diumenge, 29 de juny de 2014

Després de les competències, comença l’atac a les infraestructures




Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió “no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els actuals.

Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.

Després d’atacar sense pietat les competències que ens permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.

En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per “arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera. Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis. Us sona?

Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid. Lluny, molt lluny del mar.

Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.

No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.

Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.


No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como son esos catalanes...

dimecres, 25 de juny de 2014

Rajoy s'equivoca


La democràcia espanyola es troba en un moment complicat. Pitjor: el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, té por a la democràcia.
N'ha fet una interpretació adequada a la seva manera de pensar que consisteix en retallar el dret a l'expressió política dels ciutadans. Ha afirmat que està disposat a escoltar el president de la Generalitat, Artur Mas, a dialogar. 

Però, per començar, ha imposat condicions. Només ho farà si decideix no fer la consulta del 9 de novembre: "Si ara el senyor Mas no vol fer aquest referèndum que sap, perquè tot el món li ho ha dit, que és il·legal, estic disposat a escoltar-lo". I ha afegit: "Si el que vol és obligar-nos als altres a fer el que ell diu, és molt complicat, sobretot quan és manifestament il·legal". És ben bé que el president Rajoy no entén el significat de la paraula diàleg.

Aquesta actitud és demostrar mot poca confiança en el concepte de la democràcia i això es tractar els adversaris polítics com a infants. Les democràcies canvien i s'adapten a les necessitats dels ciutadans. És la sobirania popular qui governa a través d'uns representants i no a l'inrevés. Els ciutadans de Catalunya sabem i volem expressar-nos. En negar-se a donar aquesta oportunitat, Catalunya s'allunya encara més d'Espanya. Rajoy, un cop més, ha errat el tret, s'ha equivocat. La democràcia no es negocia. La democràcia es viu. El poble de Catalunya només demana celebrar una consulta per demostrar que vol ser lliure i que la convivència és possible. 

La democràcia i la llibertat política no són propietat de ningú. Les seves afirmacions el deixen en evidència. "Espanya és una nació i jo no estic disposat a què deixi de ser-ho" i ha alertat que mentre ell sigui president la consulta no es produirà. Ha afirmat que no hi ha hagut cap novetat des de la resolució del Tribunal Constitucional que va anul·lar la declaració de sobirania del Parlament i la votació del Congrés que va rebutjar cedir la convocatòria d'un referèndum.


Afirmar que s'està disposat a escoltar tots els plantejaments que es vulguin fer i després advertir que el problema és que fins ara l'únic que hi ha sobre la taula és la convocatòria unilateral d'un referèndum il·legal, suposa no entendre res. "La meva primera obligació és complir la llei i fer-la complir, i això naturalment ho faré. No pot esperar-se una altra cosa de mi". I ha afegit que no permetrà que es trenqui Espanya mentre ell sigui president del Govern espanyol. El problema rau en què Espanya fa temps que es va trencar com a conseqüència de la seva manca de diàleg i la seva negativa a escoltar un poble pacient i decebut pel maltractament que ha rebut en els darrers 35 anys. Senyor Rajoy, no s'equivoqui més i escolti els catalans.

dissabte, 21 de juny de 2014

Felip VI; “wait and see”



La setmana que s’acaba ens deixa un catàleg d’imatges “reials” repartides a parts iguals entre premsa política i rosa, complimentades per contertulians disposats a dir-hi la seva a tort i a dret, a qui no els ha faltat el suport, en forma de cirereta, de l’incombustible José Maria Aznar que, via Cope, ens recordava que hi ha republicans a la dreta argumentant que “el Rei es deu al seu mandat constitucional i a la línia política que dicti el govern de torn”.

I entre imatges pròpies del segle XVI transmeses amb tecnologia del segle XXI, no ha faltat qui mirés cap a Catalunya ni que sigui per comptar els segons en que el President Mas ha aplaudit el discurs del nou monarca.

En un moment polític clau com el que vivim, tampoc no han faltat les lupes sobre el partit de Govern a Catalunya per intentar magnificar qualsevol actitud presumptament criticable com podria ser una abstenció que, en altres casos, ha passat gairebé desapercebuda.

Amb una pressa poc habitual en el govern Rajoy, les Corts espanyoles van impulsar la Llei Orgànica d’Abdicació de Sa Majestat el Rei Don Juan Carlos I de Borbon (m’haureu de disculpar la parrafada, però aquest és el nom que ha rebut). I vet aquí que el partit al govern a Catalunya opta per l’abstenció comprensible si tenim present que, mentre Espanya te nou rei, pels catalans les coses estan igual que abans d’ahir. I no és que hàgim perdut la nostra ingènua esperança. Tal com va dir el President Mas, ara és el moment del “wait and see”.

A la trajectòria del rei Juan Carlos I hi podem trobar llums i ombres, encerts i errors, com en la gestió de qualsevol cap d’estat. Mai li negarem el paper decisiu desenvolupat durant els anys de la transició i la feina feta per donar estabilitat a una democràcia que molts veien impossible.

Catalunya es va comprometre fermament amb el pacte constitucional del 1978. Els catalans vam saber estar on tocava en un moment complex de la història d’Espanya. Parlo d’un temps en que el diàleg existia i manteníem l’esperança en una Espanya respectuosa amb Catalunya. Però l’actitud dels diferents governs de l’Estat respecte als catalans ha provocat desafecció, distanciament i desconnexió.

Convergència i Unió (CiU), representada per en Miquel Roca, va contribuir a la redacció d’una Constitució que va néixer com una norma d’interpretació oberta, respectuosa amb el dret a la autonomia de les nacionalitats i regions i compromesa amb el respecte i la protecció de les diferents llengües.

El President Pujol va contribuir de forma decisiva en la construcció de l’estat de les autonomies, liderant l’europeisme i la integració a la Unió Europea.

Vàrem impulsar la supressió del servei militar i vàrem ser pioners en l’assumpció de competències en matèria de polítiques socials fins al punt que la “LISMI”, la primera llei d’integració de les persones amb discapacitat, porta el nom de “Llei Trias Fargas”, diputat de CiU.

Els diputats i senadors de CiU a les Corts Espanyoles ens hem compromès activament en totes aquelles mesures que impliquessin creació de riquesa per garantir la creació de llocs de treball, la sostenibilitat de l’Estat del Benestar i la cohesió social i territorial.

En definitiva, CiU ha estat on havia de ser, quan hi havia de ser. I com a resposta ens hem trobat amb constants intents de retallada de la nostra autonomia ja des del temps del govern del president Gonzalez, amb una LOAPA posteriorment declarada anticonstitucional. I van continuar durant el segon mandat del president Aznar i amb el recurs del Partit Popular a l’Estatut del 2006. I no s’han aturat durant l’actual govern Rajoy, amb iniciatives com la LOMCE o “Llei WERT”, la Llei de Racionalització de l’Administració Local o la Llei d’Unitat de Mercat.

La Constitució del 1978 era una norma d’interpretació oberta. Avui, l’esperit d’aquella Constitució, s’ha trencat. Durant 35 anys, els catalans hem estat solidaris en tots els sentits, també en l’econòmic -com demostren  les darreres balances fiscals- i no hem estat correspostos amb la mateixa lleialtat i compromís. No poden seguir fent actes de confiança cega. No podem seguir estenent xecs en blanc mentre ens neguen el dret a decidir el nostre futur.

CiU es va abstenir, al Congrés i al Senat. I això no treu que desitgem el millor per a tots els ciutadans espanyols. El mateix que desitgem pels set milions i mig d’habitants de Catalunya.

Ara és el moment de recordar les paraules pronunciades pel Rei Felip VI, quan en qualitat de Princep va visitar el Parlament de Catalunya; “Catalunya és la que els catalans volen que sigui. No oblidem mai que hi ha veritats bàsiques, que hi ha el que ens parla el nostre cor, que hi ha la font de saviesa de l’home que camina pel carrer, que hi ha la senyera de la llibertat. Catalans, tot això és nostre: agafem-ho, i caminem”.


Aquestes paraules pronunciades pel nou rei d’Espanya ens omplen d’esperança; esperança per recuperar el diàleg trencat. Esperança de poder col·locar les urnes el pròxim 9 de novembre.

dimecres, 18 de juny de 2014

Espanya frena Catalunya




Un cop més les dades ens donen la raó sobre el maltractament que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol en matèria fiscal. Ja ho sabíem, però queda corroborat. Catalunya va patir l’any 2011 un dèficit fiscal de 15.006 milions d’euros, 15.006 milions que se’n van i no tornen. S’ha de deixar molt clar que amb els 15.006 milions de dèficit fiscal que va patir Catalunya l’any 2011 es podrien pagar pràcticament totes les despeses en salut, educació i benestar de l’any 2011 que equivalien a 16.322 milions d’euros.

Sense aquest dèficit fiscal no hagués estat necessari fer cap retallada. Vist des d’una altra perspectiva, aquests més de 15.000 milions d’euros suposen un terç del total del deute viu de la Generalitat de Catalunya a finals de l’any 2011. Uns diners que són nostres, dels catalans.

El Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar el passat dijous la balança fiscal de Catalunya amb l’administració central de l’Estat de l’any 2011. El resultat és esfereïdor. El dèficit fiscal de Catalunya amb l’administració central de l’Estat va ser l’any 2011 de 15.006 milions d’euros, que equival a un 7,7% del PIB.
Amb dades absolutes, Catalunya va aportar l’any 2011 a l’administració central de l’Estat  54.910 milions d’euros i va rebre com a ingressos procedents de l’Estat 39.903 milions d’euros. La diferència entre aquestes dues xifres són els més de 15.000 milions d’euros de dèficit fiscal que va patir Catalunya l’any 2011.

Espanya ens frena i és una evidència històrica. Entre els anys 1986 i 2011 Catalunya ha patit de mitjana un dèficit fiscal del 8% del seu PIB, aquest nivell de dèficit fiscal no passa a cap més país de l’entorn europeu. Aquest dèficit fiscal constant durant més de 30 anys suposa un enorme llast que frena el progrés econòmic i social i és especialment perjudicial en una etapa de crisi i elevats nivells d’atur.

El nostre país no rep un tracte equilibrat. L’any 2011 Catalunya va aportar un 19,2% del total dels ingressos de l’administració central de l’Estat, mentre que només va rebre el 14% del total de la despesa de l’Estat. El PIB de Catalunya suposa un 18,6% del total de PIB de l’estat espanyol, de manera que l’aportació que fa Catalunya als ingressos de l’Estat és superior al pes que té l’economia catalana sobre el conjunt de l’Estat. Per contra, la despesa de l’Estat a Catalunya ni tan sols està a l’alçada del pes que representa Catalunya quant a població. La despesa de l’Estat a Catalunya és del 14%, mentre que Catalunya representa el 16% de la població.

Però això no és tot. Si analitzem les dades sense tenir en compte la Seguretat Social (que no té res a veure amb la distribució territorial dels recursos, sinó amb els drets adquirits dels ciutadans) i ens centrem únicament en les dades territorials, el resultat és encara més contundent. En aquest cas l’aportació de Catalunya es manté al 19,5%, però la despesa de l’Estat a Catalunya cau fins al 9,4% i, per tant, la diferència entre el que aporta Catalunya i el que rep s’incrementa fins a 10,1 punts percentuals.
Catalunya diu prou a aquest espoli. No permetem aquest tracte que ens impedeix créixer. Catalunya ha de ser lliure per convertir-se en el gran estat d’Europa que pot i vol ser.

dimecres, 11 de juny de 2014

Si, sabia que era possible...



Quan a diversos aparadors de la ciutat els cartells informant dels tradicionals sopars al carrer ens anuncien la proximitat de la Festa Major de Sant Quirze i Santa Julita, Calella ha viscut, en només una setmana, un seguit de jornades que fan sentir orgullós qualsevol ciutadà d’aquesta ciutat nostra.

A Calella, el dinamisme de persones, entitats i treballadors públics queda demostrat constantment al llarg de l’any amb l’organització dels incomptables esdeveniments que converteixen aquesta ciutat en una de les més dinàmiques de la comarca. Però és en dies com aquests, en que les activitats se solapen les unes amb les altres, que prenem consciencia del veritable esperit emprenedor de la societat calellenca.




Aquest mes de juny ha arrencat amb el tradicional Aplec de la Sardana -l’Aplec Pairal de Catalunya-, que enguany ha arribat tot just després de celebrar-se l’acte oficial de presentació de la capitalitat de la sardana 2015 que, d’aquí a uns mesos, ens cedirà Barcelona. Sense temps de pair-ho, Calella acollia una nova edició de l’”Screamin Festival”. Centenars d’amants de la cultura rock dels anys 50 vinguts de tot el món han portat a Calella la música d’una cinquantena de bandes i han omplert de color els carrers de la ciutat al mateix temps que, dissabte al matí, desenes d’embarcacions del tipus “optimist” navegant davant la costa calellenca, ens recordaven que la ciutat torna a obrir-se al mar organitzant el Campionat de Catalunya de l’especialitat que ha servit per demostrar l’encert de la inauguració de la flamant base nàutica de La Gavina.




Un cop finalitzada la primera jornada d’aquest Campionat, amb els velers arribant a la platja, el Passeig de Manuel Puigverd s’omplia de cotxes i motos d’època amb la que els participants al l“Screming Festival” satisfeien la curiositat de ciutadans i visitants, quasi a l’hora en que l’Ajuntament Vell acollia la inauguració de l'exposició comarcal “El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió, 1702-1714”, un dels actes previstos en la commemoració del Tricentenari.




I l’estiu tot just acaba de començar... Que voleu que us digui? Setmanes com aquesta fan que em senti especialment orgullosa de que els calellencs m’hàgiu donat l’oportunitat de ser l’alcaldessa d’aquesta ciutat que, si vol, pot ser imparable.

Avui fa tres anys que vaig assumir el càrrec, i em sento satisfeta de poder comprovar que -com deia la nostra campanya- una altra Calella és possible.


Gràcies a tots i a totes!