dijous, 27 de setembre de 2012

Xifres fredes; calor humà

Potser per allò de que som animals de costums, tendim a fer balanç de tot el que fem, en termes numèrics. Aquest fenòmen es repeteix any rere any cada vegada que s’acaba la fira i la festa major. Comprendreu que posi en valor les 70.000 persones que hi han passat, l’increment en la venda d’entrades en 2.000 unitats, la mitjana de 1.500 persones que han assistit a tots i cadascun dels actes organitzats i l’estalvi de 20.000 euros en el cost de l’organització de la Fira.

Però, és de justícia que posi també en valor aquelles coses no quantificables que, en el fons, son les importants, com la predisposició mostrada per tots els ciutadans que durant quatre dies s’han abocat amb la seva festa major, oblidant el context de dificultats en que vivim, gaudint plenament de cada activitat i omplint de gom a gom el recinte de la Fira, demostrant interès per tot el que s’hi feia. Aquesta ha estat la demostració palpable de que som una ciutat dinàmica, activa i amb empenta, a l’hora que confirma l’encert amb l’orientació del certamen.

Com a alcaldessa no puc fer altre cosa que sentir-me orgullosa de la feina realitzada pel Tinent-Alcalde , Xavier Arnijas, que ha aportat tota la seva experiència professional a una festa major que ha cobert sobradament les expectatives creades, arribant a tots els segments d’edat i contribuint decisivament a socialitzar la cultura i la festa, i de la feina feta per la regidora de Promoció Econòmica, Montse Cordón, que ha aconseguit reconduir una Fira que s’ha retrobat amb els seus orígens i que ha demostrat que la qualitat en els estands que omplen el recinte ha d’estar, sempre, per damunt de la quantitat. És agradable comprovar que no em vaig equivocar quan els vaig demanar que m’acompanyessin en aquesta “aventura”.

I, posats a fer justícia, he reservat l’últim agraïment als funcionaris i als treballadors públics de l’Ajuntament de Calella que han treballat de valent durant tots aquests dies. Es tracta de professionals sovint criticats, que pateixen especialment els efectes de la crisi i que han demostrat el seu compromís i la seva vocació de servei públic, posant els cinc sentits en aconseguir que tot surtis com estava previst, fent funcionar la complexa maquinaria de l’administració municipal com un rellotge suís.

Estic convençuda que estem en el bon camí, però em comprometo a no “afluixar” i a seguir treballant per millorar tot allò que sigui millorable.


Gràcies a tots.

divendres, 14 de setembre de 2012

Catalunya necessita un Estat

La setmana que deixem enrere serà inoblidable per tots els qui, d’una manera o altra, hem estat partícips de la major manifestació ciutadana en favor del reconeixement nacional de Catalunya. El poble ha pres la paraula i l’ha fet sentir a tot el mon, tret d’aquells que s’entesten a negar l’evidencia. L’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després en el camí cap a la transició nacional.

A la manifestació que va fer posar la pell de gallina, fins i tot a aquells que la van veure per televisió, ha seguit el manifest del president Mas que, en representació del govern de Catalunya, de tot Catalunya, va voler deixar pales que havia rebut el missatge i, amb ell, el suport de la ciutadania per plantar cara a un Estat que no ens és propi.

Això passava vint-i-quatre hores abans que el president Mas viatgés a Madrid per pronunciar una conferencia davant del “Foro Europa”. Una conferencia en que va mantenir fil per randa el discurs fet a Catalunya.

Amb la claredat d’aquell que assumeix la realitat nacional que es va poder copsar als carrers de Barcelona hores abans, el president Mas va explicar davant d’un selecte auditori com i per què hem arribat a aquesta situació. Va ser un discurs en que va deixar clar que cal mirar enrere per entendre el present, i entendre el present per encarar el futur. I el present és fàcil d’entendre quan comprovem que patim un dèficit fiscal equivalent al 8% de la nostra capacitat de creació de riquesa anual. Equivalent, actualment, a 15.000 ME. Una situació que s’ha mantingut inamovible durant els últims 20 o 30 anys.

Catalunya necessita un Estat. Cert. Tota nació necessita un Estat. També la nostra. Durant els darrers 35 anys, hem fet tot el que ha estat a les nostres mans per intentar que Espanya fos el nostre Estat. Al 1978 vam donar suport a la Constitució Espanyola. Al 1977 vam estar al costat del govern en el Pacte de la Moncloa que havia de permetre rellançar l’economia espanyola. El 23-F, l’any 1981, vam ser fidels al govern legítim d’Espanya i al seu Cap d’Estat, el Rei Joan Carles I. I durant els primers anys de la dècada dels ’80 vam ser còmplices incondicionals d’Espanya en el procés d’entrada al Mercat Comú, l’actual Comunitat Europea. Fins i tot vam donar suport, a contracor, a l’aprovació de la Llei de partits, amb l’esperança que això contribuís a combatre el terrorisme. I a canvi, que hem rebut?

A canvi, aquest Estat que volíem que fos el nostre, ha envaït sistemàticament les competències derivades d’aquell “cafè per a tots” que va suposar la LOFCA. S’han retallat per sistema els Estatuts de Catalunya, referendats pel poble català, i hem sentit com alguns es vantaven d’haver passat “el cepillo”. L’esforç inversor de l’Estat a Catalunya sempre s’ha mantingut per sota del que li pertocaria a una comunitat amb més de set milions d’habitants i que assumeix moltes més competències que la majoria de comunitats d’Espanya. Un fet reconegut pel propi Govern espanyol l’any 2010. Un reconeixement que va quedar reflectit a la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya que, per llei, obligava a l’Estat a pagar el que no havia pagat fins aleshores. Un deute que, avui, continua pendent. El dèficit fiscal s’ha mantingut any rere any, dècada rere dècada. I alguns, des de l’Espanya “cañí”, han tingut la barra de criticar que Catalunya demani 5.000ME del fons d’Estabilitat Pressupostària, i que el conseller Mas Colell s’absentés d’una reunió on tot estava decidit d’antuvi.

Aquest és el present al que ens ha portat el nostre passat més recent. Aquest és el present que ha de fer entendre a Espanya quin és el futur que volem. Com a nació, volem, necessitem un Estat. I si no pot ser l’Espanyol, haurà de ser el català.

No podem seguir convivint amb un estat que davant del clam d’un poble que diu prou, ens recorda l’article 155 de la Constitució Espanyola, amenaçant amb la suspensió de l’autonomia. Preferim tractar amb aquells que recorden que l’Organització Mundial de les Nacions Unides, reconeix el dret a ser nació a tot aquell territori amb una història, una cultura i una llengua pròpies.

És l’hora de deixar enrere les paraules de Joan Maragall quan deia “escolta, Espanya la veu d'un fill que parla en llengua no castellana”. És l’hora de viure el present de les paraules d’un poble que diu “escolta Espanya, Catalunya marxa”. És el moment de treballar per un futur que hem de construir plegats.

Com va dir el president Mas, en el que be podria ser una continuació a les paraules de Martí i Pol, “tot és possible, però no serà fàcil. Espanya, no ens ho posarà fàcil”.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Catalunya; nou Estat d’Europa

Catalunya es prepara pel que sense dubte serà una altre data per a la història. Un dia que serà recordat per la capacitat d’un poble per aixecar-se i mostrar, valent, el seu desig de reafirmació nacional. Com va passar l’any 1977 en que un milió de persones van sortir al carrer fent sentir la seva veu, desafiant l’encara latent alè de la recent dictadura, per reclamar la nostra autonomia. Com va passar l’any 2010 per demostrar al mon que aquest poble no reconeixia el dret de cap tribunal, per constitucional que fos, a retallar un Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya. I com ho tornarà a fer quest 11 de setembre, per dir prou al tracte rebut per part d’un Estat que ni ens vol ni ens rebutja.

La votació de la majoria parlamentaria que el 25 de juliol va donar llum verda a la proposta de Pacte Fiscal, va representar l’inici d’un camí sense retorn, el de la transició nacional de la que sempre ens parla el President Mas. Un camí que ens ha de conduir a la consecució d’un Estat propi sense el qual ens serà summament difícil seguir progressant com a país.

Avui no son els polítics els que parlen. Avui és la societat civil qui surt al carrer per recordar que Catalunya serà un Estat d’Europa, o no serà. Un reflex clar d’una amplia majoria que ha entès que només si som capaços de gestionar els nostres propis recursos, podrem afrontar amb garanties un futur digne.

Avui el poble de Catalunya, amb la seva actitud valenta, reforça com mai la posició del seu govern. Un govern que obté, així, la legitimitat necessària per plantar cara a aquells que se senten generosos quan ens “rescaten” amb els nostres diners.

No faltarà qui vulgui crear confusió i diluir el missatge amb proclames de tota mena. Però l’eslògan de la manifestació no deixa espai per a la confusió; “Catalunya; nou Estat d’Europa”.