensat únicament en els interessos de partit en lloc de fer pinya per combatre la crisi econòmica. L'únic objectiu del PP era fer caure el govern socialista i avançar eleccions el més aviat possible. Els interessos del ciutadans, la creació d'ocupació i la represa de l'economia productiva no fomaven part de l'agenda prioritària del populars, responsables d'estimular una economia de l'especulació i el “pelotazo” que ens ha portat a la situació en la que ens troben.
Un lider europeu ben informat hauria celebrat davant de tota Europa la actitud responsable de Convergència i Unió que ha permès actuar davant la crisi i ha donat suport al Govern espanyol per prendre les mesures necessàries per a que l'economia de l'estat no acabés intervinguda com a Grècia; gràcies a CiU es van poder aprovar el sostre de despesa i establir les mesures de austeritat que han contingut el dèficit desmesurat espanyol. Cap de les mesures va compatr amb el suport del Partit Popular, hores d'ara encara no se sap quin és el seu programa econòmic, fora de les proclames retòriques habituals.  
La única cosa en la que s'han posat d'acord el PSOE i el PP ha estat en fer una reforma exprés de la Constitució, sense diàleg ni consens amb la resta de forces polítiques. Que aquesta reforma fos un ataca als interessos de Catalunya no va suposar cap impediment per a que tots els diputats del PSC, al capdavant la candidata Carme Chacon, votessin a favor. Aquests dies, el PP assegura que vetllarà  pels interessos de Catalunya ; no ho ha fet en el passat ni ho farà ara.
Els electors catalans no poden resignar-se a votar entre l'espasa i la paret. Entre l'economia de subsidi i poc productiva del PSOE i l'especulativa del PP, hi ha l'alternativa del política econòmica rigorosa i responsable; fonamentada en la cultura del treball i l'esforç, és la única que pot rellançar l'economia productiva,generar ocupació i benestar de manera sostenible. És l'economia que hen defensat i defensem CiU, aquí i a Madrid, per damunt d'interessos partidistes.
Jo no em resigno, i tu?
Published with Blogger-droid v1.7.4

divendres, 21 d’octubre del 2011

UN CORREDOR AL COR D'EUROPA

Cal que ens felicitem tots plegats, institucions i societat civil, de la decisió de la Comissió Europea d'incloure el Corredor Ferroviari Mediterrani com un dels eixos prioritaris a la Xarxa Central Trans-Europea. Ha estat una feina feixuga que ha exigit aplegar molts consensos i dedicar molta energia per convèncer als alts funcionaris europeus i arrossegar al govern central a donar suport a la iniciativa.
La decisió la podem qualificar com una victòria per a Catalunya i les comunitats  que comparteixen aquest corredor. Però és només una victòria parcial; hem guanyat el partit d'anada i cal jugar bé en el de tornada per passar l'eliminatòria.
És per això que no podem caure en el cofoisme i que cal que analitzem les conseqüències, les lliçons i els riscos de la decisió europea.  La primera lliçó és que quan hi ha treball conjunt de les institucions i les societats civils dels seus territoris és molt difícil aturar la seva iniciativa; en aquest cas, a més, una realitat econòmica inqüestionable avala les demandes de Catalunya i la resta de comunitats: el 50% de l'economia de l'estat i el 60% de les exportacions es generen a la riba de la Mediterrània.
D'aquesta lliçó se n'extreu una conseqüència clara que és que només es supera l'Espanya del km 0 sinó que hi ha una altre manera de construir l'estat. El treball conjunt de les comunitats, en xarxa,  ha fet més per un concepte federal, de suma d'interessos comuns, que les reiterades proclames polítiques del partit de govern. La base territorial ha aconseguit fer valdre els seus sòlids arguments per damunt de la visió centralitzant de l'administració central.
Una altra lliçó que resta és que Europa s'ho val. Enmig de la crisi actual, ha crescut a casa nostra un cert euroescepticisme i, fins i tot, un rebuig de la moneda única, tot amb la boca petita pero de manera constant. Els europeistes de primera hora podem felicitar-nos i reivindicar en veu alta que més Europa significa més oportunitats i millor futur.
Els riscos existents han estat àmpliament comentats i se centren sobre l'actitud dels futurs governs centrals en prioritzar les inversions sobre el corredor mediterrani o bé destinar el gruix dels recursos a d'altres corredors ferroviaris per fer tothom content. Caldrà que des de Catalunya estiguem amatents i no deixem de ser molt exigents amb l'Estat per no alentir els treballs i enllestir-ho pel 2020. Caldrà, tanmateix, mantenir la unitat entre les comunitats mediterrànies i les seves societats civils per exigir que les inversions afavoreixin l'economia productiva i la eficiència i no es dispersin esforços en moments tan difícils.
EL Corredor és la porta oberta la definitiva internacionalització de la nostra economia que ens farà guanyar en competitivitat i ocupació. Pròxima estació: el cor d'Europa

dilluns, 17 d’octubre del 2011

UN NOU ESTIL DE FER POLÍTICA ÉS POSSIBLE


En els moments difícils que estem vivim és important destacar els fets positius que es produeixen. Són les llums al final de túnel, les que ens guien amb esperança a través dels atzucacs. Cal mantenir la perspectiva davant de la crisi que estem afrontant per extreure el màxim d'oportunitats possibles.
Aquesta mateixa mirada cal tenir-la en l'espai polític. Fa unes poques setmanes, el Debat de Politica General ens va mostrar com un nou estil de fer política està arrelant a Catalunya. El president Mas va explicar amb transparència i claredat la situació financera que travessa el país i els efectes que la crisi econòmica sobre la societat catalana. Lluny de llençar cortines de fum, va garantir la viabilitat dels nostre Estat del Benestar amb les mesures d'austeritat, urgents i imprescindibles,  presentades pel govern.
La intervenció del President Mas va ser un exercici de transparència, que va acompanyar d'una voluntat ferma d'arribar acords amb els grups polítics del Parlament. Una fórmula de consens i diàleg per afrontar els grans reptes de país com ara la crisi econòmica, el manteniment de les prestacions socials i la lluita contra el dèficit.
Més enllà de la retòrica parlamentaria, el conjunt de les forces polítiques catalanes van ser sensibles a l'honestedat i la transparència ofertes per govern de Catalunya. Així, el Parlament va avalar totes les propostes plantejades pel President en el seu discurs obertura. Totes i cadascuna de les propostes de resolució presentades per CiU van ser aprovades per àmplia majoria.
La voluntat d'entesa del govern no l'apartat de la defensa de les mesures d'austeritat per al redreçament de l'economia catalana. En un acte de coherència és va oposar a les propostes de l'oposició que instaven fer despeses en inversió inassumibles en el context actual. L'interès del país es va mantenir com a prioritari per damunt dels interessos polítics de curta volada i el risc de perdre votacions.
Una altra manera de fer política és una realitat a Catalunya. La voluntat de treball pel país, la transparència i la honestedat estan substituint la necessitat de les majories automàtiques. L'enfrontament sistemàtic dóna pas a una esperança compartida de futur. Una situació política d'entesa entre els partits, de consens en els gran temes de país, creen confiança entre les institucions i els agents econòmics, un pas essencial per recuperar inversions i, en conseqüència, llocs de treball.
Un nou estil de fer política. El canvi està en marxa.